Santa Maria de Meià (Vilanova de Meià)

Situació

Vista de l’antic monestir, ara esdevingut parròquia, que fou fundat per Guillem de Meià entre el 1010 i el 1040.

ECSA - F. Baltà

L’antic monestir, avui parròquia i casa de colònies, de Santa Maria de Meià, és a l’extrem de ponent del nucli urbà de la població de Santa Maria de Meià, situada a 3 km de Vilanova de Meià. (JAA)

Mapa: 33-13(328). Situació: 31TCG337510.

Història

El priorat de Meià fou fundat com a monestir independent pel senyor del castell de Meià, Guillem de Meià, en una data incerta del principi del segle XI, entre el 1010 i el 1040, ja que el castell de Meià fou devastat l’any 1003 per un exèrcit sarraí enviat per ‘Abd al-Malik, mentre ell assetjava el castell de Montmagastre. No sembla pas que els sarraïns fessin cap establiment permanent a la conca de Meià —tal com es feu a Montmagastre—, l’ocupació del qual de tota manera fou molt breu, ja que abans del 1010 havia estat recuperat pels cristians. Per tant, el monestir es fundà entre aquesta darrera data i l’any 1040 que és quan es té la primera notícia de la seva existència, ja que aquest any Company, castlà del castell de Meià, i la seva muller, donaren al monestir de Santa Maria de Meià tots els delmes que tenien a la Coma de Torres, a Peralba, a Figuerola i al Coll d’Orenga. Aquesta donació fou redactada per l’abat Guillem, sens dubte abat de Santa Maria de Meià. Guillem és el primer abat conegut, ja que un abat Odó, citat com a existent l’any 808 per Roig i Jalpí, s’ha de considerar totalment imaginari.

Notícies posteriors confirmen que fou una fundació de Guillem de Meià, el qual dotà el monestir amb part dels seus béns. L’acta de dotació no s’ha conservat, i es degué perdre amb anterioritat al segle XVII, ja que Roig i Jalpí no la veié. La dotació degué incloure, sens dubte, les esglésies del terme del castell de Meià i alguna més de les de propietat del fundador. És probable que la donació que l’any 1095 feu al monestir un net de Guillem de Meià, anomenat Ermengol, ardiaca de Barcelona, i anomenat prelat del monestir de Santa Maria de Meià, ja que es considerava senyor únic del cenobi, correspongués en el seu contingut a la donació inicial que havia fet el seu avi. Ermengol donà al monestir l’església de Meià amb totes les que li estaven subjectes, l’església de la Clua, la de la Vall d’Ariet, les de Castelló, la d’Orenga, les de Peralba —la gran i la petita—, les de Fontllonga, la de Mont-roig, les de Santa Eufèmia —Sant Oïsme—, la de Cabrera, les de Rúbies i les de Rialb —Santa Maria de Palau—. Llevat de l’església de Santa Maria de Palau, que fou donada per Garsenda, muller de Guillem de Meià, l’any 1068, la resta, com ja s’ha dit, degueren ser donades per Guillem de Meià com a dotació del monestir en el moment de la seva fundació.

En cap dels extractes dels documents del monestir no s’esmenta sota quina regla es regia. En un primer intent de reforma es feia constar que de llavors ençà es regiria per la de l’orde fundat per Benet de Núrsia. Tanmateix, després d’una altra reforma, ja que la primera fracassà, apareix una comunitat presidida per un prior, dependent del monestir de Santa Maria de Ripoll, però la comunitat era formada per canonges i monjos; els primers semblen tenir una categoria superior als simples monjos, la qual cosa li donava caràcter de canònica regular i motivà que l’any 1592 el papa intentés secularitzar el priorat juntament amb la resta de canòniques catalanes, intent que no prosperà. Aleshores continuà com a priorat clarament benedictí, dependent del monestir de Ripoll; posteriorment passà a la dependència directa del papa, la qual cosa el deslligà del monestir de Ripoll i al mateix temps li serví per a evitar els intents de la monarquia espanyola de nomenar directament els priors de Meià.

Primera etapa: monestir independent

Mapa de les propietats del priorat de Meià entre els segles XI i XIV.

A.M. Vilarrúbias

La voluntat del fundador degué ser la de crear un monestir independent de tota subjecció eclesiàstica. Amb la dotació al monestir de totes o la majoria de les esglésies dels termes de les seves propietats i feus, intentava crear una espècie de canònica, evitant, tant com fos possible, la dependència episcopal. Com ja s’ha dit, no consta la regla per la qual es regien, encara que hom pot suposar que no era la benedictina, ja que en el primer intent de reforma portat a terme cap al 1080 es feu constar que es regirien sota la regla de sant Benet. Tampoc no es coneix la forma d’elecció dels abats, però no sembla que hi hagi dubte que Guillem de Meià i la seva descendència, que es consideraven propietaris del monestir, es reservaven el dret de patronat, si bé no sabem si era exclusiu per als membres de la família o no, ja que en cap cas no es fa constar la família dels abats. Aquesta primera etapa durà fins l’any 1080, quan un fill del fundador intentà restaurar el monestir de l’estat de postració en què es trobava.

El primer intent de reforma: 1080-83

El monestir entrà en una greu decadència arran d’una incursió sarraïna, que segurament fou la que es produí amb anterioritat a l’any 1069, ja que no se’n coneix cap més amb anterioritat al 1080. Aquesta ràtzia fou promoguda pel comte Ramon IV (V) del Pallars Jussà, durant la guerra que tingué amb el seu cosí Artau I del Pallars Sobirà i el comte Ermengol IV d’Urgell. El comte Ramon, en un moment en què la seva situació era desesperada, cridà els sarraïns a fer incursions en terres dels seus enemics cristians, de la qual cosa es reconegué culpable l’any 1069 quan confirmà la donació feta per la comtessa Ermengarda de la vila de Sort a la canònica de la Seu d’Urgell. El fet que la conca de Meià estigués sota domini dels comtes d’Urgell feu que fos un objectiu bèl·lic clar, ja que només calia travessar la Noguera Pallaresa des de la vall d’Àger per a poder començar les devastacions, que degueren ser molt greus, ja que la situació que descriu Guitard Guillem de Meià l’any 1080 és d’absoluta desolació. Diu que el monestir “havia estat destruït pels sarraïns i pels llops i per la sequera i per la desídia i la indolència de l’abat Pere, així que gairebé està desolat i ningú hi ha tornat, perquè l’església està gairebé solitària i enderrocada i les cases destruïdes, els predis i alous, sens cap cultivador, romanen erms i incults”.

