El marc històric del romànic del Vallès Occidental

Antecedents

Els límits de les actuals comarques del Vallès o dels Vallès, com ara les coneixem, provenen de la divisió establerta per la Generalitat l’any 1936, lleugerament modificada per la darrera divisió territorial (amb la incorporació de Caldes de Montbui al Vallès Oriental). La delimitació comarcal té la virtut d’ésser força fidel a la realitat natural. Per això mateix les fronteres actuals de la comarca o comarques tenen generalment una bona correspondència amb la realitat física i humana. Aquesta relació també es remunta en el temps. Fa més d’un mil·lenni els pobladors del Vallès tenien consciència de formar part d’una entitat geogràfica diferenciada. L’expressió “in ualense” esdevé una referència espacial obligada en els documents que, a partir del segle X, volen situar qualsevol possessió en el territori. Resulta fàcil, per tant, des del present, parlar d’un Vallès medieval. Pot semblar més arbitrari de fer-ho respectant la divisió entre els dos Vallès actuals. De tota manera, malgrat la manca de grans barreres orogràfiques entre ambdós, les característiques hidrogràfiques, primer, i les relacions humanes (concretament el fet de limitar el Vallès Occidental amb la zona de frontera del Llobregat), després, aconsellen un tractament diferenciat entre ambdues parts del Vallès quan es vol parlar de l’edat mitjana.

Vista aèria del monestir de Sant Llorenç del Munt, que corona el cim de la Mola.

TAVISA-J. Todó

La documentació reserva inicialment l’apel·latiu de in vallense o valense per a indrets situats a la conca del riu Congost o a la capçalera del Besòs, riu que és anomenat entre el 924 i el 1004 riu Vallès i que sembla que va originar el topònim que ben aviat es va aplicar a tota la comarca.

El Vallès Occidental s’estén pel sector ponentí de la Depressió Prelitoral en el punt de contacte amb el Baix Llobregat, el Bages i el Barcelonès. Comprèn dues àrees o subcomarques ben definides que tenen per centre o capital les ciutats de Terrassa i de Sabadell i per eixos la riera de Rubí o de les Arenes, que desguassa al riu Llobregat, un cop ha deixat el terme de Rubí, i el riu Ripoll i la riera de Caldes, afluents ambdós del Besòs.

El sector occidental, centrat a Terrassa, té una important capçalera de muntanyes a la serra de l’Obac i la serra de Sant Llorenç del Munt, i a l’extrem de migdia les terres planeres del peu de Collserola, amb l’important centre històric de Sant Cugat del Vallès. També el sector més oriental té un capçal muntanyós en les serres de Granera, de Sant Sadurní i del Farell, però ben aviat s’esbadia vers el SE, on té un ample sector de contacte amb el Vallès Oriental o conca del Besòs.

Els centres històrics de Terrassa, Sant Cugat del Vallès i Sabadell són els que donen més personalitat al Vallès Occidental. Els dos primers tenen un passat mil·lenari; el tercer, Sabadell, va créixer més tard, però, com que ha adquirit una importància històrica, ha reemplaçat l’antiga capitalitat de Caldes de Montbui, vila que sempre va influir més en el Vallès Oriental, comarca a la qual ha tornat a quedar integrada recentment.

Fins al segle XVIII el Vallès Occidental era molt menys poblat que el Vallès Oriental, però durant aquest segle el superà amb escreix, fins a triplicar el nombre de la població gràcies a la importància dels centres industrials, més antics i de més tradició que els del Vallès Oriental. Els seus habitants van haver de suplir amb enginy el que la naturalesa no els havia donat amb tanta liberalitat com al Vallès Oriental.

Hàbitat preromà

Caldria comentar, encara que sigui breument, una de les característiques especials del poblament preromà, que entre els segles V i III aC era establert dins d’una àmplia zona, de límits encara difícils de determinar, però que, a grans trets, es poden fixar entre el litoral mediterrani, el nord del Pirineu i la vall de l’Ebre.

El procés d’iberització que es produí dins el poblament indígena és en gran part el producte d’una reacció creadora davant les influències dels corrents colonials dels grecs i fenicis.

L’escriptura, les manifestacions artístiques i l’economia monetària són aspectes prou coneguts que, entre altres particularitats, defineixen les característiques principals del món ibèric.

Ha estat possible de recular en el temps perquè el model d’establiment té unes característiques prou especials, que hom coneix gràcies als trets bàsics que ha revelat l’arqueologia. Els paral·lels que hi ha, o que hom creu veure, amb els poblats alt-medievals, donen la base per a valorar-ne les particularitats.

Possiblement, l’emplaçament del poblat ja dona prou elements significatius. Encimbellats dalt de turons o cercant pendents forts i solells, els poblats ibèrics presenten unes possibilitats urbanístiques escasses. No es pot parlar de ciutats ibèriques, segons la concepció actual, ja que la ciutat, amb un projecte urbà propi, fou dins l’àrea de l’occident mediterrani un fenomen de creació romana.

Al Vallès, la utilització del medi natural per a l’establiment del poblament ibèric segueix un model ja proposat d’antic, on la tria del lloc és feta en funció de la capacitat defensiva que presenta. Situats en turons i pendents, els nuclis de poblament ibèrics donen la imatge d’una societat bel·licosa i disgregada, comparable a la dels primers temps medievals.

Arran dels últims treballs d’investigació es pot confirmar l’existència de poblament agrupat a la plana. El poblament no es produïa exclusivament a la muntanya, tot i que avui dia el coneixement que hi ha sobre poblats ibèrics s’ha fet bàsicament a partir d’estudis dels establiments que hi havia a les serralades.

La continuïtat de l’ocupació dels pobles i ciutats en un mateix indret, tant al Vallès com arreu de la Catalunya actual, ha dificultat en gran manera la identificació del primer establiment d’aquests nuclis, tant del pla com de la muntanya. La majoria d’aquests pobles poden tenir un origen preromà.

Les referències arqueològiques sobre poblament agrupat a l’àrea occidental del Vallès, tot i que són molt fragmentàries, es poden delimitar ja dins un entramat urbà, i cronològicament corresponen a l’anomenat període ibèric ple (segles V-III aC).

Sembla que hi havia uns poblats més importants i uns altres que n’eren dependents; en tots es poden identificar certes activitats socials, econòmiques o militars.

Dins el Vallès Occidental, s’han distingit, fins ara, uns cinc conjunts, que presenten les característiques pròpies d’un nucli urbà: el Turó Gros de Can Camps, les Cremades i la Torre Roja, en el terme de Caldes de Montbui; Ègara a Terrassa, i el turó de Can Oliver a Cerdanyola.

Prenent com a exemple el conjunt de Puig Castellar, de Santa Coloma de Gramenet, hom pot veure quines són les característiques d’un poblat ibèric d’una certa importància. És de planta hipodàmica, amb carrers principals que segueixen l’eix més llarg i altres de més curts, transversals, que emmarquen illes de cases molt allargades. Les parets exteriors de les cases formen el mur de tanca del poblat. Les cases són de parets mitjaneres, aixecades amb pedres sense cairar, lligades amb terra i arrebossades amb fang. La planta de la casa és rectangular (uns 4 × 6 m), compartimentada, generalment, en dues estances: una com a habitatge, amb la llar de foc, i l’altra com a magatzem o obrador. A vegades, el fons de la casa és parcialment retallat al sòl. Un dels elements constructius més característics és el fang; s’utilitza per a pavimentar i arrebossar gairebé totes les parts de l’habitatge.

Hi ha altres elements, com ara les torres de defensa, els valls i les muralles, que, tot i que no són una constant, completen la tipologia dels establiments ibèrics. Cal recordar el jaciment proper del turó del Vent de Llinars, al Vallès Oriental.

Aquest és el coneixement que hom té, fins avui, del model de poblat preromà. En estudiar, més endavant, els nuclis d’hàbitat alt-medievals, serà bo d’establir comparances que donaran arguments suficients per a reconèixer-hi un llarg procés de continuïtat.

La romanització

Fragment d’un bell mosaic funerari amb la figura d’un paó que es conserva davant l’església de Santa Maria d’Ègara - Terrassa (probablement del segle V).

M. Catalán

Per controlar l’avenç de l’atac cartaginès a Roma, l’any 218 aC, els romans van desembarcar a les platges gironines. El condicionament geogràfic havia fet possible, ja de temps antics, que s’obrissin importants camins en tot el llarg passadís de la Depressió Prelitoral. Amb l’arribada del món romà, aquestes comunicacions foren condicionades i ampliades. Era un dels factors més importants del ràpid procés de romanització que s’experimentava en aquestes regions de la Mediterrània.

L’eix vertebrador de tot l’entramat de camins era la Via Augusta, que, aprofitant l’antic traçat de la via Heraclea, travessava els Pirineus pel coll del Pertús.

August començà les obres del nou traçat de la via l’any 8 aC i, pràcticament sense interrupcions, s’hi anaren fent reparacions fins al segle IV dC. Segons fonts medievals, com el Cronicon Albedelense (segles IX i X), cartularis i cròniques àrabs, aquest vial es continuava utilitzant en època medieval.

A partir de la Via Augusta s’articulaven altres vials, no menys importants per a la regió, com el camí de Barcelona a Sant Cugat, o el que, des del Vallès, remuntava el Congost per entrar a la Plana de Vic.

Capitell de pilastra i relleu de pedra sorrenca, d’època romana, provinents de l’antiga Ègara, i que ara formen part del conjunt de les antigues esglésies episcopals.

Rambol

Capitell de pilastra i relleu de pedra sorrenca, d’època romana, provinents de l’antiga Ègara, i que ara formen part del conjunt de les antigues esglésies episcopals.

Rambol

Un antic camí de forta incidència en el Vallès era el que, sortint de Mataró (lluro), passava per la Roca (Praetoriol), Granollers (Semproniana), Caldes de Montbui (Aquae Calidae), Sentmenat, Castellar del Vallès, Matadepera, Terrassa (Egara), per acabar altra volta a la via principal a Martorell (ad Fines).

Ja al començament de l’Era, aquesta àrea de comunicacions va assegurar tota mena de contactes entre el món urbà, la producció agrària i la indústria, i, en especial, va potenciar el comerç de llarga distància.

Entre les dues subcomarques del Vallès cal assenyalar una diferenciació, que podria ésser aparent, però que, amb els coneixements que avui dia ofereix l’arqueologia, és un fet que hem de constatar. Al sector occidental de la comarca, hom identifica nuclis de poblament agrupat, com Terrassa, Caldes de Montbui i Rubí, dels quals hi ha prou testimonis per a poder confirmar-ne la identitat urbana. D’altra banda, el poblament dispers, també molt abundant, és, però, l’element característic de la subcomarca veïna.

Vista aèria del conjunt de les antigues esglésies d’Ègara - Terrassa.

TAVISA-J. Todó

Per les referències que hom té fins ara de la població romana del Vallès Occidental, tant documentals com arqueològiques, Egara ha estat identificada com a municipi flavi, que aconsegueix el seu estatut dins les reformes de l’emperador Vespasià. Caldes de Montbui, possiblement l’Aquae Calidae de Ptolomeu, és un nucli urbà fonamental al voltant d’un centre termal i un lloc important de devoció. Rubí es veu també com un possible nucli urbà i centre de culte.

Hi ha relacionada amb la Via Augusta, en el seu pas per aquest sector, la mansione d’Arragona, que per toponímia se situa a llevant de l’actual terme municipal de Sabadell. Aquesta referència es va mantenir fins a l’època baix-medieval, amb el nom de l’antiga parròquia de Sant Feliu d’Arrahona; com també amb el topònim del turó d’Arraona, indret on hi havia el castrum d’Arraona.

L’altre tipus d’establiment romà, el més abundant i conegut, és, dins els nuclis de poblament dispers, el que presenta les característiques més especials. Cal fer referència a les villae, que, a més d’ésser llocs d’hàbitat, són importants centres d’explotació i producció agrària. A partir del segle II dC ja hi ha villae establertes en aquesta regió de la Laietània.

És molt probable que, sense les característiques de les villae, hi hagués altres formes de poblament dispers, però, per manca d’informació, és difícil, per ara, de definir-ne les característiques estructurals i de funció.

Hi ha una altra modalitat d’hàbitat, el vicus, que també ofereix dificultats a l’hora de precisar-ne el funcionament dins l’entramat social del món romà. Poca cosa se sap de les seves característiques materials; actualment en tota aquesta regió no es coneix cap conjunt que faci referència a aquesta denominació. Per fonts escrites, gairebé sempre indirectes, es creu que eren petits establiments de grups rurals amb possibles lligams de parentiu, però les seves condicions socials, econòmiques i de dependència són desconegudes.

El paisatge de tota aquesta franja mediterrània experimenta en uns vuit segles una intensa modificació de les condicions naturals. Grans extensions de terrenys es condicionen per al conreu i s’amplia cada vegada més la xarxa de comunicacions. El paisatge s’humanitza amb nous establiments de població, com les villae o la urbanització dels centres importants, i es crea el nou concepte de ciutat.

Aquests dos nuclis de poblament són propis del procés de romanització, però es mantindran, juntament amb altres formes de població ja existents. Alguns vici, que tenien un precedent preromà, foren abandonats amb l’entrada del món romà, però la majoria evolucionaren lentament fins a l’època medieval.

Aquests petits establiments estan integrats dins del funcionament de les grans vil·les, o bé hi estan relacionats, i molts d’aquests vicus són el precedent immediat de les poblacions actuals.

La crisi tardoromana

Làpida sepulcral de marbre i mosaic, amb una inscripció mutilada que comença SECURUS, trobada sota el paviment de la primitiva basílica de Santa Maria d’Ègara - Terrassa (probablement del segle V).

M. Catalán

Integrats dins un gran procés, romanització i cristianisme avancen junts cap a una crisi que ja s’endevina al final del segle II dC —moment d’una forta davallada econòmica—, per caure finalment dins l’anarquia i les guerres civils del segle III dC.

