Situació
Absis de l’església, únic element relativament ben conservat d’aquest temple que s’alça a la riba dreta de l’embassament de Camarasa, amb la silueta del castell de Sant Oïsme al fons.
F. Baltà
L’antiga església parroquial d’Oroners és situada ran mateix de l’aigua del pantà de Camarasa, a l’extrem sud del conjunt d’edificis de l’antic poble d’Oroners.
Mapa: 33-13(328). Situació: 31TCG214513.
Per a anar-hi, cal prendre el mateix camí que el descrit per anar al Remei d’Oroners, però sense deixar la via del tren, al costat de la qual hi ha les edificacions d’Oroners. (JAA)
Història
De l’antiga parròquia d’Oroners, ara en ruïnes, hi ha notícies documentals des del segle XII, quan consta que era una possessió de l’abadia de Sant Pere d’Àger. Aquesta pertinença és recollida en dues butlles d’Alexandre III, atorgades els anys 1162 i 1179 a favor de l’esmentat cenobi; en la butlla del 1162 figura l’església d’Arundinar[um] i en la del 1179 es confirmen les esglésies d’Orononers amb els delmes, les primícies i altres drets, a més d’una coromina que fou del vescomte [d’Àger]. Pocs anys després, en el testament de Gina del 1199, en què llegava a la seva neboda Estefania i al seu marit el castell d’Horundinarii, deixà també un honor i una herència a l’església de Sant Salvador, parroquial de la vila jussana. Una nova donació a Sant Salvador d’Oroners data de l’any 1200, en aquest cas es tracta d’una heretat situada prop del castell, atorgada per Guillema.
L’església d’Oroners figura l’any 1648 en la llista de parròquies que integraven l’arxiprestat d’Àger, i també consta en un llibre de visites del 1783. La seva dependència de la col·legiata d’Àger finí al segle XIX. (FFLl)
Església
És un edifici en estat ruïnós, d’una sola nau coberta amb volta de canó de perfil semicircular, avui esfondrada, reforçada per dos arcs torals, l’un d’ells adossat al mur de ponent; la nau és capçada a llevant per un absis semicircular, precedit d’un arc presbiteral.
La porta, resolta en arc de mig punt, s’obre a la façana oest; a la façana nord i al centre de l’absis, s’hi obren sengles finestres d’una sola esqueixada.
L’aparell és molt irregular i format per carreuons a penes escairats, disposats desordenadament en filades poc uniformes; aquest tipus de parament palesa una construcció rústega, però d’una datació avançada dins el segle XII. (JAA)
Bibliografia
- Kehr, 1926, doc. 91, pàgs. 376-378 i doc. 185, pàgs. 479-484
- Sanahuja, 1961, àgs. 169-171 i 231-232
- Els castells catalans, 1979, vol. VI (I), pàg. 365
- Vidal-Vilaseca, 1984, pàgs. 481-482
- Fité, 1985, pàg. 267