Atesa aquesta situació i l’existència d’un abat que no sabia revitalitzar el monestir, un fill del fundador, Guitard Guillem, com a propietari del monestir, decidí incorporar-lo a un monestir més poderós que el tragués de l’estat en què es trobava. Així, l’any 1080, juntament amb la seva mare Garsenda, la seva muller Guilla i llurs fills Ramon Guitard, Bernat Guitard, Guillem Guitard, Berenguer Guitard i Ermengol Guitard i llur filla Radlinda donaren al monestir de Sant Serni de Tavèrnoles el monestir de Santa Maria de Meià, que feia temps que havia fundat el difunt Guillem de Meià, el qual l’havia dotat amb els seus béns. Juntament amb el monestir donaven tots els béns i els drets que en aquell moment el monestir tenia i els que de llavors endavant pogués tenir. La finalitat de la donació era treure el monestir de la situació esmentada i introduirhi la regla de sant Benet, posant-hi monjos i un prior responsable davant de l’abat de Sant Serni i sotmès a la família Meià, senyors del monestir.

Aquest intent de restauració tingué un obstacle greu, l’abat Pere, el qual no volgué acceptar la introducció de la regla benedictina; després de moltes reclamacions, el conflicte fou jutjat l’any 1082 a la vila de Lasquarri al comtat de Ribagorça davant de tots els habitants del terme i del senyor de Meià, Guitard Guillem, la seva muller i llurs fills. L’abat Ramon de Sant Serni de Tavèrnoles es queixà que feia temps que reclamava a l’abat Pere que introduís a l’església de Santa Maria de Meià la regla benedictina, però l’abat no complia el compromís adquirit. Novament davant de tots els habitants de Lasquarri, l’abat Ramon oferí a l’abat Pere l’església de Santa Maria de Meià si hi volia viure regularment sota una regla semblant a la de sant Benet. Encara que l’abat Pere continuà negant-se a acceptar la regla benedictina, ni que fos una adaptació, finalment, sense cap mena de pressió, cedí l’església a favor del seu senyor, Guitard Guillem de Meià, i a la seva muller i llurs fills i els pregà de tenir-la durant tot el temps de la seva vida.

Per la documentació posterior, no sembla pas que a l’abat Pere se li concedís el permís de posseir l’església de Santa Maria de Meià, ni el monestir de Sant Serni de Tavèrnoles tingué cap interès per endegar la reforma del cenobi. En tot cas, continuà utilitzant el nom de monestir i fou presidit per abats; el 1090 ho era l’abat Guerau, el 1092 un abat anomenat Pere i a partir del 1091 comencen a aparèixer nombrosos clergues, que al principi del segle XII s’anomenaran canonges. És possible que en aquest moment, després de la renúncia de l’abat Pere, Guitard Guillem i la seva muller Guilla cedissin a un fill seu anomenat Ermengol, encara infant, el monestir de Santa Maria de Meià, ja que quan ratificaren la donació l’any 1091 feren constar que ja li havien donat en temps de l’abat Ramon (de Sant Serni de Tavèrnoles) i del bisbe Bernat (d’Urgell). Segurament pensaven que Ermengol esdevindria abat del monestir i podria endegar la desitjada reforma, però Ermengol, si bé entrà en la religió, seguí un camí diferent i esdevingué ardiaca del bisbat de Barcelona, càrrec que ja tenia l’any 1095 quan donà al monestir de Santa Maria de Meià totes les esglésies subjectes al monestir sense cap mena de retenció, que eren les que sens dubte havia donat el seu avi Guillem de Meià i ell havia rebut del seu pare. En aquest moment es fa anomenar gran monarca de Meià, almenys així ho fan constar els dos resums conservats, encara que més endavant només es farà dir prelat. L’any 1104 feu una altra donació al monestir que incloïa una sèrie de drets i prerrogatives, però no se sap quins eren.

La documentació conservada del monestir té un buit documental entre els anys 1096 i 1104, que no es pot atribuir a cap devastació sarraïna, perquè, després d’una de l’any 1086, no se’n coneix cap altra fins l’any 1102. Probablement hi hagué una nova crisi, ja que l’any 1104 comencen a figurar canonges en el monestir i el 1105 el presideix un prior anomenat Pere, càrrec que apareix per primera vegada mentre que desapareix definitivament el d’abat.

El senyor del monestir, Ermengol Guitard, ardiaca de Barcelona, continuà fent donacions i confirmacions al monestir de Santa Maria de Meià. A més de les esmentades dels anys 1095 i 1104, al març del 1110 en feu una altra en la qual li deixava tot el castell de Mont-roig, els drets que tenia en el castell de Peralba i els que tenia en el castell de Sant Oïsme (Santa Hismia), l’església de Sant Miquel de Balaguer i la quadra de Figuerola. El 12 de juliol del mateix any dictà el seu testament confirmant les donacions fetes anteriorment. En aquest testament també deixà al seu nebot Bernat Amat el cenobi de Santa Maria de Meià i les seves esglésies per tots els dies de la seva vida i, un cop mort, tot plegat havia de passar al monestir de Santa Maria de Ripoll, el qual ho tindria en propi alou. Amb aquesta donació al monestir de Ripoll, l’ardiaca Ermengol pretenia trencar la dependència del monestir de Santa Maria de Meià de la família dels fundadors, encara que de moment el traspassés a un familiar. A més, posava la condició que els abats i els monjos del monestir de Ripoll, sota cap concepte, no el podien donar a ningú de la seva progènie; en cas de fer-ho el treia de la seva potestat i el traspassava a Santa Maria de la Seu d’Urgell. Amb aquestes disposicions es preparava una segona reforma del monestir.

