Situació
Un aspecte dels vestigis d’aquest castell, que des de l’època àrab controlava el curs del Segre.
ECSA - J. Giralt
El castell de Llorenç es troba en un penya-segat que sobresurt de la serra de Sant Cristòfol, la qual s’aixeca immediatament per sobre i en direcció oest de l’actual poble de Llorenç de Montgai.
Mapa: 33-13(328). Situació: 31TCG199379.
El poble de Llorenç de Montgai es troba a 8 km de Balaguer seguint la carretera LV-9 047, de Balaguer a Camarasa, al marge dret del Segre. Per a arribar al castell cal prendre un camí de cabres que surt des de l’estació de tren de Llorenç, situada als afores del poble, i que va pujant seguint el pendent de la serra per la banda est fins a arribar a l’ermita de la Mare de Déu del castell de Llorenç, des d’on és fàcil accedir a la fortificació. (CAT)
Història
S’han identificat amb el castell de Llorenç alguns topònims citats pels autors àrabs al-R?zï (segle X) i al-’Udhrï (segle XI); el primer esmenta, entre les fortificacions del territori de Lleida, el castell de Loribas; el segon narra com Muhammad ibn Llop l’any 928 va voler fer una sortida des del castell de Lurinis a la ciutat de Tortosa. És clar, doncs, que el castell de Llorenç fou un important hisn de la zona superior del districte de Lleida, que protegia Balaguer dels possibles atacs dels nobles cristians establerts més al nord, dominant directament el pas del riu Segre i visualment tota la Plana d’Urgell fins a Lleida. En la documentació llatina el castell de Llorenç apareix com a límit d’algunes propietats: el 1035 en una donació de la meitat del castell de Santa Linya d’Ermengol II d’Urgell i la seva esposa Constança, el terme del castell de Llorenç, encara musulmà, apareix com a límit sud.
L’avenç de la conquesta cristiana envoltà progressivament l’inexpugnable castell, de manera que l’any 1090 els nuclis més propers com Camarasa i Gerb eren ja cristians. Llorenç es veié obligat llavors a pagar paries al castell de Gerb per a conservar la seva condició andalusina; així ho trobem en un document del 29 d’octubre de 1091 quan Ermengol IV i la seva esposa Adelaida consignaren que aquest castell juntament amb els de Castelló, Albesa i altres paguessin tribut al castell de Gerb. Pocs anys després els comtes d’Urgell i Barcelona es repartiren aquests castells: Pedro Ansúrez, tutor d’Ermengol VI d’Urgell, i Ramon Berenguer III de Barcelona en un conveni amb data d’1 de novembre de 1105 fan referència a una donació anterior dels castells de Llorenç, Castelló, Algerri i Os, encara en poder dels andalusins.
El castell de Llorenç no caigué, doncs, en mans cristianes fins uns anys després de la conquesta de Balaguer (1105), simultàniament a la rendició dels castells d’Os i Algerri, cap a l’any 1115, ja que el 23 de desembre d’aquell any Guillem Guitard de Meià parlava en el seu testament dels castells i les viles cristianes de Llorenç, Algerri i Almenar. Un cop conquerit el castell, decaigué ràpidament la seva importància, ja que va desaparèixer tota l’estructura fronterera en la qual havia tingut un paper tan important. Així i tot, apareix encara citat en un judici arbitral que tingué lloc el 27 de gener de l’any 1156 entre el comte d’Urgell Ermengol VII i el vescomte Guerau Ponç III de Cabrera sobre la potestat dels castells de Castelló, Llorenç i Balaguer entre d’altres. El castell es degué continuar mantenint i utilitzant ja que l’any 1211 es convertí en el darrer refugi de Guerau Ponç IV de Cabrera en la seva lluita per prendre a la comtessa Aurembiaix el comtat d’Urgell; allí fou assetjat i fet presoner pel rei d’Aragó.
El 1229, Ponç I comte d’Urgell i vescomte d’Àger, concedí a Guillem de Cardona drets al castell de Llorenç. Finalment, el 1314, aquest castell apareixia com a pertanyent al vescomtat d’Àger en un document de donació del comtat d’Urgell i del vescomtat d’Àger en franc alou, per part del rei Jaume II, a Teresa d’Entença, complint la voluntat d’Ermengol X, comte d’Urgell. (CAT)
Castell
Vista aèria del singular penyal sobre el qual hi ha les restes del castell islàmic, més tard fortalesa cristiana, amb l’església de la Mare de Déu del castell als seus peus.
ECSA - M. Catalán
El que considerem com a castell de Llorenç d’època islàmica és emplaçat en un ampli rocall prou irregular i trencat que sobresurt de la serra de Sant Cristòfol. No cal oblidar, però, que en època feudal l’assentament fortificat es desplaçà cap a la part baixa del rocall conformant-se al llarg de l’esperó que en direcció est forma aquesta serra, immediatament després de l’església de la Mare de Déu del castell de Llorenç.
El hisn andalusí
És situat sobre el rocall, amb espadat pronunciat en totes les cares excepte a l’oriental, que aprofitant el trencament natural s’ha habilitat com a zona d’accés, en fort pendent. La superfície murada presenta planta irregular que configura dos nivells d’hàbitat situats en plans diferents. Es conserven restes de la muralla perimetral a l’angle nord-oest i a les cares sud i oest, com també a les entrades del terreny de la cara est. Sembla que a la cara nord no hi havia cap mena de tancament, o almenys no n’han quedat vestigis. Es poden considerar com a torres de planta més o menys quadrada les restes que hi ha a la part més extrema dels tres esperons sortints del rocall per la cara oriental. Tota aquesta muralla és construïda a base de maçoneria irregular encofrada, lligada amb argamassa de tàpia i calç, que en alguns llocs arrebossa la construcció. Hi ha alguns exemples de fonamentació del mateix terreny natural (angle sud-oest) a base de la mateixa tècnica.
