Situació
Mur meridional del castell, un dels pocs testimonis que resten de la fortalesa alt-medieval.
ECSA - V. Roca
El castell i el vilatge de Salinoves, juntament amb l’església de Santa Maria del castell de Salinoves, són al cim d’un serrat, damunt del torrent de Maçaners, una de les valls laterals per la banda occidental de la conca del Rialb. A l’extrem sud-est del serrat es troba l’església de Santa Maria i a l’extrem nord-oest, a la part més alta, les restes del castell. Entremig s’endevina l’existència de nombrosos habitatges.
Mapa: 33-12(290). Situació: 31TCG459575.
S’hi pot anar des del Molí Nou, des d’on cal seguir la pista que puja. A uns 700 m cal trencar a l’esquerra per la pista que va a Maçaners i, abans d’arribar-hi, agafar el camí que puja pel marge esquerre del torrent, pista actualment en molt mal estat. A 4 km i dalt de la cinglera trobarem Salinoves. El camí més planer, però, és el de la pista que surt de Can Batlle, al km 23 de la carretera d’Artesa de Segre a Tremp pel coll de Comiols, i porta al Cerdanyès. A 5, 5 km de la carretera, hi ha una cruïlla senyalitzada des d’on s’ha d’anar a la casa habitada de la Censada, a 2 km. Des d’aquí cal agafar un camí abandonat i perdedor, només apte per a vehicles tot terreny, que després d’1,8 km porta a la casa de Salinoves. Després cal continuar a peu en direcció sud uns 20 minuts, fins a arribar al conjunt format pel vilatge, el castell i l’església de Salinoves, perfectament visible a l’extrem de la cinglera. (JBM-VRM-JAA)
Història
L’esment més antic del castell de Salinoves es troba en l’acta de consagració del 949 del monestir de Sant Cristòfol de Salinoves, que era situat in aiacentias de castro Salinuas. Segons es recull en la dotació d’aquest monestir, el bisbe d’Urgell Guisad II li llegà, entre altres béns, la parròquia del castell de Salinoves. En un document del 937, en què el comte Sunifred II d’Urgell fa donació a Santa Cecília d’Elins i a Sant Cristòfol de Salinoves d’una sèrie de béns i parròquies, es consigna també el castell de Salinoves, però aquest esment no es pot tenir en consideració, perquè es tracta d’una falsificació dels segles XII o XIII.
En un judici celebrat el 1022, a l’aiguabarreig del Rialb amb el Segre, relatiu a la pertinença del castell de l’Aguda de Valldària, que Arnau de Caboet reclamava a Borrell de Tarabau, fill d’Ermemir de Meià, apareix de nou el castell de Salinoves. El castell de l’Aguda fou adjudicat pel tribunal a Borrell de Tarabau i Arnau de Caboet renuncià a qualsevol dret que hi pogués tenir. En compensació, Borrell donà a Arnau la quantitat de 200 sous del que era seu en el castell de Salinoves. És possible que en aquests moments Borrell fos senyor de Salinoves, com ho era del proper castell de Tarabau. Signa l’acta judicial, entre altres, Riculf de Salinovo, segurament castlà del lloc.
En l’acta de consagració de Santa Cecília d’Elins del 1080, entre les esglésies que depenien d’aquest cenobi, hom hi fa constar Santa Llúcia del castell de Salinoves, que ha de correspondre a Santa Maria de Salinoves o de Ca n’Olivelles, que s’aixeca en el mateix serrat del castell.
Malgrat aquestes notícies tan antigues, no posseïm dades posteriors sobre el castell de Salinoves. (CPO)
Castell
Del castell, en resta ben poca cosa. A l’extrem nord-oest del serrat de Salinoves hi ha les restes d’un edifici del qual es conserven tres costats. El mur meridional, amb una longitud de 3, 5 m i un gruix de 90 cm, és fet amb carreus rectangulars, més aviat petits (10 × 30 cm), units amb morter. A la part inferior, fins a un metre, els carreus són més desgastats, una mica més grans i, alguns, col·locats al llarg i de través. Les altres tres parets és possible que fossin afegides posteriorment, en època moderna, quan aquest edifici fou aprofitat com a casa de pagès. Uns metres més al nord-oest d’aquesta construcció, al final del serrat, hi ha una paret de tanca. Al sud-est, hi ha restes d’una construcció medieval. S’hi veuen dos murs separats per 3, 2 m. Els carreus d’aquests murs són petits i plans i segueixen filades. Més enllà sembla com si hi hagués una altra paret de tancament feta amb pedres grans. (JBM-VRM)
Vilatge
Un dels habitatges d’aquest interessant despoblat, bastit amb carreus monolítics de grans dimensions.