La dependència del monestir de Ripoll

A partir del 1110 Ermengol Guitard no apareix més en la documentació i pren el relleu Bernat Amat, el seu nebot i l’hereu del monestir de Santa Maria de Meià; la primera vegada que se’l troba actuant com a senyor del monestir de Meià és en un document de l’any 1121, quan es feu una donació al monestir de Santa Maria de Meià en mans de Bernat Amat, prelat del cenobi i de Bernat Joan, prepòsit. El títol de prelat fou utilitzat per Bernat Amat fins l’any 1131, el qual a partir de l’any 1124 també tenia el d’ardiaca d’Urgell, com s’esmenta en un extracte d’un document del 1140, i encara ho era el 1143.

Bernat Amat, com a prelat del monestir de Santa Maria de Meià, continuà tutelant el monestir, sense que aparegui cap prior; només el 1121 actuà juntament amb un Joan, prepòsit. Encara que havia rebut el monestir del seu oncle per tota la vida, al març del 1140 feu donació del monestir a l’abat i el cenobi de Santa Maria de Ripoll perquè els monjos observessin la regla de sant Benet. Les intervencions de l’arquebisbe de Tarragona i del bisbe d’Urgell en aquesta donació permeten intuir que la cessió no era totalment lliure, i ho confirma el fet que quatre dies després el mateix Bernat Amat acceptés de l’abat, el prior i els monjos de Ripoll diversos honors situats a la conca de Meià i en altres indrets on el monestir tenia propietats, amb la condició que retornarien al monestir de Ripoll després de la seva mort. Bernat Amat encara visqué almenys fins l’any 1143, que encara consta com a ardiaca d’Urgell.

A partir d’aquest moment ja només apareixen priors; el primer conegut és Arnau Pere, documentat a partir del 1152, i el 1164 regia el monestir un prior anomenat Bernat, que segurament ha de ser el mateix Bernat prior que apareix en un document de donació datat com si fos del 1131, però que cal traslladar al 1161; això es justifica perquè la donació es fa a Santa Maria de Ripoll i Santa Maria de Meià i es posa en mans d’un prior dit Bernat i un altre anomenat Pere que actua com a testimoni; tanmateix, en la primera data, el monestir de Ripoll encara no havia rebut la donació de Bernat Amat i no hi havia cap prior anomenat Bernat. Segurament que fou arran de la incorporació al monestir de Ripoll que es redactà un capbreu, que és un dels pocs documents del monestir de Meià que s’ha conservat, i encara que no porta data —com la majoria dels capbreus d’aquesta època— se’l considera de l’any 1137 perquè al revers, que també està escrit, algú hi va posar aquest any. Però és possible que sigui posterior i que fos redactat per diverses mans i en períodes diferents; de fet, caldria un acurat estudi paleogràfic i una comparació de les possessions i les donacions.

El 1167 el monestir de Ripoll obtingué la confirmació papal amb una butlla del papa Alexandre III, el qual, entre diverses propietats del monestir, li confirmava el monestir de Santa Maria de Meià amb totes les esglésies subjectes amb els delmes i les primícies i tots els castells i béns que posseïa el monestir. Finalment fou l’any 1183 que Guillem de Meià, de la família dels fundadors, reconegué al monestir de Ripoll la restauració del monestir de Santa Maria de Meià, explicitant que ni ell ni ningú dels seus no podia tenir potestat de posar o deposar cap prior de Santa Maria de Meià i que l’església i els béns d’aquest monestir fossin del monestir de Ripoll en lliure i franc alou per sempre.

La formació del patrimoni: les donacions de la família Meià

Mapa de les esglésies, castells i viles dependents del priorat de Meià.

A.M. Vilarrúbias i A. Benet

El fet que el monestir hagués estat fundat per la família dels senyors del castell de Meià, convertia els seus membres en els principals benefactors del cenobi.

Com ja s’ha indicat anteriorment, la dotació inicial que degué fer el fundador, Guillem de Meià, en una data anterior a l’any 1040, no s’ha conservat, però segurament correspon en gran part a la ratificació que l’any 1091 feren Guitard Guillem de Meià, fill del fundador, i la seva muller Guilla a un dels seus fills anomenat Ermengol, de la donació que li havien fet quan era infant, a la qual ja s’ha fet referència més amunt. En aquesta confirmació no es detallen nominalment les esglésies que pertanyien al monestir. Aquestes apareixen en una donació que l’any 1095 feu l’esmentat Ermengol, ja ardiaca de Barcelona i anomenant-se gran monarca de Meià, al mateix monestir de Santa Maria de Meià, en la qual els drets de què fa ostentació són per la donació que li havia fet el seu pare, únic senyor del monestir. Les esglésies que consten explícitament eren l’església de Meià i totes les que li eren subjectes; en aquell moment devien ser la de Sant Cristòfol del Puig de Meià i la de Sant Salvador, i no podem concretar si també cal inclourehi les de Santes Creus, Sant Aleix i Sant Miquel, i possiblement Sant Esteve de Montsec i Sant Sebastià de Vallfarines, que no sabem si ja era construïda. Totes aquestes esglésies es troben dintre del terme de la de Sant Cristòfol, que en aquell moment era sens dubte la parroquial del terme del castell de Meià; l’església de la Clua seria la parroquial de Sant Julià; la de la Vall d’Ariet seria la de Sant Bartomeu; les de Castelló de Meià, que serien les de Sant Martí, Santa Maria i la de Sant Salvador de Paneres; la d’Orenga, que seria la de Sant Nicolau/Sant Miquel; les de Peralba, la gran i la petita: la gran ha de correspondre a la parroquial de Santa Magdalena i la petita a Sant Sadurní del castell; les de Fontllonga podrien ser les de Sant Miquel i Santa Maria, o Sant Bernabé; la de Mont-roig, l’actual santuari de Santa Maria de Montalegre; les de Sant Oïsme (Santuymia) han de correspondre a l’antiga parroquial de Santa Eufèmia i a l’actual parroquial de Sant Bartomeu de la Baronia de Sant Oïsme; la de Cabrera, que ha de correspondre a l’antiga parroquial de Santa Maria i probablement a les de Sant Quirze de la Grallera i Sant Julià de la Portella; les de Rialb, de les quals només podem concretar que es tracta de Santa Maria de Palau i les seves sufragànies, sense poder especificar quines. L’única església que podria ser que no correspongués a la dotació inicial és l’església de Santa Maria de Palau, tal com s’ha esmentat més amunt.

