Santa Maria de Caldes de Montbui

Situació

L’església parroquial de Santa Maria es troba a l’extrem ponentí del nucli de la vila, mirant la vall de la riera de Caldes que passa un xic més a l’oest. L’edifici actual es troba al límit sud-oest de l’antic recinte medieval. Aquest edifici es va aixecar entre el 1589 i el 1714 on hi havia el palau reial i és tradició que l’església romànica que la va precedir es trobava un xic més al nord, a l’indret ocupat avui per habitatges moderns entre Can Santmartí i el carrer de Roma.

Mapa: L37-15(393). Situació: 31TDG096304. (APF)

Història

De l’antiga església romànica de Santa Maria de Caldes de Montbui avui dia no en queda cap resta. Hi ha constància de l’existència d’un edifici pre-romànic, ja que en tenim una referència l’any 1002 en una deixa feta per un tal Recosind, segons consta en el seu testament jurat damunt l’altar de Sant Climent de Llobregat.

En un altre testament de l’any 1023 l’església de Santa Maria hi figura ja esmentada com a parròquia. A partir d’aquesta data són relativament freqüents i abundants les referències a aquesta església.

Tot i que aquelles són les notícies més antigues i fefaents que hom té de l’església de Santa Maria de Caldes, Enric Moreu-Rey, quan tracta del rectorologi, esmenta com a rectors l’any 989 uns tals Adrià i Guadamir, cosa que implicaria l’existència de la parròquia en aquesta data. Sigui com sigui, l’església de Santa Maria de Caldes és documentada des del començament del segle XI.

Molt probablement, l’edifici de l’any 1002 devia ser substituït més endavant per una construcció romànica. Segons Bonnassie, consten una deixa d’un tal Amalric de 4 aimines d’ordi i 4 sous ad opera l’any 1049 i una altra de 2 mancusos l’any 1053. El nou edifici devia construir-se doncs, en aquests anys. D’aquell antic edifici, però, no se’n conserva cap element. L’any 1579 el bisbe de Barcelona donà llicència al vicari i als jurats de Caldes per a construir una nova església parroquial, atès que la que hi havia s’havia fet petita. Les obres de construcció de la nova església s’allargaren considerablement, de manera que l’any 1642 es van haver d’adobar les teulades de les dues esglésies, la nova i la vella.

L’any 1701 finalitzà la construcció del magnífic portal barroc, projectat pel francès Pierre Ruppin i l’escultor calderí Pau Sorell. A l’interior de l’església es conserva la majestat de Caldes, una bella talla romànica de la primera meitat del segle XIII. L’any 1989 es consolidà i restaurà l’església. (RVR)

Crist

L’església parroquial de Santa Maria Assumpta conservava fins l’incendi de l’any 1936 una majestat de fusta policromada, de la qual només va subsistir el cap. La resta es va refer tot intentant mantenir amb fidelitat l’aparença de l’original desaparegut, conjunt que roman a l’edifici esmentat. Avui, hom pot estudiar-la per mitjà de les fotografies anteriors a la desfeta (així, una de Gabriel Roig, del 1924, reproduïda a Bastardes, 1978, pàg. 95), per publicacions d’autors que l’havien estudiat abans de la destrucció, i pel que en podem deduir del cap.

La imatge feia 1,96 m d’alçada per 1,85 d’amplada, mentre que la creu on era adossada feia 3,60 m d’alçada 2,03 d’amplada i 0,05 de gruix (Solà, 1934, pàg. 62). Aleshores era coronada amb una peça de metall amb pedreria col·locada posteriorment i vestia amb túnica manicata i mantell, amb un cinyell que li passa pel damunt. Aquest fet, prou original, havia fet confondre aquesta peça amb un lorum o subornal (Gispert, 1895, pàg. 59). Sembla que els plecs eren molt plans, agafats a la figura, i, a la túnica, s’estenien en forma d’anells verticals pels braços del Crist, mentre que queien de manera acanalada fins al nivell dels peus a la zona visible i acabaven en una vora en ziga-zaga. Pel damunt, el mantell reflectia lleus ondulacions determinades pel relleu de les cames, només alterades per la presència del cinyell amb alguns plecs inclinats i corbats a la part inferior. Cal remarcar la singular disposició en agafar-se a l’espatlla dreta (a l’esquerra per a l’espectador) i caure en diagonal pel tors. Els peus, nus, reposaven damunt d’un supedani.

