Situació
Fragment de mur del temple romànic aprofitat a la base de l’actual campanar.
M. Anglada
La parròquia es troba al centre de la part vella i alta de la població. És tota voltada de noves urbanitzacions i queda a la banda esquerra de la riera de Tenes, a 300 m d’altitud.
Mapa: L37-14(364). Situació: 31TDG335173.
S’hi va per la carretera de Sant Feliu de Codines a l’Ametlla passat el quilòmetre 22 i el pont sobre la riera de Tenes a l’esquerra vers tramuntana. (MAB)
Història
L’església de Sant Vicenç s’esmenta per primera vegada amb l’apel·latiu de “basílica Sancti Vincencii, in villa nuncupata Riello”, en un document del 971. L’any 1045 el bisbe de Barcelona Guislabert la va unir al monestir de Sant Miquel del Fai, contra el pagament de 15 unces d’or. El prior del Fai era qui presentava els capellans que havien de regir la parròquia. A causa de l’escassa feligresia es va unir a Bigues al segle XVI i hi quedà supeditada com a sufragània. L’església actual es va refer a partir del 1618 i es va completar al segle XVIII. El 1957 va passar al bisbat de Vic. No guarda actualment cap resta notable de les esglésies que la precediren. (APF)
Església
L’únic vestigi es pot veure en una part del mur nord-oest sota el campanar, on l’aparell apareix parcialment arrebossat sota un ull de bou d’època tardana. (MAB)
Orfebreria
Anvers i revers d’una creu reliquiari, procedent d’aquesta església, que actualment es conserva al Museu Diocesà de Barcelona (núm. inv. 101).
MDB©-P. Rotger
Actualment, es conserva al Museu Diocesà de Barcelona amb el núm. 101 d’inventari una creu patriarcal reliquiari, procedent de Riells del Fai, feta amb una ànima de fusta i recoberta per una làmina de plata. Ingressà el 1916 gràcies a una donació feta pel rector Manuel Soler. Amida 22 cm d’alçada, 11 cm d’amplada i 1,5 cm de gruix, i pesa 130 g. Una restauració de l’I de juny de 1980 serví per a consolidar el suport: afegitó en fusta a la part inferior i un doble pedestal. Tot i que manca la part inferior de la creu, l’estat de conservació és bo.
La decoració, duta a terme mitjançant la tècnica del repussat, presenta dos temes zoomòrfics i un de geomètric. Cada element es troba dintre d’un quadrat compost per una doble línia de punts. El contorn de la creu és remarcat per una línia senzilla de punts. Tots aquests motius són iguals a les dues cares.
Al revers de la peça hi ha una relíquia de la creu de Crist. Som, doncs, davant una veracreu, element reliquiari que proliferà sobretot a partir de les croades en exaltació de la fe. La relíquia, dues estelles de la creu disposades així mateix en forma de creu, és visible a través d’un petit vidre emmarcat per una planxa de metall, la col·locació, substitució o reparació de la qual pot haver produït els desperfectes que s’observen en les zones de contacte.
Els temes decoratius compostos per animals són molt freqüents a l’edat mitjana. Animals fantàstics i reals apareixen en capitells, pintures murals, miniatures, etc.; representen temes purament ornamentals o bé simbolitzen algun concepte. Els dos temes animalístics que omplen bona part de la creu de Riells, gairebé fantàstics, recorden lleons i dracs o galls, força propers als que podem veure als marginals que acompanyen molts manuscrits.
Pel que fa al motiu geomètric, sembla tractar-se d’un tema aïllat d’entrellaç o laberíntic, tampoc gens estrany en combinacions ornamentals d’època romànica.
Tot i que les figures ornamentals semblen força ben aconseguides, algunes d’elles resten tallades al final de la planxa, potser a causa d’un mal muntatge de la peça. D’altra banda, alguns detalls donen l’aparença de poca cura en l’elaboració del conjunt, com és el cas de l’aparició d’un puntejat que simula el tema ornamental, inacabat, a l’anvers de la creu.
Aquestes deficiències, junt amb el tipus de decoració, ens poden fer pensar en el fet que la làmina de plata fos reaprofitada d’algun altre objecte desaparegut, com ara una arqueta o un frontal. Aquesta qüestió la plantegem només a manera d’hipòtesi.
Ateses les mides de la creu i els motius que l’ornamenten, potser podria tractar-se d’una peça incompleta que en el seu temps hagués format part d’una altra peça que la suportava.
Per la forma que presenta i per la decoració que l’acompanya podríem datar-la a la segona meitat del segle XII i al començament del XIII. (JST)
Bibliografia
Bibliografia sobre l’església
- Pladevall, 1962, pàgs. 14-20
Bibliografia sobre l’orfebreria
- Acto inaugural y Catálogo de los objetos del Museo Arqueológico Diocesano de Barcelona, 1916, pàg. 47
- El arte románico, 1961, pàg. 202