La família del fundador ratificà o donà diversos béns al monestir. Primerament fou la muller del fundador, Garsenda, que l’any 1059 donà unes terres al castell de Meià i unes vinyes a la Clua. L’any 1068 donà un desconegut castell en el terme de Rialb, anomenat Arqueta, amb diversos censos dels seus habitants; en aquell moment també donava l’església de Santa Maria de Palau i unes vinyes i uns molins, segurament en el mateix terme. L’any 1080 en el seu testament ratificà la donació de l’església de Santa Maria de Palau, els béns mobles, una coromina amb el seu colomar, una torre amb els seus alous, diversos molins i unes vinyes a la Clua. El seu fill, Guitard Guillem de Meià, en el testament de l’any 1094, donà al monestir de Santa Maria de Meià la quadra de Figuerola i diversos molins situats a Rialb, sens dubte els mateixos que havia donat la seva mare Garsenda.

L’ardiaca Ermengol, després de donar les esglésies que posseïa al monestir de Meià, continuà fent donacions. L’any 1104 donà molts drets i prerrogatives al monestir, sense que hom pugui saber quines foren. L’any 1110 donà al monestir tot el castell de Montroig i altres béns, tal i com ja s’ha esmentat en tractar dels primers temps del cenobi.

Un germà d’Ermengol, anomenat Guillem Guitard de Meià, en el seu testament de l’any 1115, donà a Santa Maria de Meià el castell de Queralt per després de la mort del seu fill Arnau Guillem; i després de la mort dels seus fills Ramon i Arnau deixava al monestir el castell de Rialb amb la meitat dels seus termes. En aquesta donació s’ha de creure que també eren compreses l’església de Sant Pere de Queralt, la quadra d’Aguilar i l’església de Sant Martí, que posteriorment es comprovà que el monestir posseïa, i tot es trobava a l’antic terme del castell de Queralt.

El 1119, un altre germà d’Ermengol, anomenat Ramon Guitard de Meià, que fou l’hereu de la família, amb la seva muller Adalet, donaren al monestir de Santa Maria de Meià un molí a Argentera amb el seu delme i els delmes d’altres dos molins propers al primer.

El 1121, un altre possible germà d’Ermengol, anomenat Pere Guitard, donà al monestir de Meià la quarta part del molí d’Argentera.

Els membres de branques laterals no deixaren tampoc d’afavorir el monestir. Així, Guilleuma de Conques, filla de Guillem Guitard de Conques i néta de Guitard Guillem de Meià, reconegué la donació que el seu germà, Arnau Guillem, feu al monestir de Santa Maria de Meià del castell de Miralpeix sobre la Noguera Pallaresa. Quan la major part de les propietats de la família Meià passaren als Cervera de Gebut, aquests continuaren afavorint el monestir. Així, l’any 1186, Ermessenda de Cervera, una germana de Guillem III de Meià, donà al monestir de Santa Maria de Meià el castell de Peralba. El 1231 un net d’aquesta, Jaume de Cervera, donà, juntament amb la seva mare Miracle, la Plana de Malagostar, prop de la serra de Sant Mamet. Aquest mateix Jaume de Cervera, l’any 1244, donà a Santa Maria de Meià l’església de Sant Pere del terme de Meià, amb els seus béns i, així mateix, l’any 1261, cedí al monestir la meitat d’un molí d’oli situat a la vila de Vilanova de Meià. La filla d’aquest, Dolça de Cervera, fou el darrer membre de la família Cervera que senyorejà la conca de Meià; d’aquesta únicament es té coneixement d’una confirmació dels privilegis que els seus antecessors havien concedit al monestir l’any 1306, la qual fou confirmada l’any 1309 pel seu fill Pere d’Ayerbe. Aquest, al cap de poc temps, permutà al rei Jaume II els seus béns situats a Catalunya per d’altres situats a Aragó, de manera que desaparegué així l’existència d’uns senyors de Meià que se sentissin vinculats al monestir tot afavorint-lo amb donacions.

Les transmissions, no obstant això, continuaren per part de membres de branques laterals. Així, l’any 1314, el cavaller Guillem de Saorre, net d’Arnau de Llordà, i sens dubte descendent d’una branca de la família Meià, ratificà la donació feta al monestir de Santa Maria de Meià de la vila i el terme de Cabrera amb les seves pertinences. La darrera donació important d’un membre de la família Meià fou la que l’any 1348 feu Arnau de Llordà, el qual en el testament redactat aquest any, nomenà hereu universal el monestir de Santa Maria de Meià. Entre els béns que formaven el seu patrimoni, hi havia importants béns a Lliminiana, com el Castelló Jussà de Sant Miquel de la Vall i el de Sant Cristòfol de la Vall.

Els castlans de Meià també feren diverses donacions al cenobi de Santa Maria de Meià. El primer documentat és Company, el qual l’any 1040, juntament amb la seva muller Guilla, donà a l’esmentat monestir tots els delmes que tenia a la Coma de Torres, Peralba, Figuerola i Coll d’Orenga. L’any 1049 un fill dels anteriors, anomenat Rotllan, donà al monestir un alou situat sota el castell de Sant Esteve. Un altre membre de la família, Eriball Company, l’any 1120 manà redactar el seu testament, en el qual donava el seu cos al monestir de Meià i un alou que tenia a Figuerola i dos més a Menric, els delmes de l’alou de Peralba i una mula. El mateix testador, l’any 1124, juntament amb la seva muller Maissenda, donava al mencionat cenobi tots els alous que tenien a Oroners, Figuerola, Peralba, Menric, Orenga i altres llocs. També sembla que ha de pertànyer a la família dels castlans de Meià un personatge anomenat Arnau Company, el qual l’any 1157, amb el consell de la seva muller Guilla i de llurs fills, cedí a Santa Maria de Meià dos masos que tenia a Figuerola i terres a la Maçana i a Fontllonga. A partir d’aquest moment aquesta família deixa d’aparèixer en la documentació del monestir.

També altres famílies que habitaven a la zona d’influència del monestir li feren donacions de béns, però els grans absents són els comtes d’Urgell, els quals no apareixen mai entre els benefactors d’aquest establiment religiós.

