L’antiga parròquia de Sant Andreu de Vallgorguina, avui en estat ruïnós i coberta de vegetació, és situada als afores del poble, prop del cementiri vell, dins una propietat dita la Rectoria Vella. Aquest primitiu temple parroquial, que no estava ja en gaire bon estat al segle XIX, fou substituït llavors per l’actual església de Sant Andreu, situada al bell mig de la població, i des d’aleshores resta com a capella de cementiri.
El topònim apareix documentat al segle X com a Valíem Gregoriam, el qual, segons alguns investigadors, té el seu origen en el nom de Gregori, persona que hauria estat un dels primers pobladors de les terres de la vall en el període comprès entre el baix imperi i els primers segles altmedievals.
Vallgorguina era al segle X un alou del monestir de Sant Cugat del Vallès, possessió que és confirmada a l’esmentat cenobi l’any 986, mitjançant un precepte del rei franc Lotari. Posteriorment, la dominicatura de Sant Cugat sobre Vallgorguina és ratificada els anys 1002, 1007 i 1038, per sengles butlles papals.
L’església de Sant Andreu és clarament documentada des de l’any 1083, en el qual Guillem Umbert i la seva dona es comprometeren a no atacar aquesta parròquia pertanyent al monestir de Sant Cugat. El 1120 una altra notícia ens informa que el clergue Pere Bonfill establí en el seu testament la donació d’un morabatí per a Sant Andreu de Vallgorguina.
Ja cap al segle XIII la jurisdicció de la parròquia de Vallgorguina canvià i passà a mans laiques, al castell de Montclús. El 1328 la baronia de Montclús fou annexionada al vescomtat de Cabrera.
En la visita pastoral que tingué lloc a Sant Andreu al 1413 es constatà que l’església tenia 14 parroquians. Més tard, el 1421, es pogué corroborar que aquesta parròquia no era gaire rica i per aquest motiu no tenia rector. Els clergues que es feien càrrec dels oficis religiosos en a-quells moments eren els vicaris de Pertegàs. L’any 1446 sembla que aquesta església estava unida a la parròquia de Santa Maria de la Serra de Vilalba, en la qual residia el rector. Altres visites pastorals del segle XVI continuen mostrant la precarietat de Sant Andreu de Vallgorguina, ja que els visitadors demanaren repetides vegades que s’arreglés l’església a causa de les filtracions d’aigua a les parets de l’edifici produïdes per la pluja. A més d’aquests problemes d’humitat, sembla que en aquell mateix segle l’església va patir un incendi a partir del qual s’hagueren de reparar alguns altars i s’hagué d’emblanquinar l’interior.
Al segle XVIII la parròquia de Vallgorguina i totes les altres pertanyents al vescomtat de Cabrera passaren al marquès d’Aitona.