Situació
Façana de ponent, on hom pot veure la porta actual al centre, fruit d’una reforma tardana.
ECSA - J.A. Adell
L’església de Sant Cristòfol, ara dedicada a sant Jaume, és al centre del petit nucli de cases, abandonades, del poble de Sant Cristòfol.
Mapa: 34-12(291): Situació: 31TCG469561.
Per a anar-hi, cal prendre una pista que surt de la carretera de Ponts a Folquer, que en 7 km de recorregut, passant pel mas de Perdiguers, on es troba amb la pista que puja des del Molí Nou del Rialb, arriba a Sant Cristòfol. (JAA)
Història
Aquesta església fou seu d’un priorat o petita casa monàstica dependent del cenobi benedictí de Santa Cecília d’Elins (Alt Urgell). La primera referència sobre Sant Cristòfol de Salinoves es troba en la seva acta de consagració de l’any 949. En aquest document el bisbe Guisad II d’Urgell consagrà i dotà l’església de Sant Cristòfol i Sant Benet de Salinoves, que havia estat destruïda pels pagans. Entre les possessions de l’església li confirmà la parròquia del castell de Salinua amb les seves dependències, l’espluga d’Olivà i Peracolls.
Com a patrimoni del monestir de Santa Cecília, l’església de Sant Cristòfol havia estat reedificada, abans de la seva consagració, pels abats Gulfí i Melandre d’Elins. Confirma que a Sant Cristòfol hi havia una comunitat monàstica el testament del levita Ramon, que abans de partir a Sant Jaume de Galícia, el 1045, féu diversos llegats a monestirs catalans, entre el quals es consigna Sant Cristòfol de Salinoves, que rebé un cens de pa i vi i porc del terme de Llordà. Tanmateix, en l’acta de Santa Cecília d’Elins de l’any 1080, l’església de Sant Cristòfol, que est in valle Taravallensi, apareix com una simple església subjecta a Elins, sense especificar-ne el caràcter monàstic. De 1089-90 és un capbreu dels censos i drets que rebia Sant Cristòfol, tal com establiren l’abadessa Letgarda d’Elins i la comtessa Llúcia d’Urgell. Desconeixem quan va desaparèixer el priorat de Salinoves, però segurament fou en aquest moment. En documentació posterior, Sant Cristòfol només apareix com a parròquia. Segons una visita episcopal del 1574, l’església de Sant Cristòfol havia perdut el caràcter parroquial i era sufragània en aquells moments de Sant Martí del Puig o de Tarabau.
Com ja s’ha dit, el titular actual de l’església és sant Jaume. L’advocació de sant Jaume és tardana a les nostres comarques; entre les esglésies primitives es troba poc. Per això, la primera advocació d’aquesta església devia ser la de sant Cristòfol o la de sant Benet, advocació que també se li donà en la consagració de l’any 949. L’origen del canvi del titular podria trobar-se en el fet que a l’església de Sant Cristòfol hi hagués un altar dedicat a sant Jaume, o bé que en temps moderns se celebrés la festa major aquesta diada. (ABR)
Acta de consagració de Sant Cristòfol de Salinoves (22 de juny de 949)
Consagració de l’església de Sant Cristòfol de Salinoves, dedicada també a sant Benet, pel bisbe Guisad II d’Urgell, la qual havia estat destruïda pels pagans i reedificada pels abats Gulfí i Melandre de Santa Cecília d’Elins. Aquests la doten amb diverses possessions de la seva propietat i la proveeixen, aiximateix, d’objectes, ornaments i llibres litúrgics. El bisbe confirma les donacions, li concedeix els drets parroquials i fixa el cens que haurà de pagar anualment a Santa Maria de la Seu.
