Santa Maria del Castell de Cubells

Situació

Vista aèria de la part alta del nucli urbà de Cubells, amb l’església romànica de Santa Maria i, al seu costat nord, el nou temple que se li adossà al segle XIX.

ECSA - M. Catalán

L’església de Santa Maria del castell es troba a la part alta del nucli urbà del poble de Cubells, davant una plaça on en altres temps hi havia hagut el castell.

Mapa: 33-13(328). Situació: 31TCG308355.

El poble de Cubells es troba sobre la carretera C-1 313, que va de Lleida a Artesa de Segre. (JAA)

Història

L’església de Santa Maria és l’únic edifici conservat que formava part de l’antic recinte del castell de Cubells, del qual no resten vestigis. Es desconeix qualsevol notícia documental que faci referència a aquesta església castellera, i tampoc no hi ha dades dels comitents de la construcció, al segle XIII, de la seva fàbrica ni de la magnífica portada esculpida de la façana sud, tot i que es pot suposar que foren els senyors del castell.

Com a hipòtesi, es podria dir que l’actual temple de Santa Maria del castell no fou la primitiva església de la fortalesa de Cubells, ja que el castell, documentat des del segle XI, degué disposar ja en aquell moment d’una capella castellera.

F. de Zamora, que visità i descrigué el poble de Cubells a la darreria del segle XVIII, digué d’aquest edifici: “La iglesia del Castell y su portada son obra del mejor tiempo, muy parecida a la de Covet. En ella está la Virgen del Castell, de piedra mármol, preciosa.” Així mateix, fa referència a les obres d’ampliació que es realitzaven en aquell moment a l’església de Santa Maria, esdevinguda ja santuari marià. (MLlR)

Església

Planta de l’església, on destaca la gran portalada oberta al mur sud.

A. Macià - Servei del Patrimoni Arquitectònic de la Generalitat de Catalunya

Santa Maria del castell és un edifici d’una sola nau, amb volta de canó de perfil fortament apuntat. La volta és reforçada per dos arcs torals, un dels quals arrenca per damunt de dos capitells encastats en el mur, sense pilars. La nau és capçada a llevant per un absis semicircular, precedit d’un arc presbiteral que arrenca de dos relleus, resolts com a capitells. En el tram de nau immediatament anterior a l’absis s’obren dos arcosolis, buidats en els murs laterals, que eixamplen l’espai de l’edifici amb una solució que retrobem en la ruïnosa església de Sant Miquel, de la mateixa població de Cubells.

La nau fou allargada vers ponent, en un àmbit cobert amb volta de canó amb llunetes després de la seva remodelació, durant la qual també s’hi construí un cor alt. La data de 1748 que apareix a la llinda de la porta oberta a la façana oest permet situar cronològicament aquesta ampliació.

Magnífic interior de l’església, coberta amb volta de canó de perfil apuntat i reforçada per arcs torals.

E. Pablo

Encara al segle XIX, l’església fou novament reformada. Hom adossà un gran temple nou al costat nord, de manera que l’església medieval es convertí en una mena d’atri de la nova construcció.

Al centre de l’absis s’obre una finestra de doble esqueixada, i a la façana sud, dins l’arcosoli, hi ha un ull de bou circular, que possiblement disposava d’una traceria, avui desapareguda. La porta s’obre a la façana sud, i és, sens dubte, l’element més vistent del conjunt de l’edifici. És resolta en un arc de mig punt, de dovelles esculpides, i ressaltada per arquivoltes concèntriques en les quals es desenvolupen els temes escultòrics característics de les portes de l’escola de Lleida. El cos de la portada forma un bloc afegit a la façana, definit per columnes ornamentals angulars.

Les altres façanes són llises i sense ornamentació, llevat d’un ràfec sobre permòdols esculpits i molt erosionats, els quals ressegueixen la part alta dels murs de l’edifici original. En la unió dels murs de façana amb el semicilindre absidal hi ha dos contraforts que estableixen l’articulació entre els diferents volums de l’edifici.

L’aparell és fet amb carreus de gres molt ben tallats i disposats ordenadament, especialment visible en les testeres de la coberta.

En el seu conjunt, l’església de Santa Maria del castell de Cubells és un magnífic exemple de l’estil arquitectònic i escultòric que anomenem escola de Lleida, i que constitueix una de les manifestacions més interessants de l’art del segle XIII català. (JAA)

Portada

Gran portalada de la façana de migdia, profusament ornamentada, una de les més característiques de l’escola de Lleida.

ECSA - F. Tur

Alçat de la portalada.

A. Macià - Servei del Patrimoni Arquitectònic de la Generalitat de Catalunya

La portada romànica de Cubells s’obre al costat sud i fou la principal a la capella del castell.

Com la majoria dels exponents de l’anomenada escola lleidatana, és emmarcada per un cos eixit, coronat per una cornisa sostinguda per mènsules esculpides, actualment molt malmeses. Aquest cos, a Cubells, ocupa gairebé tota l’alçada del parament exterior del mur lateral de la nau. Té unes proporcions massa quadrades, a causa de la seva amplada considerable, tret que li dóna un aspecte arcaïtzant.

La portada és formada per sis grups d’arquivoltes decorades i un guardapols. En l’esglaonament dels muntants hi ha sis parelles de columnes monolítiques exemptes. Són de fust llis i de poca llargada, porten capitells de perfil molt pronunciat i s’assenten sobre un plint ampli que forma un bancal. Entre les columnes hi ha els angles dels brancals, que s’han transformat en muntants semicilíndrics coronats per una mena de capitell. Una solució idèntica és emprada a la portada de Santa Maria d’Agramunt. La disposició seguida dels capitells forma una mena de fris esculpit que es prolonga per tota la portada. Les impostes i el collarí segueixen aquest mateix traçat. Les impostes són formades per dues motllures llises i gruixudes de mig bossell, el collarí és una motllura arrodonida i els capitells de les columnes monolítiques presenten un volum o mig cos en forma de con invertit de superfícies convexes.

La solució estructural i arquitectònica adoptada en el cos de la portada de Cubells segueix concretament i directament el model de la porta principal d’Agramunt. A Cubells les arquivoltes formen feixos de motllures decorades que descansen sobre la forma extremament sobresortida dels capitells. Són decorades amb els motius i el tractament propis de les portades lleidatanes (puntes de diamant, amples dents en ziga-zaga, arquets entrecreuats), a més de fines motllures llises que poden delatar una execució tardana. Si es compara amb altres exemples de l’escola, l’arcada de la porta d’ingrés té una amplada i una magnitud desproporcionades, i és formada per llargues dovelles, tret més propi de portes gòtiques. Les dovelles estan profusament decorades, cadascuna de manera autònoma, i no tenen la unitat formal de la portada d’Agramunt o de la dels Fillols de la Seu Vella de Lleida. Les antes presenten els angles arrodonits i amb capitell, ressaltats per unes motllures còncaves de tipus gòtic. Aquesta mateixa solució també apareix a Agramunt.

La part davantera del cos eixit també té els angles amb columnes bordonades, coronades en el nivell inferior per capitells semblants als de les columnes dels muntants i en el superior —a l’alçada dels permòdols de la cornisa— per altres gairebé triangulars, i decorats amb temes de ziga-zaga.

A partir d’una anàlisi atenta de l’escultura que decora aquesta portada podem distingir dos grups diferenciats de treball o tallers.

D’una banda, l’escultura ornamental dels guardapols i les arquivoltes, probablement deguda als picapedrers que construïren el cos eixit de la porta. L’execució és acurada i perfecta, i és manifest el domini dels temes emprats i del seu acabat, la qual cosa demostra que és obra d’un taller especialitzat que coneixia l’ofici i dominava la talla de pedra, com es pot apreciar en el trepanat de les arcuacions creuades o en la volada de les dents en ziga-zaga. És palès que aquest taller s’inspirà en la portada d’Agramunt i la copiaren amb la màxima fidelitat que els fou possible, motiu pel qual s’inclou dins el corrent de la denominada escola lleidatana.

Detall de la decoració que trobem a la banda W de la portada.

C. Peig

D’altra banda, trobem el treball escultòric de les dovelles de la porta d’accés i de tot el fris seguit, format pels capitells de les columnes i dels angles arrodonits dels brancals.

Aquesta decoració no pot ésser atribuïda al taller esmentat anteriorment. Els qui la realitzaren no dominaven el treball de la pedra i empraven una tècnica diferent i uns motius ornamentals i iconogràfics que no eren propers als de les altres portades de l’escola lleidatana, bé pel tema o pel tractament donat. Per aquesta raó la seva escultura no es pot incloure dins el corrent esmentat —fins i tot ens sembla dubtós considerar-la com una interpretació degradada de l’estil lleidatà—. La tècnica de relleu és poc eixida i treballada, presenta un fons rebaixat on es retalla el volum aplanat de les figures, sobre el qual es dibuixen detalls a base de línies incises. El resultat s’apropa més al gravat que no pas al relleu.