Gràcies als estudis arqueològics s’han identificat etapes de destrucció tot al llarg de la costa i a l’interior. Les grans ciutats es repleguen sobre elles mateixes i, al camp, els testimonis d’arrasament són abundants. Pràcticament, a la majoria de vil·les es detecten nivells de destrucció a partir de mitjan segle III dC. Aprofitant els llargs anys de guerres civils, hi ha les primeres invasions de vàndals i alamans que ja debilitaren el poder de Roma.

Aquesta inestabilitat afavorí uns forts moviments de revolta, que, iniciats al final del segle II dC, a les Gàl·lies, s’estengueren durant tota la crisi del segle III i IV dC fins a la Tarraconense. Eren grups de camperols pobres i també esclaus, anomenats genèricament “bagaudes”, que es revoltaren, sobretot contra els grans propietaris. S’organitzaren expedicions de càstig, però gairebé sempre sense grans resultats.

Tota aquesta inseguretat va repercutir enormement sobre la societat urbana que, desvalguda, cercava protecció al camp.

Al capdavall, el gran canvi ja s’havia produït; el comerç de llarga distància havia decaigut, i això, junt amb l’abandonament de les vies de comunicació, feu que els grans centres productors pràcticament desapareguessin, ja que la majoria funcionaven a partir de les comandes de l’exterior. Tot això comportà l’aparició d’economies restringides i de poc abast.

La crisi militar i política, les invasions, les revoltes internes i la conseqüència de tot plegat, la crisi econòmica, van generar un canvi important, que ajudà a crear un tipus de societat molt diferent. Al mateix temps, el procés de romanització continuà dins els medis rurals, la vida urbana s’aturà i s’arribà a un període de decadència i d’empobriment.

Malgrat tot, hi ha un fet espectacular que domina progressivament tot el món romanitzat; és la cristianització, que, a partir del segle III, incideix amb força dins les societats de l’àrea mediterrània.

La consolidació del poder de l’Església primitiva com a element autònom es confirmà en el transcurs de tot el segle IV, amb el decret de tolerància religiosa de l’edicte de Milà (313) o l’afirmació del cristianisme com a única religió oficial (380) i la prohibició dels cultes pagans (391).

Amb la davallada del poder romà dels segles III i IV la població busca la protecció de la jerarquia eclesiàstica i els bisbes es converteixen en els caps de les poblacions, en especial les que tenien seu episcopal. La simbiosi entre l’Església i el poder dels nouvinguts, els visigots, s’hauria fet ràpidament si no hagués estat pel problema de l’arrianisme del poder governant. Per bé que, una vegada convertits al catolicisme els comes o altres dirigents, esdevingueren, junt amb els bisbes, el poder dirigent del país.

Capçalera de les primeres edificacions cristianes, aixecades sobre el lloc del martiri de sant Cugat, excavades al centre del claustre del monestir.

Rambol

L’expansió del cristianisme pel territori que més endavant esdevindrà Catalunya és similar a la que es produí a la resta dels territoris de la Mediterrània occidental. Ja d’antic s’havia establert una bona xarxa de comunicacions per l’interior i per la costa que ajudaren a la difusió del cristianisme. L’existència de ports va facilitar el contacte a través de les rutes marítimes. Això possiblement va facilitar una relació especial de vinculació amb les comunitats cristianes africanes, aleshores amb una gran rivalitat. Precisament, és prou coneguda en aquesta zona del Vallès la presència, segons la tradició, d’un sant africà, sant Cugat, de qui es diu que sofrí martiri l’any 304 (això ho confirma el poeta Prudenci al final del segle IV) i que fou enterrat molt a prop d’un castell romà que es deia Castrum Octavianum. Entre els anys 1927 i 1932, es van fer unes excavacions a l’interior del pati del claustre del monestir de Sant Cugat del Vallès, i es van descobrir les restes d’una església paleocristiana, amb uns afegits posteriors del segle VII, tot aixecat sobre el lloc del martiri del sant. La confirmació d’aquesta interpretació és del tot impossible amb els coneixements actuals. Noves campanyes d’excavacions sistemàtiques en tot el conjunt podrien donar informacions més objectives sobre el tema. Per estudis hagiogràfics i d’onomàstica s’ha confirmat que Cugat, “Cucufas”, és nom africà i s’ha associat en les seves actes amb sant Fèlix. Es fa referència de sant Cugat en el Peristephanon, com a suposat martyrium, i, per tant, amb culte litúrgic ja al final del segle IV.

El martirologi és de moment el document més segur que confirma els primers testimonis de l’existència de comunitats cristianes a la Tarraconense. L’any 259 és consignat el martiri del bisbe Fruitós i els diaques Auguri i Eulogi a Tarragona. Dins la primera dècada del segle IV, van patir el martiri: sant Fèlix a Gerunda, i sant Cugat al Castrum Octavianum, identificat, a partir de documentació del segle IX, amb Sant Cugat del Vallès. Això confirma que, al final del segle III i la primera meitat del segle IV, en diverses ciutats i pobles de la Tarraconense ja hi ha nuclis cristians de certa importància.

A Girona s’han localitzat sis sarcòfags de tema cristià de gran qualitat, datats del primer quart del segle IV. Són peces importades de tallers notables, que corroboren que el cristianisme començava a penetrar en les classes altes de les ciutats.

Al Vallès tardoromà els testimonis més antics que es poden identificar com a elements o materials cristians són escadussers. Com a conjunt arquitectònic hom pot esmentar tan sols l’església paleocristiana descoberta dins el claustre del monestir de Sant Cugat del Vallès i les restes de la primera basílica episcopal d’Ègara, situades per sota de l’actual emplaçament de l’església de Santa Maria de Terrassa. Els dos conjunts s’han datat al segle V.

Com a altres testimonis cristians antics, segons la documentació epigràfica, hi ha només tres peces, dues localitzades a Terrassa i una altra procedent de Sant Feliuet de Vilamilans, del terme de Sant Quirze del Vallès. Aquesta peça és una ara en forma de sigma que presenta a la vora una llarga inscripció, on s’esmenta un tal miser Felix. Aquesta ara és de mitjan segle V.

Una segona peça és la làpida de mosaic que hi ha al paviment del davant de l’església de Santa Maria de Terrassa. Hom creu que és de la segona meitat del segle V.

La tercera peça epigràfica amb formulari cristià és un altre element terrassenc. Es tracta de la reutilització d’una inscripció pagana del segle II, a la part posterior de la qual hi ha una altra inscripció, aquesta funerària i amb un formulari cristià, que s’ha datat entre els segles VI i VII.

Hi ha tres ares d’altar que també s’han identificat com a pertanyents a aquesta època. Del segle IV o V (es coneix com la peça més antiga de les tres) és l’ara de Santa Maria l’Antiga (Santa Perpètua de Mogoda). Les altres dues, l’ara de Sant Feliu del Racó, de Castellar del Vallès, i la de Santa Maria de Terrassa, són dels segles V i VI.

La presència cristiana al Vallès, segons l’epigrafia i altres fonts de documentació, al començament presenta un buit que es pot atribuir a la manca gairebé total de recerca arqueològica. La presència efectiva de materials paleocristians en aquesta regió no pot ésser molt abundant, però, si no es disposa d’una intensa activitat arqueològica, les noves aportacions seran inexistents.

L’administració visigòtica

Al començament del segle V els vàndals, els alans i els sueus entraren pels passos occidentals del Pirineu en intervals successius. A diferència del segle III, aquesta vegada no hi hagué cap incidència coneguda en aquestes terres i seguiren el camí cap al sud de la Península.

Entre el 413 i el 415 els visigots, després de l’atac sorprenent del 410 a Roma, s’estableixen per poc temps a Barcelona, per continuar, després de l’assassinat d’Ataülf, la marxa cap a les terres meridionals de la Península.

En aquest temps els visigots lluitaren com a aliats de Roma contra els altres “bàrbars”, gràcies a un pacte entre Vàlia i el romà Constanci. D’aquesta manera, se’ls adjudicà com a premi el dret d’establir-se a Aquitània, on es consolidà el regne de Tolosa, el qual gaudí un llarg temps de pau.

Des d’aquesta ciutat, el 472, Euric inicia la conquesta d’Hispània. Entrà per la Via Augusta amb un fort exèrcit i, després d’assetjar-la, prengué la ciutat de Tàrraco. A partir d’aquest moment, la progressió fou lenta, però l’ocupació i el control de Catalunya fou ja definitiva.

Tant a Catalunya com a la Península, des del 415 fins a la fi del regne de Leovigild, al final del segle VI, el domini visigot havia estat molt feble. A les nostres terres no hi ha cap evidència de colonització efectiva. Aprofitant el buit de poder deixat per Roma entre els segles III i IV, l’ocupació serà lenta i portada per minories dirigents formades bàsicament per l’aristocràcia militar.

El tipus de desenvolupament en tots els àmbits de la societat fou, a Catalunya, el de continuïtat dels vells processos romanocristians de l’última època de l’Imperi.

Amb la caiguda del poder romà, l’estament eclesiàstic era l’única autoritat existent, i com a conseqüència el poble s’hi havia apropat.

En aquesta època les províncies eclesiàstiques són les mateixes que les de l’etapa paleocristiana, i Catalunya es mantenia dins la Tarraconense. El cap de la diòcesi —dividida en parròquies amb un prevere com a responsable— era el bisbe. En definitiva, els bisbes eren els elements dirigents més importants dins una societat que es mantenia, encara, dins d’unes estructures heretades del final de la romanitat. Amb la conversió al catolicisme, en temps de Recared, els bisbes, junt amb els “comites” i altres dirigents laics, assumiren el poder únic de l’estat.

En l’àmbit social, les ciutats continuaven en un procés decadent que ja havia provocat, de temps enrere, el trasllat d’una bona part de les classes dirigents cap a les propietats rurals. L’estancament era general, el comerç de llarga distància havia desaparegut i tant al comerç com al camp no s’experimentà cap mena de millora.

Pels coneixements que fins avui tenim, gràcies a les incipients investigacions arqueològiques d’època visigòtica que actualment es practiquen a Catalunya, no s’han detectat, en cap de les vil·les que eren habitades aleshores, signes d’opulència ni de riquesa.

D’altra banda, les notícies i les referències, tant documentals com materials, dels segles V al IX, són molt escasses en aquestes zones, com també a la resta de la Catalunya Vella o la Tarraconense.

En aquest sector de l’actual Vallès Occidental, els migrats testimonis d’època visigòtica que fins avui s’han pogut identificar són, pràcticament tots, elements de caire religiós. Recordem ara, com a cas excepcional, uns petits conjunts: el mas Astafort (Coll-Roig, 1987, pàgs. 24 i 35) i can Carner, situats tots dos dins el terme de Castellar del Vallès, on, en una revisió recent dels materials ceràmics que s’havien recollit en superfície, s’han identificat fragments de peces que es poden datar entre els segles VI i VIII. Els dos conjunts semblen les restes d’uns establiments agraris aïllats.

Avui dia el desconeixement sobre el poblament d’època visigòtica a la Tarraconense és absolut. L’única font disponible per accedir a uns coneixements mínims d’aquest moment és l’arqueologia, una disciplina que, aplicada a aquests segles, encara s’ha de començar a considerar. Potser ja no hi serem a temps i perdrem una informació irrecuperable.

El bisbat

Poc abans del 465 es fundà la diòcesi d’Ègara. El bisbe de Barcelona, Nundinari, havia desmembrat una part del territori de la seva diòcesi, i havia disposat que Ireneu en fos el cap. Veiem, doncs, com el bisbat d’Ègara disposa, ja de bon principi, d’un extens territori, i que tota l’actual comarca del Vallès en formava part.

Convocat pel metropolità Eusebi, se celebrà el 614 un concili provincial per a confirmar dos cànons i unes normes que s’havien proposat en l’anterior concili d’Osca. Precisament, desconeixem qui era el bisbe egarenc que participà en aquesta efemèride.

En canvi, hom coneix la participació d’altres bisbes en diversos concilis: Nebridi participà el 516 en el segon concili de Tarragona; Sofroni assisteix al tercer concili de Toledo; l’últim bisbe d’Ègara conegut fins ara, “Joannes Egarensis Ecclesiae Episcopus”, participà l’any 693 en el setzè concili de Toledo.

Les esglésies de Sant Pere, Santa Maria i Sant Miquel de Terrassa plantegen en l’actualitat un gran problema.

La resposta que pot donar tot aquest gran conjunt arquitectònic encara s’ha de considerar —en parlarem àmpliament en la part monogràfica—.

Dins la suposada demarcació episcopal d’Ègara és evident que existirien molts altres nuclis cristians, els quals, encara avui, han d’ésser identificats. Creiem que la continuïtat en l’emplaçament i en l’ús ha fet que els mateixos edificis actuals guardin encara els testimonis materials d’aquestes èpoques reculades.

Hi ha, però, uns pocs conjunts materials que, al Vallès Occidental, han estat datats dins l’etapa visigòtica. Com a conjunts arquitectònics, a més de la ja comentada basílica episcopal d’Ègara (segles V-VI), arran de les excavacions dels anys 1931 i 1936 es van identificar al subsòl del claustre del monestir de Sant Cugat del Vallès les restes d’una nau rectangular, amb un possible ús funerari i l’exterior poligonal. Més recentment, després d’una llarga campanya d’excavacions (1979-82), hom ha descobert a l’església de Sant Pau de Riusec de Sabadell, per sota de l’absis romànic, una capçalera del segle VII, pràcticament sencera (Roig, 1982, pàg. 166).