"In nomine Dei summi regis eterni et individue sancte Trinitatis. Anno ab incarnatione domini nostri Iesu Christi DCCCC XL VIIII, indicione VII, veniensque vir reverentissimus Wisadus Urgellitane Sancte Marie sedis episcopus ad consecrandam ecclesiam Dei qui est in aiacentias de castro Salinuas, que vocatur sancti Christophori, qui fuit antiquitus constituta et propter infestationem paganorum fuit destructa, quam corde contrito et nutu divino restaurare conati sunt, videlicet Gulfinus et Melandrus, non meriti vocati abbates, simul cum fratribus de cenobio Sancta Cecilia, et rogaverunt eandem ecclesiam pontifici Wisadoni predicti episcopi consecrare sicuti et fecit. Et donamus nos iam supranominati ad iamdictam ecclesiam infra ipsas aiacentias ipsos domos qui sunt prope ipsam ecclesiam et ipsam turrem et II orreos et ortos et terras et vineas et arbores et ipsa defensa, et in Ribo Albo molendinos III [ ] cum suis caput aquis et exio et regressio et superposita ab integrum. Et in castro Salinuas ipsos domos et II orreos et exio et regressio et illorum superposita et II ortellos et ipsa spelunca et terras et vineas infra ipsas aiacentias. Et in Grameneto sive et in Canales ipsas terras cultum et incultum; et in aiacencias de Lordano sive et de Isona et de Coveceto terras et vineas et arboribus, et advenit nobis hec omnia aliquid de comparatione et aliquid de aprisione. Et de vasa vini cupas VIIII, galletas que dicitur sive kannatas IIII, copas XIIII, anapos X et alia vasa lignea, conchas XX. Et ministerio ecclesiastico antiphonario, missale, lectionario, psalterio, ymnorum, homeliario et alium librum, qui dicitur Flores evangelii, cum lecciones omnium sanctorum sive et de dedicatione eclesie, et de libris moralis Iob in uno codice libros II, albas II, stolas II, manipulos III. Hec omnia superius nominata quod hodie in nostra potestate consistunt, tam per scripturis comparationis sive et per nostris aprisionibus, donamus atque concedimus ad iamdictam ecclesiam Sancti Christophori sive ad cenobium Sancte Cecilie ab omni integritate, propter remedium animarum nostrarum sive et de Suniofredo comite, qui fuit quondam, et parentorum suorum sive et nostrorum. Est manifestum. Et si ullus homo ex averso inruens personam inrumpere vel inquietare voluerit qui contra hanc dote facta ad nos tradita usurpaverit vel usurpare aut inquietare ausus fuerit, vindicare non valeat sed plenissima ubique in omnibus hanc scriptura habeat firmitatem et temptator atque inquietator hec omnia superius nominatum secundum canonicha auctoritatem, sicut lex continet, ad eandem ecclesiam et ibi commanentibus vel Deo servientibus sine mora restitui faciat et per hec sicut lex continet ita agatur. Nam ego Wisadus episcopus consecro et confirmo ipsa ecclesia in honore sancti Christophori martiris necnon et titulum sancti Benedicti abbatis, et trado ibi parrochia castro Salinuas cum suis aiacenciis, et ipsa spelunca de Olivane et que dicitur de Paracollus cum illorum aiacenciis. Et per singulos annos reddat ad Sancta Maria sedis Orgellitensis argenzatas [...] de cera in episcopali censura et concilium sinodalis et crismam acceptionis. Et hoc quod insuper insertum est firma et inconvulsa permaneat omnique tempore.
Facta dote vel donatione X kalendarum iulii, anno XIII regnante Ludovico rege filio Karuloni.
Sig+num Galindo. Sig+num Asnarius. Sig+num Bernardus. Sig+num Wadamirus. Sig+num Eldemares. Sig+num Dato.
Exemenus, sacer, qui hanc dote vel donatione scripsi et SSS. die et anno quo supra."
[O]: Perdut.
[A]: Còpia contemporània que es guardava a l’arxiu del monestir de Santa Cecília d’Elins, perduda.
B: Còpia del segle XVIII: BC, Reserva, ms. 729, Pasqual: Sacrae antiquitatis Cataloniae monumenta, vol. III, pàgs. 278-279, ex A.
