El marc geogràfic del romànic del Vallès

Presentació geogràfica

Situació de la comarca del Vallès Occidental dins el conjunt de les comarques de Catalunya.

Situació de la comarca del Vallès Oriental dins el conjunt de les comarques de Catalunya.

El Vallès, amb els 1 444,85 km2 que té d’extensió, se situaria, en el conjunt de les comarques catalanes, en el tercer lloc, just darrere els dos Pallars. Però, arran de la divisió administrativa, que es féu fonamentalment per raons de densitat de poblament, hom parla de dues comarques diferents: el Vallès Oriental i el Vallès Occidental. Actualment sembla, fins i tot, que hom el vol tornar a subdividir, crear una tercera comarca administrativa que es denominaria el Vallès Central, motivada igualment per raons de densitat de poblament.

En general, el Vallès, que serà tractat aquí com una sola unitat malgrat les divisions administratives esmentades, es pot considerar força ben delimitat, car fonamentalment ocupa el sector septentrional de la Depressió Pre-litoral del Sistema Costaner Català o Sistema Mediterrani. Aquesta depressió, que en conjunt correspon a una fossa tectònica que s’alinea entre les serralades Prelitoral i Litoral, que configuren les altres dues subunitats del sistema, és travessada perpendicularment per una important falla, la falla del Llobregat, que, com es veurà posteriorment, té un paper fonamental en la diferenciació dels dos sectors de què està formada. Al nord hi ha el Vallès i, al sud, el Penedès, d’aquí que, a vegades, aquesta depressió hagi estat denominada Depressió del Vallès-Penedès.

El Vallès, però, no solament ocupa la zona deprimida de la plana, sinó que també s’enfila pels vessants de les serralades que l’envolten; per un costat, just fins a la carena de la Serralada Litoral, que fa de límit amb les comarques del Maresme i el Barcelonès, i per l’altre, fins a la línia de cims de la Serralada Prelitoral, que fins i tot supera en alguns sectors i el separa de les comarques del Bages, Osona i la Selva. Per bé que, morfològicament, aquests cims pertanyen sens dubte a aquesta serralada, a vegades, com es veurà a continuació, des d’un punt de vista geològic pertanyen a la Depressió Central Catalana. Finalment, el Vallès queda limitat pel sud per la falla del Llobregat, que el posa en contacte amb la comarca del Baix Llobregat, comarca que, en forma de falca, s’estén al llarg del riu i separa físicament el Vallès del Penedès.

La morfologia i la litologia del Vallès estan íntimament relacionades amb la història geològica de l’anomenat Sistema Costaner Català, Sistema Mediterrani o, simplement, els Catalànids, en la qual la falla del Llobregat, intervenint de manera decisiva, fa que evolucioni de manera molt diferent segons es tracti del sector septentrional o del sector meridional. Aquesta història és profundament marcada per les dues grans orogènies, l’herciniana i l’alpina, responsables de l’actual morfologia catalana, que, pel que es refereix als Catalànids, és integrada per tres grans subunitats: la Serralada Pre-litoral, que limita amb la Depressió Central Catalana; la Serralada Litoral, paral·lela amb la línia de costa, i, entre ambdues, la Depressió Pre-litoral. Les tres subunitats estructurals esmentades, junt amb els marges de la Depressió Central que s’incorporen a l’orografia mediterrània, formen els quatre elements estructurals dels quals participa la comarca del Vallès.

Catalunya, i, per tant, la zona on actualment se situa el Vallès, era ocupada pel mar durant l’era primària, el mar paleozoic, ara fa uns 600 milions d’anys. En aquest mar es dipositaren importants gruixos de sediments argilosos, fet que indica que eren lluny de la línia de costa, els quals, en litificar-se a causa de les enormes pressions i les temperatures a què foren sotmesos, van donar lloc a les llicorelles tan profusament repartides per tot el Sistema Mediterrani, sedimentació que es mantingué en les mateixes condicions fins, almenys, el Silurià i al llarg d’uns 200 milions d’anys. Aquesta datació ha estat possible de fer gràcies a la fauna que s’hi ha trobat. A la part alta del Silurià apareixen ja calcàries carbonoses que indiquen el començament de canvis en les condicions sedimentàries, en correspondre aquest tipus de roca a uns ambients menys profunds. Aquestes condicions es mantenen al llarg del Devonià i fins al principi del Carbonífer, en què hom comença a trobar conglomerats i gresos amb presència ja de fòssils vegetals, un indici de l’existència de terres emergides a les proximitats de la conca de sedimentació. Això succeïa ara fa uns 300 milions d’anys.