Quant a la decoració corresponent al primer taller, cal assenyalar que el guardapols és de poca amplada i gairebé no sobresurt del parament del mur. És format per una franja de cabotes o puntes de diamant, molt malmeses, i tan sols resta el sector corresponent a la clau, perquè està més protegit. La primera arquivolta és formada per unes amples dents de ziga-zaga, cadascuna de les quals ocupa una dovella. Els triangles aplanats que formen són decorats amb incisions que representen les nervadures d’una fulla. La segona arquivolta és una gruixuda motllura llisa, en forma de tor, flanquejada per dos profunds cavets decorats amb puntes de diamant molt ben conservats. La tercera arquivolta és formada per un grup de diferents tipus de motllures fines i llises, properes al gust gòtic. La quarta arquivolta inclou una banda de puntes de diamant decorades amb línies incises en cadascuna de les cares, instal·lada sobre el cantell més eixit de dues amples escòcies que formen angle i són flanquejades per una sèrie de filets o llistells. La cinquena arquivolta és decorada amb arquets entrellaçats tangencialment. Cada dovella és decorada per un arquet semicircular sencer i el creuament tangencial, al mig d’uns altres dos. Aquest creuament produeix l’efecte de dos arquets ogivals més petits alternatius. El relleu és alt, i per això hi ha un gran contrast de llum i ombra(*). L’extrem intern de l’arquivolta forma un gros bossell i un profund cavet. La sisena arquivolta és formada per una sèrie de gruixudes motllures llises en bossell i cavet.

La perfecció dels motius geomètrics que ornen aquestes arquivoltes demostra que no es tractava d’una primera experiència decorativa, però planteja, com en la resta de les portades de l’escola de Lleida, la incògnita del seu origen o filiació.

Respecte al treball escultòric de les dovelles de l’arc d’accés, ens sembla propi d’un altre taller que anomenem “taller de Cubells”. Presenta unes particularitats tècniques, formals i iconogràfiques que no trobem en cap altre edifici de la zona ni de Catalunya. La filiació i l’origen d’aquest taller, com veurem al llarg d’aquest estudi, són desconeguts; un dels trets més evidents és que no es tractava d’un taller expert ni realitzava obres de qualitat.

La decoració de les dovelles

Les deu dovelles que formen l’arc tenen la superfície frontal decorada profusament, amb motius majoritàriament geomètrics. Predominen també representacions d’ocells barrejats amb formes vegetals. La figura humana apareix tan sols dues vegades.

La primera dovella

Detall de la decoració ornamental que ocupa les bandes W i E de la portada.

ECSA - C. Peig

La primera dovella en direcció oest-est presenta dins un cercle una estrella de sis puntes, formada per dos triangles secants oposats. Aquest motiu és dibuixat per una cinta perlada doble. Ocupa el centre un ocell que té el cap girat cap enrere i es picoteja les ales; pel coll llarg i estilitzat, sembla un cigne. En els espais lliures que resten entre les puntes de l’estrella i el cercle hi ha sis ocells, un en l’actitud ja esmentada, uns altres dos es picotegen el pit i la resta tenen el cap dirigit cap endavant. L’espai que resta entre el cercle i el límit intern de la dovella és ocupat per dues figures humanes, una damunt l’altra, en posició frontal però amb el cap girat vers l’estrella. Aquestes figures repeteixen les dues tipologies dels personatges representats en l’escena central de l’anta occidental. Dels dos carcanyols exteriors de la dovella, només és decorat el superior, amb una estilització d’ocell. Aquesta dovella és molt semblant a la novena situada just al costat oposat.

La segona dovella

La segona dovella té una tija llisa que evoluciona formant una composició geomètrica de tipus rosaci, amb disset cercles petits que inscriuen formes d’ocells, al voltant d’un cercle més ample i central que inscriu una àguila amb les ales desplegades i les urpes arrapades a la tija que l’encercla. En les interseccions dels cercles hi ha formes triangulars de fulles i potser de fruits. Aquest tema recorda l’emprat en teixits de procedència oriental i que més tard fou reutilitzat per bizantins i musulmans, cadascun amb un tractament propi. És probable que a Cubells tingui un sentit més ornamental que simbòlic, encara que aquest darrer no s’oblidi. L’àguila és símbol de divinitat i també de reialesa, ja que és reina dels ocells rapinyaires i símbol de resurrecció i força; aquest sentit podria reforçar el significat del lleó a la sisena dovella. En el llenguatge iconogràfic medieval l’àguila enfrontada a la serp (vegeu la descripció del capitell occidental núm. 2) significa l’oposició Cristdiable o l’Encarnació. En el llenguatge heràldic el símbol de l’àguila és pres directament del món clàssic, però a Cubells no sembla tenir aquest valor.

La tercera dovella

La tercera dovella repeteix el mateix tipus de motiu amb algunes diferències; aquí la tija és perlada. Les interseccions són decorades amb les fulles triangulars nervades ja esmentades. Aquest tema vegetal geometritzat i idealitzat podria ser una representació de l’arbre de la vida (vegeu la semblança amb el tractament donat a aquest tema en el mosaic absidal de la basílica de Sant Climent a Roma, datat al segle XII).

La quarta dovella

La quarta dovella és semblant a l’anterior: dinou cercles que contenen fulles lanceolades, ordenats en fileres sobreposades. Les fulles que acompanyen els cercles tenen forma de losange.

La cinquena dovella

La cinquena dovella presenta una altra forma geomètrica de rosassa, composta per dotze cercles de cinta perlada que s’entrecreuen tangencialment i formen uns lòbuls de forma lanceolada o oval a l’entorn d’un cercle central. El cercle que inscriu aquest motiu és també de cinta perlada. Al centre de la composició un ocell es picoteja les ales; és del mateix tipus que l’esmentat a la primera i la segona dovelles. A banda i banda de la composició es repeteix el motiu de tija en espiral acabada en una flor, igual a la de la tercera dovella, de fulla triangular nervada.

La sisena dovella

La sisena dovella, juntament amb l’anterior, forma la clau de l’arcada. Té esculpit un lleó en actitud rampant. El cap, petit, és desproporcionat amb relació al cos, i la cua és llarga i ondulant.

A l’espai lliure que resta sota les potes davanteres del lleó hi ha un ocell que es picoteja el pit, semblant al del centre de la pri-mera dovella. No hi ha cap nexe entre l’ocell i el lleó, no es manifesta cap mena d’intenció de domini o agressió pe part d’aquest últim. És difícil definir el significat que podria tenir, si s’admetés un cert simbolisme a més del seu caire ornamental. Entre les potes del darrere hi ha una petxina de pelegrí, motiu que es repeteix abundantment en els espais buits dels entrellaçats dels capitells; en desconeixem el significat, si en té cap. El lleó, com a signe del zodíac, correpon al mes de més plenitud solar (juliol-agost) (Guerra, 1978, pàgs. 82-83; Malaxecheverria, 1982, pàgs. 126-128). Aquest significat podria ésser atribuïble a la figura del lleó de Cubells, atesa la seva posició central en l’arcada d’accés, i perquè és envoltat de formes estel·lars i rosasses, sempre diferents. Sembla més adient donar-li aquesta lectura iconogràfica que no pas un caràcter ornamental heràldic. El significat d’aquesta lectura respon a l’àmbit artístic i a la iconografia cristiana de l’època, encara que la formulació i la plasmació de les idees presentin una certa càrrega oriental. És per això que, atès el caràcter ambivalent dels temes d’aquesta arcada, se’n poden fer diferents lectures.

D’altra banda, les representacions de lleons rampants (sense significat heràldic) tampoc no són alienes a l’escultura de relleu d’aquesta comarca; en trobem d’altres a la portada de Santa Maria de Bell-lloc o en un dels capitells del claustre del monestir de Bellpuig de les Avellanes. A l’interior de l’església de Cubells també es repeteix, en un del capitells de l’arc triomfal.

La setena dovella

La setena dovella presenta també un tipus de rosassa, formada per dotze línies corbes en forma de “vuit” que s’entrecreuen (vegeu Pavón Maldonado, 1975, pàg. 129); el centre és ocupat també per un ocell similar als esmentats en les dovelles anteriors. Al costat intern hi ha tres ocells en posicions diferents dins cercles, dibuixats per una tija llisa. Als carcanyols exteriors veiem dues representacions d’ocells estilitzats, sense potes, com les dels carcanyols de les dovelles núms. 1, 8 i 9. En els espais que resten lliures apareixen repetides les fulles nervades. El significat d’aquesta forma geomètrica podria ésser semblant al de la cinquena dovella. Està també repetit en un capitell de l’interior de l’església (nau nord).

La vuitena dovella

Detall de la decoració ornamental que hi ha a la banda E de la portada.