Pel que fa als materials litúrgics, s’han identificat unes cinc meses d’altar (Alavedra, 1979), totes elles descobertes fortuïtament en edificis religiosos de datació molt posterior: les esglésies de Santa Maria i Sant Pere de Terrassa, la de Santa Maria l’Antiga de Santa Perpètua de Mogoda, l’ermita de Sant Feliuet de Vilamilans de Rubí i l’església parroquial de Sant Feliu del Racó, del terme de Castellar del Vallès (Alavedra, 1980). Això demostra la llarga utilització de la majoria d’esglésies de la comarca. La datació d’aquest conjunt d’ares oscil·la entre els segles IV i VII, però totes presenten vestigis estilístics de l’art paleocristià.

Possiblement, les úniques peces d’influència germànica que s’han identificat fins ara, als límits de la comarca natural del Vallès Occidental, són dues sivelles de cinturó, descobertes en moments diferents, però en indrets molt propers. El 1929, al coll de les Eres, al terme de Sant Llorenç Savall, es va trobar dins un enterrament de lloses la primera sivella, avui dipositada en el Museu Municipal d’Art de Terrassa. L’any 1970, prop de la masia de l’Otzet, també dins el terme de Sant Llorenç Savall, es va trobar el segon fermall, aquest amb una interessant iconografia de l’escena de Daniel a la fossa dels lleons, de l’Antic Testament. Hi ha una gran semblança en les característiques tècniques i iconogràfiques de les dues sivelles, cosa que ens fa pensar en un origen comú, proper al corrent d’estilització propi del cercle burgundi.

També pot atribuir-se a l’època paleocristiana o preromànica una placa de bronze amb decoració zoomòrfica procedent de Parets i ara guardada al MAC.

Durant poc més de dos segles es pot anar resseguint l’existència de la diòcesi d’Ègara, sempre a partir de les fonts generades per l’activitat eclesiàstica i per la presència de bisbes egarencs als concilis toledans o provincials. L’any 699 és l’última data en què és documentat un bisbe d’Ègara, el bisbe Joan.

Els grups àrabo-berbers, que uns anys després incidirien en aquest territori, van influir en el desconcert general del moment. Creiem, però, que la seu d’Ègara ja es trobava, de temps enrere, en una situació difícil, i que aquest malestar fou la causa final de la seva desaparició. Les ràtzies musulmanes del segle IX, més violentes que al començament, trencaren les possibilitats de recuperació de la diòcesi.

Vegeu: Biografia dels bisbes d’Ègara

La invasió àrab

Amb la vinguda de Tāriq a la península, el 711, s’esvaí l’hegemonia visigòtica, que ja feia temps, però, que havia entrat dins un procés de decadència generalitzada. Amb tot, tant a Septimània com a la regió catalana, encara havien proclamat Àchila, fill de Vítiza, com a rei, però aquest, després de pactar amb el califa de Damasc, renuncià al poder.

Més tard, l’any 712, amb l’arribada de Mūsà, foren restituïdes a Àchila les seves propietats i passà a retirar-se a Toledo, on segurament assumí el govern de la comunitat cristiana local.

Hi ha alguna referència d’un últim rei visigot, Ardó, que s’havia fet fort a la narbonesa. La qüestió és que entre el 716 i el 719 tot l’Afrany, que és la zona que hi havia entre Barcelona i Narbona, és intensament afectada per les constants incursions dels àrabs, que l’any 717 entraven a la Tarraconense, ocupaven Barcelona i arribaven ja fins a la Muga. El 725 els àrabs ocuparen tota la Septimània.

Amb la derrota de Poitiers, però, es va aturar, en gran part, aquesta forta pressió i s’estabilitzà la penetració àrab a Catalunya.

Amb l’ocupació, el 752, de Nimes, els francs avancen vers els Pirineus. El 759 recuperen Narbona i el Rosselló i, al final del segle VIII, estableixen la frontera amb el món àrab a la Tordera, el Montseny, el Congost i el Pla de Bages.

La ciutat de Barcelona fou conquerida el 801 per les tropes de Lluís el Piadós. L’èxit d’aquesta operació fou en gran part afavorit per les expedicions de tempteig que Carlemany ja havia enviat l’any 796, però en especial tingué una gran incidència en tota aquesta ofensiva franca l’obra de fortificació que hom encomanà al comte Borrell, i que es materialitzà en una bona part del comtat d’Osona.

Creiem que es podrien relacionar amb aquesta obra del comte Borrell tota una colla de jaciments que des de fa temps hem localitzat tot al llarg de la conca del Llobregat, com també als límits de les comarques d’Osona, el Bages i el Vallès.

Tots aquests conjunts són situats en indrets dominants, normalment a la vora de camins o passos estratègics. En definitiva, són les traces deixades per unes construccions, segurament temporals, amb funcions clares de vigilància i control. El fet singular, però, és que el material emprat per a la seva construcció era la fusta, un tipus d’obra que trenca amb la tradició del treball de la pedra, que de manera ininterrompuda s’ha mantingut en tota la Mediterrània ja des de temps preromans.

Amb la capitulació de Barcelona es traslladà definitivament el front d’incidència del domini àrab fins a la línia del Llobregat.

Creiem que aquests anys d’ocupació no van produir canvis notables sobre la població, i que la influència islàmica sobre l’Afrany fou insignificant.

Tot i així, la invasió va poder provocar alguna fugida de l’aristocràcia cap a les muntanyes o cap a Narbona, la qual cosa sí que generà una certa ruptura dins l’ordre social, ja que incidí en els controls tributaris i en el domini territorial. Hem de creure, però, que una minoria d’aquesta aristocràcia es mantingué aquí, però ja amb unes condicions econòmiques més afeblides, i que la intervenció franca tampoc no va ajudar gens a aquesta dissortada aristocràcia (Barceló, 1978, pàg. 23).

En aquest segle les vicissituds del poder franc segueixen un camí ple de dificultats, amb lluites civils i rebel·lies entre la noblesa i els governants, les quals, indiscutiblement, incidiren en els cercles de poder dels comtats catalans.

Al començament del segle IX, immediatament després de la conquesta franca, la Catalunya Vella es trobava dividida en uns grans districtes administratius, d’origen probablement visigòtic o tardoromà. Una d’aquestes unitats administratives estava formada pel comtat de Barcelona amb els “pagi” del Maresme, el Vallès, el Llobregat i el Penedès.

D’altra banda, només algunes diòcesis catalanes van continuar la seva vida precària, segurament amb moments d’indefensió, tot i la tolerància religiosa que els musulmans van mantenir des d’un principi. Aquest llarg període, però, és poc documentat i la seva interpretació molt confusa. Es mantenia la diòcesi eclesiàstica de Barcelona, mentre que l’antic bisbat d’Ègara havia ja desaparegut del tot.

Per a substituir Berà en el govern del comtat de Barcelona fou nomenat un magnat franc, dit Rampó. Era un personatge que havia estat del seguici de Carlemany. Poc després de la mort de Rampó, ocorreguda el 825, es van produir uns fets que van repercutir en gran part al Vallès. Ens referim als incidents protagonitzats pels revoltats Aissó i Guillemó, que, junt amb algun grup de muslims lleidatans, van prendre el domini, entre els anys 826 i 827, de la plana de Vic, a la vegada que portaven a terme llargues campanyes de saqueig en terres de la Cerdanya i del Vallès.

Possiblement al final del 827, arran de la petició d’ajuda d’Aissó, va venir un exèrcit cordovès, manat per ‘Ubayd All āh, que després de passar per Saragossa assetjà Barcelona durant dos mesos. Saquejaren la rodalia i marxaren cap a Girona. El retorn també va ser ple de destruccions i saqueigs.

Hom creu que aquest alçament degué tenir un sentit marcadament indigenista i, en especial, antifranc. Corrobora aquesta apreciació la possible identificació del personatge d’Aissó amb un magnat sarraí anomenat Aysun.

Ara bé, fracassada la revolta, l’element indígena, hispanogots la majoria, ja no presentaria mai més cap moviment d’oposició radical al domini carolingi.

Amb tot, el territori central de la Catalunya Vella experimentà al llarg del segle forts trasbalsaments a causa de la contínua subversió i de les noves ràtzies sarraïnes, molt freqüents entre els anys 842 i 846.

Precisament, la campanya de l’any 856 sembla que tingué una certa importància al Vallès. Segons diversos autors, probablement a l’estiu del 856 Mūsà ibn Mūsà de Tudela va reunir les tropes i atacà la frontera de Barcelona. L’exèrcit entrà al territori barceloní, el qual fou saquejat a fons, i aconseguí de prendre el castell de Terrassa, un dels últims de la jurisdicció de Barcelona. Acomplerta la ràtzia, els musulmans es retiraren. Aquests fets es coneixen gràcies als historiadors àrabs ibn Adari, ibn al-Athir, ibn Haldūn i al-Maqqarī (Millàs, 1936, textos 111-114).

Si fos certa aquesta identificació de Terrassa, seria la segona vegada que, al segle IX, surt en referències documentals el “Terracium Castellum” (Abadal, 1926-52, núm. 5). Realment sorprèn tant la individualització de la citació com la referència tan primerenca d’aquest nucli, que possiblement, junt amb la denominació territorial del “pagus Vallense”, siguin les dues citacions medievals més antigues de la comarca.

Creiem que la historiografia tradicional ha negligit l’atenció que mereix la seqüència de poblament Ègara-Terrassa.

La singularitat a què hem fet referència és justificada, en part, amb tres punts que creiem prou objectius. En primer lloc, hi ha un coneixement prou seriós de la municipalitat romana d’Ègara, gràcies a les troballes epigràfiques. La seu episcopal es confirma, també, pel conjunt arqueològic, i per la seqüència documental dels seus bisbes fins l’any 693. Difícilment, en cap altre indret es podria defensar amb més fonament la intervenció arqueològica urbana com a mètode d’estudi.

Quant al segle IX, ben poca cosa més es pot dir sobre el Vallès. Serà al segle següent que ja es disposarà de fonts documentals més abundants.

Amb el manament del comte Guifré el Pelós, d’ençà del 878, el país gaudí d’un temps de pau que ajudà en gran part a la reorganització eclesiàstica i a l’establiment, a partir dels bisbats, d’una àmplia xarxa parroquial, junt amb la represa de l’organització del país per part de l’aristocràcia resistent o de l’exili.

Aquesta presa de poder no és evolutiva, és una nova situació que condueix invariablement a una gran transformació en el nou ordre feudal.

L’organització del territori

A partir de l’alliberament de la ciutat de Barcelona, les referències que hi ha sobre el Vallès i les zones properes del pla i les serralades són poques i concretes. Sempre són referències a moments d’inestabilitat, com l’aixecament d’Aissó, dels anys 826-827, o a les incursions àrabs, les quals al llarg de tot el segle i de manera gradual (anys 815, 841, 852, 885 i 897) busquen sempre el mateix objectiu: el saqueig i l’ocupació de Barcelona.

Tot i que els objectius no s’aconseguiren del tot, hem de creure que hi va haver una certa inestabilitat, almenys en totes les zones circumdants al Pla de Barcelona, com també al llarg del camí natural de la Depressió del Litoral.

Amb tot, segons Anscari M. Mundó, sembla que abans de les ràtzies del 840 hi havia al Vallès tot un entramat parroquial. Segons el mateix autor, però, quedà molt malmès o potser desaparegué cap al final del segle (Mundó, 1961), a causa dels trasbalsaments dels constants atacs musulmans.

El manament de Guifré el Pelós, especialment d’ençà del 878, quan rep els comtats de Barcelona i Girona, s’ha volgut assenyalar com l’inici d’una etapa repobladora, en què, a partir d’una iniciativa comtal, s’organitzà el territori, amb el restabliment de les propietats, la recuperació de les antigues demarcacions parroquials, o el retorn de l’autoritat administrativa i judicial. Tot això juntament amb l’entrada de grups de repobladors procedents de zones amb excedents geogràfics —en aquell moment, les serralades pirinenques—.

Hi ha una altra tendència que des de fa temps defensa la teoria que no foren els comtes els capdavanters de la reorganització del territori, sinó que els mateixos habitants del lloc, junt amb grups de nouvinguts, forçaren les autoritats a organitzar i reforçar el seu domini sobre les terres recuperades.

En l’estudi de Mundó sobre el Vallès, esmentat anteriorment, aquest autor argumenta que els nous pobladors, atrets per unes terres riques i abundants, baixaren de les valls de Ripoll i Sant Joan de les Abadesses per buscar nous assentaments amb càrregues senyorials més febles (Mundó, 1961; Feliu, 1980, pàg. 108).

La generalització d’aquest tipus de propostes pot conduir a la creació de conceptes massa amplis, els quals, en definitiva, tan sols frenen l’avenç de nous estudis.

Gaspar Feliu fa un repàs a la poca documentació que pot aportar algunes xifres sobre demografia medieval. Comenta els ja clàssics exemples muntanyencs: l’acta de consagració de la Seu d’Urgell, per al segle IX, o Baén, al Pallars, les valls d’Àneu, Ferrera i Cardós, la zona de Sant Joan de les Abadesses o la de Ripoll, tots ells amb referències del segle X. Confirma el poblament dens dels Pirineus i Prepirineus, que contrasta amb el baix nivell demogràfic de les planes i zones centrals de la Catalunya Vella (Feliu, 1980, pàg. 107).

Aquesta consideració, que ja s’ha convertit en un tòpic dins la historiografia del país, és difícil d’aplicar amb tanta generalització. Pel que fa al Vallès i altres regions circumdants, creiem que és del tot inversemblant aquest despoblament, especialment al segle X.

A partir de l’estudi del fons documental del cartulari de Sant Cugat, en concret de les referències de la primera meitat del segle X, observem que les nombroses mencions de terres i conreus sempre fan referència a ocupacions i propietats antigues, on pràcticament no s’esmenten terres ermes (Bou, 1988, pàg. 25). Això fa pensar que al Vallès hi havia una població densa i consistent, almenys pel que fa al segle X, ja que la propietat del sòl i la seva explotació es troben en ple rendiment.

