Situació
Absis de l’església, sobrealçat, amb una sèrie d’arcuacions entre lesenes que assenyalen el nivell del ràfec original.
ECSA - A.M. Vilarrúbias
L’església de Santa Maria és situada al costat del castell de Rúbies. Per a arribar-hi cal seguir el mateix itinerari que s’ha indicat en la monografia precedent. (AMV)
Mapa: 33-12(290). Situació: 31TCG272545.
Història
Aquesta església fou la parroquial del terme del castell de Rúbies; posteriorment perdé aquesta condició i fou transformada en sufragània, sense que es conegui de quina parròquia passà a dependre. Fins a la desamortització eclesiàstica estigué vinculada al priorat de Santa Maria de Meià.
Indirectament, se sap que aquesta església formà part de la dotació inicial del monestir de Santa Maria de Meià, que es degué fer abans de l’any 1040, però de la qual no es té constància fins el 1095, en què un net del fundador, Ermengol, fill de Guitard Guillem de Meià, donà al mateix monestir de Meià les esglésies que tenia per donació del seu pare, entre les quals figuren les de Rúbies amb les seves pertinences.
Posteriorment, aquesta dependència és confirmada en un capbreu del monestir atribuït a l’any 1137, en el qual consta que al castell de Rúbies el monestir tenia l’església del terme. La condició de parròquia no es troba documentada, car en la visita que l’any 1315 feu el visitador del delegat de l’arquebisbe de Tarragona a les parròquies del monestir de Santa Maria de Meià, no hi figura aquesta església; segurament no la visità, o bé ja havia perdut llavors la consideració de parròquia. Tanmateix, sembla que ho havia estat, ja que a mitjan segle XVII Roig i Jalpí afirma que l’església de “Nuestra Señora, en el Castillo de Rubies, antiguamente era parroquial”.
Posteriorment, amb l’abandonament del poble deixà de tenir culte i actualment es troba totalment abandonada, si bé l’edifici encara resta dempeus. (ABC)
Església
És un edifici d’una sola nau, coberta amb volta de canó de perfil semicircular, reforçada per un arc toral, i capçada a llevant per un absis semicircular precedit d’un arc presbiteral; aquest resta aixecat, amb relació al paviment de la nau, per tres graons.
L’interior de l’edifici és totalment transformat per una decoració de tipus barroc popular, època en què també es degué construir el cor adossat a la façana de ponent, en la qual s’obrí un ull de bou; així mateix, es reformà la porta, que, amb tota probabilitat, ocupava el mateix lloc que l’actual. Al centre de l’absis s’obre una finestra de doble esqueixada que correspon a l’obra original.
Les façanes no tenen cap mena d’ornamentació, llevat de l’absis, on es desenvolupen els clàssics motius llombards d’arcuacions sota el ràfec, en sèries de quatre entre lesenes.
L’aparell és de carreuons, simplement escairats i disposats en filades uniformes i regulars, que, juntament amb la decoració absidal, palesen la seva adscripció a les formes de l’arquitectura llombarda de la plenitud del segle XI. (JAA)
Bibliografia
- Roig i Jalpí, 1668, cap. IX, pàg. 107
- Vidal-Vilaseca, 1984, pàgs. 486-487