La configuració del cap, lleugerament inclinat cap a la dreta, ha estat un altre dels elements més destacats de la peça. Amb els ulls oberts i les celles marcades per un ressalt curvilini, es produeix un cert naturalisme que juga amb el hieratisme habitual en aquest tipus d’imatges. El tractament de la cabellera s’organitza en grups de flocs de línies paral·leles finament estriades, que cauen per damunt les espatlles en forma de trenes. Finalment, la barba i el bigoti són treballats en flocs arrissats amb certa minuciositat.

La policromia devia consistir bàsicament en una sèrie de motius vegetals i animals disposats en cercles juxtaposats que recordaven els teixits orientals (Gispert, 1895, pàg. 60, segons dibuixos de Josep Puiggarí). Havia quedat ennegrida per l’acció del fum provocat pels ciris; per aquest motiu en alguna fotografia és imperceptible, però per respecte no havia estat restaurada (Trens, 1966, pàg. 116). D’altra banda, la creu presentava en baix-relleu una estrella o motiu de vuit puntes a cada extrem del braç travesser, mentre que a l’extrem superior hi havia la inscripció

“IS NASARENVS / REX IVDEORVM”.

Malgrat el parer de Manuel Trens abans exposat, altres autors han fet notar intervencions posteriors, al marge de la corona.

Així, hom denunciava que la figura havia quedat deslluïda per una capa de vernís, que la zona superior de la creu era mutilada i que els peus i el supedani eren afegits (Solà, 1934, pàgs. 66-68). També s’havien observat diferències de qualitat en el braç esquerre respecte a la resta de la peça (Bastardes, 1978, pàg. 94).

La majestat de Caldes ha estat una de les obres de la imatgeria romànica de Catalunya més estudiades i destacades. Alguna vegada ha estat considerada com la més important (Cook-Gudiol, 1980, pàg. 281). Però una de les qüestions que més ha preocupat els erudits ha estat el seu origen. Es coneguda la llegenda que fou portada de lluny per uns bohemis, o gitanos, que la feien servir de palanca per a transbordar els rius (Poch, 1980, pàg. 63; recollit per Martí, 1989, pàg. 202). Sembla que va romandre a l’edifici romànic, on tenia molta devoció, fins el 1699, any en què es va construir una capella a l’església nova (Moreu-Rey, 1962, pàg. 209; Martí, 1989, pàg. 202). Les primeres referències clares a la imatge són també del segle XVII, com la d’una “missa a la Santa Majestat per na Galcerana”, el 18 de novembre de 1635 (vegeu Bastardes, 1978, pàgs. 94-95; noves mencions, algunes més endarrerides, a Martí, 1989, pàg. 202). De totes maneres, la manca de dades anteriors no és cap indici negatiu de l’existència o de la presència de la imatge a Caldes en moments anteriors.

En realitat, la qüestió del seu origen també té relació amb algunes característiques de la imatge que segons la historiografia la posen en contacte amb el món bizantí i oriental. De totes maneres, hom també ha realitzat comparacions amb obres del romànic. Els treballs de Manuel Trens i de Cook i Gudiol són els que més abordaren aquestes qüestions. Així, Trens veia en la doble presència de la túnica i el mantell un reflex dels orígens orientals, bizantins, de la seva tipologia, i en l’àmbit europeu només trobava tres exemplars similars: en primer lloc, la majestat d’Erp-Euskirche, conservada al Museu Arquebisbal de Colònia (Trens, 1966, pàg. 116, làm. 8), i també, les d’Uznach (Museu Històric de Zurich) i de Forsby (Museu Històric d’Estocolm). En tot cas, insistim, sembla que els primers exemples d’aquesta modalitat es troben en l’art bizantí. De la mateixa manera, els motius policromats ofereixen clars contactes amb l’àmbit oriental, pel fet de presentar animals afrontats o motius vegetals inscrits en cercles. Aquest recurs també és aplicat en la majestat Batlló, al Museu d’Art de Catalunya (inv. 15 937), entre altres conjunts, bé que amb diferències respecte als motius emprats, ara només florals(*). Manuel Trens esmentava la temàtica del conegut pal·li de les Bruixes, a Sant Joan de les Abadesses (Ripollès) i els teixits de la capa pluvial de l’abat Biure, de Sant Cugat del Vallès, com a elements comparatius (Trens, 1966, pàgs. 87-88). En qualsevol cas, si seguim els dibuixos de Puiggarí, el repertori és diferent. Un factor i l’altre han fet que l’exemplar de Caldes hagi estat considerat com el d’aspecte més oriental entre els hispànics (Cook-Gudiol, 1980, pàg. 281).

Hom també havia remarcat la raresa de les formes de la vora inferior de la túnica (Trens, 1966, pàg. 118), que acaba en ziga-zaga. Tot i no ésser un motiu freqüent, s’observa en alguns casos, com els que ja ha assenyalat dins l’àmbit català Rafael Bastardes (Bastardes, 1978, pàg. 98), corresponents als exemplars de Santa Pau (Garrotxa) i de Mogrony (Ripollès)(*).

