Santa Maria de Bellpuig de les Avellanes (Os de Balaguer)

Situació

Vista aèria del conjunt del monestir, molt ampliat en temps moderns, però centrat pel claustre romànic.

ECSA - M. Catalán

Interior de l’ala meridional del claustre.

ECSA - J. Giralt

L’antic monestir de Santa Maria de Bellpuig de les Avellanes es troba situat al peu de la carretera L-904 que uneix Balaguer i Àger, en el quilòmetre 14, 5. (CAT)

Mapa: 32-13(327). Situació: 31TCG139385.

Història

El monestir de Bellpuig de les Avellanes fou la primera, i durant molt de temps l’única casa religiosa a Jau Catalunya dels canonges regulars reformats o de l‘ordo novus canonical fixat per sant Norbert de Generep (1082-1134) a Premontré l’any 1121. Els seus adeptes seguien la regla de sant Agustí, però amb una vida i una regla més austera i monacal que no la dels altres canonges regulars augustinians.

Els primers monestirs d’aquest orde a la Península Ibèrica es van crear a Castella, a Retuerta i Santa María de la Vid entre el 1143 i el 1145.

L’any 1148 va anar a lluitar en el setge de Tortosa, com a croat i responent a una petició del papa Juli III, l’abat Esteve, superior del monestir premostratenc de Flabemont a la Lorena. Per premiar aquesta ajuda, el comte Ramon Berenguer IV, el 25 d’abril de 1149, va cedir a l’abat Esteve el lloc o poble d’Amicadote, que s’havia d’anomenar de Vallclara, perquè hi fundés un monestir. La concessió fou feta pel comte, “trobant-se sobre el puig de Gardeny” davant de Lleida, i la va signar Bernat Tort, arquebisbe de Tarragona.

Sembla que l’abat Esteve, poc després de la conquesta de Lleida o del 24 d’octubre de 1149, va establir una primera fundació al lloc d’Amicadote, que s’ha intentat identificar com a Cabassers, de les Muntanyes de Prades. En aquesta comunitat de nova fundació entrà Joan d’Organyà, però per causes desconegudes —sembla que per la inseguretat i l’aridesa del lloc—, l’abat Esteve va renunciar molt aviat a la nova casa i va retornar a la Lorena.

Joan d’Organyà i altres companys seus que restaren al país resolgueren continuar la vida monacal o eremítica i es van retirar al Mont Malet (a Vilanova de les Avellanes), al lloc conegut com Sant Cap, on s’establiren tot creant la casa dita Bellpuig el Vell, que el dia 1 de febrer de 1166 esdevenia de nou monestir premostratenc gràcies a la protecció i la dotació que li feren el comte d’Urgell Ermengol VII i la seva esposa Dolça.

Això és el que es dedueix de les antigues tradicions del monestir, amb el suport dels pocs documents —recollits bàsicament per J. Caresmar— que han romàs d’aquests primers temps.

Pocs mesos després, pel setembre del mateix any 1166, Guillem II, senyor de Bellpuig i d’Anglesola, va voler formalitzar la fundació d’un nou monestir premostratenc a l’actual indret conegut com a Fonts Amenes, que distava entre 5 i 6 km del Mont Malet, lloc on vivien els ermitans dirigits per Joan d’Organyà.

Encara dins l’any 1166, amb la participació de l’abat de Casa-Dei del sud de França, es va arribar a un pacte entre les dues cases i els qui volgueren viure com a canonges regulars premostratencs s’agruparen al lloc de Fonts Amenes, dit en endavant de Bellpuig, mentre que Joan d’Organyà i alguns altres restaren al Mont Malet.

La nova casa de Bellpuig o de Bellpuig el Nou de les Avellanes al final del 1166 va rebre ja la donació de Sant Nicolau de Fondarella, per cessió de Guillem d’Anglesola, del municipi de Fondarella del Segrià, i ben aviat rebé també noves dotacions dels comtes d’Urgell i d’altres nobles de la contrada.

La comunitat de Bellpuig o Fonts Amenes continuarà rebent donacions dels comtes, dels bisbes d’Urgell, de Poblet, dels pobles veïns, etc. L’ermita de Bonrepòs fou una donació important i una de les primeres, atorgada pels comtes Ermengol VII i Dolça. Joan d’Organyà va continuar amb alguns religiosos a Bellpuig el Vell, tenint cura de la seva vida espiritual, dels seus companys i de tots aquells que busquessin el seu consell. Hi va morir el 8 d’abril d’un any comprès entre el 1192 i el 1195. La seva cova ha estat objecte de molts pelegrinatges a través dels segles, i de moltes visites sobretot amb ocasió de grans sequeres. Sempre ha estat venerat amb el títol de beat i fins i tot de sant, però l’Església no l’ha inscrit al santoral. Les seves despulles, que es trobaven a la capella del seminari de la Seu d’Urgell, van desaparèixer en la persecució del 1936.

Els primers superiors

El successor de Joan d’Organyà va ser el prior Guillem, que va prestar obediència al bisbe de la Seu. El 1177, Ermengol VII va verificar el seu testament, on consta aquesta clàusula: “deixo a l’església de Santa Maria de Bellpuig, que he fundat per inspiració divina, la vila de Bellcaire, tota sencera, amb els seus termes i possessions…I, a més, el meu cos per ser-hi sepultat, per la humilitat i pobresa d’aquell lloc, en honor i memòria del nostre Salvador Jesucrist, que sempre mira les coses humils i les estima i les exalça…”

Molts altres senyors de la seva cort van imitar les donacions, tot buscant rebre sepultura en el monestir. Els enterraments van tenir lloc al sector del claustre i en terres veïnes a la capçalera de l’església. A dins només hi van ser admesos els familiars dels comtes i els membres del monestir (també hi va reposar el bisbe d’Urgell). El trasllat quasi absolut de Bellpuig el Vell (Bellpuig-Fonts Amenes) es degué produir poc abans de la mort d’Ermengol VII, el qual, en morir, va ésser sepultat a Bellpuig.

El 1186 figura com a superior el prior Bertran, i el 1195 ja hi consta l’abat Ramon. L’antic monestir de Mont Malet apareix documentalment amb el nom de Bellipodium i el nou, sempre amb el de Pulchripodium.

Ermengol VIII. amb la seva esposa Elvira de Subirats i la seva mare Dolça, van concedir al monestir el lloc de Bellpuig en qualitat d’alou, o sense reservar-se cap dret. “Ho concedeixen —diu el document— a Déu, a Santa Maria de Bellpuig, a l’abat i als monjos, i a l’abat de Casa-Dei i successors, i en ell a l’orde premostratenc amb totes les seves pertinences…”

A l’agost del 1195, el rei Alfons I de Catalunya-Aragó, a Osca, va expedir un document pel qual prenia sota el seu reial patrocini el monestir de Bellpuig, amb els seus religiosos, habitants i feudataris; els seus béns mobles i immobles, allà on fossin. Els va concedir l’ús de llenya, herbes i pastures en tots els seus regnes, sense que ningú no els pogués exigir cap dret; i, a més, els va fer francs i immunes de tota exacció o servei antic; i els permetia vendre i comprar, sigui per si mateixos o per altra persona, sense pagar cap càrrega. Finalment els va atorgar el privilegi que ningú no els pogués embargar, i que poguessin acudir al seu veguer per fer-los justícia.

Al cap de poc temps, el mateix rei va fer donació a Bellpuig del castell d’Almolda, a l’actual província de Saragossa, amb tots els seus termes i pertinences, els delmes de tots els seus fruits, les primícies i les oblacions, drets, rèdits i jurisdicció, i va encarregar a Bellpuig la cura i l’administració de la seva església parroquial.

