Situació
Vista del turó on s’assenta el castell, amb una albarrana a primer terme i l’església de Santa Maria a l’extrem de llevant.
ECSA - J. Bolòs
El castell de Castelló es troba al capdamunt del tossal del Castell, en una terrassa superior a la que ocupa l’església gòtica de Santa Maria.
Mapa: 32-14(359). Situació: 31TCG109325.
Castelló de Farfanya és situat a 8 km de Balaguer seguint la C-148 que porta fins a Binèfar. (JGB)
Història
La primera notícia que tenim d’aquest castell data del 1036. Apareix en el document de donació de la meitat del castell de Santa Linya a Santa Maria de la Seu feta pels comtes d’Urgell Ermengol II i Constança. El terme de Santa Linya afrontava a ponent amb els d’Os i Castelion. El 1091, essent encara musulmà, els comtes d’Urgell Ermengol IV i Adelaida consignen que Castelló pagava paries al castell de Gerb. Existeix un document de l’any 1105 on Pedro Ansúrez, tutor d’Ermengol VI, i el comte Ramon Berenguer III de Barcelona mencionen una donació anterior del castell de Castelló, encara en mans dels andalusins. L’any 1108, els vescomtes d’Àger fan donació a l’abadia de Sant Pere d’Àger d’una torre al castell de Castelló, que havia pertangut a Avimor i Avimheta. La conquesta definitiva del castell degué realitzar-se als voltants dels anys 1115-16, moment en què són conquerits també els castells d’Os i d’Algerri, i molt probablement caldria veure darrere d’aquest fet la figura del vescomte de Cabrera, Guerau Ponç II. Potser és aquesta la causa que en una donació del 31 de maig de 1131, que fa aquest vescomte a l’abadia d’Àger, el castell de Castelló hi consti com a propi. El 1151, a partir d’un judici arbitral entre el comte d’Urgell Ermengol VII i el vescomte d’Àger Guerau Ponç III, el castell passà a mans del comte d’Urgell. Consta, però, com a domini dels vescomtes d’Àger en un conveni que signà l’any 1184 Ponç Guerau III amb el comte-rei Alfons I, d’ajuda contra el nouvingut comte d’Urgell Ermengol VIII. Per diverses raons el vescomte s’enemistà poc després amb el rei i finalment, el 1194, signaren una reconciliació en què Ponç Guerau III prometia no realitzar cap acte contra el rei als castells de Montsonís i Castelló de Farfanya.
Bé que sota l’alt domini dels vescomtes d’Àger, d’altres famílies nobles tingueren drets en el castell. El 1177 en devia ser castlà Guillem d’Estopanyà, ja que en el seu testament en féu donació al seu fill Bernat d’Estopanyà, que dos anys més tard va rebre en feu del vescomte la meitat del castell.
El castell de Castelló de Farfanya, juntament amb la resta del comtat d’Urgell, apareix l’11 de desembre de l’any 1278 en un pacte entre el rei Pere II i el comte Roger Bernat de Foix, tutor d’Àlvar, vescomte d’Àger, i d’Ermengol X, comte d’Urgell, en la seva minoria d’edat.
Desconeixem la trajectòria de l’edifici els anys següents. Durant el segle XIV l’església prioral del castell fou convertida en una gran església gòtica dedicada a santa Maria, amb el patrocini del comte Pere d’Aragó. El 1314 aquest castell apareix com a pertanyent al vescomtat d’Àger, en una donació de béns que realitzà el rei complint la voluntat d’Ermengol X.
El 1414, un cop desmembrat el comtat d’Urgell, Ferran d’Antequera va vendre el castell i la vila de Castelló al comte Joan I de Foix per 34 000 florins. Dels Foix, el terme acabà revertint als reis de Navarra, i finalment el 1512 Ferran el Catòlic l’incorporà a la corona. Castelló fou encomanat a Lluís de Beaumont, comte de Lerín. Dels Beaumont passà als ducs d’Alba, que foren senyors de Castelló des del 1596 fins al 1835. (CAT-JGB)
Castell
Planta del conjunt, amb la restitució de les parts avui esfondrades.
J. Giralt i Pròleg DPCSL
Secció A-A’ del sector de la fortalesa més ben conservat.
