Situació
Vestigis d’aquesta fortificació on s’evidencia l’aparell en opus spicatum.
ECSA - J. Bolòs
Les restes del castell són situades en un pujol sobre el poble abandonat de Peralba, que s’alça al vessant nord-oest de la serra de Sant Mamet, damunt de la vall de Peralba.
Mapa: 33-13(328). Situació: 31TCG278514.
La carretera que va de Santa Maria de Meià a Fontllonga passa pel costat del poble de Peralba. (JBM)
Història
Les primeres referències al lloc de Peralba corresponen a l’any 1040, quan Company i la seva muller Guilla donaren al monestir de Santa Maria de Meià els delmes de diversos llocs, entre els quals hi havia els de Peralba. El castell de Peralba, com la major part dels de la conca de Meià, pertanyia a la família Meià, la qual el tenia infeudat al vicari senyorial del castell d’Àger, Galceran Erimany d’Àger. Aquest, l’any 1094, manà redactar el seu testament, en el qual deixà el castell de Peralba que tenia del senyor Guitard [Guillem de Meià] al seu fill Galceran. Encara que es coneixen altres documents sobre el dit Galceran, no se sap res sobre el castell de Peralba; segurament no tingué descendència i la família Meià degué posar-hi un altre feudatari.
Els drets sobre el castell de Peralba s’anaren fraccionant entre diversos membres de la família Meià, tal com es comprova en el testament que l’any 1110 Ermengol, ardiaca de Barcelona, fill de Guitard Guillem de Meià, manà redactar, en el qual, entre altres disposicions, manà als seus marmessors que donessin al cenobi de Santa Maria de Meià els seus drets en el castell de Peralba, tal com el seu germà Bernat Guitard de Meià li deixà, i els drets que hi tenia per la seva mare. Aquesta disposició es degué fer efectiva, perquè la fortalesa de Peralba consta en el capbreu del monestir atribuït al 1137. No obstant això, la branca principal de la família Meià continuà posseint el control del castell fins que l’any 1186 Ermessenda de Cervera donà al monestir de Santa Maria de Meià el castell de Peralba, amb la condició que cantessin tots els dies misses pel seu pare Guillem II de Meià, la seva mare, el seu marit, Guillem de Cervera, i tots els seus parents. Amb aquesta donació i l’anterior, el monestir de Santa Maria de Meià ampliava els seus drets en el castell de Peralba, si bé la família Cervera-Meià continuà posseint drets en el castell. Així, el castell de Peralba figura entre els castells que l’any 1311 Dolça de Cervera donà perpètuament al seu fill Pere d’Ayerbe. Posteriorment, l’any 1312, el mateix Pere d’Ayerbe permutà al rei Jaume II tots els seus béns situats a Catalunya, entre els quals havia de trobar-se el castell de Peralba. El fet de dependre del monestir de Santa Maria de Meià evità que el castell de Peralba fos inclòs en el marquesat de Camarasa i, per tant, no es trobà immers en les vicissituds que seguiren la major part dels castells de la conca de Meià.
Posteriorment, el monestir de Santa Maria de Meià aconseguí que el rei Alfons III reconegués els seus drets en el castell de Peralba i l’any 1333 el rei ordenà que el prior de Santa Maria de Meià no fos molestat en l’exercici de la seva jurisdicció en el terme de Peralba. No obstant això, la corona degué conservar encara alguns drets jurisdiccionals, els quals foren venuts l’any 1426 pel rei Alfons IV a Nicolau de Gralla amb d’altres castells i jurisdiccions. Però el priorat de Santa Maria de Meià continuà essent el senyor jurisdiccional del lloc fins a la desaparició de les senyories al segle XIX.
De l’edifici del castell només coneixem les referències que a mitjan segle XVII féu constar Roig i Jalpí quan tractà dels castells del priorat: “En el lugar de Peralba, hay un Castillo de buena traça, con su homenaje, y muros muy fuerte, con una Iglesia dentro: però dicho Castillo es inhabitable, por estar los edificios de dentro derruydos”. Ara l’edifici es troba totalment enderrocat. (ABC)
Castell
Sembla que el castell s’estenia al cim del turó amb una llargada, d’est a oest, d’uns 25 m. L’amplada era de poc més d’uns 5 m. Al sector oriental, el límit de l’espai ocupat pel castell gairebé només s’endevina pel final de la zona d’enderrocs. Al costat oest i a la cara nord hi ha diversos trams de mur. El gruix d’aquest mur perimetral és de només 80 cm. En alguns llocs és format amb carreus petits (15 cm × 30 cm); en d’altres llocs les pedres formen un opus spicatum força ben dibuixat. Allà on s’ha conservat més aquesta paret només té una alçada d’1,5 m. Entre aquest mur nord i la roca que segurament limitava la fortificació per la banda sud, hi ha un mur longitudinal que s’esdevina al llarg de 2 m, amb una alçada d’1 m; també té un gruix de 80 cm. Per les seves característiques, sembla un castell força senzill, fet segurament en una data poc allunyada de l’any 1000 i destinat a controlar la població i el pas per aquesta vall. (JBM)
Bibliografia
- Roig i Jalpí, 1668, pàg. 127
- Els castells catalans, 1979, vol. VI (I), pàgs. 486, 494 i 495: Buron, 1989, pàgs. 178-179