Al Sistema Mediterrani no hi ha sediments del Carbonífer mitjà i superior ni del Permià, però sí que apareixen els gresos de la base del Triàsic en què comença la sedimentació de l’era secundària i que recolzen de forma discordant sobre els materials paleozoics ja plegats. Entre un i altre episodi sedimentari, separats per uns 90 milions d’anys, esdevé el paroxisme hercinià amb la formació d’una serralada emergida on, naturalment, s’inverteixen els processos: finalitzada la fase de sedimentació, s’inicia el procés d’erosió que, si s’ha de jutjar per les poques restes que han quedat d’aquesta serralada herciniana, degué ésser molt intens, ja que només es troben els terrenys més antics i les aurèoles metamòrfiques determinades per la gran intrusió granítica que tingué lloc durant l’orogènia herciniana i que afectà fonamentalment aquesta zona septentrional del Sistema Mediterrani, on hi ha una gran abundor de roca granítica.

De l’era secundària, només apareixen al Vallès els sediments de la base ja esmentats, els del Triàsic, sense que hi hagi restes del Juràssic i del Cretaci. Això s’interpreta com que la Serralada Herciniana acabada de formar es tornà a submergir, però de tal manera que l’àrea ocupada actualment pel Vallès queda situada en una zona de transició, entre el mar secundari que s’estén cap al sud i el relleu emergit de l’anomenat Massís Català cap al nord.

En iniciar-se l’era terciària, ara fa uns 65 milions d’anys, tot el Massís Català era emergit, però no han quedat sediments d’aquesta edat. Paral·lelament s’enfonsà el denominat Massís de l’Ebre, per la qual cosa es formà una gran conca de sedimentació, situada al centre del que avui és Catalunya i que és el precedent de l’actual Depressió Central Catalana. D’aquesta edat només apareixen molt localitzats sediments de l’Eocè inferior, de tipus continental (conglomerats vermells), que no fan més que confirmar l’aixecament de la serralada. Durant l’Eocè mitjà i superior, els rius que circulen pel que serà el Sistema Mediterrani i que hom denomina Massís Catalanobalear, a la vegada que l’erosionen, aporten grans quantitas d’al·luvions grollers que en forma de deltes es van dipositant a tot el llarg de la línia de costa d’aquest mar interior, i donen lloc a dipòsits de conglomerat que, per la seva major resistència a l’erosió, han perdurat fins a l’actualitat, dipòsits tals com Montserrat o Sant Llorenç del Munt, que evidencien una intensa erosió d’aquest antic massís.

Aquesta és la situació en començar la segona gran orogènia que configurà l’actual fisonomia de Catalunya. El plegament alpí, a més d’ésser el responsable de la formació dels actuals Alps (d’on pren el nom) i dels Pirineus, és la causa directa de la formació del Sistema Mediterrani Català a partir del Massís Catalanobalear i dels sediments eocènics dipositats en els moments de màxima transgressió o expansió del mar interior. El plegament tindrà efectes diferents segons el tipus de material afectat; així, l’antiga Serralada Herciniana, de materials poc plàstics, emergida des de la seva formació i, per tant, molt erosionada i amb un procés de peneplanació, només es bomba a causa de la duresa del material, antic i recristal·litzat, amb la qual cosa es rejoveneix i, en superar el límit d’elasticitat, respon amb la formació d’una completa xarxa de fractures. En canvi, en els sediments del Triàsic i l’Eocè, els únics dipositats a la zona des del plegament hercinià, molt plàstics, es pleguen intensament i s’incorporen a aquesta jove serralada els materials del marge de la Depressió Central que, per la seva duresa, han resistit l’erosió posterior.

Al principi del Miocè, ara fa uns 25 milions d’anys, després de la fase de compressió, segueix un període de distensió en què les fractures formades en la primera fase comencen a actuar, es converteixen en falles a conseqüència de l’esfondrament de la volta formada per la compressió i donen lloc a l’actual Depressió Prelitoral; la Serralada Litoral s’individualitza i es forma l’actual línia de costa. En aquests moments, el mar miocènic penetra dins aquesta fossa i es forma un gran golf entre ambdues serralades, tancat pel nord, que constitueix una cubeta de sedimentació dels materials erosionats de les serralades. En finalitzar el Miocè es produeix una última regressió i el mar desapareix de la depressió; a partir d’aquest moment, els sediments dipositats seran de tipus lacustre o continentals.

Al final de l’era terciària, i fins i tot en el transcurs del Quaternari, les grans falles que donaren lloc a la fossa tectònica continuen actuant, sobretot la situada al sector occidental, molt més activa que l’oriental, cosa que motiva una inclinació dels sediments miocènics cap al nord-oest, on s’assoleixen els gruixos més importants, que arriben en punts concrets fins a més de 2 000 m de potència. Aquesta activitat tectònica ocasiona la creació d’un important i desenvolupat piemont de graves i sorres aportades ja pels cursos fluvials que drenen la Serralada Pre-litoral, d’edat pliocena, de tal forma que la depressió del Vallès queda lleugerament inclinada vers el sud-est, motiu pel qual els grans eixos de drenatge, el Besòs i la Tordera, no instal·len els seus cursos principals pel centre de la plana, sinó que, arrambats a la Serralada Litoral, donen lloc a una peculiar xarxa de drenatge.