Poc temps després, Galceran de Pinós donava a Bellpuig tots els drets que posseïa a Camporrells i Moxia, però amb l’obligació que el monestir col·loqués una llàntia davant Nostra Senyora de Bellpuig. L’abat Ramon el va rebre com a participant en totes les oracions, sufragis i penitències de la comunitat. També Guillem d’Alòs, castlà d’aquest indret, va donar la torre d’aquest lloc amb el delme dels fruits i la quarta part de vint-i-tres peces de terra.

Un document curiós i rar

S’ha trobat un document molt curiós datat del 27 de febrer de 1202: la família sencera d’Arnau de Malet i la seva esposa Ermessèn van vendre a l’abat Ramon i al convent “tot l’honor que tenien a Campvim”. Així expressen l’acte: “venem a vós Ramon abat i als vostres germans i germanes, que allí serveixen Déu, presents i futurs…”, cosa que sembla suposar que el monestir era doble o mixt, és a dir, compost de religiosos i religioses, com trobem en els inicis d’altres comunitats.

Les donacions es feien pro indiviso, tot i que les administraven els canonges. Sant Norbert havia permès això a Premontré, però aquest mode de vida va desaparèixer ja al segle XIII, quan les germanes foren traslladades. Les de Bellpuig, probablement a l’eremitori de Nostra Senyora d’Aguilar, a poc més d’un parell de quilòmetres camí de Balaguer; i potser també a Bonrepòs, tot i que sembla poc probable.

L’abat Arnau del Mont ja apareix anomenat l’any 1203. Per aquestes dates, el comte Ermengol VIII estava en guerra amb el comte de Foix i el vescomte de Castellbò, i va venir a Bellpuig amb la seva esposa per sol·licitar la victòria al cel, amb la promesa d’ajudar els necessitats i “protegir Bellpuig”, al qual donà els drets d’un dia cada setmana en els seus molins de Balaguer.

L’any següent, l’abat va vendre a la canònica de Mur la meitat del castell d’Escumó, a la vall d’Àger. També per aquest temps, Ermengol VIII va lliurar a Bellpuig una sandàlia de la Mare de Déu com a gran relíquia, que es va perdre durant els assalts al seminari de la Seu el 1936.

En un document corresponent al 28 de gener de 1208, apareix com a abat Guillem Garcia. També en aquest temps, Ermengol VIII va fer testament, potser perquè els comtes estaven preocupats pel fet que només tenien una filla, Aurembiaix. Caresmar creu que va rebre sepultura a Bellpuig. El 25 de desembre de 1209 va morir la comtessa Dolça, cofundadora de Bellpuig i, com el seu espòs, hi va rebre sepultura.

El 2 de març de 1210 va testar Guillem Piquer, habitant de Corb, al costat de Balaguer. En aquesta acta testamentària es llegeix: “ofereixo el meu cos i la meva ànima, i el cos i l’ànima del meu fill Arnau, a Déu Nostre Senyor i a Santa Maria de Bellpuig, i prometo prendre-hi l’hàbit si surto d’aquesta malaltia…”; va deixar quaranta-cinc sous i d’altres béns, i va prometre entrar-hi com a donat.

El 29 d’abril de 1210, Berenguer de Correa, senyor del terme de la Tosca, va concedir a Bellpuig l’alou Font del Comprat: el donà a l’abat Guillem i al convent “per a la salvació de la seva ànima”; va significar un gran do per al monestir, ja que l’aigua li va permetre de sortir-se de les dificultats que passava en poder ser conduïda fins al monestir. Serà la font de la Mallola, que ha servit durant segles i encara existeix. Altres donacions d’aquesta època representen per a Bellpuig esdevenir senyor del terme de la Tosca del mateix monestir.

El 1213 es produí la mort de Pere I el Catòlic i l’entrada per aquestes terres dels albigesos. El 3 de juliol de 1215, el papa va dirigir un document a l’abat Guillem amb aquesta advertència: “i tu, fill, procura vigilar sobre tu mateix i els confiats a tu…”; l’abat cregué oportú abraçar una vida més austera, i es va fer cartoixà.

Bellpuig creix

Mapa de les possessions de l’abadia al final de l’edat mitjana.

E. Corredera

Guillem III degué succeir Guillem Garcia al capdavant de Bellpuig, al final del 1217 o principi del 1218. El papa Honori III el va tenir en tanta consideració com Innocenci III, l’anterior abat, ja que el va nomenar jutge en el procés que Poblet sostenia amb les seves granges i els seus priorats sobre el dret de parroquialitat. En aquest temps Elvira de Subirats va fer testament, en què constava que deixava 50 florins d’or a Bellpuig; i també Pere de Menàrguens va concedir una donació molt significativa de terres al terme de Privà, amb la qual cosa es van anar arrodonint les possessions del monestir en les terres del seu entorn, i s’assegurava així el seu aïllament.

Guerau figura com a abat el 1220. Els comptes del monestir no devien anar gaire bé, ja que aquest abat —amb el vot de la comunitat— va vendre el poble de Bellcaire, donat per Ermengol VII en la mateixa acta de fundació, i, a més, d’altres terres de menys valor. Però en aquest moment apareix Marquesa, filla d’Ermengol VII, que s’havia casat amb Ponç III, vescomte de Cabrera i d’Àger, i que sempre es va mostrar com una gran benefactora del monestir de Bellpuig.

En aquest temps també es va oferir com a donat Guillem Sespujols, senyor del poble d’Arcs, l’herència del qual, atorgada a Bellpuig, va ser reclamada per part de la seva filla Joaquima i el seu marit Guillem d’Anglesola, el qual després va cedir al monestir els drets que tenia sobre el poble de Mallabecs.

A la mort d’Ermengol VIII, va començar la guerra entre la seva filla Aurembiaix i Guerau Ponç IV de Cabrera; al final, aquest va demanar perdó a Bellpuig per les injustícies comeses contra els drets del monestir.

L’abat Bernat de Saportella fou elegit al final del 1236 i va assistir per procurador a les corts que Jaume I el Conqueridor va convocar a Montsó (octubre del 1236) a fi d’aplegar recursos per a la conquesta de València.

El seu successor fou Bernat de Narbona (probablement de la família dels vescomtes de Narbona, segons Caresmar). Llavors el monestir continuava augmentant els predis que l’envoltaven, ara amb possessions al terme d’Os de Balaguer. Bellpuig continuava concedint algunes “cartes de germanor” a favor de benefactors destacats, als quals associava en els seus béns espirituals i materials. Ara el monestir rebia diverses donacions a Àlmassí. Però el fet més destacat era que el rei Jaume I desitjava cristianitzar aviat la recent conquesta de l’illa de Mallorca, i va lliurar a Bellpuig l’església de l’important poble d’rtà: amb allò s’obria un ampli camp d’apostolat per a Bellpuig; es fundà un monestir, Bellpuig d’Artà (1244), a 3 km del poble, que serà un priorat de Bellpuig.

Temps d’esplendor

L’abat Joan Cerdà va ser la figura culminant de Bellpuig, després del fundador, durant tota l’edat mitjana. En el seu temps, Bellpuig es relacionava molt amb els comtes d’Urgell, l’arquebisbat de Tarragona, els abats d’Àger, els bisbes de Lleida i de la Seu d’Urgell. Va rebre l’exempció de la quarta canònica o porció que s’havia de lliurar als bisbes pels llegats o donacions testamentàries.

Entre les donacions particulars, resulten curioses les ofertes a la taula del monestir i a l’hospital; en aquestes es diu, per exemple, que se serveixi “un plat de peix fresc” i, a canvi, es demana rebre sepultura rica (honorifice) a Bellpuig.

El 1250, Ermengol X va confirmar a perpetuïtat tots els honors concedits a Bellpuig per ell o els seus avantpassats. També en aquest temps, Ermessenda, de la vila d’Àger, va donar a Bellpuig un hospital “que havia fet construir fora de les muralles, i al qual havia dotat amb rendes suficients, i s’anomenava Sant Martí, perquè es trobava a prop d’aquesta església”. El seu espòs, Guillem Carbonell, s’hi havia consagrat al servei dels malalts.