A mitjan segle X sembla que els processos de conquesta militar i de repoblació han quedat aturats al Penedès. Pràcticament no serà fins al començament del segle XII que s’aconseguirà la conquesta definitiva, amb l’ocupació de Balaguer, el 1105, i la repoblació l’any 1118 de Tarragona.

Al Vallès, a la darreria del segle X, sembla que hi ha una certa estabilitat, però hem de dir que disposem de poques fonts d’informació per a poder confirmar aquest supòsit.

Al final del segle IX apareix la referència documental sobre l’existència, o més ben dit, sobre el funcionament del conjunt de les esglésies de Terrassa (874), com també la citació, per primera vegada després de la reconquesta, del monestir de Sant Cugat. En un privilegi de l’any 878, atorgat al bisbe Frodoí, es fa esment de les “domus de Sant Feliu i Sant Cugat” a “Octavia” (Scrinium, 1952, fase III: 61). D’aquesta domus de Sant Feliu s’ha comentat la possibilitat que faci referència a l’església de Sant Feliuet de Vilamilans (Mas, 1906-15, vol. 1, pàg. 92), estretament relacionada al llarg del temps amb el monestir de Sant Cugat del Vallès.

A més de la confirmació documental de l’existència d’aquests conjunts, hom pot pràcticament afirmar la permanència dels nuclis de poblament d’època romana, com Ègara-Terrassa, Caldes de Montbui o Rubí. Aquests nuclis, amb més o menys habitants, segurament es mantingueren junt amb molts altres nuclis de poblament agrupat o dispers; això, però, per la poca informació de què disposem, ara com ara és molt difícil de confirmar.

Amb l’entrada al segle X les citacions de conjunts inèdits són un xic més nombroses; gairebé sempre són referències documentals sobre esglésies. El 947 és esmentada per primera vegada l’església de Sant Llorenç del Munt, com també la de Sant Menna de Sentmenat, el 972. Dins l’àmbit civil hi ha una primera referència, de l’any 939, a un castell del Vallès: “Terminos de kastrum Castellare”. De l’any 938 és la notícia sobre una possible casa aloera, amb la referència de la domus de Sant Pere, a Caldes de Montbui (Moreu, 1962, pàg. 205).

Durant el segle X apareixen les primeres referències documentals sobre nuclis de poblament o entitats administratives. Aquestes dades no s’han d’entendre com el producte d’un moment fundacional, ja que en els documents mai no es fa esment d’aquesta qüestió. Sempre són referències de situació, d’alguna venda o d’alguna donació.

Prenem com a base d’un primer estudi el cartulari de Sant Cugat del Vallès (Rius, 1945), on hi ha referències pràcticament a tots els nuclis de poblament actuals, a més d’altres citacions de “locus”, “alodum” o “villam”, les quals fan referència a entitats o espais molt difícils d’identificar. Pel que fa al mot “villam”, hem pogut constatar que sempre que apareix fa referència a una propietat particular amb assignació personal: “villa Domenio” (938) (CSC, doc. 15), “in villa Ariulfo” (945) (ACA, Cart. f. 351v., núm. 1 033), o “ villare de Aulani” (944) (ACA, monac. perg. SC. núm. 8). Aquestes citacions són molt abundants al llarg del segle X. Amb aquesta assignació és representat un establiment aïllat, una explotació agrària portada per un grup familiar, en el qual s’identifica el cap del clan familiar amb el dominus o fundador de l’establiment.

Veiem, doncs, com al llarg del segle X les poblacions apareixen gairebé sempre amb l’assignació de “terminus”:

— 939.- “ de Kastrum Castellare” (Rius, 1945, CSC, I, d. 17) Castellar del Vallès. — 944.- “ locum Kaldense” (Rius, 1945, CSC, I, d. 23) Caldes de Montbui. — 955.- “ termine de Palatio salatan” (Rius, 1945, CSC, I, d. 39) Palau-solità. — 956.- “ termino Cerdaniola” (Rius, 1945, CSC, I, d. 44) Cerdanyola. — 961.- “ termine de Arrahona” (Libri antiquitatum, llibre III, 116, d. 301) Sabadell. — 969.- “ villa de Puliniano” (Alturo, 1985, d. 1) Polinyà. — 973.- “ Palatio Auzido” (Ruis, 1945, CSC, I, d. 101). Ripollet. — 983.- “ valle s. Minati” (Rius, 1945, CSC, I, d. 151) Sentmenat. — 985.- “ termine Barbarano” (Rius, 1945, CSC, I, d. 171) Barberà del Vallès. — 986.- “ terminis Rio Rubeo” (Rius, 1945, CSC, I, d. 173) Rubí. — 988.- “ suburbio pralato… Rixago” (Rius, 1945, CSC, I, d. 217) Montcada i Reixac. — 990.- “ in Mogoda” (Rius, 1945, CSC, I, d. 256) Santa Perpètua de Mogoda. — 993.- “ in Lacera” (Rius, 1945, CSC, I, d. 294) Sant Llorenç Savall. — 999.- “ in torrente de Castrum Gallifa” (Rius, 1945, CSC, I, d. 343) Gallifa.

Amb el poc que hem comentat i amb les dades que ofereix el cartulari de Sant Cugat, podem tenir indicis sobre els trets bàsics del poblament alt-medieval al Vallès. És un poblament fortament arrelat, i dens, on el concepte de la propietat està ja totalment definit entre el dret lliure, el poder de l’església i l’ascendent domini senyorial.

La definició de l’espai geogràfic de l’actual comarca ja apareix de molt antic, i amb el mateix nom actual. L’any 827, en la Vita Ludovici, es denomina com a “ vallensensque regionem” (Astrònom, 1864, col. 956); més tard, en una donació feta l’any 976 al monestir de Sant Cugat, continua la referència de “ in contatum Barch., in Vallense, infra ter(mi)no de Gal(e)cus” (Rius, 1945, CSC, I, d. 113). És una fórmula que en la majoria de documents del monestir apareix repetidament. Cal tenir present, però, que en el mateix cartulari el mot “vallès” s’utilitza, a voltes, per a anomenar el riu Congost; en un document de l’any 957, en fer una afrontació dins el terme de Llerona, diu: “ de hocciduo in ipso rio de Vallense” (Rius, 1945, I, d. 53). No és gens estranya aquesta doble denominació, ja que en definitiva, la vall dels rius Congost i Besòs és la característica geogràfica de la comarca i la justa etimologia del topònim.

Disposem de prou informació de la segona meitat del segle X per a poder elaborar una imatge general de l’espai geogràfic del Vallès. Aquest espai, però, abraça un marc ample, en el qual el paisatge natural es defineix per una àmplia depressió oberta pels extrems, encaixada i protegida per la Serralada Prelitoral i la Serralada Litoral.

Amb la lectura atenta a les escriptures del cartulari de Sant Cugat anteriors al 985, podem imaginar, amb certa aproximació a la realitat, com era el paisatge del Vallès uns dies abans del pas de les tropes d’Almansor.

El domini general a tota la plana és un paisatge agrícola, amb vinyes abundants (vinea) entre camps de cereals (terra, ordeo, frumentum) i horts (ortos) amb arbres fruiters (arboribus, pomíferos) prop de les terrasses fèrtils dels rius i torrents.

Tant a les rieres de Rubí i de Caldes com als torrents de Xercavins i Riusec, i especialment al riu Ripoll, hi ha importants construccions molineres. Pràcticament totes aquestes construccions estaven relacionades amb el monestir, tot i que la seva propietat i explotació, en la majoria dels casos, és participativa entre grups de pagesos i l’abadia.

En la documentació estudiada no hi ha gairebé cap referència d’artigació ni de terres ermes, la utilització del sòl és intensa i el paisatge és del tot ruralitzat. L’expressió constant en la documentació, tant per a compres com per a donacions, és la de “:.. casa, orto, terra et curtes”.

Els camins i les vies són també referències freqüents al llarg de tot aquest segle.

Gairebé sempre, juntament amb els límits i les afrontacions de les propietats, hi ha referències de vies o estrades, les quals corroboren la concepció característica de l’espai medieval, la diversitat de les comunicacions, circumstància que ja han comentat altres autors (Bonnassie, 1979, 1, pàg. 319; Bou, 1988, pàg. 49).

Així, hom identifica una regió amb un ampli traçat de camins i vies, que ja d’antic s’havia convertit en una zona de pas, a causa, precisament, de les característiques físiques de la comarca.

Dins d’aquest paisatge, cal situar les nombroses referències documentals que hi ha, en aquest segle X, sobre els establiments de població. Les mencions són abundants i fan referència a un hàbitat de tipologia variada (“termino, locum, palatio, domus, villa, castro, casas et curtes”), el qual, però, es pot dividir en dos tipus de poblament: agrupat o aïllat. Ja hem comentat anteriorment tota una relació de topònims del segle X que fan esment a llocs de població agrupada i que han perdurat fins avui (956, Cerdaniola-, 969, Puliniano-, 988, Reixago; 990, Mogoda, etc). De les vint-i-tres poblacions actuals, disset ja apareixen en aquest segle i les altres sis al principi del segle XI.

Junt amb aquestes poblacions, hi ha moltes més referències de llocs d’hàbitat, creiem que gairebé totes d’establiments aïllats, els quals a voltes tenen una identitat pròpia (“loco que dicunt ad ipsa Plana” 975, CSC, I, d. 108; “in villare de Aulani” 944, CSC, I, d. 23) i d’altres sense cap mena d’identificació (“cassas nostras” 957, CSC, I, d. 54).

Parròquia rural de Sant Pere de Reixac aïllada en un puig a l’esquerra del Besòs.

Arxiu GEC

Prop d’aquests llocs d’hàbitat i amb una estreta relació amb ells, hem de situar un bon nombre d’esglésies, moltes d’elles aixecades ja en temps visigòtics del bisbat d’Ègara o fins i tot en època del Baix Imperi.

Solament pel que fa a la zona occidental del Vallès, han estat localitzades disset citacions del segle X que fan referència a d’altres tantes esglésies, les quals devien ésser una mínima part de les existents en aquell temps:

— 938.- capella de Sant Pere, —Caldes de Montbui— (Miret i Sans, 1914, doc. 6). — 939.- Sant Sadurní, —Gallifa— (Bosch, 1986, pàg. 98). — 951.- Sant Pere i Sant Fermí, —Rellinars— (Abadal, 1926-50, pàg, 257). — 954.- Sant Llorenç del Munt, —Matadepera— (ACA, monacals, perg. St. Llorenç, carp. 1, núm. 22). — 969.- Santa Maria l’Antiga, —Santa Perpètua de Mogoda— (Alturo, II, 1985b, p. 14, doc. 2). — 972.- Sant Esteve de la Vall. Can Poble, —Matadepera— (ACA, Fons de reserva, docs. diversos, C.111, 3-34). — 981.- Santa Maria de Palau-solità, —Palau de Plegamans— (Miret i Sans, 1914, doc. 14). — 986.- Sant Feliu de Valrà, —Castellar del Vallès— (CSC, I, doc. 173). — 986.- Sant Esteve de Ripollet, —Ripollet— (CSC, I, doc, 173). — 986.- Sant Pere de Rubí, —Rubí— (Oller, 1986). — 986.- Sant Vicenç de Cercèdol, —Sant Cugat del Vallès— (CSC, I, doc. 173). — 986.- Sant Feliu de Vilamilans, —Sant Quirze del Vallès— (CSC, I, doc. 173). — 986.- Sant Pere, a Aqualonga, —Sant Cugat del Vallès— (Mas, 1906-15, IX, doc. 83). — 992.- Sant Pere de Reixac, —Montcada i Reixac— (Mas, 1914, IX, doc. 122). — 995.- Sant Iscle de les Feixes, —Cerdanyola— (Mas, 1910c, p. 120). — 996.- església de Sant Llorenç, —Sant Llorenç Savall— (Martí Bonet, 1980, p. 25, doc. 19). — 998.- església de Santa Perpètua, —Santa Perpètua de Mogoda— (Viñals, 1978).

Hi ha una qüestió que cal valorar amb atenció. Els pocs coneixements que es poden utilitzar, amb una certa coherència, per a bastir una imatge propera a la realitat històrica, són fonts procedents de registres documentals i hem de ser conscients de la seva possible subjectivitat. Però, sobretot, cal entendre que l’aportació documental no genera coneixements tancats i absoluts, sinó que hi ha altres fonts que poden matisar, ampliar i fins i tot rebatre els grans esquemes preestablerts, fets a partir d’estudis documentals.

Quant a l’anàlisi sobre el grau de penetració de l’Església en el Vallès, en època alt-medieval, hem d’incorporar, a la imatge que s’ha apuntat anteriorment, l’establiment de dos conjunts excepcionals: els monestirs de Sant Cugat del Vallès a la plana i el de Sant Llorenç del Munt a la muntanya. Aquestes dues entitats, especialment el monestir de Sant Cugat, al llarg del segle X, es convertiran en els organitzadors de la forta expansió econòmica i social que s’experimenta a la comarca.

Per tancar la visió que hem comentat sobre el paisatge del Vallès, en un temps imprecís de l’època alt-medieval, voldríem insistir en un fet puntual, que creiem, però, que no es pot eludir.

Pel que fa al sector occidental del Vallès, s’han fet al llarg d’aquests últims anys unes tres o quatre intervencions arqueològiques en esglésies o conjunts religiosos, les quals, amb intensitat i resultats diferents, han aportat, però, nous coneixements sobre l’establiment i l’evolució de l’església en aquestes demarcacions.

De les primeres dècades del nostre segle, fem referència en primer lloc a les excavacions i restauracions que Puig i Cadafalch va portar a terme entre els anys 1907 i 1920 a les esglésies de Sant Pere de Terrassa, les quals en un primer moment es van interpretar com a un conjunt d’època visigòtica assentat sobre les restes d’una casa o conjunt romà (Puig i Cadafalch, 1915-20, pàg. 747).

Antiga parròquia de Sant Pau de Riu-sec, al veïnatge de Sabadell.