Tot plegat condiciona un relleu característic que, en línies generals i tenint en compte els tres elements morfostructurals de la comarca, es pot concretar de tal forma que els punts més alts, des d’un punt de vista orogràfic, són situats a la zona nord-est i disminueixen uniformement i progressiva vers el sud-oest, alhora que la Serralada Pre-litoral sempre supera les alçàries de la Serralada Litoral, que en cap cas assoleixen més de 800 m. Així, a la Serralada Pre-litoral, les cotes màximes assoleixen els 1 712 m al turó de l’Home o els 1 700 m al Matagalls, com a punts més alts del massís del Montseny, format per materials de l’era primària, amb una presència important de granit. En aquesta serralada també apareixen els únics vestigis que han perdurat dels materials secundaris que formen part d’importants cingleres de roca calcària, els quals, en general, són coronats per importants bancs, també calcaris, ja d’edat terciària que, geològicament, es poden atribuir a la Depressió Central; les alçàries que s’assoleixen arriben gairebé als 1 000 m, però en cap cas superen aquesta cota (Bertí, 952 m; Sant Sadurní de Gallifa, 954 m). Seguint en direcció sud-oest, en trobar el material conglomeràtic, el relleu és un xic més vigorós, sens dubte per la major resistència a l’erosió d’aquest material, i se sobrepassen els 1 000 m tant al cim del Montcau (1 053 m), com a la Mola (1 101 m), al massís de Sant Llorenç del Munt. Finalment, la línia de cims davalla ràpidament fins a trobar el curs del Llobregat.

La Serralada Litoral també presenta, com ja s’ha indicat, la mateixa tendència orogràfica. Els punts més alts s’assoleixen al nord-est i davallen progressivament vers el sud-oest. El cim del Montnegre (763 m) és el punt culminant de la Serralada, just en l’aflorament de roques d’edat molt primària, molt més dures que el granit predominant i que s’erosiona amb facilitat per les característiques del clima, càlid i humit, de què gaudeix la comarca veïna del Maresme, amb la qual, precisament, aquesta serralada fa de límit. Pel que fa al material granític, sobresurten la serra del Corredor, de 638 m, i la serra de Sant Mateu, de només 490 m, que remunta l’altitud al Tibidabo, una altra vegada sobre materials primaris, on assoleix 512 m, ja a la serra de Collserola.

La plana central de la comarca, la Depressió Pre-litoral, té les mateixes característiques; s’assoleix la màxima alçària vers el nord-est, on se supera la cota dels 200 m sense arribar mai a la cota dels 400, que hom considera el límit altitudinal de la depressió. Vers el sud-oest és inclinada, perd alçària de forma gradual i passa ràpidament a cotes inferiors als 200 m; això fa que la xarxa de drenatge no es disposi de forma simètrica amb un eix principal pel centre de la Depressió, equidistant de les dues serralades, sinó que fa que aquest eix de drenatge estigui situat al costat i paral·lel a la Serralada Litoral.

En primer lloc, al Vallès no hi ha només una sola conca hidrogràfica, sinó que n’hi ha tres de diferents, dues de les quals, a més, comparteixen aquest eix fluvial que recorre la plana. Com que la plana és oberta per ambdós costats, l’eix fluvial té dos cursos diferents, amb una mateixa direcció però amb sentits contraris. La divisòria d’aigües coincideix, com és natural, amb la cota més alta de la depressió, però no es troba en un extrem, sinó a l’interior mateix, si bé és cert que no ben bé a la meitat, motiu pel qual un d’aquests dos cursos té un recorregut molt més llarg que l’altre.

De les tres conques hidrogràfiques presents al Vallès, la del Besòs, la de la Tordera i la del Llobregat, no n’hi ha cap que sigui exclusiva de la comarca, ja que, en no tenir sortida a la mar, a la força haurà de compartir-les amb les altres. Això no obstant, la conca del Besòs, si hom exceptua part de la capçalera i el tram més baix del recorregut, es desenvolupa dins del Vallès. La conca de la Tordera és representada només per la capçalera, instal·lada als contraforts del massís del Montseny, i té ja fora del Vallès els trams mitjà i baix del curs principal, com també importants afluents que drenen la comarca veïna de la Selva. Finalment, la conca del Llobregat és representada només per un parell d’afluents del marge esquerre, de certa importància, ja que el curs principal constitueix, encara que no amb exactitud, el límit sud-oest del Vallès.

