Corró d’Avall és una de les parròquies que estava inclosa dins l’antiga demarcació històrica de les Franqueses del Vallès, que foren atorgades el 1025 per Berenguer Ramon I. Juntament amb Llerona, Corró d’Amunt i Marata, van passar a ser carrer de Barcelona al final del segle XIV.
La primera notícia sobre el terme de Corró d’Amunt és documentada l’any 959; el fet que s’especifiqui “d’Amunt”, fa suposar també l’existència d’un Corró “d’Avall” ja en aquesta època. L’església de Santa Eulàlia és esmentada per primer cop en un document del 989 en el qual s’efectua la venda d’una peça de terra situada al comtat de Barcelona, al Vallès, dins de Corró d’Avall (Corrone Subteriore), prop de Sta. Eularia. El 12 d’octubre del 1104 el bisbe de Barcelona, Berenguer, consagrà l’església; l’acta de consagració es troba transcrita en el registre de les dotalies de l’arxiu diocesà de Barcelona. Aquest document diu que el temple era situat al comtat de Barcelona, al Vallès, en un lloc anomenat Corró, i que fou dedicat a l’honor de la Santíssíma Verge i a la màrtir Santa Eulàlia. S’establí que l’església de Barcelona li concediria el crisma, per la qual cosa havia de pagar anualment, entre els dos sínodes, dos sous menys dos diners. Així mateix s’establí la sagrera de 30 passes al voltant de l’edifici, i la demarcació d’on hauria de rebre els delmes i primícies, que era la següent: a llevant, la via pública, a migdia, des de les Enforcades a Puig Oriol, al nord al Puig Salomó i a ponent al riu Vallès.
L’església tenia capellania pròpia, però l’any 1391 quedà vinculada a la mensa capitular de Barcelona. Aquesta capellanía devia comportar problemes, ja que l’any 1160 hi ha un judici donat pel bisbe de Barcelona, el de Saragossa í el sagristà de Vic, en la qüestió que sostenien Bernat de Puig Alt, capellà de Corró, i Pons, clergue del dit lloc, sobre la capellania de Corró. Es resolgué que la tercera part dels esplets i dels delmes fos per a la capellania amb la condició que el dit Pons, abans de complir el citat judici, fes fiança amb penyora a bons fiadors. Més tard, el 1318, trobem que foren arrendats per un any els beneficis de la capellania a Pere Margaró, veí de Corró, per Berenguer de Lacera, canonge de Barcelona, com a procurador de Felip de Mallorca, canonge de Barcelona i capellà de l’església de Santa Eulàlia.
Aquest edifici fou cremat el 1936, i enderrocat el 1939. Disposem, però, de la descripció que en féu Antoni Gallardo en l’obra Del Mogent al Pla de la Calma. Segons ell, la construcció de la part davantera, per les seves característiques, data del segle XI. Al segle XIII fou ampliat per la capçalera i es destruí l’antic absis rodó. S’allargà la nau i s’acabà amb una testera rectangular. Es cobrí amb una volta apuntada i més estreta que la de la part vella. La porta vella de la façana de ponent, de caràcter molt primitiu, degué inutilitzarse al segle XVI en obrir-se una porta lateral en el mur sud. En aquesta façana s’observaven restes de fortificació a la part alta. El campanar era una espadanya amb tres forats, semblant als de Llerona i Marata. Al segle XVII s’afegiren dues capelles laterals al mur nord de la nau. El 1934 s’obrí una porta a l’esquerra de la façana de ponent que donava accés al temple per les naus laterals.
A partir del mes de gener de 1989 es dugué a terme una campanya arqueològica en aquest lloc per part d’arqueòlegs del museu de Granollers, davant el projecte d’urbanització.