Situació
Fortalesa documentada des del segle IX, que s’alça en un turó situat entre el riu Rialb i el torrent del Cerdanyès.
ECSA - V. Roca
En un serrat situat entre el Rialb i el torrent del Cerdanyès hi ha un turó que forma una mola, on hi havia el castell de Tarabau. Té una situació dominant sobre tota la part septentrional de la conca del Rialb.
Mapa: 34-12(291). Situació: 31TCG480617.
S’hi pot arribar per una pista que puja del Molí Nou, passant pel costat del mas Barrat (7 km) i arriba al Cerdanyès (1 km). Abans d’arribar-hi, cal agafar la pista de la dreta, que porta a la Collada Roja (1 km). Des d’aquí, seguint la carena a peu, es puja fins al castell en uns 20 minuts. (JBM-VRM)
Història
El castell de Tarabau és esmentat des de l’any 892, en què Koigo va vendre a Sunila i a la seva muller Ligília una vinya i un trull que es trobaven in castro Tarabaldi, al lloc dit Binganio. El terme d’aquest castell comprenia la capçalera del Rialb, que els documents anomenen la vall de Tarabau. En l’acta de consagració i dotació de Sant Feliu i Sant Martí de Ciutat del 952 es fa menció de la valle Taravalde i també és consignada en l’acta de consagració de Santa Maria de la Seu del 819, segurament redactada al final del segle X. El castell de Tarabau és esmentat sovint com a afrontació de diversos castells veïns, sobretot del sector del Pallars Jussà, com l'any 961, en què apareix com a límit del castell de la Rua en una donació que feu Sanç al monestir de Sant Serni de Tavèrnoles. L’any 1033, el comte d’Urgell Ermengol II, juntament amb la seva esposa Constança, van vendre a Arnau Mir de Tost el castell de Llordà, que afrontava a llevant amb el terme de Tarabau. Documents dels anys 1055, 1078, 1080, 1088, 1092, 1095 i altres de posteriors recullen l’existència del terme, la vall i el castell de Tarabau, però no permeten seguir-ne les vicissituds històriques. De fet, el castell de Tarabau es relaciona amb la nissaga del mateix nom, senyors del castell, que va tenir un destacat paper en la vida política del comtat d’Urgell als segles XI i XII. Membres de la família Tarabau, juntament amb altres magnats urgellesos, són presents al costat dels comtes en nombrosos actes importants. Els Tarabau tenen el mateix origen que els Meià. El primer membre conegut, Borrell de Tarabau, era fill d’Ermemir i germà de Guillem de Meià. L’any 1022, Arnau Isarn de Caboet li reclamà el castell de l’Aguda, a Valldària. Per aquest motiu se celebrà un judici a l’aiguabarreig del Rialb i el Segre, en el qual Borrell de Tarabau demostrà que posseïa el castell de l’Aguda per compra i permuta que havia fet amb el seu germà Guillem, a canvi del castell de Meià. Borrell de Tarabau, amb les honors que tenia pel comte d’Urgell, i el seu germà Guillem de Meià apareixen cap als anys 1018-1026 com a ostatges per a garantir el pacte signat entre Ermengol II d’Urgell i Berenguer Ramon I de Barcelona sobre els castells d’Alòs, Montmagastre, Malagastre i Artesa. A partir d’aquest moment, els Tarabau són àmpliament documentats fins al 1180, moltes vegades com a marmessors o signant com a testimonis, però en pocs casos en instruments relatius al castell de Tarabau, com l’any 1092, quan Ramon Guerau de Tarabau donà un mas a l’església del Sant Sepulcre de la Seu, situat dins el castell de Tarabau, al lloc dit Santa Eulàlia. El comte Ermengol VII d’Urgell, en el testament del 1167, feu donació al seu fill, Ermengol VIII, entre altres castells, del de Tarabau, amb tots els castells i les pertinences que hi havia al seu terme. Aquesta referència evidencia que en aquest moment l’alt domini del castell de Tarabau es trobava en mans dels comtes d’Urgell i que els Tarabau el devien posseir en feu. No es tenen notícies posteriors sobre el castell. El terme de Tarabau acabà integrat dins la baronia de Rialb, i així consta en la documentació d’època moderna. Els darrers senyors de Tarabau foren, al segle XIX, els Mercader i Sadurní. (CPO)
Castell
Restes de la muralla del sector sud, construïda arran de l’espadat.
ECSA - V. Roca
Si bé les restes conservades d’aquest castell són molt escasses, considerem que el castell de Tarabau és una fortificació notable, tant per l’antigor de la primera data en què surt documentat com, sobretot, per les seves característiques. En aquest indret es pot distingir clarament una plataforma rocosa o mola, segurament un antic oppidum, i una fortificació, bastida al cim de la roca més alta d’aquesta mola.
Al cim de la penya que s’alça cap a la banda nord del planell superior del turó hi havia segurament un castellet de planta rectangular. Actualment, es veu amb dificultat el mur occidental, d’uns 4 m de llarg—devia ésser, però, més llarg— i una alçada d’uns 30 cm, assentat damunt la roca. Són una o dues filades de carreus petits i poc treballats. L’amplada de l’edifici devia ésser d’uns 4 m. Al nord d’aquesta construcció hi havia un dipòsit cavat a la roca de 170 × 110 cm.
En el conjunt de la mola, que té una planta semblant a un triangle, amb una amplada, a migjorn, d’uns 200 m i una longitud, de sud a nord, d’uns 150 m, a part aquest petit castell o torre, hi havia una construcció rectangular que hom ha identificat amb una església, a la banda sud-oest, una muralla de tancament a tota la banda meridional, on hi ha la porta, i, potser, diverses construccions a l’esplanada del sud-est.
