Castell de Toudell (Viladecavalls)

Situació

Fragment del castell situat a la part alta del monticle que domina la vall de la riera del Gaià.

D. Ferran

Es troba estratègicament situat dalt d’un cingle, a uns 220 m d’altura, des d’on es domina la vall de la riera del Gaià, el torrent del Salt i el turó de Can Mitjans.

Mapa: 392M781. Situació: 31TDG141006.

Des de l’esquerra de la carretera que va de Terrassa a Viladecavalls i abans d’arribar al pont que en el km 3,5 travessa la riera de Gaià, un petit corriol porta al cim del cingle on hi ha les restes del castell. Són a l’extrem del mateix planell on es troba l’ermita romànica de Sant Miquel de Toudell. L’ermita i el castell, però, queden separats per un petit polígon industrial que impedeix la mútua visió de l’una i de l’altre. (ABB)

Història

El lloc de Toudell apareix ja esmentat al segle XI. El 1159 s’esmenta un membre de la família Toudell, Alegret de Toudell, que fa una donació a l’església de Sant Miquel. El 1238 Pere de Toudell, descendent d’Alegret, ven a Bernat de Fornells una peça de terra dins del terme de Toudell. Amb tot, la casa forta o castell de Toudell és mencionat més tardanament. La primera notícia de la fortificació és de l’any 1244, per la qual sabem que depenia del castell de Terrassa. El 1287 s’esmenta de nou la casa forta o castell de Toudell.

A mitjan segle XIV n’era el propietari el militar Romeu de Montornès. El 1354 encomana el seu castell de Toudello a Bernat Magent per tal que instal·li la seva residència en aquesta casa forta. El 1369 Romeu de Montornès el ven a Jaume Parent. (EPF)

Castell

Reconstrucció de la planta del castell a partir dels vestigis encara existents.

J. M. Masagué

La brossa i les pedres escampades tapen gairebé totalment les restes del castell, que es troba en el mateix pla que l’ermita de Sant Miquel i que, per tant, participa dels seus antics antecedents. A més, un esllavissament de terres ha fet desaparèixer gran part del que, per la planta, caldria suposar el mur de tancament sud sobre l’alt espadat del torrent del Salt. Malgrat tot podem reconstruir la planta formada per dues estructures rectangulars, una dins l’altra, i una paret que complementa l’estructura externa i li serveix de contenció. Aquesta paret o mur de contenció té una longitud de poc més de 14 m i no podem esbrinar-ne el gruix perquè queda sota terra. El que anomenem estructura exterior té una longitud de 13,5 m i una amplada de 7 m. Tampoc podem precisar el gruix d’aquestes parets que es componen de pedres escapçades unides entre elles amb argamassa i també en sec.

De l’estructura interior destaca l’alçada de l’angle de ponent, la part més visible i ben travada del castell. Hi fan cantonera grans carreus ben escairats que no tenen res a veure amb la resta de l’aparell constructiu que es conserva. Cal suposar que aquests carreus van ser reaprofitats de les veïnes estructures romanes ja esmentades, sobretot perquè un d’ells presenta un buidatge fet expressament, però que no sembla tenir relació amb l’estructura medieval. La resta de l’aparell el componen pedres escapçades i petits carreus. Aquest recinte interior té una longitud de 6,5 m i una amplada de 3 m. Les parets tenen un gruix d’uns 80 cm i tant els grans carreus com els més petits que les componen estaven units amb argamassa i en algun tros s’observa un arrebossat d’argila.

A més, podem observar que cadascuna d’aquestes estructures es troba a diferent nivell, i és a més altura la més interior, que li dóna així un aspecte de torre central que no mereix.

Destaquem, doncs, que es tracta d’un petit castell, com tants arreu, del topònim del qual tenim notícia des de l’any 986, on possiblement van residir els senyors de Toudell des del final del segle XI, però que no trobem esmentat com a castell fins l’any 1244: un lloc relativament poc important dins del terme de Terrassa i estretament lligat a les esglésies de Santa Maria i Sant Miquel de Toudell. (ABB)

Bibliografia

  • Cardús, 1928, p. 92
  • Buron, 1989, pàg. 266
  • Els castells catalans, II, 1969, pàgs. 173 i 178
  • Soler i Palet, 1928, pàg. 62