TAVISA-J. Todó

Entre els anys 1931 i 1933 es realitzaren un seguit d’excavacions al monestir de Sant Cugat del Vallès, les quals permeteren descobrir al claustre les restes d’una basílica rectangular d’un probable caràcter funerari, a la qual, entre els segles VI i VII, es va afegir un absis amb planta interior de ferradura i poligonal per fora (Ambrós, 1981).

A l’església de Sant Pau de Riu-sec de Sabadell, també gràcies a les excavacions que es van fer entre els anys 1979 i 1982, es posà al descobert una nau i la capçalera d’un petit temple del segle VII, obrat tot sobre les restes d’un conjunt tardoromà (Roig, 1982, pàg. 166).

També dins del terme municipal de Sabadell, a l’església de Sant Julià d’Altura, s’ha elaborat recentment un estudi arquitectònic del conjunt i s’han pogut identificar una colla de nous elements que presenten una dinàmica estructural força interessant. Sobre una torre, probablement funerària del segle I o II dC, s’obrà una església preromànica amb una seqüència àmplia de refeccions que arriben fins al segle XVII (Roig, 1988, pàg. 56).

Arran de les poques intervencions o revisions arqueològiques que s’han fet a les esglésies vallesanes, els coneixements que en tenim avui dia han arribat a un nivell al qual les fonts documentals mai no podran accedir.

És per això que voldríem defugir esquemes rígids i definitoris, en els quals és impossible d’introduir qualsevol revisió. És molt difícil d’acceptar criteris com, per exemple, que al Vallès no es conserven esglésies de tradició visigòtica perquè aquestes van ser destruïdes en la vint-i-tresena expedició d’Almansor al comtat de Barcelona, l’estiu de l’any 985.

Hom ha atribuït a aquest esdeveniment bèl·lic unes repercussions, pel que fa al Vallès i a la ciutat de Barcelona, que són difícils d’assumir.

Hom ha entès la presa i la destrucció de Barcelona per les tropes d’Almansor el 6 de juliol del 985 com una conseqüència dels canvis que hi hagué a Còrdova després de la mort d’al-Hakam. Tot i les bones relacions que hi havia entre el comte Borrell i Còrdova, Almansor decantà les seves pressions de càstig vers les zones de domini cristià.

De totes les conseqüències que es van generar amb aquest esdeveniment, sembla que una de les més rellevants va ser la creació de nombrosos captius; amb les gestions del seu rescat o les incidències del seu retorn o defunció, es va produir una gran quantitat de documentació, la qual, a causa del nombre d’escriptures conservades, s’ha magnificat amb excés i ha distorsionat la realitat dels fets.

Això es desprèn del documentat estudi de M. Rovira, on es presenta nova documentació sobre els fets del 985 i, en especial, de les seves conseqüències posteriors (Rovira, 1980, pàg. 36).

Com a balanç provisional dels esdeveniments, no entenem que sigui tan alt el nivell de destrucció que s’ha volgut proposar normalment. Creiem com a més probable una acció violenta a fora del recinte murallat de Barcelona, en els burgs —el monestir de Sant Pere de les Puelles n’és un exemple—. A l’interior de la ciutat l’atac és ràpid; el saqueig i la presa de captius rellevants serà el principal objectiu, amb l’incendi final a la retirada. Amb tot, hi hagué una ràpida recuperació de la dinàmica de la ciutat, i la represa de l’activitat dels grans personatges supervivents fou immediata (Feliu, 1982, pàg, 51).

El monestir de Sant Cugat fou, segons la tradició, l’indret del Vallès on se centrà la destrucció més devastadora, que comportà també la desaparició per mort o captivitat de la totalitat de la seva comunitat.

Gaspar Feliu ha estudiat i puntualitzat els fets. Segons aquest autor, es dugueren a terme unes accions, evidentment intenses, sobre el cenobi, el monestir fou saquejat i es perdé una part de l’arxiu, però sembla que l’estructura de l’edifici no fou afectada i que, en una comunitat de vint persones, hi hagué deu morts o captius (Feliu, 1982, pàg. 53).

Pel que fa a l’ordre social, al final del segle X apareixen ja unes marcades diferències socials, que precisament no creiem que siguin conseqüència de l’escomesa amirita del 985. El propietari pobre, forçat per unes necessitats que no acabem d’endevinar, ha d’empenyorar o vendre les terres. Amb aquesta congestió i els guanys de les accions militars s’engrandeixen ràpidament tant el poder eclesiàstic com el senyorial, i l’aristocràcia accedeix a un nou concepte de la propietat. Amb això, el domini alodial tendeix a desaparèixer i a la vegada ajuda a l’aparició d’una feudalització prematura. És l’accés a una nova societat.

El poder polític: comtes i magnats

Després de reconstruir les zones més o menys alterades per l’escomesa d’Almansor, o sia les marques del Migdia i de Ponent, el comte Borrell ja havia consagrat, abans de la seva mort, la independència de fet dels seus dominis.

El comte deixà al seu successor, el jove Ramon Borrell (992-1018), el nucli essencial dels comtats catalans: Barcelona, Girona i Osona.

Amb aquest domini, que ben aviat serà l’eix vertebrador d’una Catalunya naixent, Ramon Borrell es converteix des d’un primer moment en un autèntic sobirà. Dona preceptes, disposa del patrimoni fiscal, o apropa les relacions amb Roma, durant el pontificat del monjo Gerbert (Silvestre II), a la recerca de la consolidació de la independència de la cort franca.

Tot i que afrontà la ràtzia d’al-Malik el 1003, el comte de Barcelona, junt amb la intervenció de nobles i barons, comandà set anys després una expedició a Còrdova, per ajudar a entronitzar l’omeia Al-Mahdi. Es creu que la motivació principal de la “cavalcada” era l’or musulmà, i que en definitiva s’aconseguí, sia en forma de soldades o del saqueig, o de les pàries, o de tot plegat. Sembla que, com a valoració final, fou positiva. El mateix comte va repetir l’experiència altres vegades.

Tot al llarg del segle X millorà la producció del camp. La recuperació i l’expansió de la propietat agrària de caràcter lliure havia arribat ja al seu límit i els excedents agrícoles condicionaren l’aparició de mercats urbans amb una dinàmica comercial pròpia. Després de molt temps d’estancament, l’agricultura tornà a produir beneficis.

D’altra banda, l’aristocràcia, amb els pelegrinatges i les cavalcades per la Hispània, coneix altres horitzons i té noves apetències, per la qual cosa aprofita amb intensitat i vehemència l’expansió que han generat els nous progressos.

Aquest desenvolupament de l’economia catalana transforma, abans ja del 1050-60, l’equilibri de forces que hi havia dins de la societat. L’aristocràcia s’enriqueix després d’oprimir una gran part de la pagesia lliure. El poder comtal perd força i, com a conseqüència, l’equilibri polític del país és amenaçat.

Al camp, les ruralies són atacades amb violència per grups armats i a cavall, els milites reclutats per la noblesa. Amb aquestes coaccions, la pagesia és sotmesa al “ban dels castellans”, sota una nova forma d’opressió: la “senyoria banal”.

La noblesa dominant instaurà un règim d’exaccions, que en legalitzar-se es transformaran en els “mals usos”. Aquestes exaccions, aplicades sobre la renda dels pagesos i antics aloers, es convertiran en la base econòmica de la nova societat feudal.

Aquesta ofensiva per part de la noblesa es generarà dins l’àmbit dels castra. En aquests castells amb districte propi, dels segles IX i X, els “vicaris” exercien el seu càrrec com a funcionaris públics.

A partir del segle XI, aquests personatges esdevenen senyors privats i converteixen els antics castra en “senyories”, des d’on exerceixen el poder i l’autoritat sense control sobre la pagesia indefensa.

Aquest procés de senyoralització que es produeix durant la primera meitat del segle XI està molt lligat a la manca d’autoritat comtal, junt amb altres factors que ja hem comentat abans.

A les terres del comtat de Barcelona, els conflictes entre el comte Ramon Berenguer I i l’aristocràcia revoltada van prendre una evolució una mica diferent que a la resta de la Catalunya Vella.

Els senyors dels castells, “varvassors” o “castlans”, amb els seus milites, s’oposaren fortament a les condicions d’alliberament que els comtes havien atorgat a les comunitats rurals. Recordem ara la concessió de franqueses que l’any 1025 (ACA, Berenguer Ramon, I, núm. 50) havia establert Berenguer Ramon I per als habitants de diversos llocs del comtat, un dels quals fou el Vallès (Balari, 1964, pàg. 509). Doncs bé, els privilegis de què gaudia l’Església sobre la propietat de les terres també va ser motiu de forta oposició.

Amb tots aquests enfrontaments, l’autoritat comtal mantenia encara l’ajut d’una gran part dels sectors que s’oposaven a la violència creixent de la “nova aristocràcia”.

Alguns jutges i representants de la vella noblesa, com també la jerarquia eclesiàstica i les comunitats pageses, van fer costat, aquesta vegada, a l’acció defensiva dels comtes.

Amb la renúncia de Sanç Berenguer, l’any 1048, a favor del seu germà, el comte Ramon Berenguer, sobre la marca meridional de Barcelona, s’encengué la rebel·lió del noble Mir Geribert i els seus fills contra l’autoritat comtal.

Mir Geribert havia reunit sota la seva propietat, d’una banda per herència, d’altra banda pels seus dos matrimonis (amb Dispòsia de Santmartí i Guisla de Besora), com també per compres i donacions, gran part del Penedès (Olèrdola, Ribes, Subirats, Sant Martí, Cubelles, Lavit), el castell d’Eramprunyà, el de Port de Montjuïc, el de Montbui i extensos alous al Vallès.

Doncs bé, ja sigui com s’ha dit, l’any 1048 amb la renúncia de Sanç Berenguer, o possiblement uns anys més tard, Mir Geribert s’alçà obertament contra el comte i es va vendre les “franqueses” d’Olèrdola i les del Vallès, de les quals n’apropià algunes i en damnificà d’altres. En definitiva, va negociar amb les llibertats d’uns homes que les havien aconseguit directament de les autoritats comtals.

El 1052 Ramon Berenguer sotmeté els revoltats a un judici, on s’establia que si Mir Geribert i els seus feien reparació dels danys, aquests tornarien a la gràcia del comte.

Mir, sabedor de les dificultats en què es trobava el comte, feu cas omís de la sentència i es recruaren els atacs d’hostilitat contra el comte i els seus incondicionals.

S’apoderaren d’una bona part de l’herència de Gombau de Besora, el seu sogre, dins la qual figuraven, al Vallès, les parròquies de Sant Pere de Bigues i Sant Esteve de Palaudàries, com també altres terres i feus del vell terme de Montbui.

L’atac a les propietats dels fidels del comte, com el senescal Amat Eldric, o Ramon Guifred, els germans Ramon i Oliva Seniuld o el jutge Guillem Borrell, fou també un dels objectius primordials de Mir Geribert. S’arribà a enfrontaments sagnants. Al Vallès es produí la mort de diversos cavallers, com la de Guillem Guadald (Liber feudorum maior, I, doc. 301).

El 1059 el comte dictà sentència contra Mir Geribert, el qual, amb pactes complementaris, l’acceptà.

Mir, Guisla, Bernat i Gombau cedien el castell de Port de Barcelona als comtes, junt amb altres propietats del comtat d’Osona. Així mateix, retornaven totes les franqueses i batllies que s’havien apropiat al Vallès.

Amb la renúncia a la possessió del castell de Montbui, els comtes atorgaven en compensació a Mir Geribert alguns drets i rendes sobre les parròquies de Sant Pere de Bigues, Sant Esteve de Palaudàries, Sant Feliu de Codines, Sant Mateu de Montbui, Santa Eulàlia de Ronçana, Sant Genís de l’Ametlla, Sant Andreu de Samalús, Sant Julià de Lliçà i Santa Maria de Caldes, que formaven el terme del castell de Montbui, de les quals Mir ja s’havia apropiat de temps enrere (Sobrequés, 1980, pàg. 55).

Vista àeria del nucli antic de la vila de Terrassa amb la torre del castell palau envoltada d’edificis moderns i l’església parroquial del Sant Esperit en primer terme.

TAVISA-J. Todó

Veiem, doncs, com a cloenda d’una etapa en què l’estructura social del país acabava de rebre un canvi espectacular, com el poder comtal havia redreçat unes estructures en crisi i a la vegada consolidava un nou tipus de societat, coneguda ja a partir d’ara com a societat feudal. La xarxa de vincles de fidelitat i homenatge entorn del comte barceloní s’estengué ràpidament per tot el país. Els antics comtats carolingis funcionaven sota una organització graonada de poders i encapçalada per l’autoritat comtal.

A partir dels anys 1060-70, tots els personatges amb poder o amb funcions d’administració, com vescomtes, senescals, veguers, castlans, cavallers, batlles, jutges, i dins l’àmbit de l’església, també els bisbes i els abats, es van vincular al comte, sota jurament de fidelitat i d’homenatge. Amb tot, el poder del comte va tornar a prevaler per sobre de tots els homes del país.

L’àmbit d’administració local va continuar essent el castell, ara sota la nova atribució de castell termenat. L’antic senyor del castell, que temps enrere actuava com a funcionari públic, al final del segle XI apareix ja com a vassall del comte. Aquesta societat feudal, que s’estructurava sobre una violència institucionalitzada, havia rebut la benevolència i la benedicció de la mateixa Església. Tot i que alguns grups progressistes del clergat, com el de l’abat i bisbe Oliba, havien creat les assemblees de pau i treva de Déu i les immunitats de les sagreres parroquials, l’enfrontament entre la voluntat del clergat i la violència de la noblesa es va acabar en un compromís d’acceptació i respecte als propis interessos.

L’organització militar: els castells i els seus termes

Mapa del Vallès Occidental amb la senyalització de totes les fortificacions anteriors al 1300, de les quals es tenen notícies.