La xarxa de drenatge del Besòs, la més desenvolupada, s’organitza a través d’una colla d’afluents que davallen de la Serralada Pre-litoral i recullen les aigües de les valls paral·leles, de direcció perpendicular a les alineacions morfostructurals; dos d’aquests afluents, el riu Mogent i el riu Congost, en unir-se prop de la població de Montmeló, donen forma al riu Besòs, que pren aquest nom a partir d’aquest punt. Aquesta és una característica única dins el conjunt de la xarxa de drenatge catalana, que fa que el riu Besòs no tingui fonts; d’altra banda, el mateix riu Mogent també gaudeix d’aquesta característica especial, ja que es forma per la unió de les rieres de Cànoves i de Vilamajor, entre les poblacions de Cardedeu i la Roca, de tal manera que l’eix d’aquesta conca, que recorre la plana en el seu primer tram, es denomina riera de Vilamajor; en rebre la riera de Cànoves passa a anomenar-se riu Mogent, el qual, en rebre, sempre per la dreta, el riu Congost, pren el nom de riu Besòs que, aigües avall, rep encara el riu Tenes, la riera de Caldes i el riu Ripoll, amb el riu Sec i la riera de Sant Cugat com a subafluents. Els afluents de l’esquerra, atesa la proximitat de la Serralada Litoral, són curts i poc desenvolupats; el més important és la riera de Vallromanes, que davalla del coll Font de Cera i comunica el Vallès amb el Maresme.

Gairebé tots aquests afluents del Besòs neixen dins el Vallès, tret del riu Congost, que neix a la plana de Vic, ja dins la Depressió Central, i travessa la Serralada Pre-litoral mitjançant un llarg congost entre els cingles de Bertí i el Tagamanent; així, la vall oberta pel riu Congost permet una bona comunicació entre el Vallès i la comarca d’Osona i, des d’un punt de vista més ampli, permet una bona comunicació entre Barcelona i la Catalunya interior per l’est de la serra de Collserola; per l’oest, aquesta comunicació es fa a través del Llobregat.

La conca de la Tordera es desenvolupa al Vallès de forma simètrica, encara que més reduïda, a la del Besòs, però, en aquest cas, és la Tordera mateix que, davallant del massís del Montseny, forma una vall perpendicular a l’eix hidrogràfic i, en arribar a la plana, canvia de direcció just en el punt on rep per la dreta la riera de Vallgorguina, que davalla de Collsacreu, a la Serralada Litoral, i obre un altre pas cap al Maresme, per sortir finalment de la comarca i constituir l’eix hidrogràfic després de rebre per l’esquerra la riera de Gualba.

La divisòria d’aigües entre el Besòs i la Tordera, en el punt més baix, sobrepassa escassament la cota dels 200 m en una suau ondulació de la plana, motiu pel qual no constitueix un obstacle dins de les comunicacions internes de la comarca, alhora que, seguint el curs de la Tordera, el Vallès queda obert cap al nord i esdevé, així, la principal via d’enllaç entre Barcelona i les comarques gironines.

Les rieres que constitueixen la conca del Llobregat, la de les Arenes, que després passa a ser riera de Rubí, i la riera de Gaià, drenen el massís de Sant Llorenç del Munt i la serra de l’Obac, serralades que tanquen la comarca vers el Bages i el Baix Llobregat, en no existir cap pas obert per un curs fluvial. Els cursos fluvials formen al Vallès tota una sèrie de valls laterals i paral·leles amb interfluvis més o menys marcats, però que, en arribar a la depressió, pràcticament desapareixen i no dificulten de manera important les comunicacions interiors; l’intercanvi entre el riu Tenes i la riera de Caldes és aprofitat per a traçar el límit administratiu entre el Vallès Oriental i l’Occidental.

Els cabals que porten tots aquests cursos fluvials són minsos i, en principi, no es corresponen al territori drenat, tant pel que es refereix a l’extensió com a l’altitud. Cal tenir present que la major o menor presència d’aigua als rius depèn de factors diversos. En primer lloc, de la pluviositat de la zona i de l’extensió de la conca de recepció; en segon lloc, del tipus de roca, que condiciona la major o menor infiltració d’aigua i el seu emmagatzematge, i, finalment, en tercer lloc, de la presència antròpica que condiciona l’ús o abús d’aquesta aigua.

Al Vallès, les precipitacions, tal com es veurà després, són relativament abundants i, tot i que estan sotmeses a un règim pluviomètric un xic irregular, en cap cas es justifica l’escassetat dels cabals, condicionada, sens dubte, per la gran capacitat d’emmagatzematge que té la fossa tectònica reblerta de material (compost fonamentalment de graves i sorres que constitueixen uns bons aqüífers) i també per la gran explotació, per sobre de les seves capacitats, que els nombrosos establiments urbans, industrials i agrícoles fan de les reserves aqüíferes. Tot plegat comporta uns balanços hídrics negatius que fan que pràcticament no quedi aigua per a circular lliurement pels cursos fluvials.

Als rius vallesans hi ha una xarxa d’estacions d’aforament més que acceptable. Malgrat que les dades registrades varien molt segons els anys, es poden treure algunes conclusions. Així, a la conca del LLobregat, la riera de Rubí té un cabal mitjà que amb prou feines supera 1 m3/seg just en el punt on desguassa al Llobregat, però, aiguamunt de Terrassa, el llit d’aquesta riera està completament sec al llarg de tot l’any.

