Castell de Castellar del Vallès

Situació

El castell de Castellar, conegut també per castell de Clasquerí, pertany al terme municipal de Castellar del Vallès i és situat al sud-oest del nucli de la població, a la riba dreta del riu Ripoll. S’alça estratègicament dalt d’un turó i és de grans proporcions i d’aspecte descurat; té al davant de la porta principal, a una cinquantena de metres, la capella gòtica de Santa Bàrbara i al sector de tramuntana, un antic i curiós aqüeducte i una casa de pagès on habiten els masovers.

Mapa: L36-15(392). Situació: 31TDG230066.

Per tal d’arribar-hi amb vehicle caldrà que hom se situï a la carretera que de Castellar del Vallès es dirigeix a Matadepera i Terrassa. Poc després de travessar el riu Ripoll, a l’inici d’un revolt força tancat, exactament al punt quilomètric 26,200, surt per l’esquerra, en direcció sud-oest, un camí carreter que després de 600 m mena al castell i a la masoveria, on hi ha la clau. (LlFL)

Història

La primera referència del castell de Castellar és de l’any 939. Es tracta d’un document de donació que fan Ovasio i la seva muller Osiana al comte Sunyer del senyoriu d’un alou que tenen en el terme del “castrum de Castelar”. El 955 el comte Mir lliura aquest mateix alou al monestir de Sant Cugat. El 1010 els comtes de Barcelona, Ramon Borrell i Ermessenda, compraren el castell de Castellar i totes les seves pertinences a Sengunda i el seu fill Isnard. Quatre anys més tard, els comtes donaren una part d’aquest alou al monestir de Sant Llorenç del Munt. El 1049 la comtessa Ermessenda fa de nou una donació de la fortalesa de Castellar a aquest cenobi. L’abat de l’esmentat monestir, Odger, comprà l’església castellera el 1051.

Amb tot, la senyoria del castell de Castellar continuà en poder dels comtes de Barcelona al llarg del segle XII, com ho demostra un document datat el 1136. Es tracta d’una convinença feta entre el comte rei Ramon Berenguer IV i el senescal Guillem Ramon per la qual aquest darrer esdevé feudatari del comte pel castell de Castellar, entre d’altres possessions. Al segle XIII aquest conveni serà ratificat. Així, el 1202 el rei Pere I, anomenat el Catòlic, confirmà a Guillem de Montcada totes les fortaleses que el pare de Guillem tenia en feu pel rei, entre les quals evidentment es trobava la de Castellar del Vallès.

Els Montcada, a causa de diverses vicissituds familiars, necessitaren diners a principi del segle XIII, per la qual cosa hagueren d’empenyorar el seu castell de Castellar a Ponç d’Aleste. Posteriorment el degueren recuperar ja que a l’inici del segle XIV encara el senyorejaven, com ho demostra el fet que el 1300 Guilleuma de Montcada donà al rei Jaume II diversos castells entre els quals hi havia el de Castellar. Amb tot, el castell tornà als Montcada com a feudataris del sobirà.

Així, el 1310 Gastó de Montcada donà en emfiteusi a Pere de Clasquerí els castells de Castellar, Ribatallada i 12 heretats més del terme de Castellar. Tot i així no n’adquirí la plena jurisdicció, que seguia en poder del rei. Així, el 1394 Joan I vengué l’alta jurisdicció a Joan de Togores. Fou al segle XV que Gerard de Clasquerí comprà tots els drets i la jurisdicció de Castellar a la família Togores. Així, el fill de Gerard de Clasquerí, anomenat com el seu pare, ja actuà com a veritable senyor del castell i terme de Castellar.

La propietat romangué durant més de dos segles a mans dels Clasquerí, els quals al segle XVI emparentaren amb els Meca. Al segle XVIII, quan aquest llinatge s’extingí, la baronia passà als Sentmenat. Al segle XIX, i com a conseqüència de l’estroncament de la línia de descendència masculina, la fortalesa de Castellar es transferí al llinatge dels Fontcuberta, que en són els propietaris actuals.

La primera restauració del castell es feu al segle XIV, quan n’eren els propietaris els Clasquerí. L’edifici que actualment podem contemplar correspon a la reconstrucció feta en aquesta època. Modernament s’ha tornat a restaurar. (EPF)

Església

En l’actual edifici del castell de Castellar del Vallès queden ben poques restes de la seva ascendència romànica, fora de, potser, les traces de la planta que, malgrat tot, ha estat molt desfigurada per les ampliacions i modificacions posteriors que ha sofert al llarg dels anys. També queda la resta d’algun mur, tot i que se’n fa difícil la identificació pel fet que en les reformes fetes al segle XIV, i també en la restauració de final del segle XIX i principi del XX, es va utilitzar una tipologia constructiva de característiques molt similars a les emprades en l’època alt-medieval.

La planta del castell té la forma d’un trapezi definint un pati central. Aquest esquema parteix d’una planta formada per dos rectangles disposats en forma d’ela amb una torre exempta, la qual és situada en l’angle que els uneix. Aquest esquema senzill —fins i tot és versemblant pensar en l'evolució d’un sol cos rectangular— va ser modificat i ampliat tot afegint-hi dues ales més que tancaven el pati central, donant d’aquesta manera la planta actual.(JMaM)

Bibliografia

• Aloy-Lleonart, 1980, pàgs. 188-189
• Casas, 1970
• Els castells catalans, II, 1969, pàgs. 16-31
• Ferrando, 1987, pàgs. 83-95
• Miquel i Rosell, I, 1945, pàgs. 480-481
• Monreal-Riquer, II, 1958, pàgs. 85-91
• Rius i Serra, I, 1945-1947, pàgs. 19, 35 i 115
• Vall i Rimblas, 1976, pàg. 17
• Vergés, 1974, pàgs. 23-28 i 51-58
• Equip Broida, 1987, pàgs. 225-227
• Farell, 6, 1982, pàg. 167