Situació
Vista aèria de les escasses restes d’aquest antic castell andalusí de frontera.
ECSA - M. Catalán
Les ruïnes del castell són situades al cim del serrat que hi ha al costat del poble d’Oliola. Des de l’indret on es construí la fortificació, a 455 m d’altitud, es veu la vall d’Oliola i l’antic camí d’Agramunt. Potser hi havia una comunicació visual indirecta amb el castell de Ponts a través de la torre situada al cim de la Costa del Boix.
Mapa: 34-13(329). Situació: 31TCG487379.
Des de la carretera que va de Ponts a Artesa (C-1313), surt a mà esquerra la carretera que porta a Oliola (3, 5 km). Les restes de la fortificació són al turó que hi ha davant de la plaça de l’església parroquial de Sant Tirs. (JBM-MGF)
Història
El castell d’Oliola és referit en les fonts àrabs. Segons el cronista al-’Udhrï, l’any 908 Muhammad al-Tawïl, senyor d’Osca, després de diverses temptatives fracassades, quan morí Muhammad ibn Llop el 907, s’apoderà de la ciutat de Lleida. L’any següent, el 909, emprengué una ràtzia per les regions de la frontera catalana i prengué els castells d’Alguaire, de Gualter i d’Oliola.
El lloc fortificat d’Oliola no serà reconquerit i repoblat, però, fins als volts de l’any 1035. Poc temps després, el 1061, Pere Miró llegava en el seu testament al seu fill Arnau, entre d’altres béns, els alous i les propietats que tenia al kastro de Uliola.
A mitjan segle XII, concretament el 1157, és documentat el cavaller Arnau d’Oliola en un procés que enfrontava el comte barceloní Ramon Berenguer IV i Pere de Puigverd, senyor d’Oliola, a causa dels castells de Prenafeta, Pira i Barberà. Sembla que Arnau d’Oliola era el castlà que Pere de Puigverd tenia al castell d’aquest nom; altres membres d’aquesta nissaga, els Oliola, que prengueren el nom del de la fortalesa, es troben referits en diverses escriptures del segle XII.
Per l’acta testamentària de Pere de Puigverd, atorgada l’any 1164, hom sap que aquest cavaller llegà al seu fill Pere tots els béns que posseïa a Oliola. A la darreria del segle XII, el 1172, es té constància que la castlania i els castells d’Oliola, Puigverd i Tudela de Segre eren llegats a un tal Ramon, fill de Ramon Bernat, el testament sacramental del qual havia estat jurat aquell any a l’església del castell de Biosca. D’altra banda, l’any 1190, Ramon de Seró i la seva muller Alet donaren en dot a llur filla Berenguera i a Ramon de Caporell, el seu futur espòs, tots els béns i les propietats que tenien per Pere de Puigverd, al castell d’Oliola i de Puigverd.
Resta palès, doncs, que la senyoria d’Oliola continuava pertanyent a la família Puigverd; aquest fet encara és evident al segle XIII, quan l’any 1243 en el seu testament, Berenguer de Puigverd apareix com a senyor dels castells de Puigverd, Oliola, Ponts, Agramunt, Barberà, Prenafeta, Miramar i Figuerola.
A la darreria del segle XIV, Oliola i el seu terme, amb 12 focs, consten com a possessió del comte d’Urgell. Al principi del segle XV, pel testament de Ramon de Casaldàliga, datat el 1427, hom sap que aquest era senyor, entre d’altres llocs, del castell i la vila d’Oliola.
Oliola esdevingué al segle XVI una baronia del casal de Cardona, família que senyorejà el lloc fins a la desamortització del segle XIX. (TTJ-MLIR)
Castell
Aquest castell era format —com la major part dels castells de frontera— per una torre i per un recinte. Per desgràcia, en aquest cas, les restes que s’han conservat són molt escasses. Damunt d’una penya hi ha restes d’una torre de planta quadrangular que fa, a l’exterior, uns 4, 5 m de costat. La roca natural, que serveix de fonament d’aquesta torre, fa uns 6 m d’alt. Les restes de mur que s’han conservat tenen una alçada d’1 a 2 m. Hi veiem alguns carreus escairats i llargs, que recorden l’aparell constructiu del segle XI.
A la banda nord-est d’aquesta roca arrenca un mur fet amb tàpia, amb una alçada de 4 m, que és possible que pertanyés al mur perimetral del recinte. Aquest recinte es devia estendre cap on actualment hi ha l’església i el poble, probablement en una longitud propera als 100 m. A la banda oposada a la del clos hi ha un vall fet artificialment, a base de buidar la terra. Datar les poques restes que s’han conservat és difícil sense fer-hi una acurada excavació arqueològica. (JBM-MGF)
Bibliografia
- Rocafort, s.d., pàg. 290
- Serra i Vilaró, 1930-50, vol. II, pàg. 497
- Els castells catalans, 1979, vol. VI (I), pàgs. 394-397
- Buron, 1989, pàg. 177
- Altisent, 1993, vol. I, doc. 16, pàgs. 33-34 i doc. 268, pàgs. 211-213