Situació
Del conjunt medieval d’Oroners, situat en un relleix d’un espadat sobre l’embassament de Camarasa, només en resta sencera l’església.
V. Buron
Castell i vilatge situats en una balma, a l’extrem oriental de la serra de Montclús, al vessant abrupte, orientat cap al sud-est, que baixa fins a la Noguera Pallaresa (ara hi ha l’embassament de Camarasa).
Mapa: 33-13(328). Situació: 31TCG207508.
Si seguim la carretera que va d’Àger a Tremp, si fa no fa davant del trencall de l’Ametlla del Montsec, surt cap a mà dreta una pista. Arribarem fins a la serra del Pi i continuarem a peu fins a la via de tren. Hem de travessar el riu pel pont del ferrocarril i seguir el camí vell cap al sud, fins al poblet abandonat d’Oroners. (FFLl)
Història
No tenim constància de la conquesta del lloc d’Oroners, però de ben segur fou conquerit per Arnau Mir de Tost entre el 1036 i el 1042. Entre els anys 1034 i 1036 s’enllestí la conquesta d’Àger i Santa Linya per part d’Ermengol II d’Urgell i Arnau Mir de Tost, la qual devia incloure el domini de Cas, Montclús i segurament Oroners. La seva situació altament estratègica, en una línia defensiva que des de Cas es prolonga fins a la Baronia de Sant Oïsme, feu que esdevingués una de les primeres fortaleses que s’aixecà a aixopluc d’un roquerar que ens permet parlar d’un castell, i també d’un hàbitat balma.
El primer esment documental d’aquest castell data de l’any 1042, en una carta d’enfranquiment concedida per Arnau Mir de Tost i la seva muller Arsenda als esposos Exabel i Garoca; per aquesta escriptura, entre d’altres concessions, els enfranqueixen totes les possessions i els alous que tenien als castells d’Àger, Claramunt i Aroneners. Les referències següents apareixen en les successives dotacions de l’abadia d’Àger, atorgades per Arnau Mir de Tost i la seva esposa Arsenda. Així, en la que feren l’any 1057, s’especifica que donaren a l’esmentat cenobi la meitat de les dècimes que tenien “in castro de Aronnonariis”, cessió que fou confirmada en una donació posterior datada l’any 1060. Aquest patrimoni serà incorporat el 1066 a la mensa abacial de l’esmentada abadia.
Del segle XII ens han pervingut també algunes referències documentals. Sabem per mitjà d’aquestes que el castell pertanyia als vescomtes d’Àger. En aquest sentit, hi ha notícia que l’any 1129, Guerau Ponç II de Cabrera, vescomte d’Àger, cedí el castell d’Oroners a l’abat d’Àger, castell que tornà a ser esmentat el 1131 en el testament del susdit vescomte. Interessa destacar igualment el testament d’una tal Gina, de l’any 1199, que atorgà a la seva neboda Estefania i al seu marit el castell d’Horundinarii.
Les dades que hi ha del segle XIV són minses. El castell d’Oroners pertangué, segons el fogatjament confegit en aquesta centúria, a Berenguer de Josa, donzell, que fou castlà menor del castell d’Àger; el lloc tenia llavors un total de sis focs.
Vilatge i castell, com tota la vall d’Àger, passaren a dependre al segle XV de la jurisdicció temporal dels arquebisbes de Tarragona per donació d’Alfons el Magnànim. El 1831 consta que era propietat de la família Sobies de Boatella. (FFLl)
A l’interior d’una llarga balma, amb una longitud d’uns 150 m, trobem a llevant una església i a ponent les restes d’un castell. El castell és a la part més elevada. Entremig de les dues construccions (i també a l’oest del castell), s’endevina que hi havia hagut altres edificis, potser els habitatges que formaven el poble. Així, doncs, trobem, en aquest indret, l’interior d’una balma, els mateixos tres elements (castell, església i poble) que descobrim en molts altres llocs de poblament d’aquestes contrades, algunes vegades repartits al llarg d’una carena, d’altres al cim i al vessant d’una muntanya.
Castell
Planta i alçat del conjunt del vilatge, i seccions del castell i l’església, a escala 1:400.
J.M. Masagué
El fet que el castell fos construït a l’interior d’una balma en va condicionar la forma. La fortalesa restà adossada a la roca i el seu espai fou repartit en 4 cambres, que configuren una planta allargassada i bàsicament rectangular. La paret de l’extrem occidental és, però, corba.
Sembla que, de les quatre, la cambra més oriental del castell fou inicialment un recinte exterior de la fortificació; fou edificada més tardanament que la resta. Les tres dependències occidentals tenien un pis superior, almenys des del segle XIII.
L’amplada de les diverses estances o cambres, des del mur exterior perimetral fins a la paret de la balma, és d’uns 8 m. La longitud varia; la més occidental fa 8 m de llarg, la segona 4 m, la tercera 6, 5 m i la quarta més de 7 m. L’estança més oriental —o possible recinte exterior— pràcticament ha estat destruïda arran de la caiguda de diverses pedres grans del sostre de la balma. La seva paret es conserva bé només al llarg de 3 m; podem suposar que tenia una longitud semblant a la de la tercera. Les dues estances orientals foren dividides tardanament en dues parts per un mur transversal, orientat d’est a oest, amb un gruix de 60 cm.
