El marc històric del romànic del Vallès Oriental

Antecedents

Els límits de les actuals comarques del Vallès o dels Vallès, com ara les coneixem, provenen de la divisió establerta per la Generalitat l’any 1936, lleugerament modificada per la darrera divisió territorial (amb la incorporació de Caldes de Montbui al Vallès Oriental). La delimitació comarcal té la virtut d’ésser força fidel a la realitat natural. Per això mateix les fronteres actuals de la comarca o comarques tenen generalment una bona correspondència amb la realitat física i humana. Aquesta relació també es remunta en el temps. Fa més d’un mil·lenni els pobladors del Vallès tenien consciència de formar part d’una entitat geogràfica diferenciada. L’expressió “in ualense” esdevé una referència espacial obligada en els documents que, a partir del segle X, volen situar qualsevol possessió en el territori. Resulta fàcil, per tant, des del present, parlar d’un Vallès medieval. Pot semblar més arbitrari de fer-ho respectant la divisió entre els dos Vallès actuals. De tota manera, malgrat la manca de grans barreres orogràfiques entre ambdós, les característiques hidrogràfiques, primer, i les relacions humanes (concretament el fet de limitar el Vallès Occidental amb la zona de frontera del Llobregat), després, aconsellen un tractament diferenciat entre ambdues parts del Vallès quan es vol parlar de l’edat mitjana.

El Vallès Oriental forma igualment part de la Depressió Prelitoral. Comprèn el sector situat entre la Serralada Prelitoral, de la qual inclou els massissos de Granera, Castellterçol, els cingles de Bertí i les altures del Montseny, i la Serralada Litoral, des de la Conreria fins al Montnegre. Pel nord-est ambdues serralades conflueixen i deixen un petit pas que aprofiten les aigües de la conca de la Tordera per a trobar una sortida en direcció a la mar.

Tot i que forma part d’una depressió, el Vallès Oriental es caracteritza per una orografia força ondulada. Serres i terrasses entre els freqüents cursos fluvials són accidents que posen en qüestió el seu mateix nom.

Les conques hidrogràfiques són les que donen més personalitat al Vallès Oriental durant l’edat mitjana. La xarxa de rius i rieres serveix d’immillorable referència per a situar geogràficament les poblacions i els indrets, i per això és molt aprofitada en la documentació.

Al Vallès Oriental destaquen la conca del Besòs, formada per la unió de les petites conques del Congost i del Mogent, la conca de la riera de Tenes i de la riera de Caldes, i la conca de la Tordera.

La conca de la Tordera és, potser, la que té una personalitat més acusada com a àrea geogràfica diferenciada —si no ara, sí a l’edat mitjana—. La documentació medieval assenyala amb èmfasi la seva personalitat, malgrat que en reconeix la pertinença al Vallès: “in valle que vocant Tordaria, locum vallensi”.

L’altra subcomarca que destaca per la seva identitat geogràfica diferenciada, durant l’alta edat mitjana, és la zona de Caldes, que durant el segle X, disgregat el terme urbà, no perdé el record toponímic de l’“Aquae Calidae” romana. Així, és freqüent de trobar l’expressió geogràfica “in termino caldense” en la documentació medieval.

La comarca, per les característiques físiques que la defineixen, ha esdevingut una de les contrades més poblades al llarg de la història. El fet de tenir abundància d’aigua, una orografia no excessivament esquerpa, la riquesa de la terra i una molt bona situació geogràfica que fa que sigui un lloc privilegiat des del punt de vista de les comunicacions i que, alhora, la protegeix del vent del nord, han convertit la comarca del Vallès Oriental en una zona excel·lent per al poblament, que l’home ha aprofitat des de temps immemorials.

Tot i la innegable unitat del Vallès, que va pertànyer sempre a un mateix comtat i majoritàriament a un mateix bisbat, les característiques peculiars de cada sector justifiquen que hom els tracti independentment, sense oblidar mai, però, la unitat geogràfica i l’afinitat històrica. (APF)

El poblament preromà

Dolmen conegut per la Pedra Gentil, en part reconstruït, a Vallgorguina.

Arxiu GEC

La cultura ibèrica es desenvolupà per tot Catalunya abans de la presència romana. Al Vallès Oriental hi ha una abundant proliferació d’establiments ibèrics que confirmen la importància que va tenir a la comarca durant un període molt llarg de temps. Els arqueòlegs consideren actualment que la cultura ibèrica fou producte de l’evolució de les cultures neolítiques i calcolítiques autòctones combinades amb elements procedents del centre d’Europa i força influïdes pels pobles navegants de la Mediterrània oriental, grecs i fenicis.

El tipus de poblament del Vallès Oriental és el característic de tota l’àrea que ocupà la civilització ibèrica: poblats a les elevacions i colonització de la plana amb cabanes disperses o llogarets. Per tant, un hàbitat fonamentat en les àrees enlairades, a la Serralada Prelitoral —Puiggraciós a Montmany—, a la Serralada Litoral —turó del Vent a Llinars, el castell de Sant Miquel de Montornès a Vallromanes, Séllecs a la Roca, i Castellruf a Martorelles—, com també els turons prominents de la mateixa vall —Sant Esteve a Granollers—. És important la influència ibèrica a la zona perquè comença a determinar el paisatge posterior. La cultura ibèrica, segons sembla, va fer que la presència humana, que fins aleshores havia estat seminòmada, esdevingués definitivament sedentària. La seva economia es basava en el conreu cerealístic, i hom pensa que també podria haver introduït la vinya.

La presència de l’hàbitat ibèric a les altures que circumden la comarca fou continuada, des del segle VI fins que començà la romanització. La presència dels ibers al Vallès Oriental va originar una demarcació pròpia, que durant el domini romà es convertí en un territori amb personalitat administrativa: “Lauro” va ser un fenomen històric que es va donar a partir de la civilització ibèrica, però que apareix quan la presència romana i la romanització començaven a actuar sobre el territori. De fet, quan es parla de la romanització, s’ha d’entendre la superposició de l’element romà sobre l’ibèric, encara important. El dret d’encunyació de moneda demostra la vitalitat de la zona; calia que hi hagués prou numerari per a satisfer l’intercanvi que l’activitat econòmica hi generava.

Segons Josep Estrada, el territori de “Lauro” es pot situar al Vallès Oriental, coincidint aproximadament amb els límits de l’actual comarca. Sembla innegable la relació entre el topònim medieval “Laurona” i l’actual Llerona, com també que la distribució de les troballes de monedes (la més important el tresor de Cànoves) fa pensar que el territori de “Lauro” era situat al Vallès Oriental. Malgrat que el geògraf Ptolomeu no en parla, Plini es refereix a la qualitat dels vins i dels olis de la lauronense.

La romanització

Piscina i atri interior de les termes romanes de Caldes de Montbui.

Arxiu GEC

Tot i la importància del substrat ibèric, el que veritablement determinà el paisatge del Vallès Oriental, potser d’una manera que encara no s’ha pogut demostrar prou bé, fou la presència romana.

En primer lloc, perquè el poblament, amb l’influx de la romanització, abandona els indrets enlairats i s’instal·la definitivament a la plana. Els arqueòlegs han constatat que des del final del segle II aC els poblats ibèrics de les serralades i llocs enlairats foren abandonats gradualment. Els seus pobladors s’incorporaren a un nou tipus d’hàbitat a la plana. El nou poblament es va caracteritzar per la parcel·lació romana (la centuriació), la creació de centres d’explotació agrària (les villae) i l’aparició de nuclis urbans amb rang administratiu municipal, com Aquae Calidae (Caldes de Montbui) i Semproniana (Granollers), que després de les darreres troballes arqueològiques apareix com un veritable centre urbà.

En segon lloc, perquè la romanització va potenciar allò que probablement havia estat explotat en èpoques anteriors: la situació geogràfica. El Vallès, com a cruïlla de camins, és un dels trets que més destaca J. Estrada quan parla del desenvolupament de Semproniana. El domini romà va fer travessar per la comarca la Via Augusta, que tenia com a etapes la mateixa Semproniana i Praetorio, situades per Estrada i Pardo a Granollers i prop de Llinars, respectivament. La xarxa viària de la comarca es completava amb dos grans eixos més, el que anava des de Barcino (Barcelona) a Ausa (Vic), i el que travessava transversalment la comarca i comunicava lluro (Mataró) i Aquae Calidae. Totes aquestes vies passaven per Semproniana, veritable nus de comunicació.

La transformació de les formes d’explotació de la terra va conduir a un augment i a una especialització de la producció, basada en els cereals i amb la plena introducció de la vinya, la qual va adquirir uns nivells de producció importants que van permetre que l’àrea pogués participar en un intens comerç de vi cap a altres indrets del món romà.

Aspecte parcial de les excavacions de la vila romana dels Marges, propera a Can Terrés, excavada fa pocs anys.

E. Pablo

El model d’explotació agrària va ser la “villa” romana. L’extensió que cultivava cada “villa” no era excessivament gran: entre 25 i 30 ha. Era, doncs, un tipus de propietat mitjana, allunyada dels grans latifundis d’altres àrees del món romà. Els propietaris solien residir als nuclis urbans, especialment a partir del segle I aC.

Aquest model, que es va reproduir fins al segle III dC, va deixar pas a un augment de la gran propietat, mentre que les ciutats perdien importància econòmica i la societat, en un procés lent i general a tot l’Imperi, s’anava ruralitzant. Aleshores comença la lenta decadència de l’Imperi, que no podrà suportar el descens de l’activitat comercial i l’aïllament de les diferents regions que el formaven.

La ruralització de la societat, confirmada per les troballes arqueològiques que s’han fet al Vallès i a les comarques veïnes, definirà la desaparició dels centres urbans que no tornaren a renéixer fins passat l’any 1000. De tota manera, els altres trets paisatgístics de la presència romana, especialment els que sorgeixen al Baix Imperi, seran fonamentals per a entendre ‘‘evolució de la zona durant l’alta edat mitjana.

La crisi tardoromana i l’ocupació goda

El principal obstacle que hom troba quan es tracta d’interpretar el llarg període que va des de la crisi baix-imperial fins al període carolingi és la poca informació de què es disposa.