També per aquesta època, Bellpuig va adquirir la Torre de la Mosquera i la Tosca amb tots els seus termes i demarcacions, i amb els seus drets i impostos; ho comprava tot a Gombau d’Avellanes. Poc després, l’abat va adquirir noves terres als termes veïns de Sacardit i Os de Balaguer.

El rei Jaume I també va afavorir Bellpuig l’any 1262 declarantlo lliure dels impostos anomenats lleuda, peatge i d’altres, derivats de comprar o vendre. D’altra banda, Bellpuig va donar les seves salines de Camarasa al vescomte Ramon Folc de Cardona.

Àlvar, comte d’Urgell, també va concedir a Bellpuig el 1265 el privilegi particular sobre tot allò que el monestir tenia a Balaguer, i va voler que l’abat Joan assistís a la redacció del seu testament. Però va ser el seu fill Ermengol X qui va afavorir Bellpuig de manera més preponderant, amb el reconeixement i l’aprovació de totes les donacions que ja s’haguessin fet o es fessin. Hi ha un document, amb data 30 de desembre de 1268, en què s’escriu: “Ermengol, comte d’Urgell, per la gràcia de Déu […] atenent les obres dels seus avantpassats per dotar i engrandir la religió […] va oferir a Déu i a Santa Maria i a l’abat Joan tots els honors, censos i donacions i permutes que el monestir tenia en els seus estats…”

El rei Pere II el Gran també va voler afavorir Bellpuig atorgant-li una quantitat de sal, “la que necessitin”, de les salines de Peralta de la Sal.

L’abat Pere I degué ser nomenat alguns dies després de la mort de l’abat Joan, i consta que molt aviat va nomenar els càrrecs comunitaris entre els membres del cenobi. Així, fra Pere Piquer, provisor de Bellpuig, va ser designat prior de Sant Nicolau de Fondarella, i el va substituir a Bellpuig fra Bernat Front, que feia de sagristà; per a aquest càrrec va escollir fra Galceran de Saguàrdia. En d’altres càrrecs hi va deixar els qui ja els ocupaven: fra Guillem Rubió, prior; fra Guillem Miralles, subprior, etc.

El 3 de març de 1285, el rei Pere II va expedir des de Saragossa unes lletres per les quals “lloava i confirmava als monjos de Bellpuig la donació que els havia fet el seu predecessor Alfons II, de feliç memòria”. En el mateix document apareix també la confirmació feta pel seu pare, Jaume I (i per ell mateix, quan era infant) sobre la donació a Bellpuig de certs territoris a Almolda.

Ermengol X va haver de lluitar perquè els seus drets al comtat es veiessin reconeguts. Bellpuig sempre li va donar suport i el va ajudar econòmicament, de la qual cosa va quedar molt agraït durant tota la vida, i ho va anar demostrant en diverses ocasions, amb privilegis que no esmentarem per no allargar-nos massa.

El rei Alfons III també va reconèixer alguns drets del monestir pel que fa als habitants d’Almolda, i va aprovar els drets de senyoria de Bellpuig i la immunitat dels seus habitants pel que fa al servei militar.

El rei Jaume II, a l’octubre del 1293 va donar la raó a Bellpuig contra el castlà de Santa Linya, que pretenia que “les fonts de Sacardit li pertanyien a ell i no a Bellpuig”, com també certs drets sobre els seus delmes. Per aquesta època, Bellpuig va mirar d’anar repoblant les seves pròpies terres, i així consta que va intentar fundar el poble dels Masos al terme de la Tosca, dins de les terres del monestir, a uns 400 metres d’aquest. Avui dia no queda cap rastre d’aquest poblat.

Interior de la sala capitular, molt restaurada modernament.

ECSA - J. Giralt

Al principi del segle XIV es van iniciar les grans construccions a Bellpuig. Les va començar Ermengol X l’any 1303 en aquest ordre: el claustre pel costat nord; la porta lateral de l’església o porta del camp, la més artística i la millor conservada; la sala capitular i el refetor, que són molt més moderns.

Estancament i inicis de decadència

Des del començament del segle XIV hi ha indicis d’estancament i de dificultats en el monestir. Molts documents reiteren el fet que Bellpuig es troba —en l’aspecte econòmic— en estat lamentable. Almolda es queixa molt de Bellpuig, i l’abat, al seu torn, es queixa al rei dels forts impostos a què el monestir i les seves gents o súbdits es veuen sotmesos. D’altra banda, també es queixen dels molins de Balaguer, horta del Sió, Vilanova i Pastriny. El monestir ha de reconstruir la sèquia, feta malbé per les inundacions, però li manquen els diners indispensables. Tot són exigències dels prohoms de Balaguer, fins que, finalment, el rei lliura l’administració dels molins de Bellpuig als síndics balaguerins. És tan gran la pobresa de Bellpuig que l’abat general premostratenc i el capítol general, en assignar a cada monestir una quota amb vista al manteniment del govern central de l’orde, assenyalen a Bellpuig únicament quatre sous, “com a un senzill priorat”, atesa la seva pobresa (any 1322).

El 1348, la Pesta Negra va envair tot Europa i es va endur un terç de la població. Per això, molts indrets van quedar despoblats. A Catalunya va incidir amb tanta força que —per a Caresmar— fou la causa primordial de la seva despoblació durant segles. Per exemple, segons les corts de Cervera celebrades el 1359, Àger tenia 88 focs i Balaguer 344. El 1386, en tenien 186 i 654 respectivament; havien més que duplicat la població. Per a Bellpuig arribaven anys pèssims. Una de les víctimes en degué ser l’abat Gallard.

En època de l’abat Joan III d’Andrest (1348-65), hi ha diferents notícies sobre l’estat calamitós de les finances de Bellpuig en aquells temps, ja que gairebé no es trobaven braços que en conreessin les terres. En canvi, consta que el 2 de juliol de 1350, el bisbe d’Urgell, Niccolò Capocci, a instàncies de Cecília, comtessa vídua d’Ermengol X, va mirar de donar compliment a la voluntat testamentària del seu espòs, i va pregar al bisbe de la Seu perquè ordenés als marmessors distribuir els béns assignats a les esglésies, obres pies i donzelles pobres, i donar el més necessari per a fundar un convent de clarisses a Balaguer, com també 5 000 sous jaquesos als dominics del mateix Balaguer, i 1 000 al monestir de Les Franqueses, gairebé derruït. Quant al monestir de Bellpuig, diu: “Per a l’església i el monestir de Bellpuig, que també es veu una mica destruït, i per reverència a Ermengol X, que hi descansa, dono, a més dels 3 000 sous jaquesos assignats, uns altres 5 000.” També continuaven els conflictes dels molins de Balaguer. L’abat va reconèixer que s’havien de fer obres als molins i a les sèquies, però que no hi havia diners, i va proposar que els mateixos síndics es cobressin el que se’ls devia. Les coses tampoc no anaven gaire millor a l’horta d’Almolda; per això, l’abat i el Capítol van decidir vendre tots els seus drets en aquella horta a la comtessa Cecília per 130 000 sous jaquesos.

El 1398, el rei Martí l’Humà va confirmar tots els privilegis que havien concedit a Bellpuig tots els seus predecessors. El 19 de març de 1404 es va arribar a un acord entre Bellpuig i Balaguer mitjançant el qual el primer podia introduir vi a la ciutat. El document porta les signatures de Pere, comte d’Urgell i vescomte d’Àger, i de Jaume d’Aragó.