M. LI. Ramos

Vegeu: Castells i edificacions militars del Vallès Occidental anteriors al 1300

Els veguers són ja a partir del segle X els delegats locals del comte, a qui representen dins el terme o espai administratiu del castrum. La funció que exerceix un veguer és d’un ampli abast, i s’aplica dins de tot el territori de la castellania. Són competències públiques, tant d’ordre fiscal i judicial com militar.

Sembla que la divisió o la subdivisió del país en aquestes unitats termenades fou d’iniciativa comtal. Precisament, al Vallès, gairebé tots els castells estudiats apareixen sota la sobirania absoluta dels comtes. Però, com indica la documentació, no és fins al principi del segle XI que els comtes tenen aquest domini sobre la majoria dels castells (entre els segles XI i XII: els castells de Vacarisses, Ribatallada, Pera, Rocamur, el castell palau de Terrassa, els de Barberà, Castellar, Montcada i Gallifa). A partir dels actes d’infeudació i dels juraments de fidelitat —l’any 1074, Berenguer Bonfill, que actuaria com a castlà, va jurar fidelitat al seu senyor, el veguer Guillem Bernat d’Òdena (ACA, Ramon Berenguer I, perg. 464)—, coneixem tot aquest grup de personatges rellevants, els veguers i la majoria de castlans, possiblement els individus més vinculats a la seva demarcació, ja que eren els que habitualment residien als castrum.

La Torrota de Vacarisses, un dels testimonis d’arquitectura militar més antics de la comarca.

V. Buron

El castlà disposava normalment d’una guarnició, el que se’n diu “la mainada del castlà”, formada pels milites, els quals procedien de les categories superiors de la pagesia alodial. Estaven vinculats per “homenatge soliu” al castlà, que els manava, i sotmesos al veguer o senyor del castell. La fortuna dels guerrers consistia en la possessió de dos a quinze masos o peces de terra, obtinguts o bé per herència o bé per adquisició en concepte d’alou o de feu. Una part de la seva riquesa material eren els equipaments militars, com ara cavalls, selles de muntar, ausbergs o espases.

Al Vallès Occidental hem identificat dinou conjunts als quals es pot atribuir una característica comuna: disposen tots d’un espai o territori termenat. N’hi ha que són de gran extensió, com el Terracium Castellum, tot i que últimament (Borfo, 1987, pàg. 138) s’han apuntat les dificultats que hom troba a l’hora de determinar els límits d’aquest gran terme. D’altres eren més reduïts, com el castell de Rocamur, avui dia del terme de Sant Llorenç Savall, el castell d’un petit alou o terra franca de domini comtal que delimitava la seva circumscripció a l’àmbit natural de la vall (Pladevall, 1980, pàg. 273).

Sense cap mena de voluntat d’ordenació cronològica, s’exposen totes les primeres notícies documentals que fins avui coneixem dels castells vallesans:

— 801.-” Terracium Castellum” (Abadal, II, 1952) — Terrassa. — 939.-” Terminos de Kastrum Kastellare” (Rius, 1945, CSC, I. D. 17) — Castellar del Vallès. — 960.-” Castelle Azano” (Rocamur) (ACA, Monacals d’Hisenda - Sant Llorenç del Munt, n° 6) — Sant Llorenç Savall. — 978.-” Castrum Petra” (ACA, Monacals Univer. Lligall 72, calaix, 41, Sant Benet de Bages, núm. 90) — Sant Llorenç Savall. — 986.-” Castrum Rivo Rubeo”(Mas, 1909, IX, pàg. 58) — Rubí. — 999.-” in torrente de Castrum Gallifa” (CSC, I, doc. 343) — Gallifa. — 1005.-” Castrum vocitatem Barberano” (Mas, 1909, IX, pàg. 100) — Barberà del Vallès. — 1013.-” Castrum episcopalem olim vocatum Bene Vivere” (as, 1909, IX, pàg. 144) — Castellbisbal. — 1017.-” Kastro de Gante” (Mas, papers inèdits de l’Arxiu Històric de Barcelona, Barcelona s/d.) — Sentmenat. — 1021.-” Castrum Vacherices” (Liber Feudorum Maior, II, pàg. 9) — Vacarisses. — 1023.-” cum Castrum de Montekandano” (Liber Feudorum Maior, I, pàg. 232) — Montcada. — 1049.-”.. ipso Castro de Arrahona” (ACA, perg. 105, de la col. Ramon Berenguer I) — Sabadell. — 1059.-” Chastrum de Montbui” (Liber Feudorum Maior, I, pàg. 480) — Bigues. — 1065.-” sancti Minati ad ipso Kastro”(Arxiu particular de la casa Fritós de Sentmenat, perg. original) (Moreu, 1961, apèndix, 8) — Sentmenat. — 1123.-” Castell de Vallparadís” (Els castells catalans, vol II, pàg. 153) — Terrassa. — 1136.-” Castrum de Ribataiada et” (Liber Feudorum Maior, I, pàg. 480) — Ribatallada (Castellar del Vallès). — 1173.-”Costris de Castellar et de Ripa incisa” (Català, 1969, II, pàg. 118) — Castellar del Vallès. — 1225.-” Castrum nostrum de sancto Martiale” (ACA, perg. 259, Jaume I) — Cerdanyola. — XIV.- Castell de Palau de Plegamans (no he trobat cap ref. doc), (Català, 1969, pàg. 96) — Palau de Plegamans.

Voldríem comentar, des d’un punt de vista clarament arqueològic, les característiques d’aquests castells, tot i que el fet que alguns estiguin molt deteriorats i que altres hagin sofert fortes transformacions dificulta l’intent d’individualitzar-ne la dinàmica estructural. En l’elecció del lloc d’emplaçament de cada una d’aquestes construccions ha d’intervenir, entre d’altres premisses, un factor decisiu com és el de la seva pròpia funció: per a què servien aquestes construccions? És precisament aquesta motivació la que provoca, en un primer moment, l’elecció, per generar entre els dos elements —funció i espai— la construcció adequada per a un objectiu precís.

Castell de Vallparadís, prototipus de residència palau fortificada, més tard convent cartoixà.

D. Ferran

Vista aèria del castell de Sentmenat, molt modificat en èpoques gòtica i renaixentista.

cedida per l’Ajuntament de Sentmenat

La paraula castell comporta, moltes vegades, un doble significat. A partir del segle XI, en la documentació que nosaltres hem consultat, ja no apareix la forma de “in terminos de castrum”, sinó que ja és la paraula “castrum” o “castro” tota sola, la que fa referència a una circumscripció administrativa o un espai termenat. Altra volta, amb la designació del castro, també es fa referència a unes construccions on se centralitza la gestió d’unes determinades funcions de poder i de control sobre un territori amb uns límits creats ja de temps enrere.

Si aquestes construccions, amb el temps, perden la seva funció original, i si no es reutilitzen els seus espais per a altres activitats, cauen en desús i entren en un procés irreversible de ruïna. En aquestes circumstàncies, avui, al Vallès, hi ha quatre conjunts identificats; el castell de Guanta, al terme de Sentmenat, els de Rocamur i de Pera (Ferrando, 1983, pàg. 8) a Sant Llorenç Savall, i el que havia estat castell d’Arraona, al terme de Sabadell.

De tots aquests castells, el castell de Pera té encara restes de murs abundants, molts dels quals es conserven fins a una bona alçada.

Gairebé amb tota seguretat, aquest conjunt és dels que es manté més sencer de tota la comarca.

La planta original del castell és simple i s’aprofità per al seu assentament un turó encinglerat. Ara s’hi aixeca una muralla irregular, que circumda el cim de la penya, un gran pati a cel obert i un conjunt d’estances que envolten el basament d’una torre quadrada. Prop de l’entrada del recinte i a l’interior es conserven, encara avui, les restes de la nau de la capella del castell. Aquesta construcció junt amb les estances que envolten la torre són obres posteriors a la construcció original, obrada segurament a mitjan segle X.

Aquest tipus de construcció és la que nosaltres creiem que correspon al moment en què es va generar la seva funció inicial.

Això, però, no vol dir que tots els altres conjunts castellers tinguessin una seqüència paral·lela, ni tampoc un mateix origen funcional.

Hi ha altres castells que encara s’utilitzaren, els quals experimentaren fortes remodelacions de les estructures internes. Són construccions evolucionades, com la dels castells de Gallifa i de Montbui, i fins i tot el de Montcada, que, tot i que no en queda ni el terreny sobre el qual s’aixecava, per les referències que se n’han conservat, era una de les construccions castelleres més completes de la zona.

En altres conjunts, la reutilització de l’obra ha arribat a canviar radicalment la seva funció original; pràcticament tots els antics castells situats a la plana es van transformar en centres importants d’explotació agrària o també en palaus residencials, els quals són precisament els més abundants (Barberà, Palau de Plegamans, Castellar, Sant Marçal, Ribatallada o Sentmenat).

Altres, els castells de Terrassa i Rubí, potser per la seva situació, han tingut una evolució molt diferent de tota la resta.

El “Terracium castellum“de l’any 801 (Abadal, 1952, vol. II) i el “Castrum Rivo Rubeo“del 986 (Mas, 1909, IX, pàg. 58) són entitats que es creen dins d’uns nuclis antics de poblament agrupat; tots dos són centres urbans clarament identificats en època romana.

Cal que fem esment d’una circumstància un xic especial que es dona en aquesta comarca, tot i que creiem que no és un fet aïllat: cap d’aquests establiments castellers no ha generat poblament agrupat al seu rodal.

Veiem, doncs, que en el moment de l’aparició d’aquestes construccions, als segles X i XI, el poblament ja està creat d’antic, i fins i tot els espais administratius que estan sota el control dels castra són circumscripcions ja existents en temps reculats.

Les jurisdiccions de poder més representatives del Vallès medieval són encapçalades per la casa comtal de Barcelona. Una vegada ja iniciat el procés de feudalització, la supremacia del casal de Barcelona era palesa; els comtes actuaren en aquesta zona amb plena autoritat i poder. Les altres forces són, com a entitats religioses, els monestirs de Sant Cugat del Vallès i el de Sant Llorenç del Munt, aquest últim dependent en gran part del cenobi de Sant Cugat.

Els Montcada (primer llinatge).

AFE

Dins l’ordre civil, unes altres forces importants són, d’una banda, l’extensa jurisdicció del terme de Terrassa, i en especial la poderosa senyoria dels Montcada, que amb la figura del gran senescal Guillem Ramon (v. 1090-1173) polaritza tot el significat del poder feudal (Shideler, 1987).

Ja molt per sota d’aquestes institucions, hi ha tot un munt de personatges, veguers, batlles i castlans, els quals, encara que detenen poders als castells termenats, malviuen moltes de les vegades i oprimeixen la classe inferior, els rustid.

Tant per referències documentals com per recerques arqueològiques, s’han identificat uns establiments com a cases fortes o domus, on veiem materialitzada la construcció principal de totes aquestes citacions documentals, tan freqüents en aquests segles: vilar, alou, dominicatura, domus.

Com a restes de construccions que poden correspondre a aquestes formes que comentem, cal esmentar a Can Mitjans de la Guàrdia, a Viladecavalls, la domus de Santiga del terme de Santa Perpètua de Mogoda. A Terrassa hi ha les restes de la “fortitudinis de Toudello”, situada al costat mateix de l’ermita de Sant Miquel de Toudell.

Sant Sebastià de Montmajor centra un petit nucli rural encara amb vida.

TAVISA-J. Todó

També amb unes característiques semblants situem el conjunt de la Torre Vella de Sant Sebastià de Montmajor i les runes del Turó del Prat de Dalt, tots dos situats dins el terme municipal de Caldes de Montbui.

Hi ha una altra citació, entre l’extensa documentació del cartulari de Sant Cugat, que fa referència a uns espais administratius o fiscals, denominats “Palatio” o “Palacio”. Tenim en un indret de Ripollet, o a Ripollet mateix, el” Palacio Audit o Auzit” (CSC, I, doc. 180); a l’actual Palau de Plegamans apareix el “Palatio salatan“(CSC, I, doc. 353); el “Palatio serpentis“(CSC, III, doc. 934) a Sant Cugat del Vallès (Mañé, 1980, pàg. 11), o el “Palatio fracto“(CSC, II, doc. 454) a Terrassa; també a l’actual terme de Sabadell apareix la referència, del 985, de “ipso palacio de Riosicco“(CSC, I, doc. 172).

Hom ha interpretat que el mot palatio (Bonassie, 1979, 1, pàg. 131) designa possessions comtals i vescomtals, o feus de funció, i sembla fer referència a un edifici públic notable, i molt sovint també a un centre públic administratiu.

L’organització eclesiàstica

Mapa del Vallès Occidental, amb la senyalització de totes les esglésies anteriors a l’any 1300, de les quals es tenen notícies.

M. LI. Ramos

Vegeu: Esglésies del Vallès Occidental anteriors al 1300.

Entre els anys 970 i 971 hi hagué per part d’un sector de l’Església catalana un intent d’independitzar-se de la seu narbonesa. Aquesta acció fou protagonitzada, principalment, pel bisbe Ató de Vic, amb el suport del comte Borrell de Barcelona. Aquesta voluntat, però, es paralitzà momentàniament a causa de l’assassinat del bisbe Ató.

Cap al final del segle X i principi de l’XI la irrupció dels lligams feudals s’ha generalitzat arreu. Amb el redreçament de la casa comtal, la incidència senyorial en les nominacions episcopals es converteix en una gestió habitual. Els clergues tendeixen a integrar-se en l’entramat de les dependències personals.

Els comtes es converteixen en els senyors dels bisbats i els bisbes cada vegada es troben més lligats al poder i als interessos de la casa comtal.

En aquest estat de coses, però, gràcies als concilis de Girona (1068) i Besalú (1078), entren noves idees i plantejaments més avançats.

El trencament definitiu de la dependència de les diòcesis catalanes de la metròpoli de Narbona fou afavorit, amb un cert èxit, pel bisbe de Vic, Berenguer Sunifred (1076-1099).

