Situació
Interior del mur nord i de la façana de ponent, coronada per un campanar d’espadanya.
ECSA - J.A. Adell
Aquesta església, coneguda a la Baronia com l’església del mas de Ca n’Olivelles o el convent, sembla que havia tingut l’advocació de Santa Llúcia. Es troba prop de l’abandonada casa de Salinoves i de les restes del castell de Salinoves, a l’extrem d’una cinglera, entre dos barrancs, molt lluny de Ca n’Olivelles, de la qual era dependència.
Mapa: 33-12(290). Situació: 31TCG459575.
Per a accedir al lloc cal seguir el mateix itinerari descrit en la monografia anterior. (JAA)
Història
Aquesta església presenta problemes d’identificació. Així, segons els estudiosos Vidal-Vilaseca es tracta de l’antic monestir de Sant Cristòfol de Salinoves, ben documentat des del segle X; tanmateix, en el seu inventari, J. Gavín la posa sota l’advocació de santa Maria. Aquesta segona identificació és la correcta, perquè en la documentació de la Seu d’Urgell, en concret en una visita pastoral del 1758, consta que el seu titular és santa Maria dels Àngels, advocació que a l’origen degué ésser simplement santa Maria. (ABR)
Per la seva situació, al costat del castell de Salinoves, sembla raonable pensar que aquesta església correspongui a Santa Llúcia del castell de Salinoves, església que segons l’acta de consagració del monestir de Santa Cecilia d’Elins del 1080 era una possessió de l’esmentat cenobi. La mateixa església de Santa Llúcia apareix en un document del 937, que es considera una falsificació dels segles XII-XIII, en què el comte Sunifred II d’Urgell donà a Santa Cecília d’Elins i a Sant Cristòfol de Salinoves una sèrie d’esglésies i d’altres béns, per tal que ho posseïssin sota la regla de sant Benet. (CPO)
Església
Planta del temple, amb la restitució del mur sud i la part de l’absis avui desapareguts.
J.A. Adell
És un edifici en estat totalment ruïnós; només es conserven, però força sencers, els murs nord i oest, que permeten veure quines eren les seves característiques.
La seva estructura és d’una sola nau, coberta amb volta de canó de perfil semicircular, reforçada per tres arcs torals, un d’ells (l’únic que es conserva en part) adossat al mur de ponent. La nau acaba a llevant amb un absis semicircular (només en queda la meitat nord), precedit d’un arc presbiteral. Cal assenyalar que al pilar de l’arc toral situat més a llevant i en el brancal exterior de l’arc presbiteral s’observen uns ressalts, interromputs a una certa alçada, com si inicialment s’haguessin concebut amb els arcs decorats, però no s’haguessin arribat a realitzar plenament per un canvi de projecte a mitja obra.
En el mur nord, prop de l’arc presbiteral, s’obre un arcosoli, buidat en el gruix del mur, resolt amb un arc de mig punt, amb les dovelles extradossades per una filada de lloses planes.
La porta devia ésser a la façana sud; a l’angle sud-oest de les ruïnes del mur sud s’observa una cantonada ben realitzada que sembla correspondre al brancal de la porta. A la façana de ponent, amb un campanar d’espadanya de dos ulls, hi ha una finestra de doble esqueixada, del mateix tipus que la que s’obria al centre de l’absis, de la qual només resta la meitat nord. Ignorem si hi havia alguna altra finestra a la façana sud.
A la façana absidal es conserven dues lesenes i restes d’un plafó de tres arcuacions sota un ràfec bisellat. A la façana nord es conserva una lesena cantonera i una altra que coincideix amb el pilar del primer arc toral, però no hi ha vestigis que tinguessin un fris d’arcuacions. Poden correspondre a un primer plantejament de la construcció —coincident amb els ressalts dels pilars— que no s’arribà a completar, de manera que l’edifici s’acabà amb un plantejament menys ambiciós ornamentalment, però concebut dins l’ortodòxia de les formes de l’arquitectura llombarda de la plenitud del segle XI.
Els paraments de l’edifici no presenten discontinuïtats en l’aparell, que és format per petits carreus ben escairats de pedra sorrenca, disposats en filades molt uniformes i regulars, entre les quals s’interposen filades de pedra calcària, especialment a la façana de ponent.
Tot i el topònim que popularment identifica aquesta església, fruit de la relació del lloc amb el mas de Ca n’Olivelles i la proximitat del mas de Salinoves, no sembla que aquesta església correspongui al monestir de Salinoves (que cal situar a l’església de Sant Jaume de Sant Cristòfol), ja que li manquen les portes que la comunicarien amb les altres dependències monacals i que són presents en les esglésies monàstiques construïdes durant el segle XI, moment en què es bastí l’església de Santa Maria, plenament integrada en les formes de l’arquitectura llombarda.
Cal, més aviat, relacionar aquesta església amb el castell i el vilatge de Salinoves i considerar-la la capella castellera. (JAA)
Bibliografia
- ACU, Llibre de Visites, 1758
- Riu, 1964, 10, doc. I, pàgs. 185-187
- Vidal-Vilaseca, 1984, pàgs. 448-450
- Baraut, 1986, doc. 75, pàgs. 161-165