El rei Alfons IV de Catalunya-Aragó també va reconèixer els privilegis de Bellpuig, amb data de 20 de juny de 1416. El 4 de maig de 1420, l’abat va concedir als habitants de Vilanova de la Sal una gràcia especial que consistia a dispensar-los de plantar vinyes; que ningú no els imposés censos i que els seus ramats poguessin pasturar als termes de la Tosca o Bellpuig. Finalment, el 26 de juliol de 1420, l’abat i el convent van vendre a Poblet els molins que tenien a Almadir, amb tots els drets.

Els abats comendataris

És un fet històric difícil de ser comprès avui que per a vitalitzar aquells monestirs en plena decadència s’escollís com a remei posar-hi al capdavant persones alienes i que ni tan sols hi vivien, per molt famoses que fossin. Bellpuig va tenir vuit abats per aquest sistema entre els anys 1479 i 1547.

Intents de supressió

Davant les insistents reclamacions de Felip II, el papa Pius V va decretar, el 2 de desembre de 1566, la supressió a Espanya de les congregacions claustrals franciscanes, i va ordenar la reforma dels canonges regulars, benedictins, cistercencs, dominicans, augustinians, carmelites i d’altres ordes.

Després, els ministres van sol·licitar que el breu papal s’estengués a tots els ordes existents a Espanya. El 16 d’abril de l’any següent va sortir un decret que ordenava que “els premostratencs es reduïssin als jerònims”, la qual cosa significava l’anul·lació de l’orde. Per defensar-lo, va arribar a Roma l’abat premostratenc de Medina del Campo, i com que el papa no desitjava la supressió de l’orde, el 18 de març següent va sortir un altre breu que ordenava que la reforma es fes segons les regles. En virtut de diverses disposicions, els jerònims es van anar retirant. Després van arribar les butlles —en aquest cas dirigides als bisbes de Vic i Lleida— perquè donessin possessió de l’abadiat de Bellpuig a fra Antoni Gessè, tot i que Felip II no volia que en els seus regnes hi hagués cap monestir dependent d’un altre d’estranger, i Bellpuig es reconeixia dependent de Prémontré i Casa-Dei. L’abat general va aconseguir la pau.

El delegat papal va aconseguir reunir l’abat i set canonges, i, quan va mirar d’exigir comptes, l’abat i el seu nebot Joan Gessè van fugir del monestir i van intentar d’incitar a la rebel·lió els pobles de l’abadiat. Llavors es va demanar la supressió del monestir. El 13 d’agost de 1592, el papa Climent VIII “va suprimir i extingir tots els monestirs, priorats i prepositures de l’orde de Sant Agustí a Catalunya i comtats del Rosselló i Cerdanya”, a petició de Felip II.

Transcorren uns anys amb notícies gairebé contradictòries sobre Bellpuig, fet que reflecteix un gran desordre. El 7 de març de 1589, apareix nomenat com a abat fra Pere Fontanella, probablement imposat pel rei. Aquest abat va ordenar confeccionar un capbreu, que va significar un ordenament important.

L’any 1611, Bernat Llangort, fill de Balaguer, va aconseguir del rei l’abadia i obtingué butlles de Roma per a prendre possessió del càrrec d’abat. Felip III va intentar suprimir el monestir i unir-ne les rendes al bisbat de Lleida segons el gran desig del bisbe, Francesc Virgili. Quan aquest va ser nomenat visitador del monestir pel nunci, va pujar a Bellpuig i es va endur presoner l’abat, el qual va romandre a la presó des de l’octubre del 1611 fins al desembre del 1616. Va reeixir, però, a mantenir el monestir i, reintegrat en aquest, va morir el 1625.

Els anys següents se succeïren molts abats sense que tinguem gaire informació de fets notables per al monestir.

El 4 de gener de 1661, quan era abat Lleó Trilla, apareix com a visitador Miquel de Palau, bisbe de la Seu, que nomenà president el pare Bartomeu Morelló; es reconeix que Bellpuig tenia segrestades les seves temporalitats “des de feia molts anys”.

El 29 de gener de 1677, apareix com a president Pere de Sant Joan; el capítol va resoldre nomenar Antoni Martorell governador de Bellpuig “perquè pugui tractar tots els negocis del monestir segons el seu recte criteri”.

El 4 d’agost va morir Pere de Sant Joan a Balaguer, víctima d’una epidèmia, i pocs dies després el Capítol va nomenar president Josep Moga. Consta que Bellpuig es trobava en situació precària, però que es portaven regularment les visites canòniques prescrites per la Constitució Premostratenca, i les cròniques afegeixen que “amb resultat beneficiós”. El president Josep Moga va morir i el canonge de més edat —segons l’estatut— va convocar capítol comunitari; va resultar escollit abat Francesc Ginesta.

Abats triennals. Sota el patronat reial

Al llarg de tot aquest temps es va anar produint un notable canvi en l’organització eclesiàstica. En la corresponent adaptació, hi juga un paper important el parer de Roma, el de la Cúria General Premostratenca i les adaptacions que exigia Felip II i la mateixa congregació amb seu en nombroses cases de Castella. El fruit d’aquestes accions fou l’admissió, el 1687, a Bellpuig dels abats triennals, el fet que els reis constituïssin el patronat reial, i que Bellpuig figurés fins a un cert punt com a dependent de la secció castellana (Retuerta i la Vid).

Efectivament, el 2 d’abril de 1690 va arribar la solució inesperada del nomenament reial a favor de l’abat Benet Garret, que va ser superior durant tres anys. Després el va succeir en el càrrec Miquel Molas, que va morir als trenta anys. Després del traspàs d’aquest, Benet Garret va aconseguir que el tornessin a nomenar abat per un altre trienni, a la fi del qual va aconseguir ser designat bisbe de Nicaragua.

Amb la mort del rei Carles II va arribar la dinastia dels Borbons i també la guerra de Successió, amb la pujada al tron del rei Felip V. Bellpuig es va decantar per l’arxiduc Carles d’Àustria. El 1703, fou elegit abat el pare Norbert Rocajulià, i fou reconegut per l’arxiduc. El 20 de juliol de 1706 va reunir capítol, i davant les difícils circumstàncies, es va resoldre votar un petit ajut a tots els membres, a canvi de l’obligació per part d’aquests dels sufragis pels fundadors del monestir, i es va aprovar que poguessin marxar allà on els semblés millor. En onseqüència, uns quants es van dirigir a Barcelona, d’altres a Bonrepòs, i d’altres es van quedar als pobles veïns prop del monestir. La majoria es van reunir el 24 de desembre de 1708 a Barcelona i van elegir abat —amb l’aprovació de l’arxiduc— Agustí Bover; de la mateixa manera i al seu torn fou elegi t com a successor seu J eroni Serrano, pel gener del 1712.

L’any 1715 la comunitat, dividida entre els partidaris d’Agustí Bover i Jeroni Serrano per al càrrec d’abat, es va reunir a Os de Balaguer i el 13 d’octubre ho va fer a l’església de Bellpuig, on va reconèixer com a abat de tots Agustí Bover. En aquell moment, el monestir gairebé apareixia en ruïnes.

El 1725 fou nomenat visitador apostòlic Baltasar Sayol, abat de Poblet, que va reeixir a establir a poc a poc un cert enteniment a Bellpuig. L’any 1723 s’havien iniciat unes obres de consolidació en les estances més malmeses de les dependències monacals, i a més, es millorà, en part, l’església i el claustre.

L’I d’abril de 1725 es va reunir el capítol i va sol·licitar una nova visita apostòlica. El 24 del mateix mes prenia possessió el nou abat, que per segona vegada fou Jeroni Serrano, i poc després arribava al monestir l’abat Sayol de Poblet per exercir la seva visita canònica.