C: Còpia del segle XIX: RAH, col. Villanueva, vol. 5, foli 69, ex B.
a: Villanueva: Viage literario a las iglesias de España, vol. X, 1821, ap. XVII, pàgs. 257-258 (incompleta), ex B.
b: Riu: El monestir de Sant Cristòfol de Salinoves, “Analecta Montserratensia” (Montserrat), 10 (1964), ap. II, pàgs. 177-189, ex B.
c: Baraut: Les actes de consagracions d’esglésies del bisbat d’Urgell (segles IX-XII), “Urgellia” (la Seu d’Urgell), vol. I (1978), doc. 31. pàgs. 89-90, ex B.
d: Baraut: Les actes de consagracions d’esglésies de l’antic bisbat d’Urgell (segles IX-XII), Societat Cultural Urgel·litana, la Seu d’Urgell 1986, doc. 32, pàgs. 94-96, ex B.
e: Ordeig: Les dotalies de les esglésies de Catalunya s. IX-XII, vol. I (I), Vic 1993, doc. 64, pàgs. 152-154, ex B.
Traducció
"En nom de Déu rei suprem i etern i de la santa indivisible Trinitat. L’any de l’encarnació de nostre senyor Jesucrist nou-cents quaranta-nou. en la indicció setena, va venir el reverendíssim Guisad, bisbe de Santa Maria de la seu urgel·litana, a consagrar l’església de Déu que es troba en el terme del castell de Salinoves, que s’intitula de sant Cristòfol, la qual antigament havia estat erigida però que fou destruïda per una invasió dels pagans. Amb el cor contrit i el voler de Déu, Gulfí i Melandre, sense cap mèrit anomenats abats, juntament amb els germans del cenobi de Santa Cecília, la van restaurar i van demanar al bisbe Guisad que la consagrés com de fet aquest va fer. I nosaltres, els ja anomenats, donem a l’esmentada església, dintre del dit terme, les cases que es troben prop de l’església amb la torre i dos graners, horts, terres, vinyes i arbres i la seva defensa (devesa?), i en el Rialb quatre molins amb les seves rescloses, entrada, eixida i el que tenen edificat a sobre, i dos petits horts i l’espluga i les terres i vinyes que té dins del mateix terme. I a Gramenet o a les Canals les terres cultivades i incultes; i en el terme de Llordà o en el d’Isona i de Covet les terres, vinyes i arbres, i tot això ens ha pervingut una part per compra i l’altre per aprisió. I de bótes per a vi; nou cups, quatre galledes o canades, catorze cups, deu anaps i altres bótes de fusta, vint conques. I pel ministeri eclesiàstic li donem un antifonari, un missal, un leccionari, un salteri, un himnologi, un homiliari i un altre llibre que s’anomena Flors de l’evangeli, amb les lliçons de tots els sants i de la dedicació de l’església, i dos llibres de les morals de Job en un còdex, dues albes, dues planetes, dues estoles i tres maniples. I tot el que acabem d’anomenar que avui dia es troba en la nostra propietat, bé sigui per escriptures de compra bé per les nostres aprisions, ho donem i concedim a l’església de Sant Cristòfol o al monestir de Santa Cecília íntegrament, per remei de les nostres ànimes i la de! difunt comte Sunifred i dels seus pares i dels nostres. I és manifest. I si algun home anés contra aquesta donació feta per nosaltres o la volgués inquietar o ho usurpés o intentés fer-ho, que no ho pugui reivindicar sinó que aquesta escriptura tingui sempre i en tot lloc una plena fermesa i el que ho hagi fet o intentat que d’acord amb el que mana i preceptúa la llei d’acord amb l’autoritat canònica ho restitueixi tot a la dita església i els qui en ella visquin i serveixin Déu, sense cap dilació. I jo el bisbe Guisad consagro i confirmo aquesta església a honor de sant Cristòfol màrtir i de sant Benet abat, i li dono la parròquia del castell de Salinoves amb els seus termes i l’espluga d’Olibà i el lloc dit Peracolls amb tots els seus termes. I cada any pagui a Santa Maria de la Seu d’Urgell argençades [] de cera. estigui sota l’obediència episcopal, assisteixi al concili sinodal i rebi d’ella el crisma. I tot el que acabem de dir romangui ferm i estable sempre més.
Feta la dotació o donació el desè de les calendes de juliol de l’any tretzè del rei Lluís, fill de Carles.
Signatura de Galí. Signatura d’Asnari. Signatura de Bernat. Signatura de Guadamir. Signatura d’Eldemar. Signatura de Dato.
Exemén, sacerdot, que ha escrit i signat aquesta dotació o donació el dia i l’any abans esmentats."