ECSA - C. Peig

La vuitena dovella és una rosassa formada per dotze arcuacions de mig punt sostingudes directament sobre una columna amb base quadrada decorada amb línies de ziga-zaga. Els carcanyols són decorats per un motiu que sembla una pinya oval que és envoltada per dues fines fulles i que emergeix directament de la columna. Dins cadascuna de les arcuacions s’encabeix un personatge representat en posició frontal, amb túnica fins a mitja cama i cenyida a la cintura formant dos plecs davanters; tenen els peus recolzats sobre les bases de les columnes que els flanquejen. Els rostres, tots iguals, són de trets esquemàtics i primitius i la majoria estan malmesos. No hi ha diferències específiques entre els dotze personatges representats. Al centre hi ha una estrella encerclada de sis puntes formada per dos triangles oposats (estrella de David, segell de Salomó), com en la primera dovella. El número 6 era considerat símbol de perfecció, tant per la cosmologia cristiana medieval com per la islàmica i hebrea, ja que reflecteix el nombre de dies en què Déu creà el món (Critchlow, 1983, pàg. 58). Els personatges representats podrien ser els dotze apòstols de Crist, encara que no portin cap atribut que els identifiqui. La interpretació en clau còsmica d’aquesta representació podria estar en unes paraules de Zenó de Verona (escriptor del segle IV), que presenta Crist com “el dia etern” que té al seu servei les dotze hores en la persona dels dotze apòstols (Beigbeder, 1969, pàg. 355). Aquest significat, o bé el de representar els dotze mesos de l’any o signes del zodíac, podrien convenir a aquesta representació, si es té en compte l’interès que la cosmologia sembla tenir en l’expressió dels temes de l’arcada de Cubells(*). La decoració dels carcanyols d’aquesta dovella segueix la tipologia de les altres i torna a utilitzar les estilitzacions d’ocells, sense potes.

La novena dovella

La novena dovella presenta una estrella de vuit puntes, per la qual cosa es multipliquen les figures d’ocells situats a les interseccions. Al centre de la composició també trobem l’ocell girat enrere i picotejant-se les ales, com en les dovelles núms. 1, 5 i 7. A banda i banda, hi ha cinc i dos cercles, amb més ocells i les repetides fulles nervades.

La desena dovella

La desena dovella presenta una forma estel·lar entrecreuada de dotze puntes dins un cercle. En les interseccions hi ha representades les fulles triangulars nervades. Al centre de l’estrella trobem dos ocells afrontats pel bec, també encerclats. Els carcanyols són decorats amb ocells estilitzats, com en les dovelles núms. 8, 7 i 1; en manca una a la part exterior (sembla inacabada).

Anàlisi iconogràfiac de les dovelles de la portada

Pel que fa a la possible lectura iconogràfica, la majoria d’autors que han analitzat la portada, en glossar aquestes dovelles, han fet referència a la influència islàmica, hispanoàrab o mudèjar fonamentant-se en les formes geomètriques i en la figura del lleó. Basen aquesta afirmació en la tècnica emprada per a treballar el relleu (com a exemple, vegeu Fité, 1991, pàg. 93), que recorda les guixeries o marbres d’atauric de procedència moresca oriental i hispanoàrab.

Crec que existeixen dues diferències que les allunyen d’aquest tipus d’art. D’una banda, la independència, l’autonomia i la varietat que a Cubells té cada forma geomètrica, que contrasta amb la típica fórmula decorativa musulmana oriental o hispanoàrab —repetitiva—, en què forma sempre una unitat compositiva, una peculiar simetria. L’altra diferència seria la barreja de motius diferents que es dóna en les dovelles de Cubells —animals, vegetals, elements geomètrics i humans—, que és aliena al gust musulmà, que també els utilitza però sense combinar-los d’aquesta manera.

F. Fité (1991b, pàgs. 93-95) ja ha assenyalat, encara que amb poca convicció i escassos arguments, que el tipus de formes geomètriques emprades a Cubells no és l’habitual de la decoració moresca tradicional, que no creu que es tracti d’una portada executada per picapedrers àrabs i que no hi ha dubte que el taller escultòric és força local, ben poc destre en la representació de les figures humanes i de difícil afiliació.

Per aquest motiu ens sembla més adient buscar una interpretació d’acord amb les pautes de la iconografia occidental, que reserva aquest lloc de la porta per a representacions del món diví. L’associació de rosasses i formes estel·lars envoltant la figura del lleó i donant-li el significat cristològic de “sol de justícia”, com ja hem esmentat, no era aliena al món europeu cristià, malgrat el seu llunyà origen oriental (més tard reprès pels bizantins). Aquesta associació es pot trobar també a la portada de Poitiers, Moissac, Tolosa i Jaca, encara que amb un tractament i una disposició totalment diferents de les de Cubells.

Podríem considerar també com a referències divines o cristològiques, més o menys clares, l’àguila de la segona dovella, l’arbre de la vida (?) de les dovelles tercera i quarta, i la rosassa amb arcuacions i dotze figures humanes de la vuitena dovella.

La presència massiva d’ocells demana una explicació que no sabem donar, tot i que potser es redueix a un simple motiu ornamental. D’altra banda, la rudesa, la simplicitat i l’esquematització d’aquestes representacions fan que sigui difícil de poder establirne l’espècie. Dins l’escatologia musulmana (Guerra, 1978, pàg. 284), els coloms representen l’encarnació de les ànimes després de la mort. Així, les ànimes dels morts a la guerra santa i les dels nens viuen, fins el dia del judici o resurrecció, encarnades en ocells de blanc plomatge en un bosc situat prop de l’entrada del paradís. Aquestes ànimes-coloms es reconeixen i parlen entre si, s’alimenten dels fruits dels arbres, reposen damunt les seves branques i beuen aigua de rius i fonts. Bé que els ocells representats a Cubells, tant en les dovelles com en els capitells, podrien respondre a aquesta possible explicació, no existeixen prou elements per acceptar-la amb seguretat. Es podria acceptar també que compleixen una funció ornamental de llunyà sentit simbòlic o que són una reinterpretació molt grollera dels ocells representats en els capitells de la portada d’Agramunt (segon capitell del muntant sud). Així mateix, és tan sols una hipòtesi considerar la tija que evoluciona a la tercera dovella com una representació ornamental de l’arbre de la vida, que igual que el lleó i la rosassa solar coincideixen en el seu simbolisme comú de mort-resurrecció.

Resta la incògnita del significat de les dues figures humanes (amb trets individualitzats) de la primera dovella, repetides en l’escena de l’anta occidental.

Els capitells

Capitells del brancal W de la portada, decorats amb motius figuratius i vegetals.

ECSA - C. Peig

Al mateix “taller de Cubells” pertanyen la sèrie de capitells situats en els muntants, tant per la tècnica de relleu com pels temes decoratius emprats. Descriurem en primer lloc els dotze capitells de les columnes monolítiques, i després els de les columnes semicilíndriques. El treball escultòric queda repartit entre els dotze capitells de les mateixes columnes monolítiques i els dotze capitells de les columnes semicilíndriques. El vessant occidental de la portada consta de sis columnes amb els sis capitells treballats escultòricament. El primer (començant de dins cap enfora de la porta) és decorat per un tramat d’entrellaçat que forma losanges molt regulars disposats en diagonal. La cinta que el constitueix és perlada i rivetada. Els espais lliures són ocupats per petxines o palmetes disposades en diferents posicions, i no sempre seguint l’orientació del losange. L’angle superior del capitell és decorat per aquest mateix motiu en relleu. Exemples molt semblants existeixen també a la portada de Vinaixa i en capitells de les naus laterals de l’interior de Santa Maria d’Agramunt.

Al segon capitell, cadascuna de les dues cares disponibles és decorada per una serp de moviments sinuosos i cos llis. Els dos rèptils entrecreuen els colls just a l’angle superior del capitell, ocupat per una mena de fruit ovalat que intenten menjar. En la iconografia medieval la serp ha tingut sempre un significat negatiu i oposat a la figura de Crist. Podria representar la temptació del pecat original (serp enroscada a l’arbre del fruit prohibit).

En el tercer capitell apareix una soca d’arbre de la qual surten branques que en diagonal s’estenen asimètricament per les dues cares del capitell. De les branques broten fulles trifoliades i fruits rodons. Entre branca i branca, quatre ocells (coloms?) en una cara i cinc en l’altra s’hi recolzen i picotegen els fruits que pengen damunt seu. La tipologia d’aquests ocells és la mateixa que la dels esculpits en les dovelles de la porta d’ingrés: plomes marcades a base de ratlles paral·leles i un puntejat irregular al coll i al ventre. L’angle superior és decorat amb una fulla grossa. El tractament donat a la composició d’aquest capitell mostra una marcada tendència naturalista que no és pròpia del romànic.

En el quart capitell, dos monstres híbrids amb cos d’ocell (sense cua) ocupen gairebé tota la superfície de les dues cares del capitell. Estan afrontats i entrecreuen el coll just a l’angle. El monstre de la cara externa és situat a la part superior i deixa lliure la inferior, que és ocupada per un ocell, que beu en una mena de font o vas profund. Tenint en compte el caràcter híbrid d’aquests monstres, el seu valor iconogràfic (si en tenen) seria de caire negatiu, representació d’una escena de lluita. Aquest tema fou reprès en l’art romànic dels teixits orientals.

Detall de la decoració d’alguns capitells de la portada, formada per aus de diverses menes.