Inici del ressorgiment modern

La darrera etapa del monestir es va caracteritzar per alguns abats de forta personalitat que li donaren un llarg segle d’esplendor. El primer fou Daniel Finestres, que el 24 de juliol de 1728 va prendre possessió de l’abadia i molt aviat va iniciar una sèrie d’arranjaments pràctics i necessaris a la casa: graner, entrada del monestir i hostatgeria, etc., i per a això ell mateix va aportar no pocs dels seus béns familiars.

El 7 de juliol de 1732, el nunci va nomenar visitador canònic Pedro Espinosa de los Monteros, franciscà, bisbe de Jaca, per tal que “es reparin les coses que ho necessitin i s’estableixi el més convenient al servei de Déu i bé de la comunitat”. Al cap d’un temps, aquest escrivia al pare Finestres, amb la convicció de “buscar l’arranjament de la comunitat i reconèixer que, a la cèdula del rei per al seu nomenament, el monestir és de Patronat Reial, i l’únic premostratenc a la Corona d’Aragó, independent dels de Castella”.

“Aquest visitador degué influir en el nomenament de Pere Joan Bover com a abat, ja que no figurava en primer lloc a la terna que s’havia de presentar al rei”, diu la crònica del monestir. Va prendre possessió de l’abadia el 2 de febrer de 1733, i tots li van retre obediència. Una de les seves grans preocupacions va ser aconseguir que arribés l’aigua suficient des de la font de la Mallola. Per aquell temps Daniel Finestres va viatjar a Madrid i va fer bona amistat amb personatges importants de l’orde, en especial amb José Esteban de Noriega, futur bisbe de Solsona.

El 23 de maig de 1742, en va prendre possessió novament l’abat Pere Joan Bover. L’1 de novembre vestia l’hàbit el doctor Jaume Caresmar, mentre Finestres es trobava a la universitat de Cervera, on morí el 6 de gener de 1744. Mentrestant el monestir millorava amb noves i esveltes construccions.

El 23 de maig va prendre possessió del càrrec d’abat Antoni Trueta. Continua l’organització d’una vida de plenitud, es completen necessitats materials i s’afavoreix el desenvolupament cultural i intel·lectual de la comunitat. Per a la qüestió de la història de l’orde i les seves cases, hi ha relacions freqüents amb els altres premostratencs d’Espanya i del mateix Prémontré.

El 6 de maig de 1748 consta com a abat Jeroni Comabella; continuen en la crònica del monestir les notícies quotidianes de la vida de la comunitat, relacionades en alguns casos amb els pobles de la rodalia; per exemple, els pobles del voltant de Bellpuig sol·liciten treure en processó les relíquies de sant Joan d’Organyà, ja que calen pluges. El 1753 va arribar la indicació del ministre Zenón de Somodevilla, més conegut per marquès de l’Ensenada, relativa a la formació del que va ser el primer cadastre nacional. La notícia que portava resultava curiosa: “l’abat —nomenat per Sa Majestat— té alhora la cura parroquial del terme de la Tosca, que avui en diuen Puig, dins del terme del qual s’assenta el monestir, i que es troba despoblat; l’abat n’és el rector. Al cim del Montsec té un priorat, Nostra Senyora de Bonrepòs, servit per un súbdit.”

L’abat Jaume Caresmar va prendre possessió de l’abadia el 23 de maig de 1754, i va engegar immediatament noves obres de millora de l’església i, en general, de tot el monestir amb les seves dependències. Degué de residir algun temps a Barcelona. Durant el seu abadiat i els anys següents, es va treballar molt en la resolució de la conducció d’aigua al monestir, malgrat l’oposició dels pobles veïns. Actualment encara funciona aquesta font monumental erigida en aquell temps, i que va causar una veritable sorpresa quan va fer arribar aigua corrent fins al monestir el 13 de setembre de 1760, gràcies a l’obstinació de Caresmar. Continuen els abats, ja homes tots ells destacables, que van deixant profundes empremtes d’honradesa, categoria intel·lectual i santedat de vida. Hi destaca Jaume Pasqual, veritable seguidor de Caresmar; i també apareix el que els succeirà com a darrer membre de l’anomenada escola històrica de Bellpuig de les Avellanes, l’erudit Josep Martí. Amb raó, s’ha escrit que Bellpuig arribà al cim de la seva plenitud a partir del segle XVIII.

El 18 de novembre de 1789 prenia possessió de l’abadia Jaume Pasqual. Una obra seva destacadíssima va ser la construcció del que avui és l’entrada principal de la casa, situada al costat de l’església.

Els quatre abats més característics de Bellpuig, que donaren prestigi al monestir

Daniel Finestres i de Monsalvo

Va néixer a Barcelona el 1702. Era fill d’una família molt nombrosa, i entre els seus germans van destacar Josep (14 anys més gran), que fou catedràtic de Lleis a la Universitat de Cervera, i Jaume, monjo i cèlebre historiador de Poblet. Daniel va ingressar a Bellpuig als 15 anys, on va rebre l’hàbit blanc premostratenc el 6 d’agost de 1717 i va emetre els vots religiosos l’any següent. El 1723 va cursar teologia a Cervera amb el seu germà, i després lleis o dret.

Les dades del monestir fan referència als seus estudis i al seu contacte amb la comunitat. Va gaudir d’un prestigi tan gran que aquesta el va votar per abat el 25 de juliol de 1728 tot i ser molt jove, i el rei ho va acceptar. Alguns assumptes de govern li van portar preocupacions durant l’abadiat, i gairebé acabat aquest fou escollit per traslladar-se a Madrid i ocupar-se de diversos afers relacionats amb Bellpuig; hi va fer amistat amb els premostratencs més importants i es va oferir per a treballar en la història de l’orde. Però sempre va tenir molt poca salut, i això va fer que el seu germà Josep volgués retenir-lo a Cervera en diverses ocasions. Tanmateix, va trobar temps per a dedicar-se a l’estudi i els assaigs sobre el llatí, el grec, un diccionari de teologia, un altre de noms bíblics i unes notes per a la història de Bellpuig; fins i tot, per a escriure una comèdia titulada El segon espòs de Maria i nombrosos sermons i panegírics. Des de Madrid se li demanaren treballs sobre la història del monestir, sobre Sant Nicolau de Fondarella, etc.

Va morir de tisi a Cervera el 6 de gener de 1744; dos dies després, les despulles van ser traslladades a Bellpuig. Malauradament per a la ciència, per por al contagi de la malaltia, es van fer estripar i cremar tots els seus papers.

Jaume Caresmar i Alemany

Va néixer a Igualada el 10 d’octubre de 1717. Hi va fer els seus estudis i després va passar a Barcelona, on va cursar filosofia i teologia amb els jesuïtes, i es va graduar després com a doctor. Als 25 anys va vestir l’hàbit a Bellpuig. Sembla probable que el fet de conèixer Daniel Finestres l’influís suficientment en aquesta tria; malauradament, un any després moria el mestre.

Aviat a Bellpuig li van encarregar les lliçons de filosofia que es professaven al monestir, i després també les de teologia. Però l’atreien molt els pergamins de l’arxiu, que amagaven la història de Bellpuig —els que Finestres no va poder desxifrar per la seva poca salut— i quan Caresmar en va treure els secrets, va continuar diligentment amb tots els que es van posar al seu abast.

A Tortosa, Finestres havia trobat els inicis de la història de Bellpuig, i allà va continuar Caresmar. Treballava incansablement, amb esperit crític, i el 1750, va ingressar en la Reial Acadèmia de Bones Lletres de Barcelona, on va presentar diversos treballs de selecció a les sessions importants d’aquella institució cultural. Va treballar en diversos arxius, com el de la col·legiata d’Àger, i als dels monestirs de Gerri de la Sal, Sant Cugat del Vallès i Sant Joan de les Abadesses; també treballà a l’arxiu de la catedral de Barcelona. Va escriure uns Anales del Real Monasterio de Santa Maria de Bellpuig de las Avellanas, sobre sant Sever, la famosa Disertación histórica sobre la antigua población de Cataluña en la Edad Media, més coneguda com Carta al barón de la Linde, etc.