Administració del priorat

De l’administració del monestir, se’n sap molt poc. Pel que fa als càrrecs, només es té documentat un Bernat Joan prepòsit, testimoniat l’any 1119, i un parafonista que apareix documentat l’any 1105. L’aspecte més particular del monestir, a més d’ésser una barreja de cenobi benedictí i canònica, és que al final del segle XI, en un moment de crisi, Guitard Guillem, fill del fundador del monestir, el donà a Ermengol, fill seu, que era ardiaca de Barcelona i que a partir de l’any 1093 es fa dir prelat de Meià; finalment, Ermengol cedí els seus drets a un nebot seu anomenat Bernat Amat, que era ardiaca de la Seu d’Urgell i també és anomenat algun cop prelat.

Sota la dependència de Ripoll, el priorat de Santa Maria de Meià entrà en una etapa d’estabilitat interna. Els priors eren nomenats pels abats de Ripoll i els antics senyors del monestir. Primerament la família Meià i després una branca dels Cervera.

Aquesta situació de normalitat contrasta amb la descripció que l’any 1315 feu el visitador de l’arquebisbe de Tarragona, el qual feu constar que si bé l’església estava ben parada, el monestir es trobava destruït; el seu prior era llavors fra Berenguer de Camps, que depenia del monestir de Ripoll, l’abat del qual s’havia apropiat de moltes de les rendes del priorat. La comunitat era formada encara per clergues, monjos i conversos. La situació moral era de disbauxa total, el prior tenia públicament una concubina, com també en tenien tres canonges més, mentre que un altre canonge era acusat de sodomia.

Una altra plaga que afectà el priorat de Meià fou la dels priors comandataris. El primer documentat és el cardenal Hug de Turillén, del títol de Sant Llorenç in Damaso. El 1445 el papa Eugeni IV es reservà per a la seu apostòlica el priorat de Santa Maria de Meià per la mort del seu prior, i prohibí al bisbe d’Urgell i a l’abat de Ripoll que fessin cap nomenament. Al cap de pocs mesos el papa nomenà fra Antoni Pere Ferrer, monjo de Sant Cugat del Vallès, prior de Santa Maria de Meià.

L’època que es coneix més bé de l’administració del monestir és després que es deslliurà del domini del monestir de Santa Maria de Ripoll i passà a dependre directament de la Santa Seu. Sobretot es coneix molt bé la situació durant el govern del prior Josep de Jalpí i Julià, el qual descriví les prerrogatives del priorat i les funcions eclesiàstiques i civils que exercia en els seus dominis, que també detallà; aquesta informació fou publicada en l’obra del seu parent, Gaspar Roig i Jalpí. En aquell moment el priorat estava exempt de qualsevol bisbat, formant una prelatura nullis o quasi diòcesi. El prior, encara que professés la regla de sant Benet, no depenia de cap abat o congregació i tenia jurisdicció eclesiàstica sobre 11 parròquies i 55 esglésies menors, i la civil sobre 32 pobles. El prior de Meià posseïa, excepte l’orde episcopal, la plenitud de les funcions d’un ordinari diocesà: nomenava rectors de les parròquies, practicava visites pastorals, convocava i presidia sínodes, fixava i absolia pecats reservats, imposava excomunions i entredits, conferia ordes menors, atorgava llicències als clergues, consagrava altars, tenia el seu vicari general i cúria eclesiàstica, nomenava jutges sinodals, etc., i fins i tot donava benediccions de manera episcopal i celebrava les cerimònies segons el pontifical romà; a més es pregava per ell en la col·lecta de la missa com si fos un bisbe.

Naturalment aquestes prerrogatives havien creat conflictes amb els bisbes diocesans, concretament els de la Seu d’Urgell. Després de la visita ad limina apostolorum que l’any 1717 realitzà el bisbe de la Seu d’Urgell Simeón de Guinda, aquest presentà al papa un escrit on informava sobre la seva conflictiva visita a la parròquia de Sant Salvador de Vilanova de Meià que efectuà l’any 1716; aquesta visita ha estat explicada amb tot detall en tractar monogràficament l’esmentat temple parroquial de Vilanova de Meià. Anteriorment, l’any 1633, hi hagué un altre conflicte, menys virulent, quan el visitador del bisbe d’Urgell hagué de reconèixer que la visita a l’església de Fontllonga havia estat feta sense dret, i l’hagué de revocar.

Els priors únicament havien de sotmetre’s a les prerrogatives papals, però no sembla que aquestes fossin molestes, fins i tot practicaren el sistema de demanar en vida del prior un coadjutor, i quan el prior moria era succeït de manera automàtica. No obstant això, els últims monarques de la casa d’Àustria pretengueren tenir el reial patronat del priorat i després els Borbó reprengueren les reclamacions fins que aconseguiren que es convertís en reial priorat.

Intent de supressió del priorat

Quan el rei Felip II i el papa Climent VIII acordaren secularitzar les canòniques augustinianes catalanes, el caràcter ambigu del priorat de Santa Maria de Meià motivà que el papa intentés secularitzar-lo; l’any 1592, amb dues butlles del dia 2 d’agost, instituïa, d’una banda, una vicaria perpètua en el priorat de Santa Maria de Meià amb una renda anual de 150 lliures, i, de l’altra, l’unia, amb una renda anual de 400 ducats, a la mensa conventual del monestir de Santa Maria de Serrateix. No obstant les disposicions del papa, el priorat de Santa Maria de Meià continuà com a priorat clarament benedictí sense que li afectés cap de les disposicions papals.

Subjecció indirecta a la Santa Seu

El dret de patronat que detenia el monestir de Ripoll fou exercit amb certes intromissions papals, nomenant priors comandataris fins el 1575, que l’abat de Ripoll feu col·lació del priorat de Meià a fra Narcís Amalric, monjo de Ripoll, a la mort de Bernat de Josa, bisbe de Vic, el qual tenia el priorat de Meià en comanda. Però encara que fra Narcís prengué possessió del priorat de Meià, un competidor, Rafael Sampsó, aconseguí del papa Gregori XIII que l’any 1576 el nomenés prior de Meià, ja que fra Narcís no havia obtingut ratificació papal; al mateix temps el papa derogà el patronat que exercia el monestir de Ripoll i posà el priorat de Meià sota la seva tutela.