La crisi social que començà a partir del Baix Imperi va portar a la ruralització de la societat. Les relacions socials i de producció canviaren i es potencià la gran propietat, que va esdevenir un centre sòcio-econòmic autònom; la petita propietat desaparegué. El pagès lliure es va veure sotmès a la dependència del gran propietari, en el tipus de relació que s’anomena colonat, tot i que sembla provat que no va desaparèixer l’esclavisme, com a força de treball important, almenys pel que fa a la Península Ibèrica.

Algunes troballes arqueològiques de la mateixa comarca, com les restes a Gallecs, Santa Perpètua, o les de Santiga, demostren la continuïtat en el poblament en aquests moments.

Aquest estat de coses es mantindrà sense gaires canvis després de l’ocupació goda. La intensitat de la presència visigòtica a la comarca no es pot mesurar en la seva justa realitat, atesa la manca d’informació que hom té d’aquesta època. Queden, però, algunes restes trobades a Granollers (tombes amb objectes militars o d’ús personal del segle VI) i a la rodalia de Caldes (ara visigòtica de Sant Feliu del Racó i restes de ceràmica del segle V). L’enorme influència posterior de la cultura visigòtica, especialment de la llei, però també de l’onomàstica, unides a la poca distància que de la comarca hi havia respecte de dos grans centres episcopals com Barcelona i Ègara-Terrassa, fan pensar en una influència important de la societat visigòtica al Vallès Oriental.

Els posteriors esdeveniments històrics, especialment la conquesta i la breu presència musulmana, van alterar aquest estat de coses. Hi ha diversos factors que fan pensar que la influència musulmana no va ser gaire intensa i es va limitar a una ocupació poc nombrosa en una zona que les mateixes fonts islàmiques defineixen com de frontera. A diferència d’altres indrets peninsulars els ocupadors provocaren el desmantellament de les relacions socials i de producció existents, amb la fugida cap al nord de la classe dirigent. És impensable, però, suposar que al mateix temps hi hagué una fugida general de tota la població.

No hi ha constància de la presència musulmana a la comarca, que, d’altra banda, va ser breu.

L’organització carolíngia

La repoblació

Tagamanent, model de simbiosi d’església i castell.

TAVISA-J. Todó

La informació sobre el Vallès medieval comença a ésser important a partir del primer quart del segle X i esdevé més nombrosa a mesura que hom avança en el temps. Inicialment, la lectura que es feia de la documentació partia d’una fal·làcia, la qual establia que la inexistència documental implica necessàriament una absència de població i no tenia en compte que hi ha moltes societats humanes que no necessiten l’escriptura per a mantenir certs graus de complexitat.

A partir de la hipòtesi que situa la repoblació del Vallès en les dècades centrals del segle X, han anat apareixent intents per tal de confirmar-la mitjançant diverses explicacions.

Hi hagué la proposta de demostrar el trasllat de la població vallesana des dels Pirineus, a partir de les dades de l’onomàstica. L’error d’aquesta teoria està en el fet de considerar que la coincidència de noms de persona pot servir per a identificar l’emigració d’un individu, especialment al segle X, quan en els antropònims no apareix encara cap tipus d’apel·latiu o cognom i alhora els noms de persona solen estar molt generalitzats.

També s’ha parlat de la presència d’entitats repobladores, a l’alt Vallès, com el monestir de Sant Joan de les Abadesses, que realitzarien el paper de patrocinadors del procés de reestabliment. Hom coneix les actes de consagració de les parròquies de l’Ametlla i la Roca, realitzades a iniciativa del monestir, i l’existència d’una cel·la de Sant Joan a la Garriga. Tanmateix, una lectura acurada de les dues actes no mostra cap indici d’una arribada recent de les gents que hi participen; al contrari, fa la impressió d’una societat arrelada, instal·lada des de fa temps. Una prova és el fet que les terres esmentades en les donacions de les dues dotacions no tenen partió amb cap àrea erma.

Pel que fa a la repoblació, l’intent de fer encaixar el Vallès en la Catalunya Vella topa amb la realitat documental. A partir de l’estudi de la documentació és difícil trobar arguments que confirmin la repoblació. Per exemple, el concepte jurídic que defineix el fenomen és el d’” aprisió”. L’aprisió era el sistema legal usat pels repobladors per a ocupar les terres ermes. Aquest és un terme que apareix amb freqüència en els documents d’altres contrades on les campanyes de reestabliment es fan evidents. Quan un propietari recorria a un document escrit per plasmar l’alienació d’una possessió seva, ineludiblement n’explicava la procedència. L’anàlisi quantitativa de l’origen de les terres del Vallès Oriental durant la primera meitat del segle X mostra un percentatge d’aprisions molt baix. Pràcticament no n’hi ha (un cas a Llinars). En canvi, les altres procedències de les possessions (per compra, donacions, dels pares, etc.) revelen una societat plenament establerta des de fa temps, la qual cosa indica que almenys caldria fer retrocedir una generació la repoblació del Vallès Oriental, és a dir, caldria situar-la al final del segle IX.

Fins que no es pugui demostrar amb dades arqueològiques la continuïtat de la població, quedarà la incertesa de si els habitants del segle X descendien de repobladors o, en canvi, els seus antecessors havien viscut i residit a la comarca des de generacions.

És poc probable que tota la població de la comarca fugis durant la invasió musulmana, només les elits locals degueren refugiar-se més enllà dels Pirineus, atès el seu compromís amb el règim caigut. En conseqüència, les relacions socials i el règim de propietat van canviar. Les “villae” tardoromanes deixaren d’ésser els grans latifundis que exercien una mena de patronatge sobre els pagesos de l’àrea. Aquests hagueren d’aprofitar la fugida dels seus senyors per continuar l’explotació del “fundus”, però amb un repartiment diferent de la terra. En aquest moment s’hagueren de reforçar les parenteles i les comunitats pageses. Una certa continuïtat s’observa en la pervivència d’alguns topònims llatins. Un exemple clar és el de Lliçà, comunitat pagesa del segle X que recorda un antic “fundus” (Licius). Altres topònims mostren evolucions semblants (Corró, Villalba). També cal esmentar la pervivència de topònims referits a àmbits urbans o municipals com “caldense” o “laurona”, els quals rememoraven el passat clàssic, convertits al segle X en referències geogràfiques territorials, perduda des de feia temps la realitat urbana a la qual abans servien.

Els esdeveniments històrics posteriors no van facilitar l’estabilitat de la comarca i van iniciar un període convulsat i difícil per als habitants. L’ocupació carolíngia va obrir aquest període d’inestabilitat, iniciat abans de la conquesta de Barcelona. Posteriorment, foren freqüents els atacs de saqueig dels musulmans, als quals s’afegiren revoltes indigenistes, com la d’Aissó (826-827), una catàstrofe demogràfica i política, segons expliquen les cròniques franques. També segons aquestes mateixes fonts, la revolta d’Aissó afectà el Vallès. Encara s’ha d’estudiar la repercussió real que va tenir a la comarca, atesa la parvitat de les referències dels Annals Reials i de l’Astrònom, les fonts franques que en fan referència.

Aquest període convulsat, que ocupà part del segle IX, fou l’altra ocasió en què es pogué despoblar el Vallès. Aleshores, la plana es mantingué indirectament explotada i controlada des de la muntanya. Quan l’autoritat dels francs s’imposà finalment i el poder dels comtes arrelà definitivament, es va poder produir el reflux cap a la vall. Circumstàncies demogràfiques, o d’altres difícils d’explicar, permeteren continuar amb l’ocupació dels establiments més elevats.

Aquesta explicació no descarta un decreixement demogràfic en el període esmentat i una posterior i parcial arribada d’habitants d’altres contrades, tal com es pot deduir de topònims com Cerdans al Montseny o Cerdanyola al Vallès Occidental.

Tot i que no hi ha gaires dades que confirmin aquestes hipòtesis, és més fàcil pensar que al Vallès Oriental hi hagué un poblament continu, ja que és una contrada de llarga tradició en aquest sentit i de característiques geogràfiques molt favorables a la vida humana.

El Vallès prefeudal

Les franqueses

Quan els francs van haver ocupat la Catalunya Vella, els emperadors començaren a organitzar els nous territoris. Ho feren dividint la zona en comtats. El Vallès Oriental quedà inclòs en el comtat de Barcelona i, amb el temps, va incorporar el Penedès.

Mapa del Vallès Oriental amb la senyalització de totes les fortificacions anteriors al 1300 de les quals es tenen notícies.

A. Pladevall

Vegeu: Castells i edificacions militars del Vallès Oriental anteriors al 1300.

El model de control polític sobre el territori imposat pels carolingis i els comtes locals, especialment per la casa comtal barcelonina, girava al voltant de la parròquia i el castell (“castrum”). El comte havia de protegir els habitants dels seus comtats, i alhora tenia el dret de justícia, de fer complir les obligacions militars que aquests devien a l’exèrcit imperial i era el possessor material dels drets sobre els béns no conreats del comtat. Els “vicarii”, a través dels diferents “castra” o castells termenats, eren els encarregats d’exercir la potestat comtal als diferents territoris del comtat.

Aquest model no és del tot vàlid per al Vallès Oriental, que, com d’altres territoris del comtat de Barcelona, gaudí d’una posició diferent. La documentació del segle X mostra una societat que vivia força al marge del poder polític i, per tant, de l’esquema abans esmentat. Al Vallès Oriental no hi havia una xarxa parroquial densa, i tampoc una xarxa de castells. A la vegada, sembla que el comte, quan actuava sobre el Vallès Oriental, respectava uns privilegis establerts des de feia temps per a benefici dels habitants. L’any 941 el comte Sunyer va comprar els drets sobre la població de Villa Riffa (Can Rifa, Cardedeu) als seus habitants. Va haver d’adquirir els drets jurisdiccionals sobre la vil·la (prats, boscos, etc.) per a poder disposar-ne i cedir-los després a un personatge de l’entorn palatí.

Així, doncs, es pot afirmar que durant el segle X la societat vallesana, dominada per la petita propietat, tenia un grau elevat d’autonomia que li permetia, fins i tot, gaudir dels drets que corresponien a l’exercici del poder públic.