Respecte a la conca de la Tordera, dins el Vallès, hi ha dues estacions d’aforament sobre el curs principal, una a la LLavina i l’altra a Sant Celoni, que cobreixen, respectivament, el 3,8 i el 14% de la superfície de la conca. El cabal mitjà a les dues estacions tampoc no arriba, en cap cas, al metre cúbic per segon, però aquí el cabal permanent es manté des de l’inici del curs, als contraforts del Montseny, on la roca present del Primari és molt més impermeable que els conglomerats del Terciari que hi ha a la capçalera de la riera de Rubí, els quals es converteixen per carstificació en un bon aqüífer. La Tordera, ja prop del punt de desguàs, porta uns 6 m3/seg de cabal mitjà.

A la conca del Besòs hi ha una estació d’aforament a la part final de cada un dels principals afluents, a més d’una altra, ja fora de la comarca, que permet de conèixer el cabal total del Besòs abans de la seva arribada a la mar. De tots aquests afluents, el més cabalós és el Ripoll, que, curiosament, és el més oriental, amb 1,26 m3/seg. Seguint un ordre decreixent de cabal, hi ha el Congost, amb 0,66 m3/seg; el Mogent, amb 0,60 m3/seg; el Tenes, amb 0,54 m3/seg, i, finalment, la riera de Caldes amb només 0,25 m3/seg. A l’estació d’aforament del Besòs, una vegada recollides totes aquestes aigües, hi ha un cabal mitjà de tan sols 4,21 m3/seg.

Malgrat aquests cabals tan minsos, excepcionalment poden augmentar de forma espectacular, una característica ben coneguda dels rius mediterranis. Aquests rius, de règim totalment pluvial, quan es produeixen precipitacions de caràcter excepcional, més per la intensitat que no pas per la freqüència (malauradament, aquests episodis tempestuosos es repeteixen periòdicament), tenen respostes gairebé immediates i multipliquen el cabal mitjà per 500 o fins i tot per 1 000. Al setembre del 1962, en una de les inundacions que més mal han fet, el cabal del Ripoll, per exemple, va assolir un valor punta de 1 234 m3/seg, mil vegades superior al cabal mitjà, o el cabal del mateix Besòs, que, amb 2 345 m3/seg, representa un valor 500 vegades superior al seu valor mitjà.

A part aquests episodis extraordinaris, ja s’ha dit que els cabals mitjans dels rius no es corresponen amb la pluviometria relativament elevada del Vallès. En l’anàlisi de les dades de les precipitacions de què es disposa es pot comprovar que al Vallès plou més, en general, al nord i a les cotes més altes. Dins la plana, l’observatori amb menys quantitat de pluja és el de Terrassa, en el qual gairebé no se superen els 500 mm/any, mentre que Sant Celoni arriba gairebé als 800. A la Serralada Litoral passa el mateix: a Collsacreu la mitjana anual assoleix els 700 mm, mentre que al Montnegre és de 800 mm. Finalment, pel que fa a la Serralada Pre-litoral, al cim de la Mola plou tant com al Montnegre, mentre que al poble de Montseny s’assoleixen ja els 860 mm/any; al turó de l’Home s’arriba al límit dels 1 000 mm/any, i a l’observatori de Santa Fe a la màxima pluviomètrica del Vallès, 1 217 mm/any.

Respecte a la temperatura, la tendència és totalment inversa: on hi ha les precipitacions més altes, també s’assoleixen les temperatures mínimes. Així, dels 15,1°C de temperatura mitjana anual a Sabadell, es passa als 14,5°C de Granollers i als 14,2°C de Cardedeu, i, dels 1,3°C de Sant Llorenç del Munt es passa als 6,5°C de mitjana anual al turó de l’Home.

Aquesta distribució de la precipitació i la temperatura al llarg de tota la zona (màximes pluviomètriques a la tardor i final de la primavera, i temperatures relativament suaus durant tot l’any) dóna un tipus de clima que hom pot qualificar de mediterrani subhumit a la plana, amb una tendència més marcadament mediterrània al Vallès Occidental i de tipus més humit al Vallès Oriental; al massís del Montseny el clima característic és el de muntanya baixa, temperat i amb tendència atlàntica, i s’acosta al clima subalpí a les zones més altes.

Una característica específica del clima del Vallès és que, atesa l’acusada oscil·lació tèrmica entre el dia i la nit, sobretot a l’hivern i a la zona més nord-oriental on el massís del Montnegre impedeix els efectes de la influència de les brises de la mar, l’aire estancat i fred provoca la inversió tèrmica, amb la consegüent formació de bancs de boira que se situen principalment al llarg dels cursos baixos dels rius i rieres, en coincidir les zones d’humitat elevada amb les més enfonsades de la depressió.