Va ser nomenat director dels arxius catedralici, diocesà i episcopal de Barcelona, fet que l’obligà a residir algun temps en aquesta ciutat; va treballar en l’arxiu d’Àger; va anar a Premontré cridat pel superior general i es va quedar algun temps a París, on el requerien els maurins —bol·landistes—; es va relacionar amb alguns personatges erudits de l’època, com ara Joaquim Llorenç Villanueva, Enrique Flórez, Gregori Maians, etc. Va morir a Barcelona el 2 de setembre de 1789 i les seves despulles van ser traslladades poc després a Bellpuig. Alguns dels seus manuscrits es conserven al monestir.

Jaume Pasqual i Coromines

Va néixer a Esparreguera el 23 de juny de 1736. Va començar a estudiar en aquesta població, i després va continuar en el col·legi que els escolapis regentaven a Moià; hi va cursar gramàtica i retòrica, i finalment va completar la seva formació a la Universitat de Cervera. Després es va graduar com a doctor en lleis o dret civil el 1758. Sembla que abans d’acabar aquells estudis va sol·licitar l’ingrés a Bellpuig, on el 13 de setembre de 1759 va vestir l’hàbit premostratenc a l’edat de 23 anys.

Sense poder precisar clarament la data, el monestir el va tornar a enviar a Cervera per tal de seguir la carrera de dret canònic, i allí va conèixer Josep Finestres i el seu germà menor Daniel; també feu coneixença de Jaume Caresmar, a qui després imità a Bellpuig.

Efectivament, Caresmar es trobava en el seu apogeu com a religiós i com a intel·lectual, i va reconèixer alhora el valor de Pasqual, de qui assegurava: “l’últim que ha entrat és un fill de la casa Pasqual d’Esparreguera… i és xicot de grans esperances.” Dins dels seus nombrosos treballs, és cridat a predicar en circumstàncies importants en diverses poblacions com la Seu d’Urgell, Tarragona, Vallbona, etc.

Però es relaciona especialment amb arxius i els seus dirigents, amb els personatges més estudiosos de l’època, com ara Caresmar, de qui va ser deixeble. El 1780 va mantenir unes discussions amb el bisbe d’Urgell pel que fa al priorat de Bonrepòs i els seus orígens. També va passar pel càrrec d’abat. Va morir el 28 de setembre de 1804. Les principals obres de Pasqual es guarden en vuit volums manuscrits a la Biblioteca de la Real Academia de la Historia, i alguns altres a la Biblioteca de Catalunya, sota el títol de Sacrae Antiquitatis Cathaloniae Monumenta. La seva única obra impresa és El antiguo obispado de Pallas en Cataluña, publicada l’any 1785.

Josep Martí

Va néixer a Barcelona el 19 de setembre de 1732 i va morir el 2 d’agost de 1806 al monestir de Bellpuig. Sembla que va ser algun temps al seminari tridentí de Barcelona, i després va passar a Bellpuig, on Caresmar el va admetre a l’hàbit premostratenc el 6 de novembre de 1755. Sens dubte, fou un dels deixebles predilectes de Caresmar i gran col·laborador seu; juntament amb ell va treballar a l’Arxiu Capitular de Barcelona.

Quan el 1789 va ser elegit abat Jaume Pasqual, aquest el va nomenar prior. Després, ell mateix va passar a ser abat. Va treballar molt, i com a obra destacada queda la seva Recopilación y reseña de los instrumentos de la iglesia de Mur, per a la composició de la qual li foren portats tots els documents que custodiava l’arxiu d’aquella canònica. Va ser nomenat abat per dos períodes més. Ordenà l’arxiu de la col·legiata de Santa Anna de Barcelona, gràcies al qual redactà unes Memorias, i així mateix, escriví una història de l’església del Sant Sepulcre de Barcelona. Va fer un índex dels manuscrits de Caresmar i escriví, entre d’altres obres, sobre 1 ‘Estado de la vida canónica de las catedrales y colegiatas de Cataluña. A la Biblioteca de Catalunya es guarden diversos manuscrits de Josep Martí, tot i que malauradament la majoria dels seus treballs s’han perdut.

L’extinció del monestir

El segle XIX s’inicià amb la invasió dels francesos que obligà els canonges a abandonar el monestir l’any 1810.

A l’octubre del 1813, la comunitat va aconseguir tornar a reunir-se: tot apareix devastat. Es començà a reconstruir i a refer el monestir, però amb grans dificultats. Es reprengué a poc a poc la vida normal; però l’I de gener de 1820, Rafael del Riego inicià un aixecament liberal a Cabezas de San Juan, i proclamà la Constitució del 1812. Les Corts de Cadis suprimien tots els religiosos, començant per les comunitats amb menys de 24 professos. L’I d’octubre aprovaven la supressió dels premostratencs i altres ordes. Tot seguit sortiren diverses lleis contra els religiosos. A Bellpuig arribà el decret de dissolució de tots els religiosos, dels quals n’havia de quedar un per tal d’administrar “per a la nació” els béns del monestir; aquesta tasca recaigué sobre Ignaci Ribot. En aquell moment hi havia a la comunitat 15 religiosos.

L’aixecament de partides reialistes que aconseguiren dominar aquesta comarca feu que els religiosos poguessin tornar a reunirse a partir del 22 de novembre de 1822, quan fou alliberat Ferran VII. Seguiren uns anys de reconstrucció material i moral, que arribaren fins al final del regnat de Ferran VII, és a dir, fins al febrer de l’any 1835.

Al juliol d’aquest any va tenir lloc la crema dels convents a diverses ciutats. Bellpuig no va rebre cap dany dels pobles veïns. Però Mendizábal, cap del govern, confiscà per decret totes les cases religioses. Bellpuig restà llavors com a propietat de l’Estat. Els monjos degueren sortir del monestir sense pressions ni presses, emportant-se els seus béns particulars.

El 1840, l’Estat va posar el monestir a venda pública o subhasta; els habitants dels pobles veïns miraven Bellpuig amb respecte i ningú no va voler comprar res. Finalment el va adquirir el governador militar de Lleida, Manuel de Oviedo Gil, que el va inscriure en el Registre de la Propietat a nom de la seva esposa Dolores Ruiz Chavero; aquesta el deixà al seu segon marit, Manuel de la Pezuela Lobo.

Vegeu a continuació la llista dels priors i abats de Santa Maria de Bellpuig de les Avellanes. Aquesta llista té com a base l’abaciologi publicat per N. Backmund a “Monasticon Praemonstratense” (Straubing), vol. III (1956, pàgs. 166-168), que parteix de la documentació de l’Arxiu General de l’Orde Premostratenc.

