Situació
Notables ruïnes d’aquest castell, des de la part de migdia, on s’aprecia un dels arcs formers de l’interior.
ECSA - J.A. Adell
Construcció situada a la part alta del poble de Fontllonga, en un dels contraforts més occidentals de la serra de Sant Mamet, damunt de l’embassament de Camarasa.
Mapa: 33-13(328). Situació: 31TCG226491.
De la carretera del Doll, que va de Balaguer a Tremp, surt una carretera que porta al poble de Fontllonga. Al castell, s’hi pot arribar seguint els carrers del poble. (JBM)
Història
Les primeres notícies del castell corresponen a l’any 1049, en què Bernat i la seva muller Guilla vengueren per dos-cents sous a un personatge desconegut el castell i els termes de Fontllonga amb totes les seves pertinences. Al marge de la imprecisió de l’anterior notícia, el castell de Fontllonga fou una possessió de la família Meià, ja que les esglésies de Fontllonga formaren part de la dotació inicial del priorat de Santa Maria de Meià, que Guillem de Meià degué fer abans de l’any 1040; tanmateix, el domini de la família Meià no es confirma de manera clara fins l’any 1193, que Guillem III de Meià manà redactar el seu testament, en el qual deixava el castell de Fontllonga a la seva germana Ermengarda, casada amb Gombau d’Oluja, amb la condició que si morien sense fills passés al seu nebot Ramon de Cervera. Com que l’esmentat matrimoni morí sense fills mascles, el castell de Fontllonga passà a Ramon de Cervera i als seus successors. El darrer membre de la família Cervera-Meià, Dolça de Cervera, l’any 1311 feu donació perpètua al seu fill Pere d’Ayerbe dels castells que li havien pervingut de la branca de la família Meià, entre els quals es trobava el de Fontllonga. L’any següent, el 1312, el mateix Pere d’Ayerbe permutà al rei Jaume II els seus castells i béns situats a Catalunya per uns altres situats a Aragó, i entre els castells que donà al rei figurava el de Fontllonga.
Des de l’inici del segle XII es documenta una familia castlana del castell de Fontllonga del qual prengueren el nom. El primer membre documentat és Ricard de Fontllonga, el qual l’any 1110 signà en un document juntament amb Ramon Guitard de Meià. L’any 1186 es troba un Arnau de Fontllonga el qual empenyorà al monestir de Santa Maria de Meià tots els delmes dels termes de Figuerola per cent cinquanta sous de moneda d’Agramunt. L’any 1193 un Ramon de Fontllonga formava part de la cúria de Guillem III de Meià. L’any 1243 Berenguera de Fontllonga i el seu fill Guillem d’Oliola vengueren a Bertran, prior de Santa Maria de Meià, tots els drets que tenien a la vila de Figuerola. Uns anys més tard, el 1264, probablement una germana de l’anterior anomenada Ròmia, en remei dels mals que havia ocasionat el seu pare, Ramon de Fontllonga i tots els seus avantpassats, donà a Guillem de Tous, prior del monestir de Santa Maria de Meià, tots els drets i les pertinences que tenia a la vila i el castell de Figuerola, tal com els posseïa el seu pare, Ramon de Fontllonga. Però l’hereva dels drets en la castlania era Berenguera de Fontllonga, la qual els traspassà al seu fill Guillem d’Oliola i a un fill o nét d’aquest, anomenat Arnau d’Oliola; l’any 1314 acudí a Lleida cridat pel rei Jaume II per declarar els feus que tenia pel rei, i declarà que tenia el feu de Fontllonga. A partir d’aquest moment la família castlana del castell de Fontllonga desapareix de la documentació.
El castell de Fontllonga, com els altres llocs que el rei Jaume II permutà a Pere d’Ayerbe, fou incorporat a la corona; així, aquest castell, com d’altres de la conca de Meià, passà a formar part l’any 1328 del marquesat de Tortosa que el rei Alfons III concedí al seu fill Ferran, si bé aquest castell fou venut pel mateix infant en una data imprecisa a Guerau d’Ardèvol; pocs anys després, el 1363, un cop mort l’infant Ferran, el rei Pere III manà que es donés als hereus de Guerau d’Ardèvol la possessió de l’esmentat castell de Fontllonga, tal com el tenia en vida de l’infant. Els drets de Ferran passaren a la seva vídua, Isabel, fins que l’any 1373 el rei Pere III redimí el marquesat de Camarasa. L’any següent el monarca prometé de no separar de la corona diversos castells recuperats del marquesat de Camarasa, entre els quals hi havia el de Fontllonga. D’altra banda, el rei degué considerar que la família Ardèvol li havia de retornar els drets adquirits a l’infant Ferran i per això intentà recuperar-lo, però una sentència arbitral feta l’any 1378 fallà que el rei havia d’indemnitzar els hereus de Guerau d’Ardèvol amb 3 000 florins.
Després, malgrat les promeses de no separar el castell de Fontllonga de la corona, de nou fou alienat formant part del marquesat de Camarasa, ara concedit a l’infant Martí, i seguí les mateixes vicissituds que el castell de Meià; posteriorment, el rei Alfons IV recuperà el marquesat de Camarasa, i l’any 1426 vengué a Nicolau de Gralla diversos castells i jurisdiccions entre els quals hi havia el castell de Fontllonga, si bé en el moment de la desaparició dels senyorius jurisdiccionals aquest castell pertanyia al marquès de Camarasa.