Aquesta diversitat de climes i la varietat de relleu comporta la presència de formacions vegetals ben diverses. Sense la intervenció de l’home, sense aquesta pressió antròpica que tot ho transforma i canvia, tota la plana o depressió estaria coberta per l’alzinar amb marfull (Quercetum ilicis galloprovinciales), amb claps, a les fondalades més humides, de roure martinenc (Quercus pubescens) i roure cerrioide (Quercus cerrioides); a les vores de les rieres, on hi ha una forta humitat, hi hauria una predominança del bosc de ribera. A la zona nord de la plana, als solells i als sòls més àcids, apareixeria l’alzina surera (Quercus suber). L’activitat antròpica, però, ha canviat l’aspecte d’aquesta plana, que actualment és ocupada per terres de conreu i pels grans nuclis urbans, on només queda bosc als llocs més desfavorables per al conreu i als marges enfonsats dels torrents i les rieres que solquen la depressió.

A la muntanya baixa, a les serralades que limiten el pla, l’explotació dels alzinars n’ha provocat la regressió i, malgrat l’existència encara d’abundants alzinars, la comunitat vegetal autòctona ha estat substituïda pel bosc de pi —pi blanc (Pinus halepensis) i pi pinyer (Pinus pinea)—, o per brolla amb pins de diversos tipus i fins i tot per vegetació arbustiva (màquia, garriga, brolla, etc.). Aquestes espècies s’han distribuït segons la natura —àcida o no— de la roca subjacent, per les terres de conreu, sobretot de vinya, abandonades al final del segle passat a causa de la fil·loxera. Hom deixà d’explotar uns terrenys que, per les seves característiques, difícilment es podien aprofitar per a altres conreus.

Per sobre d’aquest nivell, fins més o menys els 1 000 m, hi ha el bosc de l’alzinar muntanyenc (Quercetum ilicis mediterraneomontanum), bastant ben conservat, amb intercalacions de claps de roure martinenc o fins i tot de roure africà (Quercus canariensis) a les obagues i zones més humides, on tampoc no és rar de trobar el pi roig (Pinus sylvestris) i la pinassa (Pinus nigra). A les zones de substrat silícic del Montseny i del Montnegre, el castanyer (Castanea sativa), introduït per l’home, pot ocupar les zones de les obagues.

Ja pràcticament al massís del Montseny, on s’assoleixen cotes per sobre dels 1 000 m, apareix una vegetació de tipus eurosiberià, representada fonamentalment pel faig (Fagus sylvatica), que troba en aquest massís el límit meridional; la fageda, inconfusible, dóna un aspecte molt característic a tota aquesta zona. Per sobre dels 1 400 m hom pot trobar fins i tot avets (Abies alba) —el Montseny constitueix també el límit meridional d’aquesta espècie dins l’Europa occidental—. A les altures, la vegetació dominant és constituïda per arbustos, formacions herbàcies, bruguerola, ginestell i, a les zones més altes, ja per sobre dels 1 600 m, apareix el ginebró (Juniperus communis ssp. alpina).

Malgrat aquesta successió altitudinal de la vegetació hi ha tot un seguit de plantes de sotabosc, molt característiques, que es distribueixen més que res per la humitat del sòl; així, quan aquesta és abundant, hom hi troba falgueres, ginestell, esbarzers, arços i jonqueres; en terres molt més seques el sotabosc és representat per estepes, ginebró, boix, gatoses, romaní i farigola.

L’ocupació humana

Els primers vestigis de poblament al Vallès es remunten a l’època prehistòrica. Quan els pobles es van transformar en sedentaris, començà una activitat agrícola important combinada amb una ramaderia incipient i la caça. Segons les restes trobades, el Vallès era un territori notablement poblat pels laietans. Aquest poble, que també s’havia estès per les comarques veïnes del Barcelonès, el Maresme i el Baix Llobregat, en la majoria dels casos emplaçava els poblats dalt dels turons, però també a la plana en forma de poblament dispers.

L’arribada dels romans va comportar que aquesta societat primitiva es transformés radicalment. La romanització fou ràpida i intensa. Molts dels nuclis de població van esdevenir autèntiques poblacions urbanitzades, origen d’algunes de les existents en l’actualitat, com per exemple Egara (Terrassa), Aquae Calidae (Caldes de Montbui), Sempronia (Granollers). Així mateix, aquest autèntic corredor natural que és la Depressió Pre-litoral va permetre, sota la dominació romana, la consolidació de tota una xarxa de camins que ja existien en temps ibèrics, com és el cas de la Via Augusta, antiga Heraklia, que anava de Roma a Cadis tot passant pel Vallès.

Poca cosa es pot dir de l’època dels visigots, ja que es mantingué l’organització heretada dels romans. Cal destacar, però, el paper capdavanter dins la zona del municipi d’Ègara. Pel que fa a l’ocupació dels àrabs, tampoc no sembla que signifiqués cap transformació radical de la situació. És a partir de la Reconquesta del segle IX, època de Guifré el Pelós, que comencen a fundarse esglésies, monestirs i castells, la qual cosa indica que l’administració eclesiàstica ha tingut un paper molt important en la repoblació i reactivació de la comarca.