A l’interior del perímetre murat hi ha alguns elements que poden ser indicadors de la distribució de l’espai interior. Al nivell superior del rocall, de forma rectangular irregular i amb suau pendent cap al nord, hi ha restes del que devien ser les cambres i potser els magatzems, construccions rectangulars de maçoneria amb morter de calç i guix, que conserven arrebossat interior de guix. Al mig es conserva una d’aquestes cambres (9, 60 × 5 m) orientada est-oest i que presenta restes de volta de canó rebaixada construïda a base d’encofrat de taulons. J.M. Gavín l’identifica amb l’ermita de Sant Salvador. Creiem que és una obra moderna que potser va aprofitar antigues estructures d’època islàmica o feudal. En el suau pendent de la cara nord hi ha quatre cisternes rectangulars excavades a la roca, d’aproximadament 2 × 1 metres.
Al nivell inferior hi ha un segon perímetre emmurallat que és format per una torre de planta més o menys poligonal irregular i un pany de muralla d’uns 10, 5 m, format per una part baixa (1, 5 m d’alçària), construïda amb carreus rectangulars ben escairats i disposats al llarg i de través, i d’una part superior amb encofrats de tàpia. Sense una intervenció arqueològica que ho acabi de confirmar, sembla que aquesta muralla és d’època feudal, contemporània amb les restes que es troben en l’esperó posterior a l’església, almenys les parts superiors de tàpia, on han aparegut materials ceràmics dels segles XII-XIII.
Finalment, el darrer element que es pot individualitzar és la gran cisterna col·locada entre l’espai que formen els dos esperons per on s’obre el camí d’accés a la fortificació. Parcialment enrunada, i amb molta vegetació, és una construcció de planta rectangular amb volta de mig punt lleugerament descentrat i que encara conserva el broc per on entrava l’aigua de recollida superior. És construïda amb maçoneria irregular.
Tant les solucions arquitectòniques com les restes materials aparegudes en superfície, com també la documentació islàmica i feudal, indiquen que el període d’ocupació d’aquesta fortificació és llarg, amb el seu origen probablement anterior al segle X i una perduració fins al segle XIII com a lloc d’hàbitat important.
El castell feudal
Dos són els elements defensius que cal destacar del nou assentament feudal situat a l’est de l’església romànica que òbviament formaria part d’aquest segon conjunt. El primer es troba a uns 150 m de l’església i actualment és un munt de tàpia, palets i alguns carreus ben escairats. Per la configuració de les restes visibles sembla que podria tractar-se d’una zona fortificada de dues torres (a les restes de la banda meridional es conserva la traça de dues espitlleres). La construcció té una part baixa a base de maçoneria irregular encofrada amb força morter de tàpia i calç, i paret exterior realitzada amb carreus rectangulars ben escairats, i una part més alta tota amb encofrat de tàpia.
El segon element es troba a l’extrem de l’esperó, a uns 100 m de l’anterior i ocupant un petit rocall elevat. Es tracta d’una torre de planta lleugerament rectangular (4, 40 × 4 m), amb dos podis de reforç corbats per a adaptar-los a la forma del terreny natural a la cara sud-est, i de la qual es conserva fins a una alçària màxima de 2, 10 m. És construïda amb carreus rectangulars de pedra calcària ben escairats a l’exterior i maçoneria irregular encofrada a l’interior a base de palets i argamassa de calç i tàpia. Sembla que aquesta devia ser la manera com estaven construïdes les torres que s’han descrit abans. L’única diferència és que en aquesta no es conserva la tàpia superior, segurament per l’erosió soferta.
Sembla que cal posar aquestes construccions en relació amb la fase feudal més avançada de l’ocupació del castell de Llorenç, potser entre el final del segle XII i la primera meitat del segle XIII. (JGB)
Dins el recinte del castell de Llorenç hi ha les ruïnes d’un edifici conegut com l’església de Sant Miquel. Es tracta d’una construcció d’una sola nau, coberta amb volta de canó de perfil semicircular; la part de llevant, on hi devia haver la capçalera, es troba tan malmesa que realment no es pot assegurar que hagués estat una capella, ja que ben bé podria tractar-se d’una dependència castellera. (JAA)
Orfebreria
Anvers de l’ungüentari de plom procedent del castell i actualment en una collecció particular.
ECSA - J. Giralt
A Balaguer, en una col·lecció particular, es conserva procedent del castell de Llorenç un ungüentan en forma de cantimplora, de plom, amb coll recte i cos globular lleugerament bombat i dues nanses de secció poligonal, que fa 4, 5 × 3, 2 cm. Té deformacions i trencadisses al coll i al llavi; en aquell s’observen tres perforacions, dues a l’anvers i una al revers, fetes potser per a poder ser penjat amb un cordó.
Presenta decoració amb un motiu idèntic per les dues cares (la posterior molt desgastada). Aquesta ornamentació és formada per elements florals amb sis pètals fusiformes, inscrits dins un cercle i amb els espais entre els pètals ocupats per un element de farciment en forma de triangle. Sembla que el coll presentava una sanefa rectangular amb una X central. (JGB)
Bibliografia
- Lévi-Provençal, 1953, pàg. 74
- Sanahuja, 1965, pàgs. 79, 110, 122, 153
- Granja, 1967, pàg. 486
- Pita, 1972
- Els castells catalans, 1979, vol. VI (I), pàgs. 337-342
- Fité, 1985, pàg. 224
- Sénac, 1988
- Giralt, 1991