Amb la trajectòria de Ramon Berenguer III, a la vegada que s’enforteix la casa comtal de Barcelona, apareix, per sobre del mateix comte, Oleguer, la gran figura eclesiàstica que, amb l’assignació de l’arquebisbat de Tarragona, regí la diòcesi de Barcelona entre els anys 1116 i 1137.

El bisbe Bertran de Barcelona l’havia introduït a la canònica augustiniana de Sant Adrià de Besòs, que precisament depenia del monestir de Sant Ruf d’Avinyó i d’on, set anys després (1110), Oleguer seria elegit abat.

A la mort del bisbe de Barcelona Ramon Guillem, l’any 1114, Oleguer en fou nomenat successor, i sota les instàncies del comte Ramon Berenguer III el papa Pasqual II va confirmar l’elecció.

Després del nomenament, l’any 1116, s’integrà al seu bisbat l’any següent i obtingué la subjecció del monestir de Sant Cugat a la mitra barcelonina i la restauració definitiva de la metròpoli i la ciutat de Tarragona.

A la segona meitat del segle XII es reorganitzaren les diòcesis i fou en aquest moment que es van consagrar moltes esglésies parroquials i sufragànies.

Les diòcesis catalanes, a més de percebre les rendes senyorials per part dels bisbes com a grans propietaris territorials, es beneficiaven també dels impostos eclesiàstics que gravaven sobre la diòcesi corresponent.

Gràcies a la documentació podem comprovar que en totes les diòcesis les esglésies generen unes rendes que són producte dels drets eclesiàstics que sobre aquestes esglésies s’han anat creant amb el temps.

El concepte de parròquia, tal com s’ha definit, fa referència a una entitat amb un territori delimitat, amb un clergue i un patrimoni propis, els quals depenen d’una diòcesi (Pladevall, 1978b, pàg. 319). Aquesta entitat és una realitat de fet ja de temps antics, possiblement de tradició visigòtica, però, sorprenentment, el mot parrochia no apareix en la documentació fins al segle XI.

Ens referim, és clar, a la documentació que nosaltres hem consultat, i en concret a totes les primeres referències de parròquies del Vallès Occidental:

Segle XI:

— 1006 -Sant Menna (Mas, IX, 1914a, doc. 250). Sentmenat. — 1007-Sant Feliu d’Arrahona (Alturo, II, 1985b, doc. 16). Sabadell. — 1023.- Santa Maria (Rius, II, CSC, 1946, doc. 372). Caldes de Montbui. — 1028.- Sant Pere de Reixac (Casades, 1932). Montcada i Reixac. — 1048.- Sant Salvador (Alturo, II, 1985b, doc. 28-57). Polinyà. — 1053 -Sant Feliu de Vallcarca (Mas, XXII, s.d., pàg. 94). Sant Llorenç Savall. — 1054 -Sant Vicenç de Jonqueres (Català, 1969c, pàg. 114, nota 6). Sabadell. — 1068.- Santa Maria de Palau Solità (Alturo, II, 1985b, doc. 96). Palau de Plegamans. — 1078.- Santa Maria del Castell (Mas, XII, s.d., pàgs. 29). Gallifa. — 1082.- Sant Iscle de les Feixes (Mas, 1910c, pàg. 120). Cerdanyola. — 1089.- Santa Perpètua (Rius, II, CSC, 1945, doc. 731). Santa Perpètua de Mogoda. Segle XII. — 1117.- Castellar Vell (Pladevall, 1980, pàg. 246). Castellar del Vallès. — 1124.- Sant Esteve (Rius, III, CSC, 1947, doc. 872). Ripollet. — 1130.- Sant Cebrià d’Aqualonga (Rius, III, CSC, 1947, doc. 903). Sant Cugat del Vallès. — 1143.- Santa Maria (Mas, XIII, 1921, pàg. 93). Barberà del Vallès.

Segle XIII:

— 1208.- Sant Joan (Sallent, 1987, pàg. 15). Matadepera. — 1243.- Sant Fruitós del Castell (Cardús, 1960, pàg. 90). Terrassa.

És curiós que les dues primeres citacions, el 1006 de l’església de Sant Menna i la de Sant Feliu d’Arraona de l’any següent, siguin referències indirectes; “els parroquians“(Mas, IX, 1914a, doc. 250) a Sentmenat, i “la parròquia de Rahona“(Alturo, II, 1985b, doc. 16) a Sabadell.

A la resta de documents l’esment ja és directe, l’església amb la seva atribució parroquial; “in parrocchia Sancti SalvatorisPoliniano“(ADB, carp. 3A, perg. 161, Fons de Santa Eulàlia del Camp), en una permuta de l’any 1048 sobre una terra situada a Polinyà.

Aquesta presència activa de l’Església dins el món agrari, gairebé obsessiva pel que es dedueix de la procedència dels documents, es manté al llarg de tot el segle XI. Hom ha comentat l’estret lligam que hi ha entre aquest fenomen i les disposicions fixades en les assemblees de pau i treva d’aquest segle, concretament pel que fa a les sagreres (Martí, 1988, pàg. 157).

Aquests fets poden tenir el seu origen en la reunió que l’any 1027 es va fer a Toluges, presidida per l’abat Oliba. En aquesta assemblea es va prendre l’acord de protegir les persones, tant laiques com eclesiàstiques, de qualsevol atac, com també els temples i el rodal immediat.

En tot aquest procés, que es desenvolupà al llarg dels segles XI i XII, participà d’una forma intensa a Barcelona sant Oleguer, que inspirà els acords de la reunió de l’any 1131 a Barcelona, on els decrets pactats es transformaren en matèria d’utilitat pública.

Sembla que les primeres sagreres són una solució proteccionista de l’alou senyorial enfront de l’apetència feudal.

En aquest espai sagrat es podia trobar de tot, des de sitges amb gra i cellers amb tones fins a bestiar del més variat: cavalls, muls, bous, ases, ovelles, porcs, etc. Fins i tot hi ha prou referències per a afirmar que en alguns indrets, dins l’espai de les sagreres, hi havia construccions, magatzems i camins o carrers; era, per tant, una zona urbana protegida.

L’emmagatzemament és, doncs, una creació senyorial i una reorganització, per part de l’església, de l’espai de pagès (Bonnassie, 1981/2, pàg. 112).

L’any 1968 Kennelly va fer un estudi monogràfic sobre el tema de la sagrera al comtat de Barcelona, durant cent anys, entre el 1030 i el 1130 (Kennelly, 1968). Cita com a primera referència una sagrera de l’any 1034, a l’església de Santa Eulàlia de Vilapicina, de l’antic terme de Sant Andreu de Palomar (ACA, lib. Ant., fol. 79, núm. 229).

Vista aèria de Santa Maria de Barberà, petit oasi dins un dels sectors més poblats del Vallès.

TAVISA-J. Todó

Entre moltes altres, fa esment de l’existència de sagreres a les esglésies de Santa Maria de Vallvidrera, l’any 1051 (CSC, II, d. 593), i de Sant Vicenç de Mollet, l’any 1080 (ACB, Lib. Ant., IV, fol. 72, núm 202). Segons aquest autor, les sagreres s’instauraren perquè els pobles veïns a les esglésies es mantinguessin en pau i perquè l’espai dedicat al cementiri es considerés sagrat.

Al Vallès n’hi ha dos exemples, cadascun amb lectures diferents. En primer lloc, l’església de Sant Salvador de Polinyà, sobre la qual Kennelly apuntà les dades arqueològiques de la primera referència, de l’any 1056. Segons Alturo, però, hi ha un document del 1028 on s’esmenta un sagrer (Alturo, 1985, pàg. 77); també descriu la sagrera com un espai urbà, amb casetes i carrers.

En les excavacions que es van portar a terme entre els anys 1979 i 1982 a l’església de Sant Pau de Riusec es van localitzar unes sis sitges a l’interior de la nau, inutilitzades cap al final del segle XII amb terra i materials d’aquest segle (Roig, 1982, pàg. 166).

A més de la constatació de l’existència de sagrers dins l’àmbit actual de l’església de Sant Pau, en una acta de consagració de l’any 1054 ja es fa esment de l’àmbit de la sagrera, amb detalls de la situació i el propietari: “a meridie in domibus sacrariae dictae Ecclesiaehabet domos in sacraria clericus“(ACB, vol. VII de “Dotalies”) (Roca, 1979, pàg. 23).

La conjunció de les dues fonts, documentació i arqueologia, no és, malauradament, una norma freqüent dins el camp de la investigació històrica. Cal aprofundir en la recerca de totes les fonts d’informació, i l’arqueologia n’és una, possiblement la més delicada. Cada dia que passa es perd informació, moltes vegades única i irrecuperable.

Manca, doncs, un treball exhaustiu dins els nuclis de poblament agrupat sobre els barris de sagrera, la qual cosa, si es fes, ampliaria els coneixements sobre la dinàmica urbana i els establiments religiosos.

Els ordes religiosos seran arreu una viva presència de l’Església en el camp religiós i fins en l’econòmic. A Catalunya, però, cap orde no va assolir la importància dels benedictins. Els seus monestirs més importants, van ser, pel que fa a les monges, el de Sant Joan de les Abadesses i el de Sant Pere de les Puelles a Barcelona, i quant als monjos, Ripoll, Cuixà, Sant Cugat del Vallès, Sant Benet de Bages i, més tardanament, Santa Maria de Montserrat.

Ja s’han comentat abans les etapes inicials del monestir de Sant Cugat. L’activitat inicial, entre el 930 i el 950, s’aplica sobre un territori ja estabilitzat, on la propietat i l’explotació del medi s’ha generalitzat de fa temps. Sant Cugat entra de ple dins la dinàmica dels altres cenobis catalans de l’època; creiem que el monestir no va contribuir a consolidar la prepoblació de la comarca, segurament perquè mai no va estar despoblada.

El monestir, amb una etapa inicial de donacions, referma el poder sobre pràcticament tota la comarca. A partir del 980 es portarà el control econòmic de gairebé totes les zones més productives de la regió.

És a partir del final del segle X que l’increment de propietats del monestir es fa, pràcticament tot, amb compres en efectiu, a la vegada que l’explotació d’aquestes propietats és molt intensa. Nosaltres creiem que al final del segle X ja s’aplicaven al Vallès les formes feudals d’explotació, amb el monestir com a principal protagonista.

L’any 986 es va reemprendre la vida comunitària amb el privilegi de Lotari, atorgat a l’abat Odó, on es confirmaren totes les antigues possessions del cenobi.

A partir de l’any 1013 el monestir es refà gràcies a l’empenta de l’abat Guitard. En aquest segle hi ha una gran dinàmica constructora. Però serà durant el segle XII que es portarà a terme una gran obra, amb la construcció de l’actual església i els claustres.

Mentrestant, al cim de la muntanya de Sant Llorenç, a la serralada de l’interior, hi ha una petita església, que ja havia estat unida al monestir de Sant Cugat i que, gairebé al llarg de 75 anys, viurà l’etapa de més esplendor de la seva no molt llarga vida.

Parlem del monestir de Sant Llorenç del Munt, ja que amb anterioritat a l’atac d’Almansor es comentava la possible existència d’un petit cenobi al cim de la muntanya, però això no s’ha pogut confirmar de cap manera.

Sí que és cert, però, que els comtes Ramon Borrell i Ermessenda, aquesta última en especial, van dotar i protegir en gran mesura el monestir.

La fundació definitiva del monestir es degué produir entre els anys 1013 i 1018 sota el patrocini comtal.

Durant l’abadiat d’Odeguer (1029-71) el cenobi va experimentar l’etapa més brillant. Odeguer aconsegueix reconstruir tot el patrimoni del monestir i el nombre de monjos de la comunitat creix.

Per compra i per donacions, bàsicament comtals, el monestir es veu enriquit amb un gran nombre de propietats. Amb la compra de l’església o dels drets parroquials de Sant Esteve de Castellar (Pladevall, 1980, pàg. 47), el monestir s’havia convertit en el senyor alodial del terme de Castellar. Junt amb aquestes operacions, l’abat Odeguer va portar a terme la seva gran obra, que fou la construcció de l’església de l’abadia, que precisament va poder veure consagrada l’any 1064 (Marca, 1688, ap. 255, cols. 1123-1124).

Uns deu anys, entre el 1088 i el 1098, va durar la submissió de Sant Llorenç, junt amb altres monestirs, a l’abat Frotard de Sant Ponç de Tomeres.

El 1098 el comte Ramon Berenguer III va atorgar la unió del monestir del Munt al de Sant Cugat del Vallès, al·legant que el Munt havia estat una antiga possessió de Sant Cugat.

Els segles següents van ser d’una forta decadència, fins que arribà l’exclaustració i el monestir fou totalment abandonat.

Tornant a la plana, a Sant Cugat, l’any 1173 l’abat Guillem d’Avinyó va obtenir de Roma el permís per a organitzar les nombroses possessions del monestir en quatre pabordies: la major, amb termes de Sant Cugat, Ripollet i altres llocs veïns; la del Penedès, amb Capellades, Masquefa, Igualada, Vilafranca i molts altres llocs dispersos per la comarca; la de Palau, amb Gualba, Palautordera i altres llocs del Vallès Oriental; i finalment la del Llobregat, amb Sarrià, el Prat i llocs propers al riu.

En menor escala incidiren al Vallès els ordes militars, amb la comanda templera de Palau del Vallès o Palau-solità, i els cistercencs, amb el fallat intent d’establir-se a Cerdanyola l’any 1151, que aviat passà a Santes Creus. Dins l’aspecte humà del moviment monàstic medieval hi va haver monjos o abats que van destacar en el seu temps per la vàlua intel·lectual o personal. A Sant Cugat destaquen els noms de Gomar, monjo de Sant Cugat i bisbe de Girona (939-952), que cap a l’any 940 va escriure una història dels reis francs, com també Berenguer, abat de Sant Cugat i després bisbe de Barcelona.