L’emperador Carles el Calb, el 844, va concedir als habitants de la ciutat de Barcelona, Terrassa i de tot el comtat de Barcelona una sèrie de privilegis, entre els quals destacava el de poder jutjarse per les pròpies lleis sense intervenció de l’administració franca, l’exempció d’impostos, excepte els deures militars, i l’autonomia i protecció contra els abusos dels comtes, els quals també eren nomenats protectors dels privilegis dels habitants de l’àrea beneficiada.

A la capitular del 844 no s’esmenta la paraula franqueses, però és evident que els drets concedits convertiren els territoris citats en àrees privilegiades i franques.

El-primer cop que apareix citat el terme franchitatem és en el document comtal del 1025. Es tracta d’una confirmació d’uns drets anteriors: “omnes franchitates... que hodie habetis sive habebitis... nostra confirmacione sine ullius inquietudine teneatis atque post sideatis”. Els privilegis són els mateixos que gairebé dos segles abans, però, en aquest cas, se citen amb més detall i també es fa esment dels territoris afavorits: Barcelona, el castell d’Olèrdola, el Penedès i el Vallès. No s’esmenta el Maresme, però és probable que també quedés inclòs en l’àmbit de les franqueses.

Per tant, l’anàlisi del desenvolupament de la societat vallesana en els moments anteriors a l’any 1000 s’ha de fer amb prudència i atenció, perquè és una evolució diferent de la dels altres models coneguts que hom troba a d’altres comarques. El fet d’esdevenir terra de franquesa serà un element que marcarà pregonament la transició de la societat vallesana prefeudal, autònoma i lliure, a la societat feudal definida per la jerarquització de les relacions socials.

La “villa”

Els privilegis concedits pels emperadors francs van permetre l’articulació d’una societat amb característiques molt particulars. El grau de llibertat que permetien les capitulars adreçades als habitants del comtat de Barcelona va fer possible una societat definida per l’autonomia de les comunitats camperoles i l’absència de relacions de dependència. El fet jurídic de les franqueses, vigent durant els segles IX i X —època prefeudal segons la terminologia de P. Bonnassie—, permetrà aquest fenomen, també caracteritzat per la manca d’una presència efectiva del poder públic.

La documentació, força escassa, prové bàsicament de fonts eclesiàstiques, especialment del monestir de Sant Cugat. És significativa la poca documentació emesa des del poder comtal sobre el territori. Aquest silenci és eloqüent perquè s’ha d’entendre com una mostra de la poca activitat del poder públic sobre la comarca. És evident que les conseqüències devastadores de la ràtzia d’Almansor van ser un factor important en el fet que es conservés molt poca documentació d’abans del 985: alguns documents posteriors expliquen com molta documentació va desaparèixer cremada. No obstant això, el material perdut va afectar sobretot les institucions eclesiàstiques (el monestir de Sant Cugat feu confirmar cartes de privilegis cremades per la ràtzia).

A la societat prefeudal, els actes jurídics no cercaven inevitablement el testimoniatge de l’escriptura. Només quan hi participaven certes institucions, com els monestirs, es forçava a un reconeixement per escrit del contracte.

L’escassetat de la font escrita en aquesta època fa que el valor de les dades documentals sigui relatiu, i fa molt més eloqüent el silenci que les envolta. La migradesa documental, per tant, no ha d’amagar una societat vital, reconeguda tangencialment a través de la mateixa documentació.

Al Vallès Oriental, l’eix de l’organització de la societat anterior al mil·lenari, com a la resta de Catalunya, era la “villa”. A diferència d’altres indrets de l’Europa medieval, on aquesta paraula tenia a veure amb grans unitats d’explotació agrària hereves del latifundi romà, al Vallès Oriental pren el significat d’agrupament de persones que es dediquen al treball del camp. Caldria concretar més el veritable significat de la paraula, encara en l’actualitat poc conegut pels historiadors.

En la documentació del Vallès Oriental el terme és citat al costat de topònims d’etimologia diversa. Hi ha un grup que apareix amb antropònims, d’origen germànic o cristiano-romà (“villa Teudbert”, “Sinduiro”, “villa Martinus”). Aquestes “villae” devien ésser instal·lacions d’unitats de parentiu que ocupaven àrees no molt extenses: a l’espai que ocupà la parròquia de Parets, consagrada el 904, hi havia deu “villae”, la qual cosa indica que l’extensió que abastaven no podia ésser molt gran. El nom que tenien estava relacionat, probablement, amb un subjecte fundador, com en el cas de “Campinus”, personatge que apareix el 928, probable creador de la “villa” que porta el seu nom.

Un altre grup de “villae” apareix acompanyant topònims que es refereixen a accidents geogràfics o són difícilment identificables (“villa brugera”, “villa molleto”, etc.). En aquests casos, potser els més nombrosos a la comarca, més que parlar d’unitat de parentiu, que s’ha perdut, es pot pensar en comunitats camperoles que s’organitzen autònomament. No s’ha de menystenir el poder cohesiu d’aquestes comunitats, les quals foren capaces d’organitzar la vida de les famílies membres, gestionar els béns comuns i, quan s’esqueia, lluitar corporativament davant els intents d’usurpació.

La comunitat camperola complia un paper importantíssim en l’articulació de la societat del Vallès prefeudal. En primer lloc, tenia una funció econòmica; facilitava les tasques agràries i gestionava la possessió compartida dels béns comunals. La segona funció de la “villa” era social. La comunitat camperola defensava l’autonomia dels seus habitants contra les intervencions de poders superiors (l’Església o el poder públic) o de les agressions dels laics prepotents.

L’element aglutinador de la comunitat camperola era l’església, que servia de punt de referència en acollir a l’atri l’assemblea del poble. Malgrat que no quedi constància de l’existència d’una xarxa parroquial generalitzada al Vallès Oriental, la documentació demostra que al segle X hi havia esglésies a les “villae” i, per tant, hom pot deduir que la comarca estava aleshores perfectament cristianitzada. L’any 904, en l’acta de consagració de l’església de Parets, quan se citen les “villae” que formarien la parròquia, el document comenta que les seves esglésies quedaven sotmeses a la parròquia de Parets. Aquest exemple fa veure que la presència eclesiàstica era molt antiga, segurament hereva de l’època visigòtica, que havia mantingut viva la tradició i la fe dels habitants de les comunitats pageses.

Dintre de la comunitat, l’element bàsic era la família. Tot i que el tema de la composició i les característiques de la família prefeudal ha fascinat els historiadors, se’n sap ben poca cosa.

Quan hom estudia les característiques que tenia la família al Vallès medieval, ha de tenir molta cura a l’hora d’analitzar la informació que dóna la documentació —generalment és eclesiàstica, basada en donacions, i, doncs, presenta una realitat segmentada—. De tota manera, les dades marginals dels documents ofereixen una font informativa addicional. Els protagonistes d’aquests, donadors sobretot, solen ésser membres de famílies conjugals o nuclears, perquè es tracta de parelles, parelles amb els seus fills o individus que participen en solitari. La informació mostra un model familiar centrat entorn de la família conjugal o nuclear. Aquest nucli social reduït treballava una terra de la qual podia disposar plenament, cosa que quedava palesa en les mateixes donacions, que en realitzar-se no necessitaven l’assentiment de ningú amb possibles drets sobre els béns donats.

En canvi, en les afrontacions dels béns donats apareixen sovint citades les terres dels veïns mitjançant l’expressió “heres”. El significat del terme ha estat motiu de polèmica. Una de les interpretacions s’acostava a la idea d’unitat de parentiu. L’existència dels “heres” devia establir un règim de propietat compartida que, entre altres coses, impedia la possibilitat d’alienar fàcilment qualsevol extensió dels béns immobiliaris familiars, encara que fos per raons tan importants com la donació pietosa.

El procés de transformació de l’estructura familiar, de l’extensa a la nuclear, que hom observa al Vallès Oriental, ja en marxa durant el segle X, esdevindrà un fet importantíssim per a explicar el triomf posterior del feudalisme. Per raons fàcils de comprendre, la família conjugal era molt més vulnerable a l’escomesa feudal que no pas la de parentiu. Els membres de la família extensa tenien un dret compartit sobre la terra. Era més difícil, per tant, sotmetre-la. En canvi, la família conjugal permetia absorbir més fàcilment el patrimoni, mitjançant donació o qualsevol altra forma d’imposició, ja que els obstacles eren menors.

En conclusió, el segle X va esdevenir, així, un període cabdal per a entendre les grans transformacions que es van produir als segles següents. El debilitament del pilar de la resistència pagesa, els lligams de parentiu, va permetre una major facilitat en la implantació de les formes de domini de la nova societat feudal.

Aspectes econòmics: prosperitat o pobresa?

El paisatge del Vallès prefeudal es pot resumir en una fórmula diplomàtica. Quan un document descriu una propietat alodial destaca que posseeix “terres, vinyes i horts”. A vegades hom dóna poca rellevància a les fórmules diplomàtiques, que, pel fet d’ésser reiteratives i usades al marge de la realitat, poden falsejarla. En aquest cas, en canvi, es pot comprovar que, si la fórmula s’usava, és perquè es corresponia efectivament amb la realitat.

La trilogia esmentada era producte d’hàbits agraris atàvics, els quals podien remuntar a èpoques molt anteriors al segle X: a la presència romana o fins i tot abans. En primer lloc es parla d’activitat cerealística: el terme “terras” s’ha d’entendre d’aquesta manera. Malgrat que l’expressió, al segle X, no implicava que les terres sempre fossin conreades, ja que una part s’havia de deixar reposar i una altra era aprofitada segurament per a tasques no directament relacionades amb el conreu (zones de pasturatge, per exemple), la zona conreada es dedicava especialment a la producció de cereals.

En segon lloc se cita la “vinya”. També és força freqüent en la documentació. Si hom considera una població com, per exemple, la Roca, coneguda a través de l’acta de consagració de la parròquia (932), observa la importància d’aquest conreu: en primer lloc, de 20 donacions que fan membres de la població a la nova parròquia, 10 són terres de vinya (“vinea”); aquestes dades no serien molt representatives si es tingués en compte l’interès de les institucions eclesiàstiques per aquest tipus de producte, però comprovant les afrontacions de les vinyes donades, es pot constatar que el percentatge és només lleugerament inferior (40%).

