Situació
Fragment de l’interior del mur nord d’aquesta malmesa església, amb els arcs formers i les pilastres que sostenien els arcs torals.
ECSA - A.M. Vilarrúbias
Les ruïnes de l’església de Sant Sadurní són pocs metres a l’esquerra de l’esvoranc on hi ha el castell de la Fabregada. Per a anar-hi, cal seguir el mateix itinerari que s’ha indicat en la monografia precedent. (JAA)
Mapa: 33-12(290). Situació: 31TCG382539.
Història
Aquesta església antigament tenia les funcions de parròquia del terme del castell de la Fabregada, les quals perdé posteriorment. Depengué del priorat de Santa Maria de Meià fins a la desamortització eclesiàstica. Les primeres notícies del terme del castell de la Fabregada són de l’any 1094, quan Galceran Erimany manà redactar el seu testament, en el qual deixava al seu fill Pere diversos castells que tenia pel seu senyor Guerau Ponç II de Cabrera, entre els quals hi constava el de la Fabregada.
Aquesta església no formà part de la dotació del monestir de Sant Maria de Meià, ja que ni el castell ni l’església no depenien de la família Meià, per la qual cosa no consta en la donació que el 1095 Ermengol, ardiaca de Barcelona i gran monarca de Meià, feu al mateix monestir de Meià de les esglésies que depenien del monestir, ni tampoc en un capbreu atribuït a l’any 1137. Amb posterioritat a aquesta data, passà a dependre del monestir de Santa Maria de Meià, sense que hom en conegui el motiu, ja que consta que l’any 1315 el visitador de l’arquebisbe de Tarragona feu una inspecció a les parròquies dependents del monestir de Santa Maria de Meià i entre elles visità la de Sant Sadurní de la Fabregada. Roig i Jalpí afirma a mitjan segle XVII que el priorat tenia l’església de “San Saturnino Obispo, y Martir”, que antigament havia estat la parroquial de la Fabregada.
Posteriorment quedà sense culte i actualment es troba gairebé enrunada del tot. (ABC)
Església
Planta de l’església amb la restitució de la seva estructura original.
J.A. Adell
L’església era un edifici d’una nau, de la qual només es conserven els murs nord i oest i part del basament de la capçalera i del mur sud, que permeten reconstruir-ne l’estructura i precisar-ne moltes de les característiques arquitectòniques.
Era una construcció d’una sola nau, coberta amb volta de canó de perfil semicircular, de la qual es conserva l’arrencada al mur nord, i reforçada per cinc arcs torals, un d’ells adossat al mur oest; aquests arcs torals arrenquen de pilastres rectangulars adossades als murs nord i sud (en aquest només es conserva la base d’una de les pilastres). Entre les pilastres hi ha uns arcs formers, més estrets (aproximadament la meitat) que el gruix dels pilars, dels quals arrenquen directament sense pilar propi ni brancal. Tot i les evidents diferències formals, aquesta solució dels arcs formers —per altra part molt singular— evoca l’estructura de la propera església de Sant Cristòfol del Puig, molt més elaborada, amb un doble arc former, i també amb una sobreabundància d’arcs torals.
La capçalera, a llevant, és formada per un absis semicircular, avui totalment arruïnat, que s’obria a la nau per un arc presbiteral en degradació; aquest es reflecteix per un plec exteriorment, que definia una mena de cos presbiteral interposat entre la nau i l’absis.
L’edifici no conserva cap finestra, i la porta havia d’obrir-se a la façana sud, avui desapareguda.
Les façanes nord i oest, les úniques conservades, no tenen cap tipus d’ornamentació, fet que també es devia produir a la façana sud. A l’absis, però, es conserven vestigis d’una decoració mural formada pels motius llombards de les lesenes verticals, que es devien completar amb un fris d’arcuacions sota el ràfec, possiblement en sèries de dues entre les lesenes, si s’ha de jutjar per l’amplada dels plafons.
L’aparell és de carreuons irregulars sense polir, amb interposició de blocs de majors dimensions, sense treballar, disposats en filades uniformes però poc ordenades. En la formació de les lesenes absidals s’observen peces de pedra tosca ben tallades.
La presència de l’ornamentació absidal permet d’establir clarament la relació d’aquesta església amb les formes pròpies de l’arquitectura del segle XI, amb les quals també resulta coherent el sistema estructural, malgrat la seva singularitat i rudesa; per aquest motiu es podria aventurar hipotèticament que aquesta obra pertany a l’inici del segle XI. (JAA)
Bibliografia
- Roig i Jalpí, 1668, pàg. 108
- Vidal-Vilaseca, 1984, pàg. 559