ECSA - C. Peig

En el cinquè capitell hi ha dos ocells (paons?) afrontats a l’angle del capitell, però amb el cap girat cap enrere i picotejant-se l’esquena. A l’angle eixit del capitell que separa els dos ocells hi ha representada una tija vegetal que creix recta i acaba en una petxina (semblant a la del capitell núm. 2), que podria ser una al·lusió a l’arbre de la vida, flanquejat pels dos ocells (paons?), motiu molt emprat en l’escultura romànica segons E. Mâle (1922, pàgs. 347-348). En els carcanyols formats als angles interns apareixen, en un costat, un petit dofí en posició vertical, de cos gros i ovalat amb les dues aletes arrodonides i, en l’altre, un ocell com els anteriorment esmentats. Ambdues figures tenen un valor iconogràfic positiu; el dofí és símbol de l’home just, i de vegades també té el significat de salvador.

El capitell núm. 6 està molt malmès i erosionat. Del tema que l’ornava només resten dos cercles de tija llisa ocupats per ocells que es picotegen l’esquena. A les interseccions hi ha el mateix tipus de fulla nervada tan emprat en les dovelles de la porta d’accés. És gairebé idèntic als capitells núms. 6 i 4 del muntant oriental.

El muntant oriental de la portada també té, com l’occidental, sis capitells esculpits.

En el primer s’han representat vuit cercles dins dels quals s’han disposat ocells en idèntica actitud de picotejar-se el pit. En les interseccions amb els límits del capitell hi ha les típiques fulles nervades i els fruits rodons que semblen figues, disposats de manera diferent. La part superior de l’angle eixit és decorada per un d’aquests fruits.

El segon capitell és molt semblant a l’anterior. Les diferències consisteixen en el nombre de cercles (aquí són set) i en el fet que els ocells miren cap amunt. L’angle eixit del capitell és decorat amb un rostre de grans dimensions i en alt relleu, avui molt erosionat, però que encara conserva els trets dels ulls, el nas i la boca; té una aparença molt primitiva.

El tercer presenta dos monstres híbrids de tipus semblant al del capitell núm. 4 del muntant occidental, encara que sembla d’execució més tardana. Ambdós monstres estan posats sobre unes branques amb fulles, actualment molt malmeses.

El quart capitell és gairebé idèntic al primer: els ocells es picotegen l’esquena i tenen el cos orientat cap a l’exterior de la porta. Actualment està molt erosionat.

El cinquè presenta un tramat d’entrellaçat de la mateixa tipologia que el del primer capitell del muntant occidental, però sense les petxines que decoren l’interior dels losanges. És l’únic cas d’entrellaçat de tota la portada que ha omès aquests motius.

El sisè capitell té la mateixa solució decorativa que la seva parella oposada del muntant occidental: set representacions d’ocells dins cercles formats per una tija. Estan orientats cap a l’interior de la porta, però tenen el cap girat picotejant-se l’esquena.

La lectura iconogràfica dels temes representats és incerta i poc representativa, ja que sembla prevaler la temàtica ornamental. Gairebé tots els temes emprats semblen reinterpretacions més o menys naturalistes, encara que grolleres, de motius procedents de teixits. Podríem dir que aquesta zona de la portada pretén transmetre una visió del món amb símbols del bé i del mal escampats entre els temes decoratius. No se segueix un programa iconogràfic gaire concret o argumentatiu; preval la intenció ornamental, però alhora s’utilitzen alguns motius simbòlics molt generalitzats del bé i el mal i de la lluita entre ambdós.

Respecte als capitells simulats de les sis columnes semicirculars de cada brancal, tots presenten el mateix motiu vegetal amb lleugeres variants: 3 o 4 fulles sobreposades, amples i estriades, que a la part superior es cargolen cap enfora i de les quals pengen de vegades pinyes o figues. La solució formal d’aquest tipus de columna amb capitell simulat i el motiu decoratiu emprat denoten que es tenia present i es copiava de la manera més fidel possible la porta principal d’Agramunt. Aquests capitells també pertanyen al denominat “taller de Cubells”.

El fris de la portada

Detall de la decoració, amb motius figuratius, del fris del brancal W de la portada (a dalt i al mig) i de la banda E (a baix), formada en aquest cas per aus encerclades.

ECSA - C. Peig

A la cara externa del cos estructural de la portada, com a prolongació del fris que defineixen els capitells, hi ha uns altres dos relleus escultòrics força interessants (l’un a la banda de ponent i l’altre a la de llevant). El de la banda oriental presenta dues figures aixoplugades per arcs de motllura arrodonida, sostinguts per esveltes columnes coronades per una imposta o cimaci. Una és la figura d’un centaure, toscament treballada i que actualment pre-senta el cap escapçat. La part inferior (cavall) és representada de perfil, i la part superior (home) de cara. Té els braços encreuats al davant en actitud inoperant, potser forçada per la manca d’habilitat de l’artista. El cos del cavall no presenta cap tipus de detallisme, a excepció d’una llarga cua que penja verticalment. La positura contrasta amb l’activitat dels centaures d’Agramunt. El seu valor simbòlic, segons els llibres de bestiaris, és negatiu i demoníac.

L’altra arcada emmarca un elefant amb una torre-castell al damunt, subjectat per dues corretges llises al ventre; la llarga trompa arriba fins a terra i gairebé es confon amb la columna de l’arcada. El castell té una ampla portada i tres torres emmerletades, la del centre més alta i amb finestra. Aquesta figura és representada totalment de perfil, amb relleu pla i sense dibuix de detalls, com l’anterior. Pels elements comuns que presenta amb l’elefant d’Agramunt (situat a l’intradós de l’anta sud) i per la fidelitat als trets d’aquest animal, el tipus de castell i les corretges de subjecció, no hi ha dubte que aquell li degué servir de model, i més tenint en compte que a Catalunya són comptadíssims els exemplars conservats. Segons F. Fité, que ha realitzat un estudi iconogràfic d’aquest tema a Cubells(*), té un significat de fortalesa i castedat, o solament de fortalesa inexpugnable, si tenim en compte el contingut negatiu del centaure que li fa parella. Segons el mateix autor (1991b, pàg. 98), les fonts d’inspiració dels artistes catalans degueren ser els teixits (perses i bizantins), les capsetes d’ivori i, molt especialment, les peces d’escacs. En els escacs, una de les aportacions dels àrabs al món occidental, l’alfil s’interpretava com un elefant de combat al costat de la torre(*). El descobriment de les fonts clàssiques i l’aparició a mitjan segle XIII del Llibre d’Alexandre n’afavoriren la il·lustració. M.A. Guàrdia (1984, pàgs. 144-148) considera que és més probable que els orígens d’aquesta mena d’iconografia a Occident siguin clàssics, a causa de la freqüència amb què apareix en la iconografia romana amb representacions de tot tipus. Cal dir que aquesta representació iconogràfica de l’elefant varia poc respecte de les pintades o miniades de la mateixa època. Ambdós personatges (elefant i centaure) són, doncs, una representació de la virtut i el vici.

El relleu oriental de l’exterior del cos de la portada presenta un seguit de sis personatges aixoplugats per arcuacions, el significat dels quals és avui desconegut. El tipus d’arcuació és semblant al que emmarca el centaure i l’elefant. Un grup és format per tres personatges vestits amb túnica fins a mitja cama i cenyida. El cap és representat de perfil, amb un coll llarg i robust. Duen una melena curta i en un d’ells es distingeix una mena de capell (bonet?) allargassat. L’altre grup és compost també per tres figures, vestides amb el mateix tipus de túnica, però amb una mena de “coll alt” o quelcom semblant. El cap, representat també de perfil, no presenta trets de pentinat ni de capell. Sembla que aquests personatges tenen menys estatura.

La tècnica emprada en aquest relleu dóna un aspecte primitiu a les figures i mostra poca habilitat per a solucionar problemes de perspectiva i relleu.

Tornem a trobar aquests dos grups de personatges, amb els seus trets específics, a la primera dovella, on es representen sobreposats i girats vers el motiu de l’estrella de sis puntes. No ha estat possible esbrinar-ne la significació en un i altre lloc.

De la descripció feta es pot deduir la representació d’una escena historiada que recull diferents moments. És difícil relacionarla amb algun passatge de la Sagrada Escriptura o amb un acte litúrgic. En altres esglésies de l’escola lleidatana (Agramunt, Verdú, Vilagrassa, Bell-lloc), i en llocs semblants de les portades, trobem escenes relacionades preferentment amb el cicle de la infantesa de Jesús: epifania, nativitat, anunciació, fugida a Egipte. En canvi, sembla més probable que aquesta escena de Cubells representi un succés de caire civil, que hagués marcat alguna fita en la història del castell i que avui ens és impossible d’identificar. Diversos autors sostenen una hipòtesi versemblant dins el context històric del castell de Cubells(*). Es tractaria de la representació d’una ambaixada que arriba a un castell o una ciutat per tal d’aconseguir quelcom que comporta una decisió important per part dels seus senyors.