Priors i abats de Santa Maria de Bellpuig de les Avellanes

PRIORS
Joan d’Organyà, fundador	1166-1171
Guillem	1172-1183
Bertran	1186-1194
ABATS
Ramon	1195-1202
Arnau de Mont	1203-1206
Guillem Garcia	1208-1218
Guillem	1218-1220
Guerau	1220-1229
Bernat de Sa Portella	1236-1238
Bernat de Narbona	1239-1242
Joan Cerdà	1243-1282
Pere	1282-1298
Bernat	1299-1310
Berenguer	1310-1320
Gallard	1320-1348
Berenguer de Cortà	1348
Joan d’Andrest	1348-1385
Arnau de Melló	1395
Guillem	1396-1403
Guillem de Renau	1403
Guillem (?)	1425
Francesc	1438-1441
Arnau Roger de Pallars, bisbe d’Urgell (1437-1461)	1445-1461
ABATS COMENDATARIS
Francesc Blanc I	1479-1505
Mateu Fita	1505-1519
Guillem Ramon	1521-1522
Cebrià Benetti	1522-1523
Pere Calvó	1523-1524
Melcior de Sant Joan	1524-1527
Joan de Cardona, bisbe de Barcelona (1531-1546)	1527-1546
Tomàs Campaner	1547-1549
Francesc Blanc II	1551
Juan Castillo	1577
ABATS I PRESIDENTS
Antoni Gessé	1565-1581
Joan Gessé, president	1581-1582
Ignasi Gutiérrez	1582-1583
Guillem de Fragapar	1583-1588
Joan Gessé (segon període)	1588-1589
Pere Fontanella	1589-1604
Bernat Marsà	1605-1610
Miquel Claverol, president	1625-
Joan Segon, president
Domènec Porquet, president	-1660
Lleó Trilla	1660-1665
Dídac del Solà	1665-1669
Bartomeu Morelló	1669-1672
Pere de Sant Joan	1672-1675
Pere de Sant Joan, president	1675-1681
Josep Moga, president	1681-1684
Francesc Ginesta, president	1684-1687
ABATS TRIENNALS
Francesc Ginestà president	1687-1690
Benet Garret	1690-1693
Miquel Moles	1693-1696
Benet Garret (segon període)	1696-1703
Norbert Rocajulià	1703-1708
Agustí Bover	1708-1712
Jeroni Serrano	1712-1715
Agustí Bover (segon període)	1715-1718
Càndid Coromines	1718-1722
Agustí Bover (tercer període)	1718-1722
Jeroni Serrano (segon període)	1725-1728
Daniel Finestres	1728-1733
Pere Joan Bover	1733-1736
Pere Trelles	1736-1739
Càndid Coromines (segon període)	1739-1742
Pere Joan Bover (segon període)	1742-1745
Antoni Trueta	1745-1748
Jeroni Comabella	1748-1751
Antoni Trueta (segon període)	1751-1754
Jaume Caresmar	1754-1757
Francesc Amell	1757-1760
Antoni Trueta (tercer període)	1760-1763
Francesc Amell (segon període)	1763-1766
Jaume Caresmar (segon període)	1766-1769
Francesc Amell (tercer període)	1769-1772
Antoni Trueta (quart període)	1772-1774
Antoni Bellsolà	1774-1777
Francesc Amell (quart període)	1777-1780
Antoni Bellsolà (segon període)	1780-1783
Josep Rei	1783-1786
Francesc Amell (cinquè període)	1786-1789
Jaume Pasqual	1789-1792
Jacint Martí	1792-1795
Josep Martí	1795-1798
Narcís Solà	1798-1801
Josep Martí (segon període)	1801-1804
Narcís Solà (segon període)	1804-1807
Jacint Martí (segon període)	1807-1810
Narcís Solà, president	1810-1811
Ramon Sabater, president	1811-1814
Jacint Martí (tercer període)	1814-1817
Jacint Pantalocella	1817-1820
Ramon Sabater, president	1820-1824
Ramon Sabater, president	1824-1827
Ramon Sabater	1827-1828
Ignasi Ribot	1828-1831
Gaietà Roca	1831-1834
Ramon Sabater	1834-1835

(ECG-JJM)

Espoliació de Bellpuig

El 1840 quedaven encara a Bellpuig els seus tresors, principalment la biblioteca o arxiu i les construccions artístiques: de la primera es deia que era de les millors de Catalunya. D’altra banda, els monjos guardaven el preciós monetari que havia organitzat Jaume Pasqual, però la necessitat els va obligar a anar-lo venent, tot i que la major part va ser adquirit per Manuel Vidal-Quadras.

El 1884, la senyora Dolores Ruiz, vídua d’Oviedo, va arrendar una part de Bellpuig a una comunitat trapenca arribada de França, però aquesta abandonà aviat el monestir.

El 1906, Bellpuig es va posar en venda per segona vegada. Fou adquirit llavors pel banquer Agustí Santesmasses (amb algunes finques més), per la quantitat de 27 000 pessetes. El nou propietari, en adonar-se que aquella adquisició li sortia poc rendible, va determinar la venda, de manera ràpida i oculta, dels magnífics sepulcres gòtics —guardats durant tant de temps pels premostratencs— dels fundadors del monestir: Ermengol VII i la seva esposa Dolça; i també el d’Ermengol X, iniciador de la construcció de l’església, i el del seu germà Àlvar, mort a la guerra de Sicília i portat aquí per encàrrec seu. D’amagat, l’antiquari Luis Ruiz de Vitoria n’oferia 15 000 pessetes. Al cap de poc se’n van assabentar les autoritats oficials, però com que no es va abonar tot el que s’havia gastat, ben aviat van passar la frontera. El governador civil va fer que les despulles dels comtes es dipositessin en una tomba de l’església parroquial de Vilanova de les Avellanes.

Els germans maristes

El 1910 el monestir —que era propietat de la mare de Santesmasses, on ocupava algunes estances—, fou visitat per uns quants germans maristes. Després de la Setmana Tràgica —en què multituds revolucionàries van cremar-ne la casa a Sant Andreu de Palomar, a Barcelona—, necessitaven un lloc gran on establir el seu nombrós noviciat. S’arribà a un acord amb la propietària i al setembre del 1910 s’establiren a Bellpuig el seminari i el noviciat dels maristes, on encara perduren en l’actualitat.

Tot era gairebé pura ruïna a Bellpuig; però amb el temps s’anaren reconstruint els edificis i es tornaren a conrear les terres del voltant del monestir. En l’actualitat els sepulcres dels comtes d’Urgell es conserven al museu The Cloisters de Nova York. Les despulles dels comtes foren retornades el 1967 a Bellpuig en uns senzills sarcòfags de pedra.

Els maristes van restaurar el conjunt i van aixecar noves construccions que van fer de Bellpuig una casa amb nova vitalitat i respecte pel passat. (ECG)

Església

Planta del claustre, l’església i les edificacions annexes, amb l’enumeració dels capitells esculpits del claustre.

J. Giralt

Dins el conjunt d’edificis que actualment conformen el monestir de Bellpuig de les Avellanes, sembla que de l‘època fundacional es conserva el claustre i potser el refetor, mentre que la sala capitular es podria situar cap a mitjan segle XIII. Finalment, la construcció del temple es degué produir cap al 1303 ja en la plenitud de l’estil gòtic (Dalmases-José, 1985, pàg. 89), impulsada per Ermengol X que, a la seva mort el 1314 la va deixar inacabada amb la nau sensiblement escurçada, fet que dona a l’església la impressió d’un ampli creuer.

El claustre, de planta rectangular, està adossat a l’angle sud-oest del creuer de l’església, que és per on s’obre la porta de comunicació entre ambdues parts del monestir. Els braços curts del claustre, dividits en dos trams per un pilar central, tenen vuit arcs de mig punt que descansen sobre deu parells de columnes. D’aquestes, les centrals i les dels extrems estan adossades a les cantonades dels pilars central i angular, que són de planta cruciforme. Els braços més llargs són dividits en tres trams per dos pilars; el tram central és de cinc arcs de mig punt recolzats sobre sis parells de columnes i tres arcs amb quatre parells de columnes els dos laterals. Els quatre pilars angulars tenen adossada una cinquena columna a l’angle interior.

Vista parcial del claustre romànic, l’únic de la comarca ben conservat i l’element més destacat d’època romànica que resta al monestir.

ECSA - J. Giralt

Molt probablement les galeries tenien coberta plana d’embigat, tal com ho demostraria el fet que encara es conserven els encaixos de les bigues immediatament per sobre dels arcs de mig punt. El braç sud conserva els dos únics arcs diagonals de cantonada; aquests són lleugerament apuntats, amb motllura de secció circular, i recolzen entre el pilar cantoner de la galeria (per això la columna adossada en l’angle interior) i un pilar a manera de contrafort que presenta un columna adossada sobre un alt plint. Malgrat seguir el mateix esquema de les galeries, aquesta columna no és tan esvelta perquè té una base més ampla (àtica com totes, amb elements romboïdals als angles i motllura rebaixada a la zona d’acord amb el fust que presenta decoració de puntes de diamants, seguint el model de l’àbac i el guardapols) i un capitell en forma de piràmide truncada invertida.