En tercer lloc es menciona l’hort. Durant el segle X la producció d’horta no apareix gaire, a vegades sota l’expressió numèrica “ortos”, a vegades per mitjà de les “terras subraganeas” i, sobretot, per l’abundància de canals de rec, que, a part l’ús moliner, havien d’ésser aprofitats per al treball hortícola. En algun cas, com en el políptic de Vilamajor, una part dels censos parroquials són exigits en productes d’horta (faves, especialment), on hom cita concretament l’existència d’horts.

El paisatge agrari era determinat per tres grans àmbits, caracteritzats pels tres tipus de conreu esmentats. L’hàbitat humà s’insereix en aquesta divisió de l’espai conreat. En el centre espacial hi havia l’església, a l’entorn de la qual es feren poques edificacions. Més enllà, a la perifèria, les diferents cases amb els horts. En cercles excèntrics, cada cop més lluny del nucli central, les vinyes, situades en un mateix espai conjunt, per a millor aprofitament de la feina. Finalment, més lluny quedaven les “terrae” de conreu cerealístic, que també formaven un conjunt de conreu homogeni, alternant camps en conreu i en repòs. Més enllà quedava l’àrea de boscos i zones ermes, important econòmicament, dedicades a la caça i la recol·lecció. Entre tots aquests espais hi havia un complicat entramat de camins (“vias”).

Aquesta seria la descripció del paisatge d’una “villa” prefeudal. Queden per determinar, però, les característiques dels alous (“alodia”), espais d’ocupació més àmplia que, per les descripcions recollides en els documents, sembla que formaven unitats d’explotació compactes amb “domos... curtes... casales.. ortos... terra erma vel culta... cum arbores, vinea... cumaqua, caput aquis, cum rego et caput rego...”. En tot cas, no eren mai més grans que l’extensió d’una “villa”, ja que sempre apareixen referits geogràficament a una d’aquestes comunitats.

En algunes zones de la comarca apareixen conreus especialitzats, concretament els camps de lli, característics de l’alt Mogent. El políptic de Vilamajor i l’acta de consagració de la Roca demostren que el conreu del lli estava molt estès.

Com és perfectament lògic, la principal activitat econòmica dels habitants del Vallès Oriental a l’època prefeudal era l’agricultura. El conreu ocupava la majoria del treball humà i era la principal font de subsistència. No obstant això, cal tenir en compte un grup d’activitats subsidiàries que complementaven el treball del camp.

En primer lloc, una reduïda activitat ramadera. Un petit ramat d’animals de petites dimensions (ovelles, cabres i porcs, especialment) i aviram (“uolatilia”) convertien la casa pagesa en una petita explotació autosuficient.

En segon lloc, l’explotació econòmica de la terra erma i del bosc. La caça i la recol·lecció completaven l’economia d’autosuficiència del pagès. Aquest, vivint sempre al llindar de la misèria, podia usar els beneficis del bosc, especialment quan els esdeveniments impedien treure un rendiment suficient a la terra.

S’ha cregut que la vida durant el segle X era molt precària, l’economia de subsistència de l’època portava a situacions de fam i sovint de misèria. Segons aquesta interpretació, durant el segle XI es produí un creixement agrari provocat per una explosió demogràfica, que seria aprofitat pel moviment feudal.

El Vallès Oriental prefeudal possiblement no s’ajustava a aquesta interpretació. La difusió de la vinya, la generalització del regadiu, dels productes d’horta, són realitats innegables abans de l’any 1000. Hom pot argumentar que la productivitat de la terra i la precarietat de les collites feien que l’economia agrària de l’època fos, periòdicament, víctima propiciatòria de la fam. Probablement era així, però no es pot demostrar.

Els antecedents de les transformacions

Durant el segle XI es produeixen els canvis que a les dècades precedents s’havien anat insinuant. També al Vallès Oriental el segle XI, amb l’emergència del feudalisme, comporta la transformació de la societat.

Els primers indicis dels canvis, però, ocorren a la darreria del segle anterior. Aleshores, diverses institucions actuaren com a factors transformadors, com a elements que provocaren l’abrupta ruptura que es va produir a les primeres dècades del segon millenni.

Les institucions eclesiàstiques

En primer lloc, cal considerar les institucions eclesiàstiques. Especialment important a la zona va ser el paper del monestir de Sant Cugat, encara que hi van influir altres monestirs, propers o llunyans. També s’ha de ressenyar la influència destacable de la seu de Barcelona.

La presència d’aquesta a la comarca remunta al segle IX, quan el bisbe Frotard, l’any 878, va rebre uns privilegis imperials que li concedien possessions a les valls del Tenes, l’alt Mogent i la Tordera. Durant el segle següent els béns de la diòcesi es van ampliar mitjançant concessions comtals —al terme de Caldes, l’any 950, i la parròquia de la Garriga, l’any 965— i grans adquisicions —Vallobera (zona Mogent-Besòs) l’any 995—. No se sap si en aquest període el bisbat va ser capaç d’influir en el moviment de donacions que es produí entre la pagesia aloera, encara que si hem de fer cas de la informació que ofereix la documentació, no va ser pas així.

El monestir de Sant Cugat és molt interessant per a entendre el procés de mutació de la societat que es produirà posteriorment. Sant Cugat també va gaudir de la magnanimitat dels poderosos. Va rebre grans alous a la zona de la Tordera —Palautordera (986)— a Plegamans i Palau-solità (1002). No obstant això, la riquesa immobiliària del monestir es va nodrir sobretot de petites donacions. Després de l’escomesa d’Almansor l’any 985, pregonament patida pels monjos vallesans, el monestir va acudir a l’emperador carolingi per a confirmar les possessions del cenobi. En el document que ens ha arribat encara manquen les nombroses donacions que el monestir va anar rebent a la comarca, especialment a la zona de confluència entre el Tenes i el Mogent (Palou, Parets, la Roca). Aquestes petites oblacions són enumerades en una carta de confirmació de béns, de l’any 1002, atorgada pel papa Silvestre II.

Vista aèria del monestir de Sant Miquel del Fai.

TAVISA-J. Todó

Durant el segle XI ambdues institucions, la diòcesi i Sant Cugat, ampliaren el seu influx espiritual i material sobre la comarca, alhora que amb menys importància ho feren altres monestirs (Sant Pol, Ripoll, Santa Cecília de Montserrat, Sant Pere de les Puelles, Sant Miquel del Fai, l’Estany). Fins i tot, arribaren a incorporar-se al procés de feudalització; tingueren un paper important en alguns casos i esdevingueren senyors feudals i concediren feus.

Els dominis eclesiàstics, tot i caracteritzar-se per la poca pressió que suposaven per als pagesos, esdevenien col·laboradors inconscients dels canvis que es produïren al segle següent.

El poder públic

La relació entre el poder públic i el Vallès Oriental ve marcada per l’autonomia que van concedir els privilegis carolingis als habitants de la comarca. Aquesta autonomia donava al poder públic el paper de guardià del seu compliment, però no com a possible usufructuari. Anteriorment s’ha vist com el comte, per a disposar de l’ús o dels beneficis del territori, ha d’adquirir per compra als seus habitants els drets que aquests tenen, mentre que en altres indrets aquests drets estaven associats a la figura comtal.

Les circumstàncies històriques van obligar el comte a oblidar la seva actitud de respecte i vigilància dels privilegis vallesans. Parcialment, el comte va usurpar els béns de franqueses i els va concedir o va vendre a particulars. El procés va ser complex, perquè en alguns casos les concessions eren realitzades per la imposició dels fets, ja que es tractava de donar legalitat a una usurpació dels mateixos beneficiaris. És el cas d’Ènnec Bonfill, que l’any 999 comprà béns fiscals al comte sobre els quals tenia drets concedits per l’autoritat comtal; o el cas de Guadall i Bernat, que adquireixen un feu comtal a Collsabadell i rodalia l’any 1010, el qual detentaven de facto des de feia temps.

Aquest procés coincideix amb l’inici de la pèrdua de l’autoritat pública, fet característic del feudalisme.

El procés culminarà a la comarca amb la usurpació de Mir Geribert i el posterior pacte del comte amb aquest sobre la baronia de Montbui, l’any 1056. La convinença signada entre Mir i Ramon Berenguer I evidencia com havien canviat les formes de poder. L’autoritat comtal acaba acceptant la nova realitat que ha anat preparant de forma involuntària, forçada pels esdeveniments, en no respectar els privilegis dels habitants de la comarca.

La transició al feudalisme (segle XI)

Les noves formes de domini

A mesura que avança el segle XI, els trastorns socials es van fent més evidents. Les formes de domini de la terra canvien, les relacions socials sofreixen alteracions. La societat prefeudal deixa pas a una societat més activa i puixant, però també menys lliure. La pagesia que treballava la terra en condicions precàries, fregant la misèria, es veurà sotmesa gradualment al domini dels poderosos i constreta a treballar més, a instàncies dels nous senyors.

La Torrassa del Moro i el castell de Castellcir, que es reemplaçaren com a centres jurisdiccionals del terme.

J. Bolòs

Aquest esquema simplifica una realitat que, de fet, va ser molt més complexa, perquè la dilació en els canvis feu que hi hagués diferents ritmes de submissió. Lluites i resistències en contra del procés senyorial, submissions voluntàries, feudalització de càrrecs i alous, naixement de famílies poderoses i influents, disgregació del poder públic i de les institucions eclesiàstiques, complicaren el procés de feudalització, que esdevingué manifest a partir del primer quart del segle XI, es configurà en el mateix segle i es consolidà en centúries posteriors.

Foren tres els elements que determinaren les transformacions socials i perfilaren la nova societat; serviren per a controlar la població lliure i sotmetre-la a la voluntat dels poderosos. Foren tres noves formes de domini a la comarca, conegudes algunes a altres contrades, però inexistents fins al començament del segle XI al Vallès Oriental.

La primera és el mas. L’expressió mansus apareix en la documentació del Vallès Oriental al voltant de la segona meitat del segle (1041). Probablement en aquest moment estava estès el seu ús, encara que no és documentat amb proliferació fins al darrer quart del segle. El fet que aparegui en la documentació indica una nova realitat, una nova forma d’explotació de la terra associada a la família conjugal i sotmesa a domini senyorial. El mas indicava, en principi, l’edificació en una explotació agrària, però per extensió es referia a la terra conreada. Actuava com una unitat econòmica i, lògicament, era també la unitat d’exacció senyorial, com indica el capbreu de Mollet (aproximadament del 1144): “Habet episcopus in villa de molleto... Habet mansum de belsolano in quo stat petrus et donat quintum panis et vini et paria duo caponum. Habet mansum de baruz in quo stat guillermus guanalgol et donat quintum panis et vini et paria II caponum et de ipsa manedia par unum...” (ACB LA IV 191, 461).