El planell, més o menys accidentat, que hi ha al cim del turó resta envoltat de cingles gairebé per totes bandes. Potser la zona menys protegida és la meridional. En aquesta banda es construí una muralla, on hi devia haver la porta d’accés i, a llevant, potser, una espècie de torre. Actualment, part d’aquesta muralla s’ha ensorrat i la porta ha estat refeta modernament. Tot el sector est de la muralla, de 8 m de llarg i una alçada de 4, 5 m, és, però, original. Així mateix, també ho són els 5 m i els 7 m de mur de l’angle que hi ha a l’est d’aquest pany de mur, que té un gruix, al cim, de 70 cm. Aquestes muralles són fetes amb carreus de mida mitjana (15 cm d’alt per 30 cm de llarg), poc treballats, però ben arrenglerats, units amb morter de calç. A la base hi ha, amb tot, pedres força més grosses. Així mateix, als caires, els carreus són una mica més grans.
En aquesta façana meridional de la mola, tant a un costat com a l’altre d’aquest lloc de pas central, arran de l’espadat, hi ha restes de muralla, que en algun lloc arriba a fer 2 m. Segurament aquest mur resseguia bona part del perímetre del planell superior.
Entrant a mà dreta, a l’est, potser hi havia hagut alguna construcció. De fet, però, només s’hi veu la roca aplanada i tallada i alguna pedra. La suposada església és uns metres més enllà, entrant a mà esquerra. Per sota de la mola, en especial a la banda de ponent, hi ha grans balmes o esplugues, destinades a tancar-hi el bestiar, que, en algun moment, pogueren servir també com a lloc d’habitatge.
Crec que aquest castell de Tarabau es pot considerar un oppidum. Segons Fournier, inicialment, devia fer la funció de lloc de refugi dels habitants d’aquestes contrades, més que no pas de fortificació destinada a demostrar el poder del senyor, i servir de control dels habitants del terme i dels possibles enemics, paper que tenen els castells feudals. Això no impedeix que algunes de les muralles meridionals no siguin possiblement del segle XI. D’acord amb la definició que en fa G. Fournier, moltes d’aquestes fortaleses-refugi “no foren pas ocupades permanentment d’una forma densa, tingueren el paper d’acròpolis i de refugis temporals dels homes dels establiments agrícoles veïns no fortificats. [...] Aquesta funció de refugi temporal estava d’acord amb la concepció que tenien els contemporanis —del segle V al segle X— de la defensa. [...] La major part de les fortaleses ocupaven indrets amb una defensa natural, en general relleus rocosos amb vessants abruptes. [...]” (Fournier, 1978, pàgs. 46-50). Cal dir, tanmateix, que en els darrers estudis fets a Alemanya, es tendeix a valorar potser més la importància política, administrativa i fins i tot eclesiàstica o econòmica dels oppida o castella (Fehring, 1991, pàgs. 95-97).
Podem establir comparacions entre aquesta fortalesa de Tarabau i altres indrets semblants de la Catalunya muntanyosa —per exemple, el de Toló, al Pallars Jussà— o bé de la resta de l’Europa occidental. Pel que fa a la torre o castellet que fou bastit al cim d’aquesta mola rocosa, segurament és una construcció feta abans de l’any 1000. (JBM-VRM)
Bibliografia
- Mir-Moran, e.p
- Miquel, 1945-47, vol. I, doc. 54, pàg. 70, doc. 121, pàg. 121, doc. 122, pàgs. 122-123 i doc. 157, pàgs. 158-164
- Udina, 1951. doc. 8, pàgs. 115-116
- Soler, 1964, doc. 9, pàgs. 42-43 i doc. 32, pàgs. 81-82
- Fournier, 1978, pàgs. 46-50
- Baraut, 1981, vol. IV, doc. 372, pàgs. 82-83, doc. 378, pàgs. 86-87 i doc. 390, pàgs. 96-99; 1984-85, vol. VII, doc. 1 050, pàgs. 170-171 i doc. 1 095, pàg. 215; 1986, doc. 2, pàgs. 52-56, doc. 34, pàgs. 97-99 i doc. 75, pàgs. 161-165; 1986-87, vol. VIII, doc. 1 122, pàgs. 48-50 i doc. 1 134, pàgs. 58-59; 1988-89, vol. IX, doc. 1 200, pàgs. 30-32, doc. 1 250, pàgs. 78-81, doc. 1 293, pàgs. 121-122, doc. 1 344, pàg. 171, doc. 1 367, pàgs. 187-188, doc. 1 378, pàg. 198, doc. 1 405, pàg. 220, doc. 1 468, pàg. 273, doc. 1 471, pàgs. 275-276 i doc. 1 475, pàgs. 279-280; 1990-91, vol. X, doc. 1 551, pàgs. 71-72, doc. 1 621, pàgs. 143-145 i doc. 1 756, pàg. 270
- Vidal-Vilaseca, 1990, pàgs. 119-126
- Fehring, 1991, pàgs. 95-97
- Altisent, 1993, vol. I, doc. 59, pàgs. 65-66, doc. 79, pàgs. 81-82, doc. 98, pàg. 97, doc. 277, pàg. 218, doc. 297, pàg. 230, doc. 320, pàg. 248, doc. 390, pàgs. 294-295, doc. 416, pàg. 314 i doc. 454, pàgs. 339-340
- Vidal-Vilaseca, 1994, pàgs. 110-113