Es conserven quatre de les portes que des del claustre comunicaven amb diferents dependències del monestir del segle XIII, ja que les altres són posteriors o modernes. Aquestes quatre portes presenten la mateixa característica: l’única diferenciació que hi ha entre el parament del mur i el de la porta és el tractament de l’arcada que forma la porta, de mig punt a base de dovelles grans; dues d’aquestes portes (la del refetor i la de l’angle sud-oest del claustre) presenten una senzilla motllura en cavet, correguda i que emmarca tot el conjunt de dovelles.

La sala capitular, de planta quasi quadrada i molt restaurada, està estructurada al voltant de quatre columnes allargades, en les quals pràcticament formen una sola peça, peanya, basa, fust i capitell, sols separades i marcades per senzilles motllures a la base i un collarí al capitell. Aquest és llis, fet en dues peces, i de forma troncocònica invertida. Les quatre columnes divideixen l’espai en nou zones cobertes totes per una volta d’aresta moderna però que devia ser la solució adoptada de bell antuvi, seguint el model de les sales capitulars dels monestirs del Cister (Santes Creus, Poblet) i de la catedral de Tarragona. (JGB)

Claustre

Planta i alçat de la cantonada sud-est del claustre.

J. Giralt i Pròleg DPCSL

De la decoració escultòrica del claustre, l’únic element decoratiu dels arcs és una motllura de punta de diamant als àbacs i al guardapols. Els capitells són allargats, amb una estructura troncocònica invertida i la majoria llisos. Els que presenten decoració tenen un relleu completament pla que gairebé mai no trenca el perfil del capitell, i quan ho fan (capitell núm. 17), la decoració només ocupa una part del capitell llis.

Tan sols hi ha una excepció en el capitell núm. 2, on la decoració ocupa tota la superfície, però es tracta d’un capitell cantoner.

Hi ha trenta sis capitells que presenten decoració, tots ells disposats en els braços sud i oest, mentre que la resta, és a dir, tots els capitells dels braços nord i est, són completament llisos.

Els motius que podem trobar en els capitells són tots a base de figures humanes o vegetals. Així (segons la numeració que adjuntem en la planta del monestir), el capitell núm. 1 presenta una cara humana amb barba ondulada, llarga i “bífida”; el núm. 2, una figura humana amb túnica, probablement un monjo; els núms. 3, 16 i 27, un parell de volutes a l’angle, i el núm. 4, un floró a l’angle.

Capitells del claustre, el núm. 15 ornamentat amb fulles molt estilitzades i el núm. 26 decorat amb dos lleons afrontats a una cara (humana?).

ECSA - R. Aceña

Capitells del claustre, el núm. 11 amb àligues afrontades i el núm. 17 amb la representació potser d’un monjo.

ECSA - J. Giralt

El capitell núm. 5 té un escut heràldic a la cara principal i un grup de tres flors a les cares laterals. El núm. 6 mostra plantes de flors de lis, igual que els núms. 32, 8 i 35; aquests darrers, però, combinen els vegetals amb figuració humana i animal. Així, el núm. 8 té dos ocells a l’interior del fullatge, mentre que el 35 mostra estrelles de David, dos lleons rampants i flors de sis pètals.

Al capitell núm 7 es poden veure unes pinyes. El núm. 9, com el 14 (força erosionat), 15 i el 34, té un motiu reticular amb tiges de perles i fulles a l’interior.

El núm. 10 inclou dues parelles de lleons rampants afrontats.

Al núm. 11 trobem dues àguiles rampants, i al vèrtex interior, una altra amb dos caps, dues panxes i dues cues; als angles superiors, també hi ha grups de dos ocells afrontats a l’arbre de la vida. El núm. 12 tan sols és decorat amb una fulla de plataner, mentre que als núms. 13, 18, 22 i 33 hi ha palmetes als angles.

El núm. 17 inclou una figura humana amb túnica (noble o monjo?) i els núms. 19, 20, 21, 23, 24, 25, 29, 30 i 31 mostren fulles d’acant, algunes amb perles als nervis.

El núm. 26 presenta dos lleons afrontats a una cara (humana?), el núm. 28, un cap humà a l’angle i el núm. 36, un motiu floral de sis pètals fusiformes inscrit dins un cercle.

El dos capitells que aguanten els arcs en diagonal tenen una decoració idèntica a base de fulles de falguera.

En totes les dependències conservades, tant les romàniques com les gòtiques, són clars els signes d’austeritat ornamental, prova que una norma en els ordes fundats en el primer quart del segle XII (premostratencs, Cister, etc.), era un corrent d’ascetisme religiós i arquitectònic (Dalmases-José, 1985, pàg. 89). (JGB)

Si s’exceptuen els capitells núms. 1, 2, 17 i 28, en els quals apareix la representació de la figura humana i els numerats amb el 10, 11 i 26 —en els quals el motiu representat es zoomòrfic— la resta dels capitells conservats són majoritàriament de tipus vegetal. El núm. 35 barreja tant motius vegetals com geomètrics i zoomòrfics, tot donant una lectura iconogràfica que no és possible en la resta dels capitells. El núm. 5, a diferència de tots els altres, conté una sèrie de motius com flors de sis pètals, estrelles de vuit puntes i aparentment un bàcul i un signe epigràfic, tot inscrit dins el camp de l’escut. Com a signe heràldic, la interpretació ens és totalment aliena. La factura tècnica és pobra, sobretot si es consideren els capitells en els quals la figura humana és protagonista. Tots els relleus són molt plans, ressalten tan sols un baix relleu del fons estructural del capitell. La qualitat és més aconseguida en els capitells en els quals apareix el motiu zoomòrfic (àguila, lleons…), que potser es podria relacionar amb un context simbòlic.

Els capitells del claustre de Bellpuig de les Avellanes no han de deslligar-se del tot, ni per la tècnica ni tampoc pels motius emprats, de l’anomenada “escola de Lleida”, però en unes dates més properes, per exemple, al conjunt de la portada de Castelló de Farfanya —en aquesta mateixa comarca— que a altres com per exemple Cubells. És bastant significativa la semblança estructural dels capitells, molt estilitzats, de Farfanya i d’aquest claustre. Estem parlant, doncs, d’un conjunt que caldria datar dins d’una època ja gòtica, encara que mantingui certa “inèrcia” d’un romànic característic de l’escola lleidatana. (CLIU)

Bibliografia

Bibliografia sobre el monestir

• AHN, Clero, c. 1003
• Caresmar, 1773
• Villanueva, 1850, vol. XII, pàgs. 78-100
• Monfar, 1853, vol. I, pàgs. 413-414
• Backmund, 1956, vol. III
• Corredera, 1964
• Sanahuja, 1965, pàgs. 57, 65, 66, 155
• Pladevall, 1968, pàgs. 60-63
• Corredera, 1971 i 1971*
• Zamora, 1973, pàgs. 220-223
• Trenchs, 1976
• Els castells catalans, 1979, vol. VI(I), pàgs. 405-412
• Corredera, 1983
• Dalmases-José, 1985, vol. III, pàgs. 58, 89 i 112-114

Bibliografia sobre el claustre

• Monfar, 1853, vol. I, pàgs. 413-414
• Sanahuja, 1965, pàgs. 57, 65-66, 155
• Pladevall, 1968, pàgs. 60-63
• Corredera, 1979, pàgs. 15-77
• Dalmases-José, 1985, vol. III, pàgs. 58, 112-114