L’existència de masos implicava la presència d’unitats familiars conjugals i de l’agnació com a sistema de filiació. La documentació mostra com coetàniament desapareix el terme que expressava el parentiu (“heres”), substituït per altres que es refereixen a unitats familiars més reduïdes (“Ermengaudus aut filiis”). Al mateix temps, apareix un canvi en l’onomàstica i els simples noms d’època prefeudal deixen pas al “cognomen”, que recorda el nom del pare (“Raimundus Guillermi”). El canvi en l’onomàstica es produeix primer entre les classes elevades, però es difon entre les capes populars; és l’expressió de les transformacions en la configuració de la cèl·lula familiar.

La segona forma de domini és la parròquia. Sembla que a l’època prefeudal al Vallès Oriental les parròquies eren comptades. Coneixem els casos segurs de Parets, la Garriga, l’Ametlla i la Roca. A les altres poblacions hi havia església local, no se sap des de quan ni qui l’havia consagrada, però no hi havia parròquia, des d’un punt de vista institucional. La parròquia apareix al Vallès Oriental, tampoc no se sap ben bé per què, al començament del segle XI (entre els anys 1025 i 1040), coincidint amb un fenomen estès per tot Europa. Aparentment es tracta de l’aplicació a la documentació del concepte des del punt de vista geogràfic, com a referència espacial, amb el qual se substitueix la referència a la villa.

Però la importància del canvi no és simplement d’àmbit geogràfic. La parròquia, com a institució, permetrà la millor penetració de les forces feudals sobre la comunitat camperola. Malgrat ésser una institució de caire religiós, el procés de feudalització la convertirà en una forma de domini laic, mitjançant les nombroses usurpacions constatades. Tots els historiadors reconeixen l’enorme confusió que hi ha a l’època feudal entre el dret públic (en aquest cas els drets eclesiàstics sobre alguns beneficis parroquials, com el delme) i el dret privat, que va provocar la creació de capellanies i l’apropiació dels beneficis eclesiàstics i la implantació d’altres no estrictament parroquials pels senyors laics. Hom troba exemples d’aquesta influència laica a la parròquia de Lliçà, en mans dels senyors del castell, del mateix nom, a la parròquia de Santa Agnès de Malanyanes, dominada per Ramon Sunifred, o a les parròquies de Caldes i Sant Pere de Vilamajor, controlades pel mateix comte.

Finalment, la tercera forma de domini és el castell. El terme “castrum” apareix al segle XI com una mostra del procés de feudalització. Inicialment els castells eren emblemes del poder públic. La xarxa de castells a Catalunya havia estat una creació dels comtes per a defensar i enquadrar la població. El castrum no solament definia el castell, sinó també el seu districte. Era, per tant, una font de poder. Quan es desenvolupà el feudalisme i el comte perdé l’autoritat que li era consubstancial, aquests castells esdevingueren possessions dels antics funcionaris comtals, els “vicarii”, els quals els detentaven. Al Vallès Oriental, destaca la poca presència de “castra” a l’època prefeudal; només n’hi havia als cims de les serralades que envolten la comarca, en districtes de poca influència.

Mur poligonal amb una tècnica similar que recorda l’opus spicatum del castell de Montbui.

V. Buron

En canvi, coincidint amb aquest període, l’inici del segle XI, comencen a proliferar castells al Vallès. El de Bell-lloc, el de Montornès, el de Montbui, el de Cànoves, el del Far (Castellvell de Llinars) i el de Lliçà són castells amb districte documentats per primera vegada en aquesta època. Només el de la Roca apareix anteriorment. L’erecció d’aquests castells s’ha de situar en el context de la feudalització de la societat, amb l’emergència de grups socials nous, que basaren la seva força i el seu prestigi en l’activitat militar. Des d’aquestes edificacions militars la nova noblesa crearà tota una xarxa de fidelitats i dependències que farà possible l’apropiació gradual de la terra i la submissió de la població. L’instrument de domini serà la violència, cçm ho demostra l’actuació dels homes de Mir Geribert, els quals, entre el 1050 i el 1060, van provocar l’enfrontament amb la població de les Franqueses del Vallès i amb els homes del comte. També se serviran de l’usurpació i de la protecció per mitjà de pactes de vassallatge amb personatges poderosos. La xarxa vassallàtica que hom troba al Vallès Oriental va esdevenir, en temps posteriors, força densa i complicada.

El castell esdevindrà així la tercera modalitat de submissió de la població —potser la més evident i la més violenta—. A més, el castell esdevindrà la base del gran domini jurisdiccional laic, on les formes de submissió seran més oneroses.

Els nous grups socials

Els Bell-Lloc.

AFE

Els Montcada (segon llinatge) senescals de Barcelona.

AFE

La violenta irrupció del feudalisme comportà l’aparició d’un nou grup social. Aquest grup serà el que treurà més bon profit dels trasbalsos que sofreix la societat vallesana durant el segle XI, i esdevindrà la nova aristocràcia i el sector dominant de la societat feudal. L’origen dels seus membres és força variat. Unes famílies creixeren a recer de l’autoritat comtal (els Lliçà o els Bell-lloc), altres derivaren de famílies poderoses (els la Roca, amb vincles amb els Montcada), altres eren relacionades amb institucions eclesiàstiques (els Villaler). És difícil establir-ne la història dels inicis, perquè la documentació és gasiva. No obstant això, es pot utilitzar algun d’aquests llinatges com a model per a entendre millor la formació d’aquestes famílies. Hom coneix el cas d’una família que va pujar en l’escala social sota el patronatge senyorial de Sant Cugat. L’any 1044 testa Ricolf, senyor de “Villa Littoris” (actual Torre d’en Malla, Parets). Entre els testimonis figura l’abat de Sant Cugat, anomenat domino pel testador. Ricolf deixa el nucli patrimonial al seu fill primogènit “Guidone”, mentre que els altres fills reben béns marginals. El nucli patrimonial incloïa la població de “Villa Littoris” i l’església de Sant Iscle. El testament recull l’origen de la família, oriünda de la zona de Sant Celoni.

“Guidoni” farà el seu testament vint-i-tres anys després. Ha ampliat el nombre de senyors, ja que apareix citat “Raimundi, seniori meo” (sic) juntament amb l’abat de Sant Cugat. El testament representa el cant del cigne del llinatge, perquè el testador estableix que els seus béns, després que els detenti la seva esposa, retornin a Sant Cugat.

Malgrat tractar-se d’un llinatge breu, dues generacions, aquesta família pot resultar un cas paradigmàtic per a comprendre l’emergència de la nova noblesa. En primer lloc, cal destacar el seu enlairament social mitjançant la dependència d’un senyor poderós, Sant Cugat. El cas esmentat correspon a un subsector de la nova aristocràcia, potser el més dinàmic, la petita noblesa. En segon lloc, la línia de filiació és agnatícia o almenys tendeix a serne. El fill primogènit rep el nucli patrimonial. L’agnació està relacionada amb la consolidació de les famílies nobiliàries. Això, que pot comportar aparents avantatges relacionats amb la transmissió del patrimoni, augmenta la fragilitat del mateix llinatge, que en casos com el que hem vist pot desaparèixer per raons biològiques (absència de fill mascle). En tercer lloc, i relacionat amb l’anterior, cal observar com el fill de Ricolf, Guiu, porta el nom del seu pare com a cognom, (“Guidoni Ricolfo”). El cognom del pare serà el precedent de la implantació del nom patrimonial, associat a tots els membres familiars. Aquest referent onomàstic és l’evidència de la fixació patrimonial del llinatge, un emblema més de la família, que amb el temps s’ampliarà amb una altra simbologia externa. Guiu no aconseguí transmetre a posteriors generacions l’esforç seu i del seu pare i, pef tant, no veié acomplert el procés. En canvi, sí que s’acabà en el cas dels Villalba (Cardedeu), durant el segle XI, o dels Mollet, ja al segle XII.

Fins ara hem parlat bàsicament dels membres de la petita noblesa; cal observar, però, que dintre de la classe social dominant, hi havia diferències que feien que la clivella social entre les famílies poderoses i les menys poderoses fos considerable. L’esforç d’aquestes estava no tant a disminuir aquesta distància com a augmentar la fina línia que els separava de la pagesia rica. Si encara al segle XI les diferències eren confuses, serà al segle XII que, per pròpia voluntat dels nobles, les distàncies quedaran ben paleses.

La consolidació de la societat feudal (segles XI-XIII)

A mesura que transcorria el temps, la societat feudal es consolidava. En un procés idèntic al de la resta de Catalunya, el Vallès Oriental sofrí la implantació de les relacions de dependència senyorials i la imposició de la nova classe feudal com a grup social dominant.

La submissió de la pagesia i la reafirmació de la preeminència de la nova aristocràcia va produir-se a partir del final del segle XI i, sobretot, durant els dos segles següents.

La submissió de les franqueses

Anteriorment hem remarcat que el Vallès Oriental prefeudal era terra de franqueses. També s’ha destacat que els privilegis que això comportà van anar minvant a causa de l’escomesa feudal. El procés començà amb la concessió, l’any 1059, per part del comte de Barcelona, de la baronia de Montbui a Mir Geribert, senyor feudal que va enfrontar-se amb el comte pels dominis que detentava i que els hi va usurpar perquè creia que hi tenia drets. Ramon Berenguer I es va veure obligat a cedir a Mir l’autoritat sobre les parròquies de “ecclesiam sancti Petri de Biges simul cum ipso fevo comitale quod intra terminos iamdicta ecclesia vel parrochia est.. ecclesiam sancti stephani de Palazdaries simul cum ipso fevo comitale quod est intra terminos iamdicte ecclesie vel parrochia.. omne fevum comitale quod est intra terminos parrochia sancti Felicis de Cudines et Sancti Mathei de Montbui et Sancte Eulalie de Oronciana et sancti Ienesii de Amendola et sancti Andrea de Samalucio et sancti luliani de Licam et sancte Maria de Calles excepta ipsa ecclesia vel parrochia sancte Marie de Calles...” (ACA, Ramon Berenguer I, 241, 1059), que havien format un territori fiscal detentat per Gombau de Besora, el qual havia estat sogre de Mir —Mir mateix va argüir aquest motiu per a exigir la jurisdicció sobre la baronia—. El castell de Montbui va esdevenir a partir d’aleshores el símbol del domini que sobre els habitants de les esmentades parròquies exerciren els diferents senyors que va tenir la baronia: primer la descendència de Mir, posteriorment la seu barcelonina, el municipi de Barcelona i diversos senyors feudals.

