Situació
Interior de l'església, on és visible la volta de canó de la nau i l'obertura de l'absis.
ECSA - J.A. Adell
L’església parroquial de Santa Maria és al nucli urbà del poble de Plandogau, situat prop de la carretera de Ponts a Cervera. (JAA)
Mapa: 34-13(329). Situació: 31TCG515368.
Història
No s’han localitzat fins ara notícies històriques documentals del passat medieval d’aquest indret ni de la seva església parroquial; tanmateix, sabem que en època moderna, al segle XVII, el lloc de Plandogau restava inclòs dins la vegueria d’Agramunt i era del comte de Santa Coloma. (MLIR)
Església
És un edifici romànic molt transformat per addicions decoracions tardanes, però que conserva la seva estructura d’una nau, coberta amb volta de canó de perfil semicircular, i rematada a llevant per un absis semicircular obert directament a la nau, i ara tancat per un envà, en el punt d’obertura. La nau fou allargada cap a ponent, i s’hi afegiren dues capelles rectangulars, cobertes amb voltes de creueria, i un campanar de torre en la façana nord.
El parament original només és visible en una part de la façana nord i en la façana absidal, on s’observa un aparell de carreus de pedra sorrenca, molt erosionada, disposats en filades uniformes i regulars, que posen en evidència les formes constructives de l’arquitectura del segle XII. (JAA)
Orfebreria
Marededeu d’orfebreria, feta en plom sobre ànima de fusta.
G. Llop
El Museu Marès conserva, amb el núm. d’inventari 655, una marededeu procedent de Santa Maria de Plandogau (vegeu-ne l’estudi dins el vol. XXIII, pàgs. 373- 375, de la present obra). L’any 1928 formava part de la col·lecció d’Oleguer Junyent, i des del 1946 es troba al Museu Marès. Fou inclosa en l’exposició Treva de Déu i Catalunya que va tenir lloc a Perpinyà l’any 1966.
És feta en plom sobre ànima de fusta, encara visible al dors de la imatge, als laterals del tron i al pedestal. L’estat de conservació és bo, tot i que ha perdut la policromia del tron i de les rebladures dels claus que uneixen la imatge al seient.
Maria apareix vestida amb casulla sacerdotal sobre túnica, que li arriba fins als peus, decorada amb petites flors que recorden les realitzacions de pedreria d’altres peces més riques. Porta corona reial de tipus carolingi que ha perdut els florons. El Nen va vestit amb un llarg collobium reial i un mantell cenyit a la manera imperial. Al pedestal hi ha una inscripció que diu “MATER DEI”.
Tot i que es tracta d’una obra avançada, revela la pervivència de models més antics d’estàtues reliquiaris, com les de Clarmont (Alvèrnia) del 946, Santa Fe de Conques o la Madonna d’Essen. El testimoni de Bernat d’Angers, pelegrí per terres de la Marca cap a l’any 1015, confirma l’abundància d’obres d’aquest tipus durant el segle XI, que servien per a “col·locar el cap o qualsevol altra part venerable del cos d’un sant” (vegeu Liber Miraculorum Sanctae Fidiae). Possiblement, les imatges metàl·liques que han perviscut als segles XII i XIII en són imitacions.
Això no obstant, la iconografia respon plenament al conjunt de les marededéus sedents del segle XII. El caràcter de Sedes Pueri o Tron de la Saviesa (vegeu Schiller, 1971, pàgs. 23 i segs.), la contraposició amb Eva —simbolitzada en la poma que porta la Mare de Déu a la mà dreta, segons l’himne medieval Ave Maris Stella—, o el sentit teològic de la Maternitat Divina emfasitzada per Adam de Sant Víctor, són elements a tenir en compte.
L’escassetat a Catalunya d’aquest tipus d’imatges revestides de metall ha dut a suposar que es tracta d’una obra d’importació, igual que la Mare de Déu de Tuïr (Rosselló) i d’altres trobades a Saint-Georges de Barouilles, Chateneuff i Prunières, totes amb una certa afinitat amb la Mare de Déu de Saugas (Alt Loira) (vegeu Forsyth, 1972, pàgs. 179-180). L’existència d’una ruta de pelegrinatge que unia la zona de Perpinyà amb Saragossa pot explicar les vies de penetració d’aquesta mena d’imatges (Delcor, 1984, pàg. 104). Aquestes circumstàncies han portat Gudiol i Ricart (Cook-Gudiol, [1950], 1980, pàg. 130) a afirmar l’existència d’un taller situat a la zona centreeuropea, possiblement a Renània, responsable de la seva producció. Cal fer notar, finalment, l’existència d’una altra imatge semblant en una col·lecció particular de Barcelona (col·lecció Vallín) i que fou exposada a París el 1965 (vegeu Exposition des Tresors des églises de la France, catàleg, pàg. 325).
Cronològicament, cal situar aquesta imatge, igual que els seus paral·lels francesos, al primer quart del segle XIII, malgrat l’evident arcaisme que suposa l’ús del vestit sacerdotal que, segons E. Junyent (1960-61, II, pàg. 270), sol donar-se en el primer estadi iconogràfic de les marededeus sedents i en el que més s’apropa a la iconografia bizantina. Però com ja assenyalà M. Durliat (1967, pàgs. 165-166), els caràcters de la inscripció del pedestal apunten ja al segle XIII. J. Camps (Catàleg d’escultura i pintura medievals, 1991, pàg. 143) apunta la possibilitat de relacionar-la amb imatges de l’escultura arquitectònica del nord de França del començament del mateix segle. (JVP)
Bibliografia
Bibliografia sobre l’església
- Els castells catalans, 1979, vol. VI (I), pàg. 396
Bibliografia sobre l’orfebreria
- Trens, 1946 pàg. 658 i làm. 383
- Durliat, 1955, pàgs. 180-181, i 1967, pàgs. 165-166
- Forsyth, 1972, pàgs. 179-180
- Marès Deulovol. 1977, làm. pàg. 470
- Cook - Gudiol, [1950] 1980, pàg. 310
- Delcor, 1984, pàgs. 104- 109
- Barrachina, 1984, pàg. 180
- Dalmases-José, 1985, pàgs. 154-156
- Durliat, 1988, pàg. 342
- Catàleg d’escultura i pintura medievals, 1991, pàgs. 143-144
- Catalunya Medieval, 1991, pàg. 151