(Traducció: Antoni Pladevall i Font)
Església
Planta de l’església amb la reconstrucció de la possible capçalera original, trevolada.
J.A. Adell
L’església de Sant Cristòfol es pot considerar pràcticament en ruïnes, però conserva prou elements perquè s’hi pugui copsar la qualitat arquitectònica original, plantejada amb una gran ambició. Les seves característiques, com la presència de tres portes en les seves estructures, permeten intuir que fou un temple projectat per a un ús monàstic. Aquest fet, unit a la grandiositat de la seva concepció, fa que identifiquem el monestir de Sant Cristòfol de Salinoves amb aquesta església ara dedicada a sant Jaume —tal com també s’exposa en l’apartat històric d’aquesta monografia—, en contra de l’opinió d’autors com Vidal-Vilaseca, que identifiquen l’església de Sant Cristòfol de Salinoves amb l’església coneguda com Santa Maria de Ca n’Olivelles, que per la seva estructura no sembla que pugui correspondre a una edificació monàstica, especialment si es compara amb la de Sant Jaume de Sant Cristòfol. L’església dita Santa Maria de Ca n’Olivelles ha de correspondre a l’església de Santa Llúcia del castell de Salinoves, que apareix esmentada l’any 1080 en l’acta de consagració de l’església de Santa Cecília d’Elins. És ben clar, a més, que l’església de Sant Jaume fou concebuda vinculada a altres edificacions complementàries, seguint les formes més habituals en les esglésies monàstiques, mentre que l’església del mas de Ca n’Olivelles es presenta com un edifici isolat, sense possible relació amb les dependències monacals annexes, que probablement encara devien existir quan fou construïda l’església del priorat de Salinoves.
Es pot considerar que l’actual església de Sant Jaume de Sant Cristòfol és un edifici construït a l’interior de la nau de l’església de Sant Cristòfol, de la qual, malgrat l’estat ruïnós i les múltiples transformacions sofertes, encara és possible reconstruir-ne l’estructura original.
Aquesta consistia en un edifici d’una sola nau, coberta amb volta de canó de perfil semicircular, avui desapareguda totalment, possiblement reforçada per arcs torals, dels quals només són visibles les pilastres d’un arc adossat a la façana de ponent. La nau tenia a llevant una capçalera d’una gran monumentalitat, formada per tres absis semicirculars, disposats en trèvol i precedits de profunds arcs presbiterals, on s’obrien nínxols semicirculars. Ignorem si disposava d’una cúpula al creuer, a l’estil d’esglésies com Sant Pere de Ponts, o bé el creuer era format per la prolongació de la volta de la nau. Les dimensions de les restes que han pervingut fan pensar que devia disposar d’una cúpula o d’un element similar al creuer dels absis i la nau.
D’aquesta capçalera, només es conserva el costat de ponent dels absis laterals, on és visible la seva unió amb la nau, els brancals dels arcs presbiterals amb els seus nínxols, l’inici de la conca absidal i un possible fragment del basament del mur de l’absis central.
La porta actual, resolta amb un arc de grans dovelles que arrenquen d’una imposta motllurada, s’obre a la façana oest i correspon, clarament, a un dels processos de reforma que patí l’edifici, però sembla que ocupa el lloc d’una porta original, ja que, al parament intern del mur, a nivell del cor, es conserven les dovelles del cap-i-alt d’aquesta primitiva porta, perfectament integrades en el parament. A la mateixa façana de ponent, al costat de la porta, hi ha un arc, perfectament integrat en el parament, fet de petites dovelles extradossades per una filada de lloses planes, que té tot l’aspecte de correspondre a una segona porta, totalment anòmala per la seva situació i pel fet de coincidir, interiorment, amb el pilar de l’arc toral. Per això no es pot excloure que es tracti d’un altre tipus d’obertura, com un nínxol exterior, però el seu estat actual no permet de precisar-ho.
Porta que s’obria al mur nord, ara paredada interiorment, un dels elements de l’edifici que mostren el seu caràcter monàstic.
