Situació
Absis de l’església, la part més ben conservada, amb la clàssica decoració de tipus llombard.
ECSA - J. Bolòs
Les ruïnes de l’església de Sant Joan són al vessant sud del serrat al cim del qual hi ha les restes del castell de Torreblanca, en una posició dominant sobre el curs del Segre.
Mapa: 34-23(329). Situació: 31TCG475447.
Per accedir-hi, cal seguir un dels itineraris que s’han descrit en la monografia precedent. (JAA)
Història
Aquesta església fou segurament la primitiva parròquia de Torreblanca. La seva història s’ha de relacionar amb el proper castell de Torreblanca o de la Costa de Sant Joan, que, segons tots els indicis, es correspon amb el castell de Castelló, documentat des del segle XI. Potser, doncs, durant l’edat mitjana aquesta església era coneguda amb el nom de Sant Joan de Castelló. (CPO)
Església
L’església de Sant Joan de Torreblanca és un edifici en un estat de ruïna progressiva, que permet, encara, destriar les característiques de la seva arquitectura peculiar, un exemple molt singular de les darreres manifestacions de les formes llombardes.
Planta del temple, on és evident la singularitat de l’arc triomfal i dels suports dels arcs torals en el sector encara dret.
J.A. Adell
L’estructura respon a un edifici d’una sola nau, coberta amb volta de canó de perfil semicircular reforçada per quatre arcs torals i capçada a llevant per un absis semicircular. La volta es conserva només al terç de llevant de la nau, que fou partida en la seva meitat per un mur que tanca la meitat de ponent, construït probablement a causa de l’ensulsiada de la volta a l’alçada del tercer arc toral. Els arcs torals són suportats no per pilastres sinó per veritables columnes circulars, formades per dos i tres tambors, adossades als murs perimetrals. Arrenquen d’una base troncocònica i són coronades per capitells d’estructura molt simple, troncocònica, amb àbac prismàtic, i amb una decoració incisa en baix relleu. L’obertura de l’absis a la nau és resolta amb un arc presbiteral que és format per un doble arc toral, a diferent nivell, però més baix que el nivell de la volta absidal. Aquesta mena d’arc triomfal té una estructura molt singular, car els dos arcs que el formen són suportats per dues parelles de columnes del mateix tipus que les que suporten els arcs torals, però amb els capitells molt especials a causa de la seva adaptació a les amplades dels dos arcs. Entre les dues columnes que suporten l’arc presbiteral pel costat nord s’obre un pas que dona a una petita estança rectangular, coberta amb volta de canó, en la qual hi ha un nínxol rectangular al mur de llevant. No podem saber amb certesa a quina funció responia aquesta estança, de la qual no es conserva la coberta, i que, pels vestigis conservats, devia continuar en vertical. Potser no cal descartar que correspongués a la base d’un estret campanar prismàtic de torre, avui totalment desaparegut.
Els murs laterals entre les columnes són buidats per uns arcs formers (molt derruïts al sector de ponent), llevat de l’extrem de llevant de la nau, on el mur sud presenta una porta, resolta amb llinda, i on al mur nord, al costat de l’estança esmentada, s’obre una absidiola semicircular, oberta directament a la nau, sense arc triomfal o presbiteral.
Resulta molt singular la disposició d’aquesta absidiola, que forma una mena d’estructura triabsidal, incompleta, que no esdevé una capçalera en trèvol, sinó una curiosa capçalera asimètrica. Tot i la seva singularitat, no resulta estranya en l’arquitectura alt-medieval d’aquesta regió del Segre Mitjà, on hi ha edificis com Santa Anna de Montado o Santa Maria de Lavansa, entre d’altres, que presenten també aquesta curiosa tipologia de capçalera, que es troba tant en edificis del segle XI com del segle XII.
L’aparell constructiu és format per carreuons ben escairats, disposats en filades molt uniformes i regulars, en què és palesa una certa rusticitat, especialment en el tractament d’elements com les columnes que suporten els arcs torals. A l’absis, concretament, es conserven importants vestigis de l’encintat original, amb traces de pintura vermella. Les façanes, a la part conservada, no tenen cap tipus d’ornamentació, llevat de la façana absidal, on es desenvolupa una ornamentació, fidel a les formes llombardes, d’arcuacions sota el ràfec en sèries de dues entre lesenes, en cinc plafons ben definits. A l’extrem nord de l’absis són molt alterades, ja des de l’origen, per la presència del volum de l’estança descrita anteriorment, que per llevant trenca el ritme de la decoració absidal, tot i que les condicions topogràfiques i l’estat de ruïna del conjunt no permeten aclarir plenament la situació constructiva d’aquest sector.
L’absis presenta tres finestres de doble esqueixada, perfectament integrades en la decoració absidal, llevat de la situada al nord, paredada i no visible exteriorment.
A la façana sud es conserva una altra finestra, d’una sola esqueixada invertida, amb la part més estreta a l’interior de l’arcosoli de l’arc former, com si es tractés d’una finestra de doble esqueixada a la qual s’hagués retallat la meitat interior. A la mateixa façana sud hi ha les dues portes de què disposava el temple, la situada més a llevant, ja esmentada, resolta amb llinda, molt austera, i la situada en l’ensulsiat sector de ponent, que era la principal del temple, resolta en arc de mig punt. Per l’estat de les seves ruïnes, no podem descartar que aquesta porta disposés d’arquivolta suportada per columnes i capitells.
Tot i la clara adscripció a les tipologies i l’ornamentació de l’arquitectura llombarda, l’església de Sant Joan de Torreblanca palesa les formes constructives pròpies de l’arquitectura del segle XII, d’una manera similar al que succeeix en el cas de l’església de Sant Pere de Ponts, que també és un exemple de les formes més evolucionades de l’arquitectura llombarda. A Torreblanca, aquestes tipologies llombardes es combinen amb l’ús de la columna en els suports dels arcs torals, que representa una formulació ja arcaïtzant en el moment de la seva construcció i certament singular. (JAA)
Escultura
Capitell de l’arc triomfal, decorat amb tres cercles que inscriuen boles o perles, i capitell de la portada, ornamentat amb un motiu espigat.
ECSA - J. A. Adell
L’única resta de decoració escultòrica que es conserva a l’exterior de l’església és el capitell dret de la portada, que ha perdut el fust. La decoració consisteix en un motiu espigat que contorneja el perímetre inferior sobre la línia del collarí.
A l’interior es conserven dos relleus esculpits que corresponen a les columnes de l’arc que aguantava la volta, avui esfondrada en part. Al capitell-imposta de la dreta, a la cara frontal, s’han representat tres creus incises, mentre que al de l’esquerre, en una de les cares de l’intradós, hi ha inscrites dues espigues de blat, o potser la representació molt esquemàtica de dos arbres.
A més, resten igualment els capitells de les dues columnes de l’arc triomfal; són decorats a la cara frontal per tres cercles, que inscriuen un nombre variable de petites boles o perles en relleu.
Finalment, hi ha, en una dovella de l’intradós d’un dels arcs formers del mur sud, el relleu d’una estrella de cinc puntes inscrita en un cercle. Abans de l’arc triomfal de l’absis hi ha, a banda i banda, una imposta decorada per sis segments triangulars inscrits dins un cercle.
La datació de les peces escultòriques esmentades pot correspondre a la de l’execució de l’església. (CLlU)
Bibliografia
- Vidal-Vilaseca, 1984, pàg. 535