J. Giralt i Pròleg DPCSL
El castell és situat en el turó més alt que domina la vila, i s’adapta a la topografia. La fortificació presenta una planta trapezoidal allargada d’uns 80 m per 30 m orientada d’est a oest, i amb uns components naturals (és important conèixer-los pel tipus de parament emprat) de guixos i margues. Sembla que l’única zona on fou retallada la terrassa va ser la cara nord, la més feble des del punt de vista defensiu (ja que les altres tres cares donen directament sobre els penya-segats o vessants verticals del tossal), i per això s’hi va excavar un fossat que segueix la mateixa orientació que el tossal, amb una amplada que oscil·la entre els 12 i els 18 m.
L’estat en què es troba actualment fa difícil una lectura funcional-cronològica del conjunt, ja que presenta sectors molt malmesos per l’erosió, que ha provocat grans despreniments d’estructures, a més d’estar construït amb uns materials que amb el temps han agafat una semblança unitària. Aquests problemes per a la seva datació s’agreujen per l’existència d’almenys tres fases de construcció o refeccions que, a més d’una quarta acció d’arrebossat d’algunes estructures, fa necessària una intervenció arqueològica per a donar suport a les idees que a continuació, i a manera d’hipòtesi, donem. Voldríem dir que el castell de Castelló de Farfanya, a més de la documentació existent, és un dels jaciments arqueològics amb més potencial que conservem a la Noguera baixa per poder explicar la concepció islàmica i feudal d’un castell.
Angle de ponent del castell, on sobresurt la torre d’època feudal gairebé enderrocada.
J. Giralt
Del que avui és visible, considerem com d’època islàmica una sèrie d’estructures defensives conservades a la cara nord i est del castell. Es tracta de dos trams de muralla correguda que formen un angle de 130° amb unes mides de 0, 90/1, 10 m de gruix i 27, 50 m de llargada un dels trams, i 26, 90 m l’altre; l’alçada conservada oscil·la al voltant dels 5 m, en alguns casos força arrasada. A aquesta muralla podem associar dues torres (potser una tercera en l’extrem occidental del pany de muralla), una de ben conservada, de planta semicircular (2, 5 m de radi), completament massissa i amb una alçada màxima conservada de 13 m. La segona de les torres, adossada a l’angle que formen els dos panys de muralla, està molt arrasada però encara es pot resseguir parcialment.
Segurament formava part de les restes del castell islàmic l’estructura de planta més o menys quadrada (només es conserven perfectament visibles tres cares) situada a l’angle sud-est del tossal, que està molt tapada per les refeccions posteriors que es van adossar directament sobre els murs antics.
Tot el tram de muralla islàmica és parcialment tapat per la muralla feudal posterior, però es veu la junta de separació dels encofrats respectius. El tipus de construcció de les estructures andalusines és maçoneria irregular formant i farcint l’encofrat, i arrebossat fet amb morter de calç i guix. La torre segurament devia anar també arrebossada, malgrat que no s’ha conservat aquest acabat.
El castell feudal posterior a la conquesta (1116) va comportar grans obres de remodelació per atendre les noves necessitats de la societat feudal. Sembla apuntar-se la idea que el recinte del castell va ser dividit en dues parts, la més occidental de planta més o menys quadrada i destinada a residència, i l’oriental de planta clarament trapezoidal, potser més destinada a serveis, i de la qual les restes actuals no deixen entreveure pràcticament res. El que és clar és l’aprofitament de les construccions islàmiques, amb un reforçament de la muralla (adossant-li un pany d’uns 1, 10 m de gruix), que passa a ser d’1,90 m en l’estructura de l’angle sud-oriental del castell. Els canvis es produeixen en el sector occidental, i ací caldria ressaltar la torre i la cambra o residència. Hi ha una tercera estructura de planta rectangular la funció de la qual, com també la datació, no es pot precisar fins que no hagi estat excavada. De la torre, que devia ser de planta circular, es conserva una mica menys de la meitat; com que és just a l’extrem del penya-segat se n’ha desplomat verticalment tot el parament. Es tracta d’una torre d’uns 8 m de diàmetre, i dividida en tres pisos, els dos primers coberts amb volta semisfèrica. Cada planta presenta porta d’accés, la inferior molt baixa (0, 90 m), circumstància sense explicació si no s’excava; les altres dues, obertes mirant a l’est i el sud-est respectivament, presenten un arc de mig punt malmès. L’alçada màxima conservada de la torre és de 13, 75 m i no hi ha restes d’espitlleres en el tram conservat. El parament constructiu és tot a base d’encofrat format per maçoneria irregular i més tard arrebossat interiorment i exteriorment, amb la presència de tres o quatre filades de carreus grans i ben escairats a la base de la torre.