ECSA - V. Roca
Entre l’indret on segurament hi havia el castell, i l’església hi ha restes de 8 o 10 possibles habitatges. De fet, allò que en resta només pot fer suposar que hi hagueren diverses cases medievals. La interpretació del que s’ha conservat planteja molts problemes, sobretot a causa de la seva excepcionalitat. Al llarg de la carena hi ha nombrosos espais reduïts, delimitats per pedres de mida molt gran. Poden fer, per exemple, 30 cm d’alt per 60 cm de llarg i tenir una amplada de 50 cm. Alguns d’aquests possibles testimonis d’habitatges, com per exemple un de proper a l’església, poden fer 6, 5 m de llarg, dividits en aquest cas en dues cambres, per 3, 8 m d’ample. Un altre possible habitatge, situat una mica més a l’oest, fa 3, 3 m d’ample i inclou dues cambres amb una llargada, respectivament, de 5, 2 i de 3, 3 m. En aquest darrer cas, al costat de la paret sud hi ha una pedra de 190 cm d’alt, potser en relació amb la porta d’una casa (ens recorda la pedra monolítica que hi ha al mas B de Vilosiu, al Berguedà). Més enllà, hi ha una altra possible construcció en la qual les parets són dues grosses roques monolítiques, paral·leles entre elles. L’espai delimitat per aquestes roques, que tenen un gruix de 140 cm, fa 2, 8 m de llarg per 2, 1 m d’ample. La banda nord és tancada per un muret i a l’extrem sud sembla com si hi hagués el pas de l’entrada. Al voltant hi ha tot de pedres grans que semblen delimitar un clos, potser per al bestiar. Més a prop del castell, a la banda nord-est del serrat, hi ha una sèrie de construccions que aprofiten la roca natural. A uns 4 m, arran de l’espadat, hi ha grans pedres que delimiten els possibles llocs d’habitació. A la banda oposada de la carena del serrat —sud-oest— hi ha una altra sèrie de construccions semblants.
Una mica més avall, un centenar de metres baixant per aquesta banda cap a la riera, hi ha una gran espluga que fa 25 m de llarg i que té una amplada de 8 m. A l’extrem est hi ha una porta d’entrada. En època moderna ha estat utilitzada per a tancar-hi bestiar; potser en algun moment va poder servir com a lloc per a viure, tot i que sembla que la major part dels habitatges eren situats al cim del serrat.
Les restes del castell fan pensar en una construcció feta a l’alta edat mitjana, potser per primer cop abans de l’any 1000. Les altres restes conservades fan suposar l’existència de diversos habitatges escampats pel planell que hi ha entre l’església i la fortificació. De fet, és una organització molt semblant a la d’altres pobles creats en aquesta època, com pot ésser el de Comiols. Cal ésser conscient que, tot i les diferències, hom pot trobar una distribució de l’espai i un repartiment dels habitatges semblant fins i tot en pobles d’altres països, en vilatges tan llunyans com pot ésser el de Macchiatimone, al Laci italià (Beavitt-Christie, 1993, pàg. 442).
Pel que fa als habitatges, el fet que d’una forma sistemàtica només s’hagi conservat la part inferior de les parets i que aquesta sigui feta amb carreus monolítics, d’una amplada de 50 cm, fa pensar que la part superior devia ésser feta amb un material constructiu molt més feble, potser fusta o, més aviat, tàpia, material que sembla que també era emprat, per exemple, al poble de l’Esquerda, a Osona (Adell, 1982c, pàg. 350). Fins i tot podríem establir un paral·lelisme entre aquestes construccions de pedra i tàpia i un edifici de la comarca del Solsonès que ha estat datat en època romana (Principal-Rigau, 1992-93, núm. L, pàgs. 95-108). Així, doncs, tot i suposar que aquest indret i aquests edificis de Salinoves foren habitats a l’alta edat mitjana, cal ésser conscients que aquesta afirmació tan sols és una primera hipòtesi de treball. Caldria un estudi molt més detallat d’aquest indret per a confirmar-ho. (JBM-VRM)
Bibliografia
- Riu, 1964, 10, pàgs. 177-189
- Baraut, 1981, vol IV, doc. 372, pàgs. 82-83
- Adell, 1982c, núms. 102-104, pàgs. 345-352
- Baraut, 1986, doc. 32, pàgs. 94-96 i doc. 75, pàgs. 161-165
- Principal-Rigau, 1992-93, úm. L, pàgs. 95-108
- Beavitt-Christie, 1993, XX, pàgs. 419-451