A partir d’aquest moment es practicà sovint el sistema de nomenar un coadjutor del prior i, en el moment de la mort del prior, aquest es feia confirmar en el càrrec. La primera vegada que es posà en pràctica fou durant el priorat de Rafael de Sampsó, el qual, als 70 anys d’edat, nomenà coadjutor Rafael de Bell-lloc, el qual obtingué les butlles confirmatòries del papa Pau V l’any 1619. Però, a la mort del prior Sampsó, resultà que el seu successor Rafael de Bell-lloc no professà, com era obligat de fer, per la qual cosa s’impugnà el seu nomenament i un tribunal eclesiàstic declarà nul·la la coadjutoria de Rafael de Bell-lloc. L’any 1633 un nou prior, Josep de Jalpí, obtingué la confirmació papal.

Al final del segle XVII començaren les intromissions dels monarques espanyols posant traves a la publicació de les butlles de nomenament dels priors, ja que consideraven que aquest dret corresponia a la monarquia. La primera intromissió fou l’any 1678, quan, a la mort del prior Jalpí, el papa Innocenci XI nomenà prior Dídac Matas i Nadal, però el Consell Suprem d’Aragó retingué la publicació i la presa de possessió del priorat, que es feu amb la reserva dels drets que hi podia tenir la monarquia. De nou la monarquia s’immiscí en el nomenament de fra Josep de Salvador com a coadjutor del prior Dídac Matas, si bé al final, el 1698, es lliuraren les butlles de nomenament, al mateix temps que l’advocat fiscal del Patrimoni iniciava un plet davant del Tribunal de la Batllia General sobre el dret que hi podia tenir el Reial Patrimoni; aquest plet encara durava l’any 1705 i quedà sense resolució a causa de la guerra de Successió. La següent coadjutoria, que es feu a favor de Rafael de Subirà l’any 1723, no tingué, al principi, cap impediment de la Reial Audiència de Barcelona; però posteriorment, l’any 1738, el prior Josep de Salvador i el seu coadjutor Rafael de Sobirà s’hagueren de defensar davant la Cambra de Castella de les pretensions que el priorat de Meià fos de patronat reial. Al final, el priorat aconseguí fer prevaler els seus drets i continuà sota la tutela papal fins a la desamortització eclesiàstica del 1837. (ABC)

Abats i priors de Santa Maria de Meià

Vegeu a continuació la llista dels abats i els priors de Santa Maria de Meià, des del 1040 fins al 1842,a sota la tutela papal.

Abats
Guillem	1040
Pere	1064-1082
[renúncia]
Guerau	1090
Ramon	?
Pere	1092
Ermengol, ardiaca de Barcelona, prelat de Meià	1095-1119
Bernat Amat, ardiaca d’Urgell, nebot d’Ermengol, prelat de Meià	1124-1140
Priors
Pere	1105
Pere Ponç	1106
PRIORS NOMENATS PEL MONESTIR DE RIPOLL
Arnau Pere	1153
Bernat	1161-1169
Bertran	1172
Arnau	1186
Bertran	1205
Ramon	1210
Guillem Albert	1217
Gombau	1221
Guillem	1231
Guillem de Coves	1238-1239
Bertran	1244
Guillem de Tous	1261-1276
Guillem de Camps	1279-1309
Bernat d’Escarrer, fill dels senyors del castell d’Argentera	1310
Bernat de Camps	1317-1320
Bernat de Rubí, prior de Meià i de Gualter	1320
Guillem de Puigpardines	1321-1328
Priors comendataris
Hug de Turillén, prevere cardenal del títol de Sant Llorenç in Damaso	1347-1351
Nicolau Ponç	1360
Berenguer d’Erill, bisbe de Barcelona (1369-1371)	1370
Galceran de Montsuar	1371
Gispert Forner	1371-1372
Guillem de Tragurà	1386
Berenguer de Rajadell, abat de Sant Cugat del Vallès (1398-1408)	1395
Jeroni de Ochon, monjo de Ripoll	1400
Galceran Albert	1423
Eximeno Dalie, valencià	1431-(†)1435
Antoni Pere Ferrer de Marimon	1445-1454
Pere de Vilanova, fill dels Vilanova, castlans de Vilanova de Meià	1458
Joan Sinart	1477
Berenguer de Sos, aragonès, arquebisbe de Sàsser	1479-(†)1500
Lluís de Borja, valencià, nebot del papa Alexandre VI, diaca cardenal del títol de Santa Maria in Via Lata	1501
Miquel de Moliner, fill dels senyors de la Granadella	1505
Guillem Ramon de Boïl, valencià, bisbe de Girona (1508-1532)	1515
Joan Llobera, valencià	1515
Jaume Fajol	1532
Joan de Cardona, bisbe de Barcelona (1531-1546)	(†)1546
Bernat de Josa i de Cardona, abat de Sant Salvador de Breda (1569), abat de Sant Miquel de Cuixà (1571) i bisbe de Vic (1574)	1560-1568
Lluís de Merlès i de Malla	1569-(†)1574
Joan Despès	1574
Bernat de Josa i de Cardona, per segona vegada	1574-(†)1575
Narcís Amalric, monjo de Ripoll, intrús	1575
Priors sota tutela papal
Rafael de Sampsó	1576-(†)1629
Rafael de Bell-lloc, intrús	1629-1633
Josep de Jalpí i Julià de Sant Celoni	1633-1678
Dídac Mates i Nadal	1680
Josep de Salvador	1698-1738
Rafael de Sobirà i de Portolà	1738
Francesc Llobet i Mas	1785
Antonio Valparda	1804-(†)1828
Vicente de Antonio	1828-(†)1842

(ABC)