Sobre l’edificació del castell només es disposa de la referència que a mitjan segle XVII feu Roig i Jalpí: “En Fontllonga hay un gran Castillo, y una grande Torre, todo derruydo, y inhabitable.” (ABC)
Castell
Plantes de les estances inferior i superior del castell, amb dues de les seves seccions.
J. Bolòs
La construcció té una planta rectangular. A l’interior, la sala principal fa uns 11, 3 m de llarg per uns 3, 5 m d’ample. Verticalment estava dividida almenys en dos nivells. Té una alçada total d’uns 7 m. Segurament, en una època més o menys moderna, fou coberta amb una teulada de lloses de doble vessant.
La sala principal tenia com a mínim dos arcs que suportaven la coberta, l’un a l’extrem sud-oest i l’altre al mig; potser en tenia un altre a l’extrem nord-est, del qual, però, no n’ha restat res. D’aquests arcs formers, que devien aguantar un trespol segurament de fusta, només se’n conserven els pilars adossats a la paret, amb una amplada de 80 cm i que sobresurten 50 cm del mur. A la paret nord-oest, la més ben conservada, hom veu a banda i banda del pilar central sengles arcades rebaixades a la paret. La més occidental arrenca del nivell del terra; l’altra ho fa a una certa alçària. Probablement, a la paret oposada, més malmesa, s’aplicà una solució semblant, que veiem almenys a la banda occidental.
La porta és situada dins l’arcada que hi ha encastada a la part de ponent d’aquest mur nord-oest. Per fora és acabada amb un arc de mig punt (té una alçària total de 170 cm) i per dins amb una llinda, un arc de descàrrega i un timpà buit.
Aquesta sala potser tenia dos nivells. És possible, però, que el pis superior sigui més modern, ja que la seva existència només s’intueix per una finestra situada a la façana sud-est, al sector oriental, molt refet.
Per sota de la sala hi ha un altre nivell. Un pas, cobert amb una volta de canó, travessa l’edifici de la façana nord-oest —gairebé sota de la porta superior— fins a la façana sud-est. Té una amplada de 170 cm i una alçada d’uns 2 m. A la banda sud-est sembla que aquest corredor, en algun moment, fou tancat per una porta, de la qual resten fragments dels muntants.
Aquest pas transversal determina dos espais. Al nord-est hi ha una cambra, en part buidada a la roca, que fa 4, 8 m de llarg per 2, 2 m d’ample. Aquesta cambra, coberta per una volta, té l’entrada per una porta i un petit corredor, que fa 95 cm de llarg i 125 d’ample, també cobert per una volta. Al fons d’aquesta cambra hi ha tres forats o espitlleres oberts al mur nord-est.
Tot i que no es pot assegurar, cal suposar que al sud-oest del pas central hi havia una altra cambra actualment cega. A la paret nord-oest de l’edifici hom veu una finestra tapiada. Així mateix, en el pas central, arran de terra, sembla que hi hagi un forat destinat a un desguàs de l’aigua d’aquest possible espai ara clos.
A l’edifici trobem tres tipus de carreus diferents. Dos possiblement són d’un mateix moment; el tercer tipus, que correspon segurament a una reconstrucció més tardana, és present sobretot al sector nord-oriental. Els carreus originals són fets en part amb una pedra calcària blanca i en part amb un gres més groguenc; no és pas segur que corresponguin a dos moments diferents, ja que apareixen barrejats en els mateixos murs. No es pot descartar totalment, però, el reaprofitament d’un edifici anterior.
Hi ha, de fet, en aquesta construcció molts aspectes difícils d’entendre, almenys tal com han arribat fins a nosaltres i tenint present que es tracta d’una fortificació. Així, per exemple, el fet que el mur del sud-oest, ara mig ensorrat, fos fins a una certa alçada (uns 4 m) només adossat a la nau, fa pensar si inicialment (mentre es construïa la nau?) no hagués estat oberta per aquesta banda (un fenomen semblant es troba al proper castell de Claramunt). A més a més, les mateixes característiques d’aquesta construcció no corresponen gaire a les d’un castell, tant per l’existència del pas inferior que hem descrit més amunt com per les característiques d’aquest mur sud-oest, com pels trets més decoratius i menys funcionals que s’han esmentat amb relació a la porta i sobretot als arcs de la sala principal. Aquest edifici, en principi construït cap al segle XI o XII, sembla més una casa forta o un petit palau que no pas un típic castell fronterer o fins i tot un castell feudal. És una construcció amb un estable o potser un celler a baix, al qual sorprenentment hom pot accedir directament, i amb una sala al damunt, per sobre de la qual potser encara hi havia una altra planta. Trobar paral·lels d’aquest edifici és difícil. Si només hi hagués la sala es podrien establir comparacions amb altres construccions, per exemple cases fortes com la de la Portaclusa; el fet que hi hagi el pas inferior en fa, però, un exemple força excepcional.
Aquesta construcció segurament restava tancada dins d’un recinte ampli, en part protegit pel mateix espadat natural. Potser cal situar amb relació a aquest recinte la paret feta amb grans carreus (30 cm per 50 cm), ben escairats, que hi ha a la banda meridional, al costat del camí d’accés que prové del poble, sota d’un mur superior més proper a la sala. La paret atalussada inferior fa uns 4 m d’alt per uns 7 m de llarg. (JBM)
Bibliografia
- Roig i Jalpí, 1668
- Roig, 1923, pàg. 210
- Sanahuja, 1965, pàg. 292
- Els castells catalans, 1979, vol. VI (I), pàgs. 329-331 i 363-365
- Buron, 1989, pàg. 175