Vista de la cambra anomenada “la Cavalleria”, coberta per una volta de canó de perfil apuntat.
J. Giralt
A la banda sud d’aquest sector es conserva una gran cambra dita “la Cavalleria”, formada per dos cossos rectangulars adossats, un orientat nord-sud i l’altre est-oest, coberts amb volta apuntada. El més gran —orientat est-oest— presenta l’extrem occidental completament caigut pel despreniment del mateix terreny natural. De planta rectangular, amb una amplada de 4, 80 m i de 14, 90 m de llargada conservada, és construït amb encofrat de maçoneria irregular i arrebossat a l’exterior i l’interior, amb quatre o cinc filades de carreus rectangulars grans a la base. A la paret sud (només se’n conserven 10 m) s’obrien quatre finestres d’una sola esqueixada a manera d’espitlleres.
El cos nord-sud, de característiques constructives idèntiques, de planta rectangular i volta apuntada, té una amplada de 4, 20 m i una llargada conservada de 5, 50 m, amb la porta d’entrada a la façana nord, mentre que l’extrem sud ha desaparegut.
El conjunt fortificat de Castelló de Farfanya, cal completar-lo amb dos elements aïllats del castell, però amb indubtable valor estratègic vinculat a ell. El primer element és format per les restes d’una torre situada a uns 80 m al nord de la fortificació, ocupant la part alta d’un turó i que servia de torre de guaita i control de la vall del Farfanya. Sembla que era una torre massissa de planta rectangular (4, 5 × 5, 7 m cares est i nord respectivament conservades) construïda amb maçoneria irregular encontrada. No es pot saber si anava arrebossada, tot i que es pot suposar si es compara amb les restes del castell. L’alçada conservada actualment oscil·la entre 8, 80 m i 9, 20 m. Considerem aquesta torre d’època islàmica.
El segon element és l’estructura situada al vessant sud del tossal del castell formada per restes de muralla i dues torres, la inferior en bastant bon estat de conservació, i que pensem que devien funcionar com una coratxa. Del pany de muralla d’1,40 m de gruix només es conserva un tram de 8 m des de la torre septentrional en direcció al castell. D’aquesta torre, conservada pràcticament sencera l’any 1980, només en resta la planta (5, 50 m de diàmetre), com també un tram d’uns 5, 70 m del mur vertical nord-oest; el gruix de la paret en la part inferior és d’1,40 m, i encara conserva una espitllera. En les fotografies antigues es pot veure que aquesta torre presentava les mateixes característiques que la més meridional. Aquesta, de planta circular i amb un diàmetre de 5, 50 m, es conserva amb una alçada màxima de 14, 20 m, i malgrat haver estat convertida en casa i corral, encara conserva molts elements de l’època. És una torre dividida en quatre pisos, dels quals encara resta la volta semisfèrica del primer, que tenia una alçada de 4, 20 m; el gruix del mur d’aquest pis és d’1,23 m. Tant el primer com el segon pis tenien cinc espitlleres disposades en el mateix eix, com també una porta d’accés oberta a l’exterior en direcció est.
La torre disposava de sabata lleugerament atalussada, d’una alçada de 2 m, formada per carreus quadrats i rectangulars grans, ben escairats, mentre que la resta és de maçoneria irregular que molt probablement anava arrebossada, seguint les mateixes característiques exposades en el castell. L’actual arrebossat deu ser molt posterior, ja que en alguns indrets ha tapiat les espitlleres.
Aquests segons elements, els relacionem amb la construcció del castell feudal, i per tant són posteriors al 1116, any de la conquesta cristiana de la zona. (JGB)
Bibliografia
- Sanahuja, 1965, pàgs. 110, 123, 153, 234 i 249
- Font i Rius, 1969-83, vol. I, pàg. 719
- Lladonosa, 1972-74, vol. I, pàgs. 117-119
- Els castells catalans, 1979, vol. VI (I), pàgs. 343-354 i 444
- Fité, 1985, pàgs. 209, 210, 219 i 222
- Vilarrúbias, 1992