Cronologia de Santa Maria de Meià

a 1040	Guillem de Meià funda i dota el monestir.
a 1069	Els sarraïns cridats pel comte Ramon IV (V) del Pallars Jussà devasten el monestir, que no es pot recuperar.
1080	Guitard Guillem i la seva família donen el monestir a Sant Serni de Tavèrnoles perquè el restauri i hi introdueixi la regla benedictina.
1082	Plet a Lasquarri entre l’abat Ramon de Sant Serni de Tavèrnoles i l’abat Pere de Santa Maria de Meià, perquè aquest no acceptava viure sota la regla benedictina. Al final, l’abat Pere lliura el monestir de Meià a Guitard Guillem de Meià.
1082-1140	Monestir presidit per prelats de la família del fundador.
1140	El monestir és cedit al de Ripoll i passa a ésser un priorat seu.
1140-1575	Priorat presidit per priors nomenats per l’abat de Ripoll, alternant amb priors in commendam elegits pels papes.
1210	El prior Ramon mana edificar l’església prioral.
1391.	Un exèrcit de gascons del comte de Foix entra a la conca de Meià i la devasta.
1575	El papa s’atorga el patronat directe del priorat.
1592	Intent de secularitzar el priorat i unir-lo a Santa Maria de Serrateix.
1678	Intromissió de la monarquia espanyola en els nomenaments de priors, per creure que el priorat era de patronat reial.
1693.	Es reforma l’església amb construccions barroques.
1698-1705	Plet davant del Tribunal de la Batllia General per dirimir a qui corresponia el dret de patronat. Finalitza sense sentència a causa de la guerra de Successió.
1738	Inici d’un nou plet davant de la Cambra de Castella, que reclama per a la monarquia espanyola el patronatge reial del monestir.
1837	Desamortizació del priorat de Meià.

(ABC)

Església

Planta del conjunt, a escala 1:400, amb indicació de les estructures medievals visibles i la restitució de l’església original substituida al segle XVII pel temple actual, que no s’ha representat.

J.A. Adell - A.M. Vilarrúbias

Actualment, el conjunt del priorat de Meià és transformat per l’actual església parroquial, que substituí i parcialment va absorbir l’antiga església prioral, l’orientació de la qual capgirà; també ha estat modificat per la casa de colònies adossada al costat sud de l’església, que substituí les antigues dependències monacals i priorals, de les quals es conserven nombrosos vestigis, molt transformats. Per tal d’aclarir l’estructura d’aquestes dependències caldria que hom hi efectués una exploració arqueològica i arquitectònica.

Sembla oportú transcriure a continuació el testimoni de Gaspar Roig i Jalpí, que al segle XVII va veure el conjunt en el precís moment en què estaven destruint el vell edifici romànic per aixecar una església nova, molt més gran i ambiciosa. El text que ho il·lustra és el següent:

“Para que no tengan justa quexa de mi los venideros, quiero hazer aqui una descripcion del antiguo Monasterio, y Iglesia antigua de Nuestra Señora de Meiá, que si ahora, es que no sea Leyenda gustoza, serálo de aquí à cien años, y aun mucho antes, en que de lo uno, y de lo otro aura ya el tiempo hecho alguna transformacion.

Segun los edificios, que se ven, y se hallan en la Iglesia, y Casa de Santa Maria de Meyà, podemos sin escrúpulo alguno confirmar con ellas, lo que queda dicho en el Capitulo quarto, que fue fundacion de Carlos Magno: porque primeramente la Iglesia està situa de Poniente à Levante, hecha en forma de Cruz, como estàn todas las que aquel Principe mandó edificar. Es de piedra labrada gran parte de ella, y lo restante es de piedra bosquejada solamente, dentro y fuera cuyas paredes son muy anchas, y fuertes, y ella no es grande, aunque no sobradamente pequeña sobre quatro columnas, que forman el cruzero està como un Cimborio en figura Orbicular, como media Naranja, con quatro ventanas por donde se le comunica la luz, y sobre el Cimborio està edificado el Campanario, el qual es muy alto, y hecho en figura ochavada, con las ventanas de buena arquitectura. Y lo que es más digno de considerar, que siendo tan alto, està fundado sobre cimborio, y una, y otra cosa cargada sobre aquellas quatro columnas. En el campanario se hallan sinco Campanas entre Mayores, y menores, las quales denotan, que en aquel tiempo antiguo avia en aquella santa Iglesia mucha residencia de Monges, como està dicho, y se celebravan los officios divinos con magestad. En el Coro hay catorze sillas con sus asientos, ò bancos, como se usan en los demas Coros, y una de ellas es la Prioral, la qual es mas grande, y mas alta, que las otras.

En el cruzero derecho hay tres Capillas, con sus Altares, debaxo de diversos títulos, è invocaciones; y en el ysquierdo està el Altar del Patron S. Benito arrimado a la pared. Tiene este Templo tres portales por los quales se entra en él. El uno, que es el principal, mira a Poniente, y por él, desdel cimenterio, se entra en la Iglesia, baxando sinco gradas. El segundo, tambien mira al Poniente en el braço ysquierdo del cruzero, por el qual se entra del Claustro a la Iglesia, sin baxar grada alguna; y el tercero, que es pequeño, mira al medio dia, en el mesmo cruzero al lado del Altar del glorioso Padre San Benito, por el qual se entra de la Casa Prioral a la Iglesia, baxando por sinco gradas; y à esta Casa, que antiguamente era el Monasterio, està la Iglesia arrimada, quedando la Casa al medio dia, y la Iglesia arrimada, quedando la parte de Tremontana. En frente de la puerta principal de dicha Iglesia avia antiguamente un hermoso Portico, cargado sobre colunas de piedra labrada, en medio del qual, fronteras al dicho portal, se han hallado dos bóvedas, o sepulturas muy anchas, y largas, cavadas con martillo sobre tierra dura, ò piedra blanda, las quales se cierran con dos grandes losas, labradas curiosamente. Dentro de ellas estavan los huessos de algunos diffuntos, à lo que parece, personas principales, y de muy grande estatura, segun lo muestran las canillas de los braços y de las piernas, que son muy largas, y la testa de las cabeças tiene como un dedo de gruesso.

Es la Casa Prioral edifficio muy antiguo, no vistoso, si bien de grandes espacios:porque contiene varias salas, corredores, aposientos, y offtcinas, juntamente con el Claustro, cuyo assiento es entre la Iglesia y la Casa, el qual oy no es sagrado, ni goza de inmunidad. La casa tiene una torre quadrada y fuerte a la parte de Poniente, y es toda la Casa de piedra labrada dentro, y fuera, y sus paredes tienen de ancho seys palmos, con primero y segundo techo cargados sobre arcos de piedra que le dan fortaleza. En el Claustro hazia Poniente hay un salon todo de piedra labrada dentro, y fuera, y las paredes son muy fuertes, y gruessas; si bien las piedras son todas carcomidas, inicio manifiesto de su grande antiguedad...” (Roig i Jalpí, 1668, cap. V, pàgs. 56-59).