Gairebé al mateix temps, els castellans de la Roca van sostreure de l’autoritat pública una àmplia zona que abastava terra fiscal des de l’Ametlla fins a Martorelles, al Vallès Oriental, i també a àrees de l’altre vessant de la carena litoral.

Aquests dos casos són les mostres més evidents d’un seguit d’usurpacions i vendes o concessions comtals que es produïren en el decurs del segle.

Tots els territoris esmentats quedaven fora del radi d’influència pública, es “privatitzaren”, encara que d’una manera confusa. També en restaren els dominis eclesiàstics: de Sant Cugat, a Parets (“Vilatzir”), a Alfou (Sant Jaume de Rifà) i a Palautordera; i de la seu, a Mollet. En aquest procés destaca el paper de la parròquia, la qual, per exemple, és utilitzada per la seu per a sotmetre al seu control senyorial algunes poblacions. El mateix comte reconeix l’any 1104 haver estat senyor de dues parròquies, Caldes i Vilamajor (“habet ipsas capellanías”), les quals cedeix a la seu. Mitjançant la possessió de les parròquies i dels beneficis que n’obtenia, el senyor podia introduir noves contribucions, les quals es dirigien a reconèixer el domini senyorial, lògicament a l’obtenció de guanys, però també, amb el temps, al control i la submissió de la força de treball. S’observa millor l’evolució fent un salt en el temps. Situats en ple segle XIV, l’any 1323 el comú dels parroquians de l’Ametlla protestaven davant el rector de Sant Genis perquè aquest, senyor de la població, havia gosat exigir-los dos mals usos (eixorquia i intestia). La reivindicació dels vilatans de l’Ametlla pot servir per a provar com la parròquia podia ésser usada per a sotmetre la població pagesa.

En darrer terme, enmig d’una confusa juxtaposició de dominis i jurisdiccions, es fa palesa una retirada de l’àrea d’influència de les antigues franqueses, les quals queden reduïdes a només quatre localitats, que formaren el que el temps va conservar com les Franqueses. Aquestes localitats, “(parròquies)... de Corrone superiori de meserata de corrone iusano de Lerona et de Samalucio”, tindran una arrelada consciència dels seus privilegis. Tot i acceptar l’autoritat comtal i les seves exigències monetàries, lluitaran aferrissadament contra la deixadesa del poder públic —que tendirà a despreocupar-se dels seus drets o a intentar vendre’ls—, com ho demostra el reconeixement que aconseguiran del rei Jaume l’any 1267, que posteriorment altres representants de les mateixes poblacions exigiran.

Pels comptes del poder públic se sap que el comte també rebia censos, pel que fa al Vallès Oriental, de Caldes, de Vilamajor, de Cardedeu, de Valldarió i de la muntanya de Tagamanent.

Tots aquests territoris estaven sotmesos a l’autoritat pública i gaudiren dels beneficis que això comportava. Per exemple, algunes d’aquestes localitats van rebre dels comtes reis cartes de poblament, com Cardedeu l’any 1272. Tanmateix, aquestes concessions, que efectivament donaren una vida autònoma i independent als municipis que en van néixer, són productes d’una realitat més complexa.

La xarxa social de la nova aristocràcia

Potser el que més crida l’atenció del procés de feudalització de la societat és l’emergència d’una aristocràcia ambiciosa. En el decurs del segle XII es produeix la consolidació d’aquesta classe social, la qual s’articula en un complicat entramat de relacions personals i de dependència. En el cas del Vallès Oriental aquest procés es pot estudiar a partir dels nombrosos convenis i pactes de què hom té notícia.

Fent una inevitable abstracció de la complexa xarxa de relacions, es poden observar diferents nivells d’importància social. Per sobre de tota la piràmide, hi ha unes famílies situades prop de l’àmbit comtal. Són els Montcada i els Castellvell. Ambdós llinatges estaven vinculats a la cort i, malgrat no tenir radicats els seus nuclis patrimonials al Vallès Oriental, tenien importants relacions de vassallatge amb les famílies més eminents de la comarca. Aquestes eren els Bell-lloc i els la Roca. Juntament amb ells, cal citar els Sentmenat, radicats als límits exteriors de la comarca, però també amb interessos al Vallès Oriental, i els senyors del Montseny (dels castells de les Agudes i Miravalls), que exerciren la seva autoritat sobre la zona de la vall de la Tordera.

Casal fortificat de Rosanes, destinat des de fa segles a masia.

Arxiu GEC

El llinatge que apareix com el pilar de tota aquesta estructura feudal és el dels Bell-lloc. Vassalls seus eren la majoria dels castellans de la comarca, els quals representarien el següent nivell. Els castells del Far, de Cànoves i de Montornès eren infeudats pels Bell-lloc, durant el segle XII, a feudals que els adoptaren com a centre patrimonial de la seva família. En aquest tercer nivell cal afegir els Lliçà, arrelats al castell del mateix nom i vassalls del llinatge dels Santa Coloma i també de Sant Cugat. De manera semblant, hi havia els Mollet i els Rosanes, els primers radicats a la població del mateix nom i els segons al casal homònim proper a la Garriga.

Per sota d’aquest nivell hi havia altres famílies senyorials que portaven el cognom toponímic com a emblema de la seva posició. Tenien un patrimoni considerable i mantenien relacions de vassallatge amb la noblesa superior: entre d’altres, els Vilalba, els Cabanes i els Plegamans. Destaquen entre aquest grup algunes famílies que es troben en una situació de superioritat, per raó dels seus llaços de dependència, com el cas de Berenguer de Rovira (Santa Perpètua), mestre de la casa templera de Palau, o el d’Arbert de Vilazir, feudatari de Sant Cugat.

Evidentment, aquesta explicació es ressent de la parcialitat de la documentació analitzada, la qual cosa fa que esdevingui, a la força, incompleta. No obstant això, pot servir per a copsar més gràficament la complexitat de les relacions entre la nova classe dominant a la comarca.

Els dominis eclesiàstics

Mapa del Vallès Oriental amb la senyalització de totes les esglésies anteriors al 1300 de les quals es tenen notícies.

A. Pladevall

Vegeu: Esglésies del Vallès Oriental anteriors al 1300.

Malgrat l’abassegadora irrupció d’una poderosa classe dominant laica, la presència de les institucions eclesiàstiques, lluny de disminuir, es consolida. Les entitats tradicionals de l’Església que hom trobava segles enrere al Vallès Oriental continuen tenint una presència important a la comarca.

La seu episcopal de Barcelona consolida els dominis sotmetent a la seva tutela moltes parròquies que havien estat apropiades pels laics: per exemple la de Mollet, usurpada per dos germans, els quals l’any 1122 van retornar al bisbe el domini sobre la parròquia i van reconèixer l’abús comès; igualment, la de Llinars, sotmesa per la senyoria del Far, que l’any 1160 reconeixia l’autoritat episcopal sobre els béns de la parròquia. Altres, recuperades també pel poder episcopal, eren en mans del comte mateix, tal com es demostra en la cessió que fa Ramon Berenguer III al bisbe de les capellanies de Vilamajor i Caldes, o havien estat fundades per senyors feudals.

D’aquesta manera, la seu barcelonina augmentava les fonts d’ingressos, gràcies als delmes i primícies que s’obtenien a les parròquies, i també incrementava la seva presència espiritual a la comarca. A tot això cal afegir els béns directes que posseïa, els quals podien ésser dominicatures o bé dominis jurisdiccionals.

L’altra gran institució eclesiàstica vallesana era el monestir de Sant Cugat. En una confirmació reial del 1234 el monestir encara conservava els grans dominis que posseïa des del segle X: dominicatures de Plegamans, Mollet, Parets, Gualba, Palautordera, Sant Celoni, Olzinelles, Tapioles, Vila Rifà i Vallgorguina.

A part les possessions directes o feudals, ambdues institucions continuaven essent centre de veneració espiritual. En el cas de Sant Cugat, ho demostren les oblacions dels fidels i el fet que fou triat com a lloc del propi sepulcre. En ambdós casos era objecte de nombroses donacions pecuniàries i centre de les cessions pietoses.

Nogensmenys, la devoció popular no era només exclusiva d’aquests centres eclesiàstics. En el decurs del segle XII es diversifica la presència monàstica i eclesiàstica. El monestir de l’Estany i els ordes militars comparteixen una importància territorial i espiritual que competeix amb la de Sant Cugat i la de la seu. Cal no oblidar tampoc altres monestirs com el priorat de Santa Eulàlia del Camp, Sant Pere de les Puelles —arrelat a la zona de Montmeló—, Sant Miquel del Fai i Sant Miquel de Barcelona.

Castell de Castellcir. Pedra i mur s’agermanen en aquest castell, bastit sobre un penyal popularment anomenat la Popa.

M. Anglada

El monestir de l’Estany (Osona) tenia possessions importants al Vallès Oriental. Els seus dominis es trobaven a Sant Celoni, on hi havia fundada una casa agustiniana dependent de l’Estany, creada a partir d’una concessió feta per un senyor del Montseny, l’any 1088. Durant el segle XII aquesta casa esdevingué pabordia per a administrar un domini extens a la zona i fou motiu de discòrdia quan, al mateix segle, s’hi instal·laren els hospitalers a Sant Celoni. El monestir també va rebre la jurisdicció de les parròquies de la Garriga i les seves sufragànies l’any 1139. A part aquests dominis, el monestir exercia un control més intens sobre la part de l’actual comarca del Vallès Oriental que comunica amb el Moianès, és a dir, els castells de Castellcir i Castellterçol. A tot l’esmentat domini senyorial el monestir va rebre durant aquesta època el suport de famílies importants, com els Montcada, i també és citat en els testaments com a receptor de donacions de darreres voluntats.