Les restants parets del castell tenen un gruix de 80 cm. Són fetes amb carreus més o menys rectangulars, de mida petita, molt poc treballats, però ben arrenglerats. Fins i tot hi ha una filada, al nivell de l’espitllera, feta amb pedres col·locades verticalment.
Les dues dependències més occidentals no són arrebossades, contràriament al que s’esdevé a la cambra central, on hi ha uns grafits. El mur de separació d’aquestes dues cambres de ponent és fet amb pedres irregulars, unides amb morter de calç.
Al mig de la cambra més occidental, hi ha un mur angular que també es troba al pis superior. És un afegit tardà, segurament de la mateixa època que el pati o clos oriental de l’edifici.
Com es desprèn del que hem dit, el casal del castell va sofrir nombroses reparacions i modificacions al llarg de l’edat mitjana. On això es fa més palès és en la gran cambra central on es trobaren els grafits, fets al principi del segle XIV. En aquest sector oriental hom encara pot veure murs de tàpia, amb fragments de ceràmica incorporada que es poden datar als segles XII o XIII.
Aquestes estances conserven diverses espitlleres. En veiem una de llarga i prima a la cambra central i una altra, potser posterior, a l’estança més oriental, al tros de mur que s’ha conservat. Una porta tapiada, que fa 215 cm d’alçada, indica que aquestes dues estances més orientals es comunicaven. De fet, segurament, aquesta obertura, feta a peu pla, devia ser la porta d’entrada de la fortificació que permetia de passar del recinte exterior a la cambra principal. L’arc de mig punt adovellat que hi havia al damunt ha desaparegut recentment.
Detall del mur exterior espitllerat del castell, construït sota una balma.
V. Buron
Com hem dit, sembla que hi havia un pis superior. A les parets s’observen diversos forats per a suportar les bigues del trespol, les quals, disposades d’est a oest, separaven les dues plantes. Cal suposar que el nivell inferior era la zona de guàrdia o potser la destinada als cavalls. El primer pis era el que s’habitava; de fet, és on s’han trobat els grafits. No s’ha conservat el trespol que separava els dos nivells, potser perquè han caigut diversos grans blocs de pedra que s’han desprès del sostre de l’espluga.
Es tracta, doncs, d’un dels pocs castells construïts dins d’una balma. En principi l’hem de datar, almenys les filades inferiors que determinen la seva planta, al segle XI. Sofrí, però, molts afegits posteriors, fets al segle XII o al XIII (com poden ésser els murs de tàpia). També cal assenyalar el fet que hi hagi no tan sols la fortificació, sinó també el poble, situat entre aquesta i l’església, tal com passa en molts altres llocs, fins i tot amb un relleu molt diferent (per exemple, a Comiols o bé a Salinoves). (FFLl-JBM)
Vestigis de construccions
A un nivell inferior al del castell, anant cap a l’església, es conserven diverses restes de construccions que s’adossaven a la balma. Suposem que eren cases de l’antic poble que, potser, ja als segles XII o XIII, es desplaçà cap a la vora del riu. A la banda de ponent del castell hi ha també alguns vestigis de murs.
Entre el castell i l’església trobem unes 5 cambres que poden correspondre a diversos habitatges. Són posats els uns al costat dels altres i oberts a l’exterior per la cara sud. Un estret corredor, ran del marge exterior de la balma, feia de pas que permetia de comunicar aquestes cases entre si i també el castell amb l’església. A uns 11 m de l’església, cap a l’oest, hi ha una primera cambra amb una amplada d’uns 6 m. Més enllà, n’hi ha una altra amb uns 5 m d’ample. La següent fa uns 12 m de llarg per uns 5 m d’ample i té uns murs amb un gruix de 60 cm. Després, abans d’arribar al castell, encara hi ha dos possibles habitatges amb una llargada d’uns 12 m. Aquestes construccions han estat reaprofitades per a servir de closos per al bestiar; caldria fer-hi una excavació arqueològica per a saber-ne l’evolució. Hom no pot descartar tampoc que alguns d’aquests habitatges de planta rectangular tinguessin un pis superior, també adossat a la roca (Bertran, 1986, pàg. 120).
Bibliografia
- Villanueva, 1821, vol. IX ap. XIV, pàgs. 248-251
- Sanahuja, 1961, pàg. 83, 133 i doc. 7, pàgs. 319-321
- Els castells catalans, 1979, vol. VI (I), pàgs. 363-367
- Bertran-Fité, 1984-85, pàgs. 387-418
- Fité, 1985, pàgs. 124, 132 i 150
- Bertran, 1986, pàgs. 105-128
- Buron, 1989, pàg. 178
- Fité, 1993, pàgs. 102 i 107