Situació
Torre del castell on s’aprecia al basament un aparell de grans carreus, segurament pertanyents a una torre andalusina.
ECSA - J. Giralt
El castell de la Ràpita és situat dominant el turó que s’alça al nord-est de la cruïlla de la C-1313 amb la L-148, just al seu pas per Balaguer.
Mapa: 33-14(360). Situació: 31TCG207283.
Per a arribar-hi cal prendre el trencall que a 400 m de la cruïlla en direcció Tàrrega surt a l’esquerra de la carretera. (CAT-JGB)
Història
EI mateix topònim de la Ràpita ja indica un indubtable origen islàmic, malgrat l’existència d’un possible poblat ilergeta romanitzat posteriorment a la part més alta del tossal. Però, a més, explica quin tipus d’assentament s’hi va desenvolupar: una rabita, originàriament tipus de fortalesa militar, amb marcada funció de guaita, però que va evolucionar cap a una funció que podríem definir com de lloc de retir temporal, una mena de monestir musulmà, on es desenvolupava una vida austera i dedicada a l’oració.
Les notícies escrites d’aquesta fortificació, però, es remunten al moment de la seva conquesta per part del comte d’Urgell, Ermengol IV, i la seva esposa Adelaida; així, el 28 de maig de 1090, aquests comtes atorgaren al monestir de Gualter dues almúnies a la Ràpita, tot assenyalant-ne les afrontacions. L’any següent, els mateixos comtes cediren al monestir Santa Maria de Ripoll, “Rapitam que est ante Balager”, per tal de construir-hi un monestir, cosa que sembla que no es feu efectiva.
Posteriorment, al novembre del 1105, mentre assetjaven Balaguer, el comte regent Pedro Ansúrez conjuntament amb Guerau Ponç II de Cabrera signaren un conveni amb Ramon Berenguer III de Barcelona. En canvi d’ajut, li donaven la meitat del castell de la Suda de Balaguer i “ipsum castellum de Nummur vel de Rabita ad totam vestram hereditatem ad facere quidquid volueritis vos et posteritas vestra vel cui illud donaveritis”. Conservem d’aquest castell de Niumur, que creiem que s’ha d’identificar amb el castell de la Ràpita, una àmplia donació de territori datada l’any 1146.
A partir d’aquest moment es perden les notícies històriques documentals directes del castell de la Ràpita; el lloc tan sols és esmentat en algunes escriptures de manera referencial, o bé per diverses donacions de feus, molins, etc., dins el seu terme. A la darreria del segle XIV, segons el fogatjament del 1381, aquest castell pertanyia a la família Cervera. Es desconeix si en la centúria següent la fortalesa de la Ràpita continuà en mans dels Cervera o canvià de senyors. De fet, ja ben entrat el segle XVI, per una escriptura de l’any 1532, hom sap que Llúcia i Jerònima d’Àger, filles de Tristany d’Àger, senyor de la Ràpita, vengueren el castell a la ciutat de Balaguer per 50 000 sous barcelonesos. Uns anys més tard apareix com a senyor de la Ràpita Onofre de Vega, el llinatge del qual ha perdurat, passant, per manca de descendència masculina, als Vallès i Casanova.