ECSA - J.A.Adell
A la façana nord, avui tapada per una edificació annexa abandonada, es conserva una porta, resolta en arc de mig punt i paredada interiorment, que evidencia que els murs de l’església foren engruixits interiorment quan s’hi efectuaren les reformes. A la façana sud hi ha una altra porta, paredada exteriorment, que per la part interior, a causa del regruix dels murs, s’ha convertit en un profund nínxol.
No han pervingut, com és normal, cap de les finestres que hi devia haver al sector de la capçalera. A la façana sud són visibles dues finestres de doble esqueixada; la situada més cap a ponent, la més ben conservada, té els arcs resolts amb peces monolítiques, de pedra tosca, juxtaposades formant les voltes còniques de les esqueixades.
A la façana de ponent, molt malmesa, que tenia un campanar d’espadanya de dos ulls, avui reduït a un sol muntant, es conserva una finestra geminada, molt desfeta i parcialment paredada de molt antic, però que manté els arcs monolítics i la columna central, amb capitell mensuliforme, tot fet de pedra tosca.
Arran, probablement, de la caiguda i la substitució de la volta original, es van modificar les parts altes dels murs, moment en què devia desaparèixer la decoració dels ràfecs, resolta sens dubte amb els motius llombards d’arcuacions, de les quals queden vestigis de les mènsules a la façana sud, distribuïdes en sèries entre lesenes. També en resten importants elements a les façanes laterals i als escassos fragments de les façanes absidals, especialment la nord, on es mantenen la lesena extrema i part d’una lesena intermèdia, que semblen palesar que la façana absidal era decorada amb tres plafons. La decoració de lesenes, plafons i arcuacions organitzava integralment la composició de les façanes, com s’observa a la façana oest, amb quatre grans lesenes que emmarquen els angles i les dues obertures, o a les façanes laterals, on les portes s’insereixen en àmplies lesenes, seguint un rigor compositiu en l’aplicació de les formes decoratives llombardes que recorda el que es troba a l’església del monestir de Sant Ponç de Corbera.
D’altra banda, la presència de la finestra geminada a la façana oest relaciona l’església de Sant Cristòfol amb altres obres properes, com les esglésies de Sant Silvestre de la Serralta, Sant Ermengol de Tiurana o Sant Pere de Ponts, amb la qual possiblement tenia relació la capçalera de Sant Cristòfol.
L’aparell de les parts originals és de carreuó, ben escairat, sense polir, amb aplicació de peces de pedra tosca ben tallada i polida en la formació de les finestres, i conserva importants vestigis de l’acabat original, amb juntes encintades que imiten una carreuada fictícia.
Tots aquests elements permeten de considerar l’obra original de l’església de Sant Cristòfol com una obra molt ambiciosa, feta amb grans intencions formals i estètiques, plenament integrades dins les fórmules pròpies de l’arquitectura llombarda evoluciona-da. El projecte, resolt amb decisió, posa en evidència una obra madura de la plenitud del segle XI, dins la segona meitat d’aquest segle.
Quan va desaparèixer la volta i segurament també la decoració del ràfec d’aquesta església original, la seva coberta primitiva va ser substituïda per un embigat sobre arcs de diafragma apuntats, dos dels quals encara es veuen. Possiblement també en aquest moment ja es devia ensulsiar la capçalera, que fou substituïda per un mur, amb una porta, que tanca la nau per llevant. També en aquest moment es degué construir l’arcosoli del mur nord, amb un arc apuntat sobre impostes i que conserva dues mènsules que devien suportar un sarcòfag. Potser també fou oberta la porta actual.
En una reforma posterior de l’església, ja reduïda a la nau, es van engruixir els murs absorbint els pilars dels arcs, i es va cobrir amb una volta de rajol, per sobre de la qual es veuen les estructures dels arcs de diafragma que encara suporten la precària coberta. (JAA-MLIC)
Bibliografia
- BC, Sacrae antiquitatis Cataloniae monumento, ms. 729, vol. III
- Riu, 1964, 10, pàgs. 177-189
- Baraut, 1982, vol. V, doc. 588, pàgs. 116-119
- Bertran, 1984*, núm. 45, pàgs. 147-174
- Vidal-Vilaseca, 1984, pàgs. 444-448
- Rais, 1984, núm. 36
- Baraut, 1986, doc. 32, pàgs. 94-96 i doc. 75, pàgs. 161-165