L’intradós de la mateixa anta presenta un motiu d’entrellaçat idèntic al capitell de la columna semicilíndrica de l’angle, que és una prolongació.

Detall dels relleus del brancal E de la portada.

C. Peig

A l’intradós de l’anta oriental hi ha la figura d’un genet cavalcant en un cavall, flanquejada per dues columnes amb capitell (aquí no existeix l’arc). Actualment no és possible veure si portava cap mena de capell, arma o escut. Té els peus posats als estreps i vesteix cota de malla, per la forma com es marquen les cames sobre el llom del cavall. És curiós que en aquesta representació, que segueix la tipologia del “cavaller victoriós” més emprada a l’època romànica (model de Constantí, Carlemany, etc.), el personatge no aterri cap enemic. També podria representar un cavaller croat. El seu significat positiu sembla palès pel lloc preferent que ocupa, al llindar de la porta.

La resta de les peces d’aquest fris corresponen al motiu ja repetit en altres llocs de la portada: ocells en diferents positures i encerclats dins tiges llises disposades en fileres, una damunt l’altra, tal com si fos una transposició en pedra d’un teixit.

A tall de conclusió podem dir que els interrogants que planteja aquesta portada se centren sobretot en la datació i la filiació, com també en la interpretació iconogràfica del treball escultòric, el qual atribuïm a un “taller” que no pertany al corrent de l’escola lleidatana i que no té l’origen o la influència musulmans que hom ha pretès, com es pot deduir de l’anàlisi feta.

No hi ha dades documentades sobre la filiació i la datació de la portada. Solament se’n pot arribar a plantejar alguna hipòtesi a partir de l’anàlisi dels temes i l’estil.

Creiem que es poden establir uns límits o un marc cronològic a partir del model arquitectònic i estructural de la portada d’Agramunt —el model que ha estat més important per a Cubells, més que no pas altres portades de l’escola lleidatana—. Aquesta relació tan directa es fa palesa sobretot en l’estructura arquitectònica de la porta, en la solució decorativa de les arquivoltes i en la dels capitells simulats de les semicolumnes. Tot plegat pot indicar que la construcció de la portada de Cubells no és llunyana a la d’Agramunt. També podria indicar un possible nexe entre els seus mestres d’obres i picapedrers i els de les arquivoltes de Cubells, que corresponen al taller que s’inclou dins el corrent estilístic lleidatà, a diferència de l’altre taller (taller de Cubells), que n’és aliè.

La datació de la portada d’Agramunt actualment està en estudi. Hom defensa diferents teories; la darrera, de J. Yarza i F. Fité(*), suposa que és anterior o contemporània a la porta dels Fillols (Seu Vella de Lleida), datada entre el 1215 i el 1220. Els tres grups escultòrics (Mare de Déu amb Nen, Reis i Anunciació), col·locats a la clau de l’arc i que presenten trets propis de la transició al gòtic, són datats el 1283, segons la inscripció que duu la Mare de Déu.

F. Fité (1991a, pàg. 81) proposa Agramunt com el “primer esglaó en la conformació del que seran les portes lleidatanes”. Aquest mateix autor (1991a, pàg. 83), però, situa en alguns moments la porta d’Agramunt “entre mitjan segle XIII i la data de l’esmentada inscripció: 1283”. En aquest sentit no es diferencia dels autors que defensen una datació posterior a la porta dels Fillols, corresponent a la segona meitat del segle XIII.

Com que no hi ha una argumentació ben clara de la datació de l’escultura d’Agramunt, resulta difícil detallar la de Cubells, queen depèn. Solament es pot afirmar que és posterior, ja que n’és una còpia(*). Per aquest motiu es podria datar vers la segona meitat del segle XIII. Pel que fa al treball de les dovelles i, en general, als treballs escultòrics, que, com hem precisat, correpondrien a l’anomenat “taller de Cubells”, proposem una datació posterior —a les acaballes del segle XIII—. Amb tot, cal assenyalar les concomitàncies entre els capitells de la portada de Cubells i alguns dels capitells interiors de l’església d’Agramunt. És obvi que aquests capitells interiors d’Agramunt no pertanyen al mateix taller que en va decorar la portada, ja que corresponen a un altre estil i són d’una qualitat artística inferior. Així, el tema de l’entrellaçat emprat a la portada de Cubells apareix també a la nau nord d’Agramunt seguint la mateixa solució decorativa. També en aquesta nau hi ha un altre capitell amb el mateix tipus de monstres híbrids, que entrecreuen el coll com els de la portada de Cubells (capitell occidental núm. 4 i oriental núm. 3), però d’una perfecció tècnica més gran. Potser es podria plantejar la qüestió de si el taller que va fer els capitells de l’interior d’Agramunt tingué cap influència sobre el que anomenem “taller de Cubells”, però això necessitaria un estudi més acurat dels capitells de l’interior de l’església d’Agramunt.

Afrontar el tema tan repetit per altres autors de la filiació hispanomusulmana, islàmica o mudèjar de la portada de Cubells és difícil, però pensem que no pot anar més enllà d’una hipòtesi. D’altra banda, tal com ja hem dit, l’estudi dels elements tècnics, formals i iconogràfics de l’anomenat “taller de Cubells” no afavoreix la teoria de la filiació hispanomusulmana, islàmica o mudèjar. (CPG)

Escultura

Permòdols que coronen la portada.

C. Peig

Actualment resten in situ tan sols trenta-sis exemplars del total dels permòdols que subjectaven la cornisa d’aquesta església. Es conserven els corresponents a la façana sud i a l’absis, distribuïts de la manera següent: dotze en el cos eixit que emmarca la portada sud, vuit en el que resta del mur sud original, catorze a l’absis i dos a l’inici del mur nord després de l’absis.

Tots tenen la mateixa estructura i estan treballats en volum de mig relleu, que gairebé no presenta dibuix de detalls addicionals. Tots són situats a la mateixa distància els uns dels altres. N’hi ha pocs que es conservin en bon estat, la qual cosa fa que sigui difícil poder donar una relació completa dels temes representats.

El cos eixit de la portada és coronat amb un feixuc entaulament cobert amb teuladeta sostinguda per permòdols esculpits. A més dels permòdols hi ha plafons decorats amb dues margarides encerclades, de dotze o més pètals digitats, situats sota la volada i entre els permòdols. El ràfec és format per una franja llisa molt sobresortida, seguida per dues motllures de bossell en degradació. Les cantonades d’aquest cos eixit són decorades per semicolumnes que, al nivell dels permòdols de la cornisa, són coronades per una simulació de capitell triangular decorat amb quatre fileres de zigazaga. Els dotze permòdols són situats de la manera següent: deu a la part frontal i un a cadascun dels laterals del cos eixit.

A l’extrem occidental es conserva un permòdol (núm. 1) decorat amb una fulla de tres angles o bé una esquematització de flor de lis. Al cos de la portada, seguint la direcció oest-est, es conserven deu permòdols, alguns molt malmesos. El primer (núm. 2) representa un rostre d’animal, semblant a un gat salvatge; el segon (núm. 3) està molt malmès i és impossible d’identificar.

El núm. 4 presenta un rostre humà davant d’una bóta o barrilet. El tema del bevedor amb barrilet és molt repetit en els permòdols esculpits del romànic català i francès. Representa, segons Crozet (1971, pàg. 161), una escena de la vida quotidiana del treballador del camp, o d’una construcció.

El núm. 5 presenta un animal rampant amb el cap escapçat, per la qual cosa es difícil d’identificar; és envoltat per una mena de martell i un altre objecte no identificat. Aquest tema és semblant al representat en una de les cares del capitell nord, que subjecta l’arc faixó del cor, a l’església de Sant Pere de Cubells; en aquest cas es veu clarament que és un porc senglar.

Els núms. 6, 7, 8 i 9 són molt malmesos i no s’han pogut identificar. El núm. 10 repeteix el tema del permòdol núm. 1 (banda occidental); el núm. 11 repeteix el del permòdol núm. 2 (del cos de la porta).

El motiu esculpit al permòdol situat al lateral est (núm. 12) no s’ha pogut identificar.

En el pany que resta del mur sud original, i també a l’absis, canvia el tipus de cornisa: és formada per una franja llisa, seguida per una motllura de mig bossell i dues canyes o motllures còncaves. La relació dels vuit temes representats àl pany del mur sud, seguint la direcció oest-est, és la següent: els permòdols núms. 13 i 14 són molt malmesos, el núm. 15 presenta dos ocells sobre una branca, semblants als del capitell núm. 3 del muntant occidental de la porta; els núms. 16, 17, 18, 19 i 20 no es poden identificar perquè són molt malmesos.

L’angle que forma aquest mur amb l’absis és decorat amb el mateix tipus de semicolumna i capitell simulat de forma triangular, decorat amb fileres de ziga-zaga molt aguda.