Sembla que el castell fou destruït i convertit en mas arran de la guerra de Successió. Conserva alguns elements destacats de l’antiga fortificació com la porta d’accés i, sobretot, la torre de la cara nord, objecte d’estudi en aquest treball. És a partir dels anys 1963-65 que en el castell es dugué a terme la restauració que va comportar l’aspecte actual i que fou endegada de manera tan encertada pel pare dels actuals propietaris, el senyor Baltasar de Casanova i de Ferrer, duc de Maqueda. (CAT-JGB)
Castell
De la construcció islàmica sols resta una torre que actualment constitueix l’ala nord de l’edifici del castell de la Ràpita, situada just a la dreta de la porta d’entrada i de la qual les cares nord i est donen a l’exterior, mentre que les cares sud i oest (d’aquesta encara es pot veure un tram d’uns 2 m) estan amagades a l’interior. La torre és de planta rectangular amb unes mesures de 10,60 m × 5,50 m, i és construïda a base de carreus de pedra sorrenca que s’han extret del mateix lloc. Del parament original conservem onze filades, tant a la cara nord com al tram visible de la cara oest, que representa aproximadament uns 7,60 m, i set filades (la resta ja estan força alterades) en la cara est amb una alçada aproximada de 5, 80 m. Gràcies al treball de camp arqueològic del senyor LI. Díez-Coronel (Díez-Coronel, 1963-65), sabem que la torre està assentada directament sobre la terrassa natural de graves quaternàries, no té fonamentació, i és completament massissa a base de carreus disposats de manera idèntica que a l’exterior, col·locats també en sec fins a una alçada aproximada de 4,70 m; en aquest punt els murs tenen una amplada d'1,20 m.
Del parament actualment visible (els murs interiors tenen les mateixes característiques) destaca l’existència d’una majoria de carreus ben escairats disposats a través i d’unes mides que varien entre 30 i 60 cm d’ample × 70 cm d’alt, alternant-se amb alguns de disposats al llarg que excepcionalment poden ésser de grans mides (sempre 70 cm d’alt) com el que arriba als 3,85 m en la cara est. Com ja s’ha dit més amunt, tots els carreus estaven col·locats en sec, i les juntes de guix que avui es veuen són contemporànies a la restauració dels anys seixanta. Malgrat la forta erosió que presenten els carreus, encara es pot veure que la majoria d’ells tenien un encoixinat no gaire marcat.
La torre disposava d’una sabata lleugerament esgraonada formada per tres filades, amb una alçada màxima d’1,90 m, i que a la part superior sobresurt del pany vertical uns 30 cm. Aquesta sabata era present en les quatre cares de la torre, malgrat que avui sols es conserva intacta a la cara nord i el tram visible de l’oest, ja que durant els treballs de restauració es va rebaixar fins al nivell de paviment de l’actual castell (Díez-Coronel, 1963-65, pàg. 93). Això encara es pot apreciar a la cara est, on segurament està parcialment conservada sota el terreny lleugerament elevat en aquest sector.
Som contraris a les datacions que fins ara s’havien donat a aquesta torre. Primer, R. Pita Mercè la va datar com a ilergeta, fins i tot potser de la primera edat del ferro. Posteriorment, LI. Díez-Coronel, basant-se en la tècnica constructiva, opina “que lo menos aventurado es estimarla de época romano-republicana... sin descartar una antigüedad mayor”. Pensem que precisament la combinació constructiva que hem descrit més amunt fa que la datació només pugui ser d’època islàmica, presumiblement del segle IX si tenim en compte els paral·lels propers de totes aquestes solucions. Efectivament, i sense anar a buscar paral·lels al sud de la península, els millors exemples poden ser les muralles de Balaguer i Osca. Balaguer disposa de torres massisses sense fonamentació d’una amplada que oscil·la entre els 5 m i els 5,70 m, amb sabata esgraonada on majoritàriament s’utilitza el carreu disposat a través (entre 37 m i 56 cm) i murs d’1,77 m. Osca presenta muralla i torres sense fonamentació, massisses, que oscil·len entre 4,60 m i 5,70 m, amb sabata esgraonada i murs d’1,40 m de gruix. Tenint en compte que les muralles d’Osca foren construïdes els anys 874-875, i les de Balaguer el 897, ens atreviríem a datar la torre de la Ràpita a la segona meitat del segle IX. (JGB)
Bibliografia
- Miquel, 1945-47, vol. I, doc. 159, pàgs. 165-166
- Díez-Coronel, 1963-65
- Sanahuja, 1965, pàgs. 85-86 i 90
- Font i Rius, 1969-83, vol. I (II), pàg. 719
- Els castells catalans, 1979, vol. VI (I), pàgs. 468-475
- Altisent, 1993, vol. I, doc. 150, pàgs. 134-135