Mur de migdia de l’antiga església prioral, on encara és visible la primitiva porta que donava accés a les dependències monacals i algunes sepultures d’època gòtica encastades en el parament del mur que tanca el transsepte.

ECSA - J.A. Adell

Els fragments de construcció romànica que avui es poden contemplar certifiquen l’objectivitat descriptiva de Gaspar Roig i Jalpí, per bé que per afalagar el seu oncle el prior Josep Jalpí o per la manera de descriure les coses al segle XVII és una mica grandiloqüent. De fet, ell mateix reconeix que les construccions de Meià no tenien una grandesa remarcable. Quan feren la nova església a la segona meitat del segle XVII van conservar la vella paret de migdia en la qual es veu clarament la més petita de les tres portes que esmenta i que dona a migdia. És una porta exactament igual a les més primitives del nostre romànic, de mig punt i amb dovelles petites, una mica esvorancada aquests darrers anys. La finestreta que té al costat esquerre també correspon a un romànic senzill i primerenc.

També es conserven uns fragments de volta del cimbori. Són al darrere mateix del campanar modern, fet a l’inici del segle XX. La part superior vuitavada del cimbori on hi havia les campanes fou escapçada a l’hora de fer la nova teulada, però l’estructura s’endevina sense cap dificultat. Per a poder-la observar cal entrar dins l’església i passar per la porta del rellotge del campanar. És sobre mateix del petit baptisteri, entrant a l’esquerra.

A les parets del monestir s’endevinen restes isolades de la construcció més primitiva, realment romànica. La torre es manté dreta, tot i les finestres que hom hi ha obert per a adaptacions posteriors. Naturalment el monestir romànic era força més reduït que no pas mostra l’aparença moderna. Del claustre no queda absolutament res. Fent algunes exploracions al pati, davant de la paret romànica restant de la primitiva església, possiblement se’n trobaria el fonament quadrangular.

En una de les arcades del transsepte hi ha un parament que la transformà en paret. Aquesta arcada i parament vénen immediatament després del mur romànic. També forma part de la paret de migdia de l’església moderna. Però per a reomplir de parament aquesta arcada s’utilitzaren unes sepultures que Roig i Jalpí també menciona. Les descripcions són objectives pel que podem observar.

Sepultura superior:

“...y ultima sepultura que es de hiesso se halla en el Claustro...”

Sepultura segona:

“...la una de ellas està arrimada a la pared de la Iglesia, que mira a Poniente al lado del Portal a mano derecha saliendo de ella, y fuera de ella a quatro palmos saliendo de dicho Portal, y en ella se ven esculpidos tres escudos de Armas, en los dos hay sinco medias lunas a la una parte, y en la otra, con buena disposición; y en el otro un Puche con una flor de lis, sin letrero alguno...”

Sepultura tercera:

“...dentro de la Capilla de Santa Susanna, que es a la parte ysquierda de la Iglesia, arrimada tambien a la pared, sin gravadura alguna, labor, ni escritura, ni armas.”

Sepultura quarta:

“La quarta sepultura es la más hermoza, y està arrimada a la pared del cruzero de la mano derecha, de dicha Iglesia, que es casi en frente del Altar del glorioso Patriarca San Benito, assentada sobre seys columnas muy bien obradas, y assi mesmo toda ella muy gravada, con diversas figuras, i florones.”

Sepultura inferior:

“...es entrando a la Iglesia a mano ysquierda, al lado de dicho portal mayor, y en ella no se ven letrero, ni armas, sino mucha gravadura de follages, y unos quadros con unos escudos, y Cavalleros armados, con arco, y lança al cuello.” (Roig i Jalpí, 1668, cap. V, pàgs. 59-65).

Cal advertir que la sepultura de dalt de tot, de guix, és la més deteriorada, però ben visible. A més d’aquestes cinc sepultures, que són d’estil gòtic, n’hi havia tres que no han pogut ser localitzades enlloc; en total vuit, segons Roig i Jalpí. (AVC)

De la descripció feta per Roig i Jalpí i de l’anàlisi de les estructures conservades, sembla clar que l’església alt-medieval responia a un edifici d’una sola nau, cobert probablement amb volta de canó, i coronat per una capçalera formada per un transsepte, al qual s’obrien tres absis probablement semicirculars; en el creuer de la nau amb el transsepte se situava una cúpula semisfèrica, que exteriorment formava un cimbori octogonal, que es prolongava verticalment dibuixant un campanar de torre, si ens atenim a la descripció de Roig i Jalpí, que s’avé perfectament amb els vestigis conservats en les estructures actuals.

La solució del campanar de torre octogonal sobre el cimbori és un tema molt infreqüent en l’arquitectura alt-medieval catalana; tanmateix, són d’aquest tipus el campanar de Sant Daniel de Girona, el desaparegut de Santa Maria d’Hortoneda i el més proper, i molt reconstruït, de Sant Pere de Ponts. Aquest darrer sembla posterior, per l’estructura constructiva, al de Santa Maria de Meià, que és una obra clarament datable dins el segle XI, concebuda dins les formes llombardes, malgrat que no presenta cap tipus d’ornamentació al mur conservat, bé que potser en tenia a la part de la capçalera i del campanar. (JAA)

Bibliografia

• BC, Reserva, ms 729, vols. VII, VIII i IX, i ms 941
• BC, Arxiu, vols. 559 i 560
• BC, Reserva, pergs. núms. 4 097 i 4 311
• Roig i Jalpí, 1668
• Marca, 1688
• Galobardas, 1931
• Barraquer, 1906, vol. I, pàgs. 146-149
• Roig i Font, 1923, pàgs. 166-222
• Miquel, 1948, docs. 835 i 837
• Sanahuja, 1961
• Alturo, 1985
• Parramon, 1972, pàgs. 53-86
• Moliné, 1981, pàgs. 387-513
• Fité, 1985
• Baraut, 1988-89, vol. IX, doc. 1 261, pàgs. 91-93
• Pons, 1989, vol. III, pàgs. 285-322