Els ordes militars van tenir una implantació important a tot Catalunya. Al Vallès Oriental també es fa palesa aquesta presència. Els hospitalers van tenir una casa a Sant Celoni, donada pel senyor de les Agudes-Montseny, Guillem Umbert II, l’any 1151. La de Sant Celoni va ser una de les primeres cases fundades a Catalunya per aquest orde. Al final de segle va adquirir categoria de comanda.

La influència dels hospitalers sobre la vila de Sant Celoni va ser molt gran, fins al punt d’arribar a esdevenir-ne senyors. L’autoritat de l’orde es va estendre per la rodalia de la població, en lluita amb els altres grans potentats de la zona, els Montseny, amb els quals van dirimir el dret sobre les aigües que baixaven d’aquest massís. Abans de vendre la jurisdicció sobre Sant Celoni al començament del segle XV, van concedir privilegis a la ciutat, incloses les ordinacions (1370), i hi van fundar un hospital (1363).

L’altre orde militar amb presència important al Vallès Oriental va ser el dels templers. En la xarxa administrativa de l’orde del Temple va destacar la casa (“domus”) que posseïen a Palau, des d’on exercien la seva poderosa autoritat per tot el comtat de Barcelona, inclosa la ciutat. Com a mostra cal dir que el primer mestre provincial va ser un personatge originari de la zona de Palau. Els interessos dels templers, com era lògic, es van dirigir cap a les terres meridionals, les quals van ajudar a conquerir. Al Vallès, però, van tenir una implantació molt important, en diferents sentits. En primer lloc, territorial i econòmic, ja que que la casa de Palau va anar rebent nombroses donacions, especialment a la zona més propera de Santa Perpètua (l’església de la qual pertanyia a l’orde) i Caldes. Això va permetre l’enriquiment de la casa, també afavorit per les nombroses donacions testamentàries. Les oblacions de les darreres voluntats, en segon lloc, també demostren com el Temple —de la mateixa manera que l’Hospital— va calar entre el fervor popular i esdevingué receptor de les donacions pietoses al mateix nivell que Sant Cugat o la seu. En tercer lloc, el Temple va esdevenir una institució de prestigi social, que van usar nombrosos senyors per a encimbellar-se en l’escala feudal. Pot servir de mostra Berenguer de Rovira, senyor d’un alou de Santa Perpètua. La seva devoció pel Temple el va dur a oferirse com a germà, amb tot el seu domini. Berenguer va aconseguir fer carrera dintre l’orde, i n’arribà a esdevenir mestre, màxima autoritat per al territori de la Corona d’Aragó.

Sant Julià d’Uixols a Castellterçol, antic centre religiós, ara pràcticament despoblat.

J. Tous

També van relacionar-se amb el Temple, en molts casos fins al punt de consagrar-se com a membres, senyors de la comarca o de la rodalia, com Berenguer de Sant Vicenç o Joan de Plegamans.

A part els ordes militars, cal fer esment de les institucions parroquials com a darrera implantació eclesiàstica a les terres de la comarca. Encara que, com s’ha vist, les parròquies estaven sotmeses a senyories laiques o a l’autoritat de la diòcesi, en alguns casos actuaven com a senyors preeminents dins la població, com és el cas de l’Ametlla. Dins els termes d’aquesta parròquia, el senyoratge més important era el que exercia la mateixa institució, que capbreva l’any 1152 les rendes que rep dels masos sota pròpia autoritat. A les parròquies que no formaven part de cap senyoria territorial, el títol de rector esdevingué un càrrec ambicionat per les rendes que generava i, en conseqüència, ocupat per personatges ben situats socialment. L’actitud dels rectors d’aquestes parròquies envers els béns de la parròquia era tan interessada com la de qualsevol senyor: cercaven d’obtenir el màxim profit de les terres i defensaven a ultrança els drets senyorials, o bé, quan s’esqueia, intentaven ampliar-los. Així ho feu temps més tard, al segle XIV, el rector de l’Ametlla, quan va intentar imposar dos mals usos als pagesos (“universitate parochianorum”), els qual s’hi van resistir.

La resistència pagesa i les noves formes de submissió

El cas de la “universitat” de l’Ametlla és un exemple de com les comunitats pageses reaccionaren davant la pressió senyorial. Aquesta seria només una prova de l’organització de les viles amb un cert grau de llibertat, encara no sotmeses a domini senyorial excessivament rigorós. Aquesta organització fou possible a les poblacions que depenien directament de l’autoritat pública, com Cardedeu, Caldes o Vilamajor. També les viles del territori de franqueses participaven mancomunadament en la defensa dels propis drets, tal com s’ha vist que feien ja durant el segle XI.

En alguns casos la resistència pagesa anava associada a la creació d’entitats de caire religiós, com la confraria de Cardedeu, constituïda ja al segle XII.

Les reivindicacions anaven destinades a enfrontar-se contra la imposició de noves formes de submissió. L’augment de la pressió senyorial és un fet característic del segle XIII. Els mals usos s’havien començat a difondre pel Vallès, tal com ho demostra la carta reial del 1262 per la qual s’eximia els habitants de Cardedeu i Vilamajor de la submissió a aquestes prestacions. Al segle anterior havia augmentat la pressió senyorial, però encara no havia arribat a sotmetre la llibertat dels pagesos. En alguns casos es parla d ‘“usaticos”, expressió que mostra eloqüentment que les imposicions senyorials eren consolidades i havien assolit el grau de costum.

Creixement econòmic i aparició de nuclis urbans

L’activitat econòmica de l’etapa de plenitud i consolidació de la societat feudal al Vallès Oriental es caracteritzà per un augment considerable de la producció i pel desenvolupament d’activitats independents de la producció agrària. La pulsió senyorial va conduir a un augment global de la producció. Això accelerà la difusió de l’economia monetària. Tot i exigir majoritàriament les rendes senyorials en espècie —encara durant el segle XII—, les necessitats de numerari de la classe dominant porten a la difusió de la moneda com a mitjà de les relacions econòmiques. En aquest sentit és especialment important la presència de contractes d’empenyorament, veritables pactes crediticis. Entorn d’aquesta activitat es va desenvolupar un grup social que, al voltant dels poderosos i de la seva necessitat de numerari, va enriquir-se. La seva tasca s’associà a la gestió de grans dominis senyorials com a batlles o a l’explotació dels béns immobles cedits pels nombrosos empenyoraments que contractaven. D’aquesta manera, aquest grup de famílies —perquè l’activitat no se circumscrivia a un sol membre, sinó que corresponia a tota la família— esdevingué el protagonista d’una activitat financera encoberta, encara que els rendiments del seu negoci continuaren essent la gestió de béns agraris. Els principals clients d’aquests financers van ser els nobles mateixos, aquells que, quan testaven, el primer que feien era saldar els seus deutes.

Per altra banda, la llista de béns mobles, especialment diners, que hom troba en qualsevol testament de potentat, durant els segles XII i XIII, serveix per a demostrar fins a quin punt l’economia feudal va aconseguir superar el llindar de l’autosuficiència.

L’ús de la moneda va anar associat al desenvolupament de l’intercanvi i, en conseqüència, a l’aparició de nuclis comercials. Al Vallès Oriental es té constància de mercats ja des del segle XI. Concretament, se sap que l’any 1041 n’existia un a Granollers. Probablement la seva aparició sigui anterior. És gairebé segur que es desenvolupà en aquesta població pels avantatges geogràfics que oferia l’antiga Semproniana, cruïlla de camins. Les dades demostren com amb el temps va anar adquirint importància, fins al punt d’imposar les seves mesures a tota la comarca: “X quarteras frumenti recipientis ad quartariam de Granoiers”. Això volia dir que, probablement, Granollers s’havia convertit en un influent centre d’intercanvi, abandonant el paper de petit mercat local. La riquesa que generava el mercat granollerí va atreure l’interès dels poderosos, que van exercir la seva tutela i se’n beneficiaren econòmicament. Al principi, el senyor sobre els drets del mercat fou el bisbat, més endavant passà a mans laiques, per tornar a poder episcopal, tal com mostra la carta de poblament de l’any 1252, en la qual es regulen també les relacions del mercat amb el seu senyor.

Posteriorment, l’auge econòmic va anar permetent l’aparició d’altres mercats amb un cert influx comarcal: el de Caldes, documentat des del 1113; el de Vilamajor, probablement existent ja al segle XI (1067); el de Cardedeu, que se celebrava abans del 1277; en un breu període de temps hi hagué també mercat a Corró (segle XIII), i, finalment, el de Sant Celoni, que també va imposar les seves mesures a la rodalia (“V quarteras tritici ad mesuram sancti celedonium”), amb influència fins i tot en algunes contrades del Maresme.

L’activitat comercial va desenvolupar en aquestes poblacions ocupacions desvinculades de l’agricultura. Hi ha constància que a Granollers ja hi havia obradors l’any 1185, i artesans especialitzats a d’altres poblacions menors de la comarca. També Caldes, durant el segle XIII, va esdevenir un centre artesanal important que produïa per vendre a altres mercats. Sobretot, es fabricaven productes tèxtils i es realitzaven altres activitats artesanals relacionades amb els teixits (paraires i blanquers).

La importància d’aquestes poblacions, que van creixent amb l’embranzida econòmica, es manifestarà en alguns casos amb la concessió per part del rei de cartes de poblament, privilegis que els permetran de consolidar una primigènia vida municipal. El creixement urbà i la protecció reial culminaran amb l’erecció de muralles. A Cardedeu les muralles seran aixecades per concessió reial al final del segle XIII, Granollers les erigirà al tombant del segle XIV i Caldes també al començament d’aquest segle, tot i que hi ha indicis documentals de l’existència d’una muralla anterior.

Granollers, Caldes i Sant Celoni van assolir un creixement i una vitalitat que permet de considerar-les com a veritables centres urbans, en els quals es fundaren hospicis i fins i tot, en el cas de Caldes, hi residia una colònia jueva important. Al mateix temps anava apareixent una classe social que destacava entre la resta de la població vilatana, enriquida per les activitats pròpies de la vida urbana. Gràcies als estudis de Moreu-Rey hom coneix el nom d’algunes de les famílies calderines més preeminents, nascudes del comerç o l’artesania.