A l’absis, els catorze permòdols presenten, seguint la direcció sud-nord, els següents temes: el núm. 21 un animal quadrúpede, del qual tan sols resten el cos i les potes; els núms. 22, 23, 24, 25, 26 i 27 són molt malmesos i no és possible la identificació dels motius; el núm. 28 presenta el mateix tema que els núms. 2 i 11; el núm. 29 és decorat per tres motllures de bossells horitzontals i en gradació; el núm. 30 és igual al núm. 4; el núm. 31 és també molt malmès; el núm. 32 és igual als núms. 2, 11 i 28. En el núm. 33 apareix un cap de bou (?) amb petites orelles i banyes curtes. Podria representar el signe zodiacal de Taurus (abril). Al núm. 34 hi ha quatre cabotes o puntes de diamant formant un quadrat.

A l’angle sobresortint de l’absis amb el mur nord es repeteix el mateix tipus de semicolumna i capitell que a la banda oposada, en aquest cas decorat amb tres fileres de fulles estilitzades. Els dos permòdols que resten presenten una decoració de tres dents de serra en paral·lel i relleu molt sobresortint (núm. 35). Al núm. 36 es representa un estrany animal no identificat, potser un escorpí (?), i podria representar el signe zodiacal d’aquest animal (octubre).

Així, doncs, és gairebé impossible conèixer el programa iconogràfic que segueixen els permòdols, si és que realment va existir, ja que no es conserva el total del conjunt.

És difícil delimitar la datació d’aquestes peces, a causa de la tradició i la inèrcia que reflecteixen en la majoria dels temes i el tractament; podrien considerar-se tant del segle XIII com del XIV. És important assenyalar que alguns dels temes, amb els seus trets específics, com ara la cara de gat salvatge o el bevedor amb barrilet, es repeteixen als permòdols de l’església parroquial de Sant Pere de Cubells, de datació posterior.

Els artistes que treballaren aquestes peces esculpides a Cubells no eren els de la portada, com ho manifesten la tècnica i l’estil emprats. (CPG)

Capitells de l’interior

Les dues pilastres de l’arc triomfal i les del centre de la nau presenten capitells esculpits en les cares visibles, i s’uneixen al fust per un collarí de motllura arrodonida. Tenen l’àbac superposat i llis, que continua pel mur en forma de fris.

L’estat de conservació d’aquests capitells varia segons la seva situació. Així, els dos del costat nord són molt malmesos i amb el relleu gairebé esborrat; en canvi, els del costat sud es conserven molt bé. Són treballats, com els de la portada, en pedra sorrenca i presenten el mateix tipus de tècnica de relleu pla sobre fons excavat. La iconografia emprada té també un estret lligam amb els temes representats a la portada, la qual cosa pot indicar una filiació i una datació gairebé parelles.

Capitell S de l’arc pre-absidal, amb les suposades representacions de la Visitació i l’Anunciació.

ECSA - C. Peig

Els dos capitells del primer tram pertanyen a l’arc triomfal que separa l’absis de la nau. Solament tenien dues cares visibles a l’espectador decorades. El del costat sud (o de l’evangeli) és historiat. És format per un seguit de quatre personatges, d’actituds i induments similars, separats entre ells per una sanefa vertical de tipus perlat, tot i que sembla que estiguin relacionats de dos en dos. Un d’ells és treballat just a l’angle del capitell i sembla que és la figura més important. Com esdevé en la iconografia de la portada, la interpretació és difícil i incerta. Els dos personatges situats a la part de l’intradós de l’arc podrien representar la Visitació, ja que el personatge de l’extrem interior, que mira cap a la figura que té al costat, sembla una dona embarassada, com ho mostra la silueta de perfil; en aquest cas podria ser santa Isabel. L’altra figura a qui sembla dirigir-se, la Mare de Déu, adopta el mateix gest. Les dues figures són gairebé idèntiques. En el mateix requadre de la Mare de Déu hi ha dues petxines de pelegrí de mida i execució diferents; el motiu ornamental es repeteix en els capitells de la portada. El personatge representat a l’angle del capitell, de relleu més pronunciat, porta una túnica un xic més curta que les altres figures; també se’n diferencia perquè té les mans juntes a l’alçada del pit i els cabells són llargs i ondulats a les puntes. Podria constituir una altra representació de la Mare de Déu dins una nova escena. La figura situada a la seva esquerra sembla dirigir-se vers ella (arcàngel Gabriel?); ambdues podrien representar una Anunciació. A la part inferior del capitell i per damunt del collarí una sanefa perlada, de voluminosos botons, recorre tot el perímetre del capitell.

Capitell N de l’arc pre-absidal, amb un lleó rampant molt malmès.

ECSA - C. Peig

El capitell del costat nord (part de l’epístola) és molt malmès. Tan sols es conserva el relleu de la part de l’intradós; l’altre ha desaparegut. El motiu representat és un lleó en actitud rampant i de llarga cua ondulant. A l’angle hi ha alguna cosa esculpida, però actualment és inidentificable. Com el capitell anterior, presenta la mateixa sanefa de botons per damunt del collarí; per aquest detall es pot dir que formaven parella amb l’anterior. El lleó presenta el mateix perfil que el de la dovella central de la porta d’entrada. A causa de la seva situació privilegiada, tant a l’interior de l’església (costat de l’epístola) com a la portada (dovella central), podria ser símbol de Crist.

Capitell interior del centre de la nau (banda S), decorat amb un motiu reticulat.

ECSA - C. Peig

Els dos capitells corresponents al segon tram de la nau tenen en comú la decoració a base de motius ornamentals. El capitell del costat sud té un motiu reticulat, formant losanges, a base de línies perlades. L’acabat d’aquesta retícula romboïdal, en el seu perímetre exterior, presenta unes bagues circulars que s’alternen amb unes formes que probablement devien ser rostres humans esquematitzats, tal com es veuen en un dels capitells de la portada que repeteixen el mateix tema. Trobem el mateix tipus de capitell a l’interior de l’església de Santa Maria d’Agramunt.

El capitell del costat nord presenta també a la cara frontal un motiu de formes corbes entrellaçades dins d’un cercle. És molt malmès i solament es pot distingir la meitat del motiu representat. En els espais lliures entre el cercle i el perímetre de les cares del capitell hi ha altres motius, avui pràcticament esborrats. Els laterals d’aquest capitell presenten una decoració a base de línies en zigazaga.

Cal relacionar la datació i la filiació d’aquests capitells directament amb la decoració esculpida de la portada, datada al final del segle XIII. Segurament foren executats per artistes de tècnica pobra, certament inhàbils, i d’acord amb una iconografia molt particular. Reflecteixen, però, certa influència dels capitells de l’interior de l’església de Santa Maria d’Agramunt, o almenys els recorden. (CPG)

Talla de Crist

Hom sabia de l’existència d’una talla de Crist procedent d’aquesta església per mitjà d’una còpia fotogràfica conservada a l’Arxiu Mas, treta d’un clixé original de Gudiol (sèrie E-218, còpia feta vers el 1956). Considerada desapareguda durant molts anys, aquesta imatge fou trobada i adquirida a Londres l’any 1984 pel Ministeri de Cultura i l’Ajuntament de Barcelona (Prefiguradó, 1992, pàg. 156). L’any 1985 passà a formar part del fons del MAC amb el núm. d’inventari 122 672 (vegeu-ne l’estudi dins el vol. I, pàgs. 267-268, de la present obra).

És una talla de fusta d’ametller, policromada al tremp. Actualment la policromia original gairebé ha desaparegut; solament resten fragments d’una restauració posterior. Mesura 67 per 19 per 14, 2 cm i es conserva incompleta, ja que li manquen els braços, el peu esquerre i part del dret, com també la creu.

Es desconeix la filiació d’aquesta talla, que és una peça de qualitat per l’estil i el tractament aconseguit. La tipologia resulta en certs aspectes excepcional, ja que, per la forma en què Crist és representat a la creu, amb perizoni, s’acosta al tipus denominat patiens (sofrent), caracteritzat normalment pel realisme manifestat en el tractament del cos penjat i en la positura del cap, decantat cap al costat dret o bé caigut. Aquest tipus incideix en la idea de sofriment i mort de Crist, encara que es tracta d’una figura molt humanitzada. D’altra banda, la imatge del Crist de Cubells manté una sèrie de trets que no corresponen al tipus sofrent, com ara el fet de portar corona, més propi del Crist triomfant i de les majestats. Els ulls closos són més habituals en els davallaments. Altres trets resulten arcaïtzants, com ara el fet de conservar els peus separats, el model de perizoni i la manera de portar-lo (no pas el tractament donat a aquest).