Si bé el poblament del Vallès va tenir un creixement més lent que en d’altres sectors del país, de mica en mica, així que es va sentir més protegit, es va anar incrementant. Dels 12 000 o 13 000 h que hi havia al segle XIV es passa a més de 35 000 h al segle XVIIII (en el cens del 1787, 36 850 h). Es produí una davallada de la població a causa de les guerres, però es pot parlar d’una recuperació poblacional a partir de la primera meitat del segle XIX. El 1857 se sobrepassen els 90 000 h i el 1900 els 110 000 h. Si bé fins al cens del 1840 la part oriental del Vallès era la més poblada, a partir d’aquesta època, atesa la ràpida industrialització de Sabadell i Terrassa, el canvi és radical: dels més de cent mil habitants que hi havia el 1900, més del doble (72 740 h) s’emplaçaven a la part occidental del Vallès.

Aquest desnivell poblacional ha anat incrementant-se al llarg del temps; dels 600 000 h del cens del 1970, més de 450 000 eren del Vallès Occidental. En el cens del 1981 (815 000 h) aquesta diferència era ja de 600 000 h, la mateixa més o menys que en el cens del 1985. Hom calcula que més d’un terç dels habitants del Vallès, uns 320 000, no són nascuts als Països Catalans, sinó que provenen de la resta de l’estat espanyol. Malgrat tot, s’ha de fer notar que, si bé la desproporció entre els dos sectors comarcals serà sempre molt gran, es detecta un lleuger increment en totes les poblacions de la conca del Besòs, com per exemple Granollers o Mollet, i això és degut al trasllat de moltes empreses abans radicades a Barcelona o a la creació de noves indústries als nous polígons industrials. Una variació en els factors econòmics pot fer canviar molt de pressa aquesta nova distribució poblacional.

El desenvolupament de l’agricultura ha anat canviant amb el temps. S’ha passat d’una agricultura manual a una agricultura fortament mecanitzada, arran del transvasament de mà d’obra rural a la indústria i als serveis. També hi ha hagut una transformació molt important dels terrenys dedicats al regadiu. Conreus tradicionals com ara el blat, la vinya o les oliveres han anat perdent protagonisme i, en canvi, el farratge ha anat guanyant importància, com també, en els darrers temps, el conreu de la patata. Així, doncs, al fons de les valls i a la plana, on encara els terrenys no han estat ocupats per altres activitats, hi ha els camps de regadiu, que aprofiten que els materials subjacents són bons aqüífers; enfilant-se pels vessants es troben els conreus de secà, herbacis o arboris, i a les parts superiors resten les superfícies de bosc.

La distribució d’aquestes terres dedicades al conreu, segons les dades facilitades per l’Anuari Estadístic de Catalunya (1987), és de 10 613 ha per al sector occidental i 18 059 ha per al sector oriental, distribuïdes, respectivament, de la següent manera: 7 793 i 15 726 ha de conreus herbacis; 1 074 i 873 ha de llenyosos, i 1 116 i 1 460 ha de guaret, que representa unes 8 770 i 13 205 ha de secà. Pel que fa referència als prats i pastures, la superfície queda repartida en 1 413 ha per al sector occidental i 1 227 ha per al sector oriental. La superfície forestal és de 28 063 ha al Vallès Occidental i de 46 190 ha al Vallès Oriental.

També hi ha una marcada diferència en el règim de tinença de la terra segons la superfície agrícola utilitzada. Al Vallès Occidental hi ha 5 935 ha en propietat, 3 910 ha en arrendament i 886 ha en parceria; al Vallès Oriental, en canvi, aquests valors són més alts: 9 074 ha en propietat, 5 382 ha en arrendament i 1 273 ha en parceria.

L’activitat ramadera va molt lligada a la substitució d’algun tipus de conreu pel farratge. És molt possible que això provoqués l’aparició de moltes de les explotacions existents de bovins i porcins, sobretot a la zona oriental del Vallès. Aquestes granges, a més que s’hi aprofita la producció farratgera, permeten l’increment de la producció i la comercialització de la llet, i també de cobrir la gran demanda de carn, tant de boví com de porcí, que durant els últims anys ha pujat de manera espectacular. Segons les dades del DARP, en el cens del ramat porcí tancat al desembre del 1986 el nombre total de caps era de 38 691 al Vallès Occidental i de 80 229 al Vallès Oriental. Les granges d’aviram, atesa la gran demanda que n’hi ha, també han prosperat molt a tot el Vallès.

