Situació
Interior de l’església un cop acabada l’excavació del 1986, on es poden veure els murs laterals i la capçalera de l’església primitiva.
J.R. González
L’antiga església parroquial de Sant Joan de Térmens es troba vora les restes de l’antic castell, a la part alta de la població.
Mapa: 32-14(359). Situació: 31TCG137213.
S’arriba al temple, ara convertit en centre cultural, pel carrer Major, que puja des de la plaça del mateix nom, l’autèntic nexe entre la vila vella i la nova.
Història
Durant l’etapa que el castell de Térmens fou dels Anglesola no tenim cap prova de la construcció d’una església vora el castell, tot i que és molt probable que se’n bastís una, cosa molt habitual en altres poblacions després de la conquesta. És molt possible que després de l’any 1278, que Ramon d’Anglesola cedí Térmens a l’orde de l’Hospital de Sant Joan de Jerusalem, es procedís a la construcció d’un temple o a la substitució de l’església anterior per un nou edifici, també dedicat a sant Joan, per al servei de la nova comunitat religiosa. Per aquesta raó la població va haver de bastir una parròquia fora de la muralla dedicada a sant Sebastià i santa Maria.
La primera notícia directa sobre l’església de Térmens es troba en la dècima de la diòcesi d’Urgell de l’any 1280, on consta el priorat i l’església de Terminis. El capellà de Térmens apareix, així mateix, en la dècima del 1391.
L’any 1584 es va fer realitat una llarga aspiració dels termensins, ja que l’església de Sant Joan fou cedida per als usos parroquials, tot i que els hospitalers en mantenien la propietat. Aquest esdeveniment originà una gran reforma de l’església romànica que gairebé desaparegué sota l’estructura gòtica tardana que es bastí a sobre. La construcció de diferents capelles al llarg dels segles següents provocà l’enderrocament dels murs medievals, fins al punt que esborrà pràcticament tot testimoni del temple original.
L’any 1966 es consagrava al culte una nova església parroquial mentre la vella restava abandonada. Aquesta fou donada finalment al municipi, i després de molts dubtes fou objecte d’un interessant procés de recuperació a partir de l’any 1982, que culminà deu anys després amb la conversió de l’històric edifici en un esplèndid centre cultural.
Església
Planta de l’església: en trama, l’àmbit romànic, i en traç més gruixut, els murs encara visibles.
J.R. González, segons informació de M. Camprubí i J.R. Salvadó
L’any 1985, en el curs de les obres de recuperació del vell temple de Sant Joan, dirigides per l’arquitecte Guillem Sáez, es va produir la localització de l’absis semicircular de l’església romànica. Això originà l’endegament d’una campanya sistemàtica d’excavació a tot l’interior de l’església, dirigida pel sotasignat i amb el suport de l’Institut d’Estudis Ilerdencs, com també de l’Ajuntament de Térmens. Aquells treballs permeteren no sols conèixer l’evolució de l’edifici eclesiàstic, sinó també descobrir altres restes anteriors a la seva construcció. Un conjunt de sitges probablement d’època islàmica, per sota de les quals se superposaven fins a cinc fases d’un hàbitat prehistòric que anava des del bronze final fins a plena època ibèrica, constitueixen un interessant precedent en un indret de gran riquesa arqueològica.
L’excavació arqueològica va permetre recuperar la primitiva estructura del temple, a partir de la qual s’anaren efectuant les successives ampliacions que finalitzaren amb l’edifici actual. L’església d’estil romànic mantenia gairebé completa la planta original sota el nivell del paviment. Es tractava d’una senzilla construcció d’una sola nau, amb un absis semicircular interior i tres pilastres adossades a cada costat, les quals indicaven la situació dels tres arcs torals que subdividien l’espai interior en tres trams, dels quals el més proper a l’absis feia d’autèntic arc triomfal. El mur meridional és l’únic que conserva pràcticament l’alçada original, cosa que permet deduir que la coberta era de fusta, a dos vessants i, per tant, els arcs formers eren autèntics arcs diafragma.
Els dos murs laterals tenen un gruix d’1,60 m, i són els més ben conservats de l’obra primitiva. Eren formats per dues parets de carreus rectangulars de pedra sorrenca, que deixaven un espai central farcit de terra i pedres de riera (algunes són molins barquiformes de l’hàbitat prehistòric) que es dipositava formant capes separades per d’altres d’argamassa; tot aquest conjunt descansava sobre una base de còdols i pedres irregulars que actuava com a fonamentació bàsica, ja que les quatre o sis filades de carreus avui conservades mantenien aquest caire de basament. Aquesta suposició queda demostrada per l’existència d’un petit esglaonament entre cada renglera que indica la successiva correcció dels blocs fins a aconseguir la verticalitat desitjada.
Les importants modificacions que es realitzaren al temple durant el segle XVI alteraren principalment els peus i la capçalera de l’església romànica. El mur de ponent i l’angle sud-oest s’aprimen i al mateix temps donen cabuda a les noves portes: la senzilla d’arc adovellat que comunicava amb el castell veí i la més decorada que s’obre a la plaça de la població, que ara podia accedir a la nova parròquia per una arcada gòtica tardana. Les noves voltes de tercelets donen més alçada a l’edifici, el qual s’ampliarà considerablement pel presbiteri. Aquesta obra cobrirà el vell absis, que és bastant atípic, ja que exteriorment tenia un parament pla i oblic respecte a l’eix principal de la nau, que així s’adaptava al marge natural del tossal; interiorment, com ja hem dit, era un mur semicircular de carreus ben treballats. Les dues parets tenien un considerable espai farcit de terra entremig que permetia assolir l’amplada de 2, 5 m pel conjunt del mur presbiteral. Cal recordar l’existència d’un mur recte que tanca interiorment el presbiteri, el qual és posterior a l’edifici principal de Sant Joan; precisament, les dues portetes que té a cada costat ens suggereixen l’existència d’una mena de cripta o, més probablement, d’un retaule monumental que ocultaria el mur romànic.
L’església vella de Térmens es pot datar al segle XIII, i no hem d’oblidar que en un principi devia estar plenament relacionada amb la fortalesa, ja que la seva capçalera s’integrava en la muralla que tancava la primitiva població.
Bibliografia
- Rius, 1946, pàg. 195
- Bertran. 1979, vol. II, pàgs. 311 i 326
- González, 1988, pàgs. 327-242