El cap té senyals d’haver estat separat i tornat al seu lloc, ja que encaixa perfectament amb el cos a l’alçada del coll; no hi ha signes d’haver-se manipulat dues peces diferents. El rostre ovalat presenta uns llavis ben treballats i expressius, que tant la barba com el bigoti deixen ben visibles. El nas és afilat i llarg, amb els narius molt remarcats. Les celles formen una pronunciada corba i donen una expressió pròpia, que trobem també en el Crist de Mig Aran i d’altres. El bigoti és format per dos flocs separats, que s’originen sota els narius, de dibuix ratllat i tan ordenats que deixen el sobrellavi pelat, reposen sobre la barba i acaben pentinats en un rínxol. La barba és igualment pentinada i ordenada amb quatre flocs per banda, també acabats en rínxols o cargols; en té un de més curt i llis al mig del mentó. Aquest tret no és habitual, ja que és més corrent representar la barba partida simètricament. Els cabells són llargs i li cauen per les espatlles, actualment amagats sota una policromia posterior. Les faccions del rostre són molt correctes i denoten una expressió alhora severa i serena. Es nota que l’artífex ha volgut representar el rostre d’un Crist ja mort, pel nas afilat, els pòmuls sortints i els ulls closos. Actualment aquesta expressió és desfigurada per una policromia posterior desafortunada.

Habitualment els Crists sofrents no tenen el ulls closos, tret que, en canvi, sí que és propi dels davallaments, com ara el Crist de Mig Aran. Però hi ha altres exemples catalans amb aquesta característica que no corresponen a davallaments: els Crists sofrents d’Olp (Pallars Sobirà), conservat al MDU (núm. 316), d’Amsterdam o de Salardú (Vall d’Aran) i els Crists triomfants de Casarilh (Vall d’Aran) i de Serdinyà (Conflent) o el conservat al Museu de Vic (núm. 9 725).

La corona que duu és original, tret que, com ja hem esmentat, no és propi del Crist sofrent, perquè aquest tipus vol ressaltar la humanitat i el sofriment, a diferència de les majestats, que manifesten la reialesa i el triomf. La corona alta i flordelisada porta a la base una sanefa perlada, damunt la qual alternen merlets en forma de flor de lis decorats amb caboixons de losange (on potser originalment hi havia encastades pedres de colors o peces de vidre), i petits florons arrodonits. L’estructura és molt semblant a la del Crist de Serdinyà i Casarilh i també té certs paral·lelismes amb la de Ripoll o la del Crist de procedència desconeguda conservat al MNAC (núm. 3 932). Aquest tipus de corona és molt emprada en els Crists d’orfebreria i esmalts de la primera meitat del segle XIII, i no gaire en les representacions de talla (Lieveaux, 1972, pàgs. 284 i segs.).

L’anatomia del cos és correcta i bastant ben aconseguida, però sòbria dins el seu naturalisme. El tòrax és massa reduït amb relació al conjunt del cos; té. les costelles marcades regularment amb ritme ascensional. Els dos costats de costelles s’uneixen fent una corba pronunciada que delimita el pit; l’estem no apareix com en els santcrists procedents de l’anomenat taller o mestre d’Urgell. El ventre és lleugerament arrodonit. Les cames tenen una forma angular força marcada, donada per la línia recta i afilada de la tíbia que desapareix en la forma arrodonida dels genolls, els quals estan lleugerament flectits (i inclinats respecte a l’eix del cos), de manera que manifesten el pes i el moviment del cos, que penja i descansa solament en els peus. Aquest realisme de la positura és accentuat per la inclinació del cap vers la dreta, i probablement també hi contribuïa la posició dels braços, avui desapareguts. Manté els peus separats, a diferència dels Crists sofrents de la segona meitat del segle XIII, on generalment són encreuats l’un sobre l’altre.

Tots aquest detalls mostren que l’artista havia assolit gran part del seu moderat realisme per l’observació del natural, més que per la còpia d’un model.

El perizoni presenta un treball de força qualitat i cobreix el cos fins al genoll, segons una tipologia ja emprada al segle XII. És subjectat per un cenyidor lligat al costat dret amb un nus molt rodó i decoratiu que no és corrent, a excepció de la imatge de Casarilh (Vall d’Aran) i la de Montmagastre (Noguera), que el porten a l’esquerra i al centre, respectivament. Aquest tipus de nus és més emprat en les representacions miniades i esmaltades (Sacramentari, Arxiu Capitular de Tortosa, cod. 41, foli 50, procedent de l’escriptori de Sant Joan de les Abadesses). Al davant presenta una gira que cau per damunt del cenyidor en forma de “V”, formant plecs; una de les vores s’ondula amb gran efecte decoratiu. Tant aquesta gira com les laterals són plenes de plecs que donen moviment, i contrasten amb la resta de la part davantera, que és llisa i s’adapta a l’anatomia de les cames, marcant un profund solc entremig. Pel darrere i pels costats la roba del perizoni penja per sota dels genolls, amb plecs verticals regulars i molt ordenats.

El tipus de perizoni descrit no és gaire emprat entre les peces conservades, però el trobem en el Crist del 1147 (MNAC/MAC núm. 15 950), en els de Boston, Casarilh, Taüll I (MNAC/MAC núm. 3 930), Iravals (Alta Cerdanya) i Cerdanya (MNAC/MAC núm. 113 157), entre d’altres.

La imatge del Crist de Cubells sembla una peça força excepcional i valuosa. Actualment se’n desconeix la filiació, la qual és difícil d’establir, malgrat l’anàlisi duta a terme per altres autors (vegeu la bibliografia recollida al final d’aquest estudi).

La datació s’ha de situar dins la primera meitat del segle XIII. No pot ésser anterior, atès el tipus de realisme que presenta, bé que encara és sobri i insegur. Tampoc no pot ésser posterior pels trets arcaïtzants, com el tipus de perizoni o la disposició dels peus.

El tret més original és el perfecte equilibri aconseguit entre les dues representacions de Crist a la creu, la de Crist sofrent i la de Crist triomfant, tot i que hom sovint les considera contrastades. Cal destacar que els atributs propis de la imatge com a Crist triomfant són reduïts en la talla de Cubells a la corona, a l’elegància del perizoni i potser a l’expressió del rostre, però representades amb una gran força plàstica. R. Bastardes (1978, pàg. 355), l’autor que potser l’ha analitzat amb més deteniment, el considera com a Crist sofrent dins la seva classificació de talles catalanes, i no com a “majestat nua”, apartat en què inclou les talles de Serdinyà i Casarilh. Per a situar convenientment aquesta imatge caldria un estudi més aprofundit d’aquest tipus d’imatgeria a Catalunya. (CPG)

Talla de la Mare de Déu

Talla de la Mare de Déu, policromada, conservada actualment a l’església de Sant Pere de Cubells.

E. Pablo

A l’església de Sant Pere de Cubells es conserva una marededéu procedent de l’església del castell; avui és col·locada damunt una peanya al costat nord de l’arc triomfal de l’absis i anteriorment havia ocupat altres llocs dins aquest mateix temple. Segons J. Camps (1972, pàg. 34) i J. Sarrate ([1970] 1979, pàgs. 6-7), que recullen l’opinió de Gudiol, aquesta imatge fou la primera que es venerà a la primitiva església del castell, sota l’advocació de la Mare de Déu de l’Esperança (Els castells catalans, 1979, VI, pàg. 359). Més tard fou substituïda per la imatge de la Mare de Déu de la Llet, peça d’alabastre d’estil gòtic (segles XIV-XV).

És important assenyalar que existeix encara una tercera imatge de procedència desconeguda, actualment també a l’església de Sant Pere. És una imatge d’alabastre de reduïdes dimensions (40 cm d’alçada, aproximadament), anomenada popularment “Verge de la Paloma”. La Mare de Déu està dempeus i porta el Nen al braç esquerre, mentre que amb la mà dreta aguanta un ocell. Podria procedir de l’escola lleidatana i datar-se a la segona meitat del segle XIV. Cal, doncs, diferenciar les tres imatges, ja que cadascuna correspon a una tipologia i una datació diferents.

La imatge primitiva del castell de Cubells, coneguda antigament amb el nom de Mare de Déu de l’Esperança, és una talla de fusta policromada que fa 110 cm d’alçada i 30, 5 cm d’ample; la proporció és molt estilitzada. L’estat de conservació és bo; els desperfectes més importants afecten la policromia original del genoll i la cama del costat dret. Actualment la imatge no porta corona, però originalment en devia dur, atesa la forma d’encaix que presenta la part superior del cap.

La Mare seu en un estret escambell sense coixí, de forma rectangular, amb la part inferior més ampla. Porta tallades dues motllures arrodonides que el divideixen en tres nivells horitzontals, estructura que respon a la tipologia emprada a la segona meitat del segle XIII, segons Bastardes (1978a, pàg. 234). Aquest element mobiliari és policromat, amb una decoració diferent segons els nivells: arcuacions, motius florals i geomètrics, a base de colors blaus, vermells, groc i negre. De l’escambell sobresurt un gruixut marxapeu semicircular amb la policromia molt malmesa.

La Mare porta túnica, mantell i vel curt de color clar que li emmarca el front i cau per darrere les espatlles, deixant veure uns cabells llargs, pentinats amb una mena de tirabuixons molt marcats i vistosos. El protagonisme d’aquest tipus de pentinat és un tret propi de la transició al gòtic. El vel presenta a les vores unes lleugeres i petites ondulacions gairebé imperceptibles i damunt les temples uns plecs que assenyalen la subjecció i el pes de la corona sobre aquestes. La túnica va ajustada al cos, que s’intueix esvelt, i és cenyida per un cinturó que imita brodats, un dels extrems del qual penja pel davant(*); és de color fosc i decorat amb unes flors grogues de vuit pètals, idèntic al que porta el nen Jesús. Aquest motiu respon a un tipus de brodat o teixit propi en peces de roba del segle XIII. El mateix cinturó es troba també en altres talles, com ara la marededéu de l’Antiga, de l’església parroquial de Beget (Garrotxa).