L’origen de la indústria al Vallès es produeix a l’edat mitjana, però el veritable procés d’industrialització de la zona comença a partir de la segona meitat del segle passat. Aquest procés s’inicia amb la branca tèxtil (indústria cotonera al Vallès Oriental i llanera al Vallès Occidental). Però, per bé que aquesta indústria s’ha anat expandint al llarg dels anys i ha estat tradicionalment la de més pes, a partir dels anys seixanta ha entrat en un període de regressió, ha perdut la predominança i ha donat pas a d’altres tipus d’indústria, com ara la indústria química, la siderometal·lúrgica, l’alimentària o la de la construcció.

El desenvolupament de la indústria no ha estat homogeni a tot el Vallès. A la part occidental, tal com ja s’ha indicat, es pot parlar de dos sectors bàsics, el del tèxtil i el del metall, seguits del de la construcció, amb una predominança de la petita i la mitjana empresa de tipus familiar, molt vinculada al sector tèxtil llaner, com també a una indústria auxiliar especialitzada; a la part oriental, no hi ha cap sector predominant i tampoc no existeix l’estructura de l’empresa familiar.

La crisi del tèxtil i el metall, com també la de la construcció, malgrat la relativa recuperació dels dos darrers anys, ha fet que en les xifres de desocupació s’hagin assolit valors veritablement alarmants. Segons les dades del CIDC del desembre del 1986, al Vallès Occidental hi havia 64 442 desocupats, repartits, per sectors econòmics, de la manera següent: 245 a l’agricultura, 26 454 a la indústria, 4 787 a la construcció, 14 829 als serveis i 17 127 sense cap ocupació anterior; al Vallès Oriental hi havia 18 406 desocupats: 149 a l’agricultura, 8 539 a la indústria, 1 280 a la construcció, 3 258 als serveis i 4 640 sense cap ocupació anterior.

El nucli industrial tradicional, que al començament era format per Sabadell i Terrassa, amb algunes instal·lacions fabrils aïllades a Granollers i Sant Celoni, en expandir-se l’activitat industrial va fer aparèixer nous centres al llarg dels eixos fluvials o viaris, on es crearen nous polígons industrials de promoció pública. Amb aquest mètode s’instal·laren nous tipus d’indústria al Vallès, sobretot la indústria d’alta tecnologia, que hom mira de concentrar en aquesta zona a imatge del “Sillicon Valley” californià (fins i tot, amb vista a la promoció d’aquesta zona, popularment hom l’anomena, per la semblança fonètica, “Silicon Vallès”).

Pel que fa a les comunicacions, el Vallès és una de les comarques més solcades per autopistes. Hi passa l’autopista de Barcelona a la Jonquera, fent camí per Girona; la de Barcelona a Terrassa, que passa per Sabadell i ha estat perllongada fins a Manresa, un dels trajectes més fàcils per accedir a la Cerdanya a través del túnel del Cadí; i la de Mollet a Martorell, que uneix les valls del Besòs i del Llobregat. Una xarxa de carreteres nacionals principals, com la de Barcelona a Sabadell i Terrassa i la de Barcelona a Puigcerdà, juntament amb diverses carreteres comarcals i locals, completen la unió de tots els indrets de la comarca. La majoria d’aquestes carreteres eren, en el seu origen, antics camins de carro o camins de bast que travessaven el Vallès en totes direccions.

La xarxa ferroviària és constituïda per tres línies bàsiques. Una és a càrrec dels Ferrocarrils de la Generalitat que, passant per Vallvidrera, arriba a Sant Cugat del Vallès i, a partir d’aquí, es bifurca en dues direccions, una amb final a Sabadell i l’altra a Terrassa. Les dues restants són a càrrec de la RENFE i van paral·leles de Barcelona a Granollers, on es bifurquen: una passa pel Congost per arribar a Puigcerdà, i l’altra continua pel corredor de la Tordera fins a Maçanet, on s’uneix a la línia que enllaça Girona amb França.

L’únic camp d’aviació que hi ha en tot el Vallès és situat al costat de Sabadell, propietat del Ministeri de l’Aire. Disposa d’una pista de més d’un quilòmetre de llargada i de tota la infrastructura necessària per tal de garantir-ne el bon funcionament. Des de fa anys és atès per l’Aeroclub de Barcelona-Sabadell; hom l’aprofita tant per a celebrar-hi activitats esportives com per a acollir les avionetes d’ICONA, que hi tenen una base per tal de combatre els incendis forestals.

Bibliografia

• Anuari Estadístic de Catalunya 1987, CIDC (Consorci d’Informació i Documentació de Catalunya), Barcelona
• R. Folch i Guillèn: La vegetació dels Països Catalans, Editorial Ketres, Barcelona 1981
• Gran Geografia Comarcal de Catalunya, vol. 6 (El Vallès i el Maresme), Enciclopèdia Catalana, Barcelona 1981
• M. Jardí: Hidrogeografia del riu Ripoll i la riera de les Arenes (Vallès Occidental), Tesi Doctoral, Facultat de Geografia i Història, Universitat de Barcelona, Barcelona 1982
• S. Llobet: Geografia de Catalunya, vol. III (El Vallès), Ed. Aedos, pàgs. 363-404