Santa Maria de la Cluella (Tiurana)

Situació

Lamentable estat en què es troba l’església després de l’espoli del parament exterior dels murs i del campanar, i absis de la nova església construïda a Solsona aprofitant la carreuada i el campanar de l’antiga.

ECSA - J.A. Adell

L’església de Santa Maria de la Cluella és un curiós cas de doble ubicació, ja que l’edifici fou traslladat parcialment al jardí d’una casa de Solsona, situada a la sortida de la ciutat per la carretera de Bassella, mentre que en el seu emplaçament, al costat del mas de la Cluella, a Tiurana, resta la part de l’edifici que no fou traslladada.

Mapa: 34-13(329). Situació: 31TCG517457.

Per a anar al mas de la Cluella, cal prendre una pista que surt del quilòmetre 67 de la carretera de Ponts a la Seu d’Urgell, per Tiurana i Bassella, des d’on s’agafa el primer trencall a l’esquerra. En 1 km des de la carretera s’arriba al mas. (JAA)

Història

La primera referència sobre el lloc de la Cluella s’ha de cercar en l’acta de fundació de la vila de Tiurana, el 1171, que promogueren el bisbe d’Urgell Arnau de Preixens i Bertran de Vallferosa, senyors de nombrosos masos al pla de Tiurana. Entre els signants de l’esmentat document figura G. de Clusela. L’església de la Cluella, avui desafectada, havia depès tradicionalment de la parròquia de Sant Iscle i Santa Victòria de la Torre de Rialb (abans de Rialb Jussà), vinculació que tindria el seu origen en la pertinença de la quadra de la Cluella a l’antic terme del castell de Rialb. Més tard fou annexa de la parròquia de Tiurana.

L’església de la Cluella va patir a mitjan anys setanta-una greu espoliació per part dels seus propietaris, els amos del mas de la Cluella, que malmeteren l’edifici arrencant-li la major part dels carreus de revestiment i el campanar per tal de construir una nova església a Solsona. (CPO)

Església

Planta de l’església amb la restitució del perímetre primitiu.

J.A. Adell

L’església de la Cluella és un edifici d’una sola nau, al qual s’ha espoliat tot el parament exterior dels murs, llevat d’una part del mur de ponent, on hi ha una porta adovellada, i el parament interior de l’absis. Es conserva, però, tot l’interior de la nau.

Amb les pedres d’aquests paraments i el campanar situat sobre el mur de ponent, s’ha construït una nova església a la ciutat de Solsona, que si bé manté les dimensions interiors de l’església de la Cluella, els murs, de només 40 cm de gruix, fan que les proporcions exteriors i les obertures no tinguin cap relació amb l’edifici original. En aquestes condicions, el cas de l’església de la Cluella no es pot considerar com el trasllat d’un edifici, sinó un veritable espoli per a la construcció d’un edifici totalment nou, que només conté alguns elements de l’església espoliada.

L’estructura original respon al tipus d’edifici de nau única, coberta amb volta de canó de perfil semicircular, reforçada per un arc toral, el qual arrenca de sengles pilastres rectangulars, adossades als murs laterals, que formen una mena de banqueta a la part baixa. La nau és capçada a llevant per un absis semicircular, obert a la nau mitjançant un arc presbiteral, que, com tot el parament absidal, ha estat espoliat. En el seu lloc resta només el farciment interior dels murs.

La porta era situada a la façana nord, resolta en arc de mig punt. Fou substituïda per una porta, també en arc de mig punt, de grosses dovelles, construïda a la façana de ponent, potser en el mateix procés constructiu en què s’adossà una sagristia rectangular a la façana sud i se sobrealçà la coberta, i que podem situar entorn de l’any 1818, data que figura a la llinda de la porta de la sagristia.

Absis de la nova església construïda a Solsona aprofitant la carreuada i el campanar de l’antiga.

ECSA - J.A. Adell

Ultra les portes, l’edifici disposa de dues finestres, una de doble esqueixada, totalment espoliada, al centre de l’absis (a l’edifici de Solsona s’ha reproduït com una finestra d’una sola esqueixada, invertida, a causa de l’estretor del mur), i una altra de cruciforme a la façana de ponent.

L’aparell, conservat només a l’interior de la nau, és de carreu ben escairat i disposat ordenadament en filades irregulars, amb juntes encintades. La volta és de formigó de calç i conserva les empremtes dels taulons de l’encofrat.

Les façanes no tenien ornamentació i hi destacava el campanar, construït sobre la volta de la nau, a l’extrem oest, i format per una petita torre de planta quadrada, amb una coberta piramidal de lloses, suportada per set columnes completes, que aguanten dos arcs monolítics en cada façana, sobre els quals s’assenta la coberta.

Aquest campanar, avui traslladat a l’església construïda a Solsona, constitueix l’element més destacat de tot l’edifici i no té paral·lels clars en l’arquitectura catalana del seu temps. Per les característiques del conjunt hem de situar l’església ja dins el segle XII, però fidel a la tradició de la tecnologia constructiva de la fi del segle XI. (JAA)

Capitells

Capitells del campanar (avui a Solsona), amb decoració només a les cares exteriors.

ECSA - J. A. Adell

Del conjunt del campanar de l’església, ara situat a Solsona, resten decorats tres capitells, tots tres al mateix costat. La seva estructura és troncopiramidal, sense àbac ni collarí.

La decoració escultòrica figura a les cares exteriors dels capitells; les altres tres cares no en presenten gens. La cara externa del capitell central és ornada per una sèrie de quatre baquetons o rotlles conformant un tipus de modilló que respon a la més estricta tradició preromànica; el baquetó superior és resseguit per tres petites arcuacions en relleu; tots són de diferent secció.

El capitell situat a la dreta és decorat per una sèrie de bandes verticals soguejades que s’han d’incloure igualment dins la més pura tradició preromànica hispana.

Per últim, al capitell de l’esquerra, i també a la cara externa, figura un rostre humà molt malmès i pensem que originàriament molt barroer. Es pot incloure dins els pressupòsits formals del preromànic.

Tot i que l’arquitectura del campanar és datable al segle XII i que els capitells hi són plenament integrats, creiem que la decoració escultòrica no s’ha de situar estilísticament més enllà del segle XI i que està en la línia de l’estil desenvolupat al llarg dels segles X i XI. (CLlU)

Bibliografia

• Gavín, 1982, vol. 12, pàg. 161
• Baraut, 1990-91, vol. X, doc. 1. 658, pàgs. 181-182