La lluita ciutadana per alliberar-se del jou feudal continuà. Granollers, en el decurs del segle XIII, va rebre diferents i alternatives cartes de privilegis, reials (1216, 1267 i 1283) i episcopal (1252), que beneficiaven les llibertats de la població i l’eximien del tipus d’exempcions feudals pròpies de l’època. Finalment, però, va caure en mans del senyor de la Roca, Pere Marquès, l’any 1291 i, per tant, restà sota domini senyorial.

No fou fins entrat el segle XIV que Granollers, les poblacions abans esmentades i també d’altres de la comarca, trobaren la llibertat en el domini senyorial, en convertir-se jurídicament en carrers de Barcelona. Concretament, Caldes va rebre el privilegi reial d’esdevenir carrer de Barcelona l’any 1351. La Garriga, la Roca i Vilanova l’any 1357; Cardedeu, el Fou, Vilamajor i Santa Susanna esdevingueren també carrers l’any 1384; l’any 1385 eren incorporades a Barcelona les poblacions de Mollet, Parets, Gallecs, d’una banda, i, de l’altra, les quatre viles de les Franqueses.

El deganat del Vallès

Al final del segle XIII la divisió territorial de la comarca començava a estructurar-se. Al principi, el Vallès Oriental estava inclòs dintre de l’àmbit territorial genèric del Vallès. Per exemple, era el cas de la vegueria que englobava el Vallès i Barcelona. El veguer de la ciutat també exercia la seva autoritat sobre la comarca del Vallès. Amb el temps es va crear la sotsvegueria del Vallès, dependent del veguer de Barcelona, però amb l’exclusivitat territorial sobre la comarca. Aquesta divisió administrativa, referida a aspectes de gestió política del poder comtal, com podia ésser l’administració de justícia, fou implantada en l’època del redreçament del poder de la monarquia. Paral·lelament també van aparèixer en l’àmbit eclesiàstic estructures territorials anàlogues.

Durant el segle XIV la diòcesi de Barcelona va ser dividida en quatre unitats administratives, els deganats del Vallès, de Piera i del Penedès i, finalment, l’oficialitat que englobava la zona central del bisbat, Barcelona, el Vallès Occidental i el Maresme. El deganat del Vallès abastava les actuals parròquies del Vallès Oriental, fora de les que pertanyien al bisbat de Vic (Aiguafreda, Tagamanent, Castellcir, Castellterçol, Granera i Sant Quirze de Safaja, les mateixes poblacions que formaren part del comtat osonenc i que, per això, no participaren de la mateixa història que la resta de la comarca).

També, segons Campillo, depenien primerament d’una jurisdicció aliena a la resta de la comarca les parròquies de la zona de Sant Celoni. Fou a mitjan segle XV que el degà del Vallès començà a administrar-les.

En canvi, el Deganat s’ampliava per la banda occidental, ja que el límit, per aquest costat, era el riu Ripoll, en comptes de la riera de Caldes, límit natural de la comarca.

Aquests límits han donat una personalitat jurídica a la que després ha estat la comarca del Vallès Oriental. Només recentment, amb la divisió en arxiprestats de l’any 1858, va ser substituïda la divisió en deganats. El del Vallès va continuar des de la baixa edat mitjana fins a l’època contemporània amb petites modificacions (com la incorporació durant els segles XVI i XVII de les parròquies del Maresme) i, encara durant el segle XVIII, el pare Flórez, quan escriu España sagrada, esmenta el deganat del Vallès com a fet característic de la personalitat de la comarca.

Un antecedent seu fou l’antic bisbat d’Ègara, creat al segle V dC, el qual va perdurar fins després de la invasió musulmana. Martí i Bonet, fins i tot, planteja una probable continuïtat del bisbat fins ben entrat el segle X. Els límits de la diòcesi d’Ègara, el centre de la qual era la mateixa ciutat d’Ègara, actual Terrassa, haurien d’apropar-se força als confins naturals del Vallès. Les descripcions de la seva extensió que ens han arribat no permeten una identificació dels indrets, però hom sap que confrontava amb els bisbats de Vic i Barcelona. Per tant, el Vallès Oriental hauria d’haver estat comprès, encara que potser parcialment, en els seus termes. Només una de les partions podria ésser identificable; es tracta de “Linyas”, probablement Llinars del Vallès, amb la qual cosa seria clar que el bisbat d’Ègara arribaria fins al curs alt del Mogent, excloent la vall de la Tordera —fet, d’altra banda, que es va repetir posterioment, com hem vist més amunt—. La zona de la Tordera ha tingut una personalitat acusada dintre del Vallès Oriental, i en alguns moments fins i tot s’ha vinculat molt intensament amb àrees exteriors a la comarca, com el Maresme.

El bisbat d’Ègara serveix de precedent territorial del deganat, el qual, com s’ha vist, adquiria carta de naturalesa durant el segle XIV. No obstant això, segons un document, és possible que sigui anterior i que ja a les acaballes del segle XIII funcionés com a divisió eclesiàstica. El document en qüestió és el de les “Rationes decimarum Hispaniae”, recull de la dècima dels anys 1279 i 1280. Hi són esmentades gairebé la totalitat de les parròquies dels diferents bisbats amb les quantitats que cediren per a pagar la dècima destinada a la croada.

En la llista de l’any 1280, quan s’esmenten algunes poblacions del Vallès Oriental, apareix la referència: “Item a prima tanda de Vales”. A continuació segueix la relació de les següents parròquies: Mollet, Parets, Lliçà de Munt, Lliçà de Vall, l’Ametlla, Canovelles, la Garriga, amb la capella de Santa Maria del Camí, Montmany, Bigues, Sant Feliu de Codines, Ronçana, Caldes i les seves esglésies, Plegamans, Gallecs i Palaudàries. És a dir, una franja geogràfica que, amb excepcions com Granollers, cobreix el que es podria anomenar el Vallès central.

Seguidament, el document esmenta una altra llista (“alia tanda”), més heterogènia, en la qual apareixen les parròquies del Vallès Occidental barrejades amb les d’altres comarques.

La primera relació esmentada podria ser un embrió del deganat eclesiàstic. Hom no sap si només fou usat per a la recaptació de la dècima, que amb el temps es va ampliar cap a llevant i també lleugerament cap a ponent. Cal fer referència al fet que les parròquies de la zona de Sant Celoni apareixen relacionades juntament amb les del Maresme. No és pura casualitat, ja que la llista de les col·lacions per parròquies sol tenir una certa coherència geogràfica. Això s’explicaria pel context històric, ja que s’ha demostrat que, primer, els grans senyors de la zona, els Montseny-Agudes, tendien a centrar el seu interès en direcció a l’àrea de marina més que cap a l’interior, i, segon, la mateixa tendència tenia la societat de la zona, com indica la presència de les mesures del mercat de Sant Celoni a poblacions del Maresme en aquesta època.

El deganat del Vallès ja és esbossat al final del segle XIII. A partir d’aleshores es va anar consolidant per esdevenir un tret definidor del territori que més endavant esdevindria comarca. Durant molt de temps serà una referència geogràfica important per a la descripció del Vallès. Jaume Vilaginès i Segura

Bibliografia

• Ramon d’ Abadal i de Vinyals: Catalunya Carolíngia II: Els diplomes carolingis a Catalunya, 2 vols., Institut d’Estudis Catalans, Barcelona 1926-1950
• J. Alturo i Perucho: L’arxiu antic de Santa Anna de Barcelona del 942 al 1200 (Aproximació històrico-lingüística), Fundació Noguera, Barcelona 1985
• A. Arrizabalaga, J. Pardo, P. Sadurní: Els orígens de Granollers i del Vallès Oriental, Caixa de Catalunya, Barcelona 1984
• Mercè Aventin i Puig: Vilamajor (872-1299). De la fi del sistema antic a la consolidació del feudalisme, Editorial Ausa, Sabadell 1990
• J. Badia: La baronia de Montbui, L’Ametlla del Vallès 1978
• J. Baulies: Granollers, ed. Selecta, Barcelona 1965
• J. Estrada i Garriga: Síntesis arqueológica de Granollers y sus alrededores, Publicacions del Museu de Granollers, Granollers 1955
• A. Gallardo: Del Mogent al pla de la Calma, Centre Excursionista de Catalunya, Barcelona 1938
• F. Miquel i Rosell: Liber Feudorum Maior, 2 vols., CSIC, Barcelona 1945
• E. Moreu-Rey: La rodalia de Caldes de Montbui. Repertori historie de noms de lloc i de noms de persona, ed. Teide, Barcelona 1962
• E. Moreu-Rey: Caldes de Montbui, capital degana del Vallès, col·l. “Episodis de la Historia”, ed. Dalmau, Barcelona 1964
• A. Pladevall: El monestir romànic de Santa Maria de l’Estany, ed. Artestudi núm. 6, Barcelona 1978
• A. Pladevall: Castellterçol. Historia de la vila i el seu terme, “L’entorn”, núm. 20, Eumo Editorial - Ajuntament de Castellterçol, Castellterçol 1991
• J.M. Pons i Gurí: Recull d’estudis d’Història jurídica catalana, ed. Noguera, Barcelona 1978
• J. Rius i Serra: Cartulario de “Sant Cugat del Vallès”, 3 vols., CSIC, Barcelona 1945-47
• F.Udina i Martorell: El archivo condal de Barcelona en los siglos IX i X, CSIC, Barcelona 1951
• R. Vall - A. Masvidal: El romànic del Vallès, ed. Ausa, Sabadell 1983
• J. Vilaginés: La transició al feudalisme: el Valles Oriental, un cas original, “Estudis”, vol. 2, Granollers 1987

Fonts arxivístiques

• Arxiu de la Corona d’Aragó, pergamins de Cancelleria (ACA)
• Arxiu de la Catedral de Barcelona, Libri antiquitatum i pergamins Diversorum (ACB)
• Arxiu Diocesà de Barcelona, Register Dotaliorum (ADB)
• Hemeroteca de Granollers, fons de pergamins
• Fundació Mauri de la Garriga
• Arxiu Parroquial de l’Ametlla
• Arxiu Tomàs Balvey de Cardedeu
• Arxiu Històric Fidel Fita d’Arenys de Mar (JVS)