Situació
Vestigis d’aquest antic casal, l’origen del qual és totalment ignorat.
ECSA - J. Bolòs
Vestigis d’una casa forta o petit castell situats al costat de la masia de la Serra del Castellar, entre les ruïnes del que foren les seves dependències. Per a arribar-hi cal seguir el mateix itinerari que s’ha indicat en la monografia precedent.
Mapa: 34-13(329). Situació: 31TCG527415.
Casa
La casa forta de la Serra del Castellar tenia una planta gairebé quadrada, amb una longitud —de N a S— d’uns 17 m i amb una amplada semblant. De fet, però, allà on es conserven més bé els murs és al costat oest, on es pot veure un llarg pany de paret. En aquesta banda les parets arriben a tenir una alçada de 2, 5 m. Al sector oriental d’aquesta casa forta, les parets han estat molt malmeses, segurament en fer-hi, en època moderna, edificis per al bestiar de la propera masia de la Serra del Castellar. De la part oriental del mur nord, sembla que en sortia un cos amb una llargada —de S a N— d’uns 15 m més. A l’extrem oest del mur meridional hi ha una espècie de bestorre, de planta rectangular a l’exterior i de planta semicircular a l’interior; es conserva amb una alçada de 2, 5 m.
Planta de les estructures subsistents, que suggereixen la importància que degué tenir antigament aquesta casa forta.
J. Bolòs
El gruix dels murs perimetrals d’aquesta casa forta només és de 70 cm. Les parets, especialment a l’angle nord-oest i al costat occidental, són fetes amb carreus de mida més aviat gran (de 30 cm × 50 cm), escairats, però no gaire treballats.
Aquest espai quasi quadrat, clos per aquests murs, sembla que restava compartimentat en una sèrie de cambres. Així, a la banda occidental veiem tres compartiments, amb una llargada —d’E a W— d’uns 6 m. De fet, a 6 m del mur oest, hi ha un mur orientat de N a S, que parteix l’espai de la domus forta en dues parts. A la banda est de la casa forta, com hem dit la més malmesa, segurament també hi havia una divisió en tres compartiments.
En principi hem de datar aquesta construcció, una casa forta força gran, amb nombroses dependències interiors, al segle XII. Desgraciadament, en l’actualitat, només veiem una petita part d’allò que hi havia hagut. Amb tot, pel que fa a l’alçada d’aquesta construcció, hem de pensar que les parets, amb el gruix que tenen, no podien suportar gaire més que un pis superior.
Podem assenyalar, per acabar, que al costat del mur oest del cos nord, hi ha un dipòsit excavat a la roca que té una longitud de 210 cm, una amplada de 100 cm i una profunditat de 60 cm.