Situació
Interior de l’església amb els arcs formers i els pilars que separen la nau central de les laterals.
ECSA - J.A. Adell
L’església de Sant Girvés de la Torre, coneguda com Sant Girvé, és situada en un indret boscos i isolat al capdamunt d’un turó al marge dret del Rialb, on hi ha restes d’un mur dins el bosc.
Mapa: 34-13(329). Situació: 31TCG505505.
Per a anar-hi, cal prendre la pista que surt de Gualter en direcció a Polig i la vall del Rialb. Quan s’arriba a Sòls de Riu, cal prendre la pista que segueix la vall del Rialb, pel marge dret del riu, i a uns 4 km, poc abans d’arribar a l’abandonat molí de Guàrdia, cal deixar-la i prendre un corriol embardissat i perdedor que puja fins a uns camps de blat. Cal seguir aquest corriol en direcció a ponent, que s’enfila al turó, on trobarem un mur que arriba fins a l’església, molt difícil de trobar a la part alta. (JAA)
Història
El titular d’aquesta església apareix a Catalunya amb els noms de sant Gervasi, sant Gervàs i sant Girvés. Les dotze advocacions que es troben a Catalunya estan situades a comarques de la Catalunya Vella; a més de les capelles, porten aquest topònim algunes muntanyes. Tot plegat és un primer indici de la seva antiguitat. Altres fets que fan pensar en el seu primitivisme són els topònims amb la variant gramatical de sant Girvés que es troben en documents del segle X de Solsona i del segle XI a Ivorra i altres llocs on de la capella només n’ha quedat el nom. Les esglésies de l’Urgell i el Solsonès que porten aquesta advocació són anteriors al 1050, o almenys les notícies escrites de què es disposa no passen d’aquesta data.
La primera referència sobre Sant Girvés es troba en la donació que feren del mas Caserra Pere, prevere, i la seva neboda Guillelma, l’any 1200. Entre els testimonis del document signa Berenguer de Sant Gervasi (o Girvés). En la llista de la dècima del 1279 hom fa constar la dècima de Bernat de Sant Girvasi (o Girvés), canonge de Guissona.
La documentació dels segles XVI i XVII dona notícies de capelles d’aquest terme dedicades a sant Antoni, el Roser, la Mare de Déu dels Àngels i altres invocacions que sorgiren al segle XVI o poc abans, però ja no diu res d’aquesta capella de Sant Girvés, que segurament ja no tenia culte en aquesta època. (ABR-CPO)
Església
Planta d’aquesta església d’estructura basilical.
J.A. Adell
És un edifici que, malgrat la seva senzillesa i reduïdes dimensions, té un gran interès tipològic i arquitectònic per les acurades proporcions i la singularitat d’algunes solucions estructurals.
El traçat en planta adopta el tipus d’una estructura basilical amb tres naus, inscrites en un perímetre, pràcticament quadrat i cobert amb una única coberta de dos vessants. D’aquest volum, molt compacte, destaquen a la façana de llevant els cossos semicilíndrics de tres absis, assentats sobre un sòcol rocallós i dels quals el de la nau sud ha estat profundament alterat per la construcció del cos d’un forn, avui parcialment derruït, com la volta de l’absis corresponent.
Les tres naus són cobertes amb voltes de canó, de perfil semicircular, més alta i ampla la central que les laterals, i acaben a llevant amb els absis semicirculars, que s’obren directament a les naus respectives, sense interposició d’arcs triomfals o presbiterals. Només a les naus laterals un petit plec en els murs exteriors fa més estreta l’obertura absidal, que en els tres casos és força més baixa que la nau respectiva.
Cal assenyalar que l’angle nord-est té un acusat gir del parament, que sembla provocat per la voluntat d’assentar els absis sobre unes formacions rocalloses, que són aprofitades com a fonaments, fet que es repeteix a l’interior al costat sud de l’absis central.
Seccions longitudinal i transversal d’aquest temple.
J.A. Adell
Les naus són separades per dues files de dos arcs formers de perfil semicircular, que arrenquen de sengles pilastres rectangulars adossades al mur de ponent, i per uns pilars, en la unió dels dos arcs, formats cadascun per un únic bloc de pedra de forma prismàtica rectangular, però amb la base molt erosionada, de manera que adopten una forma gairebé troncopiramidal, solució estructural poc freqüent en l’arquitectura del seu temps. Pot ésser un reflex, molt matusser, de solucions columnars com les de Sant Martí del Canigó o Sant Vicenç d’Eus, al Conflent, o de la propera església de Sant Iscle i Santa Victòria de la Torre de Rialb.
La porta, resolta en arc de mig punt, amb llinda interior, s’obre a la façana sud i conserva el llindar amb les traces dels mecanismes d’obertura i tancament de les dues fulles de la porta.
Al centre dels absis laterals hi ha una finestra de doble esqueixada, totalment destruïda la de l’absidiola sud, mentre que a l’absis central hi ha dues finestres, també de doble esqueixada, com les dues finestres que s’obren, respectivament, als murs nord i sud, prop de les cantonades amb la façana de llevant. A la façana de ponent es desclou, centrada, una finestra cruciforme, i una altra del mateix tipus és oberta a la façana de llevant, sobre l’arc d’obertura de l’absis central.
Les façanes són totalment llises i sense ornamentació, i han perdut els ràfecs originals, llevat dels absis, on es conserven fragments molt malmesos de la decoració, formada per un fris continu d’arcuacions llombardes.
L’aparell és molt uniforme: carreuons, simplement escairats, disposats ordenadament en filades uniformes, amb especial cura en l’execució dels arcs interiors i dels arcs de la porta i les finestres, sense extradossar.
Les voltes de les naus i absis són fetes amb formigó de calç i pedruscall, encofrat amb taulons que han deixat les seves empremtes.
En alguns sectors de la façana de ponent es conserven traces de la rejuntada original dels carreuons, i als absis hi ha carreus de tosca incorporats al parament de pedra sorrenca local.
Capçalera del temple, amb l’absidiola de migdia esbaldregada.
ECSA - J.A Adell
Les característiques constructives i arquitectòniques d’aquest edifici permeten de considerar-lo una obra singular de l’arquitectura del segle XI, fidel als models llombards en la seva construcció i ornamentació, però que no utilitza plenament les solucions característiques d’aquesta forma arquitectònica, especialment pel que fa a la unió dels absis amb les seves naus. Aquest fet palesa un allunyament clar d’aquest edifici respecte als seus models tipològics, amb un resultat ambigu, on sembla intuir-se un cert dubte i inseguretat en la resolució del sector de llevant, juntament amb una gran seguretat en la composició del cos de les naus, amb l’extraordinària solució dels suports dels arcs formers.
D’altra banda, la tipologia de les seves naus, disposant un pla basilical dins un perímetre quadrat, és una solució molt singular i poc emprada, que a Catalunya tindrà l’exemple més monumental en l’església del monestir de Sant Pere de Casserres. (JAA)
Bibliografia
- Rius, 1946, vol. I, pàg. 183
- Vidal-Vilaseca, 1984, pàgs. 452-453