La túnica simula plecs que marquen el cossatge, es recullen amb el cinturó i, de genolls cap avall, cauen verticals fins a la vora i esdevenen plecs tubulars. La Mare és calçada amb sabates punxegudes que sobresurten entre els plecs de la túnica; són de color negre i brodades amb una filigrana de color clar molt elegant.

La túnica és de color blavós i presenta unes sanefes vermelles horitzontals amb un dibuix de fulles de color blau més clar. El voraviu té un altre tipus de decoració. L’espai que resta entre les esmentades sanefes és decorat amb uns losanges vermells amb filigrana de color blau clar —la marededéu de Cervera té una decoració similar—. L’escot de la túnica és rodó, amb un ample galó que penja desproporcionadament pel davant, tret propi de les talles pre-gòtiques a la segona meitat del segle XIII. El galó és treballat amb un relleu d’estuc, que simula rics brodats de pedreria, i s’acaba sobre el pit en una forma hexagonal.

Porta el mantell sobre les espatlles, subjectat al davant per dos cordons daurats que trobem també en la talla de la marededéu de Cervera. La roba és d’un to fosc amb el folre vermell, rivetejada per una rica franja estucada i daurada amb un motiu vegetal. El mantell és ornat a dreta i esquerra, sobre les espatlles, per un motiu floral de quatre pètals punxeguts, alternats amb botons, i al centre un requadre. Aquests motius també són estucats; probablement devien simular els fermalls de subjecció dels cordons. El mantell presenta, al costat dret, el caient sinuós típic de les imatges del segle XIII, envolta el braç dret deixant-lo lliure i descriu una ampla corba abans de caure per damunt del peu dret. En el darrer caient forma plecs en forma de “V”; aquesta manera de portar el mantell es troba també en les imatges de Vilafortuny (Museu Diocesà de Tarragona núm. 1 000), d’Ancs (Museu Diocesà d’Urgell núm. 302), de Gréixer (MNAC/MAC), etc.

El rostre de la Mare de Déu és ovalat, de trets delicats i arrodonits. La corba de les celles és ampla i ben perfilada; els ulls, grossos i de mirada fixa en un punt de l’infinit. Els llavis ben modelats inicien un lleuger somriure que deixa entreveure les dents. El coll llarg llueix actualment un collaret de tres voltes amb penjoll, pintats posteriorment i que no responen a la policromia original.

El cos és esvelt, alt i majestuós; les cames i els braços són llargs i prims. Té el palmell de la mà dreta tancat i, amb els dits disposats verticalment, aguanta una bola de color fosc, positura pròpia de les imatges protogòtiques (Noguera, 1977, pàgs. 208-209, 232-233 i 244). L’esquerra subjecta el Nen per dessota el genoll.

La imatge presenta, malgrat els trets gòtics esmentats, una frontalitat i un hieratisme propis de les talles romàniques.

La figura del Nen Jesús, assegut al costat esquerre, és més arcaïtzant que la de la Mare de Déu. El rostre, de trets semblants als de la Mare, és seriós i inexpressiu, malgrat el somriure. Els cabells són abundosos i ondats darrere les orelles, molt sobresortides. No duu corona. El coll és desproporcionadament ample i robust i tam-bé porta un collaret pintat posteriorment. La túnica llarga és cenyida amb un cinturó igual al de la Mare; també porta el galó que perfila el coll rodó i penja pel davant. A partir de la cintura, la túnica, com la de la Mare, forma un plecs tubulars que cauen verticalment per sobre les cames. És de color marronós vermell, decorada amb unes filigranes de tipus damasquinat. El Nen, com és corrent, va descalç. Amb la mà i el braç dret alçats beneeix amb un posat rígid, i amb la mà esquerra s’atansa al pit un llibre vermell en posició vertical que agafa per dessota.

Malgrat que resta assegut, no ho fa sobre el genoll esquerre de la Mare, sinó més amunt, com si ella el sostingués sobre el braç esquerre.

El conjunt és d’una gran elegància i majestuositat. En aquesta talla es mantenen, però, trets propis de models o esquemes romànics del segle XII: Mare sedent, frontalitat, actituds rígides o aparença adulta del Nen, que testimonien la continuïtat d’uns corrents que havien passat els límits de l’any 1200 sense renovar-se, i que són exponents de l’existència d’uns centres de producció que vivien del passat. Tan sols introduïen algunes variants formals o modificacions temàtiques, però mantenien el substrat romànic.

Els canvis introduïts en la imatge de Cubells tendeixen a la humanització de les figures per mitjà de la contemporització dels vestits i el modelatge del cos segons la moda de l’època. Igualment és manifest un major realisme en el tractament de la roba i els plecs del mantell i la túnica, i també en altres petits detalls: la mostra de les dents, la positura amb què la Mare agafa la bola, el tipus de pentinat i la descripció del cabell.

Aquesta talla de Cubells pertany a un model evolucionat dins del corrent tradicional en què es desenvolupa la imatgeria romànica tardana a l’escola de Lleida. Es pot situar dins l’últim quart del segle XIII. La filiació no correspon, com en altres obres de la mateixa comarca, a un tipus de taller popular o local, sinó que, per la tipologia de caràcter molt senyorial, ha de procedir d’algun taller més refinat, potser originari d’un centre urbà important.

Cal remarcar que hi ha alguns paral·lelismes entre la talla de Cubells, la de Cervera i la imatge de pedra de la portada principal d’Agramunt (datada el 1283), ja que mostren l’ús d’un mateix tipus de detalls: el coll rodó de la túnica amb galó ample i ricament decorat, penjant pel davant; el doble cordó que subjecta el mantell, al nivell de les espatlles; la positura de la mà dreta de la Mare en agafar la bola i el Nen, etc. Encara que aquests trets siguin generals dins la imatgeria del segle XIII en les terres lleidatanes, i que els exemples esmentats presentin diferències entre si, el tractament donat és força proper.

Segons Cook-Gudiol (1950, pàg. 321, i [1950] 1980, pàgs. 308-309), les talles de Cubells i de Cervera reflecteixen un tipus d’escultura de bona factura que apareix en les comarques lleidatanes al final del segle XIII, les quals mostren una renovada influència francesa independent del corrent tolosà.

Cal atribuir també al mestre o al taller de la imatge de Cubells una altra talla de trets sorprenentment idèntics, encara que de menys qualitat, procedent de Santa Maria de Santa Linya (Noguera); actualment es desconeix el lloc on es troba. Entre ambdues talles es planteja la qüestió de la prioritat cronològica. La talla de Cubells és més perfecta i aconseguida, i la de Santa Linya denota menys experiència en el treball dels plecs i el moviment de la roba. Això pot indicar que, o bé aquesta darrera és una obra primerenca del mestre, que després perfecciona la tècnica en la talla de Cubells, o bé és una còpia posterior a la de Cubells realitzada per un artista menys experimentat. (CPG)

Bibliografia

Bibliografia sobre l’església

• Puig i Cadafalch, Falguera, Goday, 1909-1918, vol III (1), pàg. 421
• Sarrate, 1970
• Camp, 1972, pàgs. 30-35
• Carbonell, 1975, pàg. 68

Bibliografia sobre la portada

• Puig i Cadafalch, Falguera, Goday, [1909-18] 1983, III. 2, pàgs. 773, 780, 783, 866 i 884
• Camps, 1972, pàgs. 30-34
• Carbonell, 1974-75, II, pàgs. 68-69
• Sarrate, [1970] 1979
• Vidal - Vilaseca, 1984, pàgs. 341-346
• Dalmases-José, 1985, pàgs. 47, 182-183
• Fité, 1991a, pàgs. 77-91, i 1991b, pàgs. 89-105

Bibliografia sobre l’escultura

• Sarrate, [1970] 1979, pàgs. 13-14

Bibliografia sobre els capitells

• Camps, 1972, làms. V i VI

Bibliografia sobre la talla de Crist

• Camps, 1972, pàg. 35
• Bastardes, 1978a, pàgs. 355-357
• L’època de les catedrals, 1988, pàg. 61
• Entorn a Jaume I, 1989-90, pàg. 68
• Prefiguració, 1992, pàgs. 156-157

Bibliografia sobre la talla de la Mare de Déu

• Cook-Gudiol, 1950, pàg. 321, fig. 336
• Camps, 1972, pàg. 34
• Carbonell, 1974-75, II, pàg. 68, fig. 244
• Els castells catalans, 1979, VI.(I), pàg. 359
• Sarrate, [1970] 1979, pàgs. 6-7
• Cook-Gudiol, [1950] 1980, àg. 309, fig. 393
• Dalmases-José, 1985, pàgs. 155-156