Pel que fa a l’àmbit intel·lectual, cal tenir present la producció literària dels escriptoris dels monestirs. El de Sant Cugat va ser també un centre prolífic, però hem de constatar que, desafortunadament, tant l’escriptori de la catedral de Barcelona com el del monestir de Sant Cugat resten encara en gran part desconeguts per la manca d’estudi dels fons conservats.

L’estudi dels fons documentals dels dos grans monestirs no es pot ajornar, i tampoc no s’ha de permetre destrucció sistemàtica del patrimoni arqueològic, ni el d’aquí ni el d’enlloc. Albert Roig i Deulofeu

Bibliografia

• Ramon d’ Abadal i de Vinyals: Catalunya Carolíngia II. Els diplomes carolingis a Catalunya, 2 vols., Institut d’Estudis Catalans, Barcelona 1950
• Ramon d’ Abadal i de Vinyals: Els primers Comtes Catalans, Biografies catalanes, vol. 1, ed. Vicens Vives, Barcelona 19803. S. Alavedra i Invers: Les ares d’altar de Sant Pere de Terrassa, vols. I-II, Terrassa 1979
• S. Alavedra i Invers: De la troballa de l’ara d’altar paleocristiana de Sant Feliu del Racó o de Vallrà (Castellar del Vallès), “Arrahona”, Publicació del Museu d’Història de Sabadell, 2a època, núm. 10, Sabadell 1980, pàgs. 74-77
• J. Alturo i Perucho: Diplomatari de Polinyà del Vallès. Aproximació a la història d’un poble del segle X al XIII, Universitat Autònoma de Barcelona, Bellaterra 1985
• J. Alturo i Perucho: L’arxiu Antic de Santa Anna de Barcelona del 942 al 1200. Aproximació històrico-lingüística, Barcelona 1985
• J. Ambrós i Monsonís: El monestir de Sant Cugat del Vallès, Oikos Tau, Vilassar de Mar 1981
• Astrònom: Vita Ludovici Pii, ed. J.P. Migne, Patrologiae cursus completus, Paris 1864
• J. Balari Jovany: Orígenes históricos de Cataluña, vols. I, II, III, Instituto Internacional de Cultura Románica, Abadia de Sant Cugat del Vallès, Sant Cugat del Vallès 19642
• C. Baraut: Les actes de consagració d’esglésies del bisbat d’Urgell, “Urgel·lia”, núm. 1, la Seu d’Urgell 1978, pàgs. 11-182
• J. Barberà i X. Dupré: Els laietans: un assaig de síntesi, “Fonaments”, Prehistòria i Món Antic als Països Catalans, núm. 4, Curial Ed., Barcelona 1981, pàgs. 31-86
• M. Barceló: La invasió àrabo-musulmana i Catalunya, “Dossier. Els orígens de la nació catalana”, “L’avenç”, núm. 78, Barcelona 1978
• X. Barsal: Les mosaïques romaines et médiévales de la Regio Laietana (Barcelona et ses environs), Barcelona 1978
• X. Barral: L’artpre-romànic a Catalunya. Segles IX-X, Edicions 62, Barcelona 1981
• Pròsper de Bofarull i Mascaró: Los condes de Barcelona vindicados, y cronologia y genealogia de los reyes de España considerados como soberanos independientes de su Marca, vol. I-II, Imprenta de J. Oliveras y Montmany, Barcelona 1836. Obra reimpresa modernament
• P. Bonnassie: Catalunya, mil anys enrera (segles X-XI), Col·lecció Estudis i documents, núms. 31 i 32, Edicions 62, Barcelona 1979, 2 vols
• A. Borfo i Pere Roca: D’Egara a Terrassa, “Història de Terrassa”, Col·lecció Papers de Ciutat, núm. 1, Ajuntament de Terrassa, Terrassa 1987, pàgs. 125-194
• A. Bosch: Gallifa, abans i ara, Col·lecció Antropologia, ed. El Llamp, Barcelona 1986
• X. Bou i Palmés: El monestir de Sant Cugat en el segle X. La formació del domini vallesà, Estudis santcugatencs, núm. 5, ed. Estudis santcugatencs, Sant Cugat del Vallès 1988
• S. Cardús: Terrassa medieval. Visió històrica, Tallers gràfics Joan Morral, Terrassa 1960
• J. Casades: El campanar de l’església de Sant Pere de Reixac, “Butlletí del Centre Excursionista de Catalunya”, 42 any, Barcelona 1932, pàg. 370
• Els castells catalans, vol. II, Rafael Dalmau Editor, Barcelona 1969
• M. Coll i Alentorn: Els successors de Vitiza en la zona nord-est del domini visigòtic, Reial Acadèmia de Bones Lletres, Barcelona 1971
• J. M. Coll i Jordi Roig: Inventari arqueològic del terme de Castellar (del Vallès), “Plaça Vella”, núm. 20, Castellar del Vallès 1987, pàgs. 5-44
• G. Feliu: L’evolució demogràfica, “Història de Catalunya”, vol. II, Salvat Editores, Barcelona 1980, pàgs. 103-116
• G. Feliu: Al-Mansur, Barcelona i Sant Cugat, “Acta Historia et Archaeologica Mediaevalia”, any III, núm. 3, Universitat de Barcelona, Barcelona 1982, pàgs. 49-54
• D. Ferran i Gómez: L’època tardorromana i l’administració visigoda fins a la presència musulmana (segles del III al VIII), ‘Història de Terrassa”, Col·lecció Papers de Ciutat, núm. 1, Ajuntament de Terrassa, Terrassa 1987, pàg. 109
• A. Ferrando i Roig: Unes ruïnes oblidades: El castell de Rocamur, “Butlletí informatiu”, núm. 65, gener-març, 1983, Unió Excursionista de Sabadell, Sabadell 1983, pàgs. 8-13
• A. J. Forey: The templars in the Corona de Aragon, Oxford University Press, Londres 1973
• Joan Fuguet i Sans: L’arquitectura dels templers a Catalunya, Tesi Doctoral, Facultat de Geografia i Història, Departament d’Art, Universitat de Barcelona, Barcelona 1989
• J. Fuguet i Sans: Els templers a Barcelona, “L’Avenç”, Revista d’Història, núm. 113, gener 1990, L’Avenç SA, Barcelona 1990, pàgs. 6-15
• L. Galobart i Duran: El paisatge del Vallès, Santa Eulàlia de Ronçana 19832
• E. Junyent: Las iglesias de la antigua sede de Egara, “Ampurias”, vols. XVII-XVIII, Barcelona 1955, pàgs. 79-96
• K. S. Kennelly: Sobre la Paz de Dios y la sagrera, en el condado de Barcelona (1030-1130), “Anuario de Estudios Medievales”, núm. 5, Barcelona 1968, pàgs. 107-136
• P. Mañé i Llonch: Estudi i identificació d’un topònim arrahonès: “Palatio Serpentis”, “Arrahona”, publicació del Museu d’Història de Sabadell, 2a època, núm. 9, Sabadell 1980, pàgs. 11-30
• Pèire de Marca: Marca Hispanico, sive limes Hispanicus, coll “Baluze”, París 1688
• R. Martí: L’ensagrerament: l’adveniment de les sagreres feudals, a “Faventia”, 10/1/1, Departament de Filologia Clàssica, Universitat Autònoma de Barcelona, Bellaterra 1988, pàgs. 153-182
• J. Mas: Notes històriques del Bisbat de Barcelona, 12 vols., Barcelona 1906-15
• J. Mas: Papers inèdits, Arxiu Històric de Barcelona, Barcelon s/d
• M. Mayer i Isabel Rodà: La romanització del Vallès segons l’epigrafía, Museu d’Història de Sabadell, Sabadell 1984
• J.M. Millàs Valucrosa, Historiadors aràbics referents a la reconquesta catalana, obra publicada recentment per l’IEC (1989). J. Miret i Sans: Les cases dels templers i hospitalers en Catalunya, Impremta de la Casa de la Caritat, Barcelona 1910
• J. Miret i Sans: Los noms personals y geogràfics de la encontrada de Terrassa en los segles X i XI, a “Boletín de la Real Academia de Buenas Letras de Barcelona”, vol. VII, Barcelona 1914
• E.Moreu-Rey: La rodalia de Caldes de Montbui, ed. Teide, Barcelona 1962
• Antonio Moro i Garcia: Revisió i interpretació de les superposicions basilicals de la Seu Episcopal d’Egara, ‘Terme”, Centre d’Estudis Històrics-Arxiu Històrico Comarcal, Terrassa 1987, pàgs 42-54
• A. M. Mundó: Políptic dels béns i censos de Sant Pere de Vilamajor, “Archivo Histórico y Museo Fidel Fita”, Circular núm. 9, Arenys de Mar 1961
• A. M. Mundó: Entorn de dos còdex del segle X de Sant Cugat del Vallès, “Faventia”, núm. 4/2, Departament de Clàssiques, Universitat Autònoma de Barcelona, Bellaterra 1982, pàgs. 7-23
• J. Oller i Pons: Els documents del mil·lenari de Rubí, Rubí 1986
• E. Pallí Aguilera: La Via Augusta en Cataluñaa, Monografías, 3, “Faventia”, Universitat Autònoma de Barcelona, Bellaterra 1985
• Pedro de Palol: Fíbulas y broches de cinturón de época visigoda en Cataluña, “Archivo Español de Arqueología”, núm. 78, CSIC, Madrid 1950, pàgs. 73-98
• Pedro de Palol: Las mesas de Altar paleocristianas en la Tarraconense, “Ampúrias”, vols. XIX-XX, CSIC, Barcelona 1957-58
• Pedro de Palol: Arqueología cristiana de la España romana, Madrid-Valladolid 1967
• J. Pardo Rodríguez: Transformadó del paisatge i organització del poblament en època romana al Vallès Oriental, “Limes”, Revista d’Arqueologia, núm. 0, CRAC, Cerdanyola 1990, pàgs. 52-63
• A. Pladevall: Els monestirs catalans, coll “Imatge de Catalunya”, Edicions Destino, Barcelona 1978
• A. Pladevall: Parròquia, dins Gran Enciplopèdia Catalana, vol. 11, Enciclopèdia Catalana SA, Barcelona 1978 pàg. 319
• A. Pladevall i J.A. Adell: El monestir romànic de Sant Llorenç del Munt, col·l “Art romànic”, núm. 12, Artestudi edicions, Barcelona 1980
• J. Puig i Cadafalch, A. de Falguera i J. Goday i Casals: L’arquitectura romànica a Catalunya, vols. I i II, Barcelona 1909
• J. Rius i Serra: Cartulario de Sant Cugat del Vallès, Sección de Estudios Medievales de Barcelona, CSIC, vols. I, II, III, IV, 1981, Barcelona-Madrid 1945-47
• P. Roca i Garriga: Acta de consagració de Sant Pau de Riusec, “Arrahona”, Publicacions del Museu d’Història de Sabadell, 2a època, núm. 7, Sabadell 1979, pàgs. 22-26
• A. Roig i Deulofeu: El món de l’església. Sant Pau de Riusec (Sabadell), “L’arqueologia de Catalunya, avui”, Departament de Cultura de la Generalitat de Catalunya, Barcelona, pàg. 166
• A. Roig, J.M. Massagué i LI. Fernández: Sant Julià d’Altura, “Arrahona”, Revista d’Història, núm. 3, 3a època, Sabadell 1988, pàgs. 35-59
• M. Rovira i Solà: Notes documentals sobre alguns efectes de la presa de Barcelona per Al-Mansur (985), “Acta Historia et Archaeologica Mediaevalia”, I, núm. 1, Departament d’Història Medieval, Universitat de Barcelona, Barcelona 1980, pàgs. 31-53
• LI. Sallent i Gotes: Los arxius parroquials de Sant Johan de Matadepera, Matadepera 1897
• J.M. Salrach: El procés de formació nacional de Catalunya (segles VIII-IX), “Llibres a l’abast”, 136-137, Edicions 62, Barcelona 1978
• M. Sánchez: dins La Cerdanyola medieval, dins Història de Cerdanyola, vol. III, Cerdanyola 1981
• Scrinium, Publicación periódica del Archivo y Biblioteca Capitular de la S.I. Catedral de Barcelona, Barcelona 1951, fasc. I, II, III
• J. C. Shideler: Els Montcada: una familia de nobles catalans a l’edat mitjana (1000-1230), coll “Estudis i documents”, 39, Edicions 62, Barcelona 1987
• S. Sobrequés: Els Grans Comtes de Barcelona, Història de Catalunya, “Biografies Catalanes”, vol. 2, ed. Vicens Vives, Barcelona 19803
• M. Sotomayor: Reflexión histórico-arqueológica sobre el supuesto origen africano del cristianismo hispano, IX Symposium de Prehistòria y Arqueologia Peninsular.- II reunió d’Arqueologia Paleocristiana Hispànica, Montserrat, 1978. Institut d’Arqueologia i Prehistòria, Barcelona 1982, pàgs. 11-29
• R. Subirana i Ollé: Investigacions arqueològiques en el turó del Castell d’Arrahona, “Arrahona”, Publicació del Museu d’Història de Sabadell, 2a època, núm. 2, Sabadell 1976, pàgs. 5-22
• R. Subirana i Ollé: Algunes anotacions històriques de Sabadell, “Arrahona”, Publicació del Museu d’Història de Sabadell, 2a època, núm. 17, Sabadell 1985, pàgs. 7-21
• M. Tarradell: Els fonaments, dins Història de Catalunya, I, dirigida per Joan Reglà, ed. Aedos, Barcelona, pàgs. 65-156
• F. Vinyals: Preliminars de la Història de Santa Perpètua de Mogoda i Santiga, Santa Perpètua de Mogoda 1978
• J. Vives: Concilios Visigóticos e Hispanorromanos, Barcelona-Madrid 1963