En tot cas, l’exemple de Caldes de Montbui, que alguns consideren excepcional i aïllat (Durliat, 1963, pàg. 164), presenta aspectes que s’inscriuen dins una certa normalitat en l’àmbit de Catalunya: la composició general, basada en una forma de creu, amb el posat horitzontal dels braços, i les formes anellades que simulen els plecs de la túnica als braços, que observem en peces com la majestat Batlló i la de Beget (la Garrotxa)(*) —en aquests casos es desenvolupa en sentit descendent fins als peus—. Finalment, però, el tractament donat als trets facials és el que més ha contribuït a destacar la peça, en especial perquè té un aspecte més naturalista que la resta d’exemplars (Junyent, 1961, pàg. 269; Gudiol, 1974, pàg. 201; Cook-Gudiol, 1980, pàg. 281). L’estructura facial, amb una clara separació entre els arcs de les celles i els ulls, la manera de marcar-ne els pòmuls, com també el treball dels flocs de cabells superposats i de les trenes semblen allunyarlo sensiblement de peces com la de Beget. No obstant això, s’assoleix una expressió marcada pel hieratisme, aspecte també destacat diverses vegades.

En definitiva, el naturalisme de la majestat, que contrasta amb els recursos més geomètrics de la resta de les peces, esdevé una dificultat a l’hora de datar-la. En aquest sentit, hi ha parers diversos, basats sovint en arguments que caldria justificar de manera més clara, sobretot quan, en l’àmbit català, hi ha escassos suports documentals quant a la talla de fusta. Pel que fa als plecs de la part inferior de la túnica, A. Kingsley Porter creia que no podia ésser anterior al segle XII (Porter, 1928, pàg. 25); Manuel Trens pensava en la fi del segle XII, o fins i tot en el segle XIII (Trens, 1966, pàg. 120). Les comparacions amb l’escultura monumental dels voltants de l’any 1100 a Santiago de Compostel·la (Puerta de Platerías), Sant Serni de Tolosa (altar de Bernard Guilduin) i del claustre de Moissac, feren que s’establís una datació coetània; hom pensava que la majestat de Caldes era una de les primeres de l’àmbit català (Cook-Gudiol, 1980, pàgs. 284-285). Al nostre parer, és difícil trobar una relació d’estil entre aquests conjunts i la peça que ens ocupa. En altres treballs (Dal-mases-José, 1986, pàg. 255; i Carbonell, 1974, pàg. 44 respectivament) ha estat datada, sempre amb una certa prudència, dins del segle XII, al primer quart o a mitjan segle. Novament, en aquests casos es dóna una certa primacia a la imatge. En qualsevol cas, la datació de la majestat de Caldes ha d’anar acompanyada d’una anàlisi sistemàtica de la imatgeria d’època romànica a Catalunya. Però si seguim el camí de Josep Gudiol a l’hora de fer comparacions amb les altres manifestacions artístiques, podem relacionar el tractament més naturalista del cap de la imatge i el recurs a sistemes vinculats al món bizantí amb els corrents de la regió mediterrània occidental a les darreres dècades del segle XII, sense descartar per això que es perllonguessin fins lleugerament avançat el segle XIII. D’aquesta manera, seguiríem l’opinió donada per Trens.

Cal acabar aquest estudi aproximatiu amb qüestions relatives a la iconografia. No hem d’oblidar que la tipologia del Crist majestat, vestit amb la túnica (en el nostre cas també amb mantell), té un sentit triomfant, marcat pel fet de presentar la figura de Crist a la creu amb els ulls oberts, en senyal que és viu. Sovint les inscripcions, com en la majestat Batlló o la de Cruïlles (Baix Empordà), coronada, insisteixen des del punt de vista del Crist Rei, en la mateixa direcció. Caràcters que, a més, són expressats mitjançant la presentació rígida, totalment allunyada de qualsevol emoció, de manera que s’oblida la idea del Crist sofrent(*). Ens sembla necessari, però, afegir una idea de Marcel Durliat amb relació a la presència insistent del cenyidor davant la túnica. L’autor l’ha posat amb relació a unes paraules de l’Apocalipsi de sant Joan (1, 12-13), que podrien fer veure en imatges una evocació del Crist de l’Apocalipsi(*). (JCSo)

Bibliografia

Bibliografia sobre l’església

• Rius i Serra, II, 1945-47, pàgs. 18-20, docs. 372 i 489
• Moreu-Rey, 1962, apèndix 42
• Bonnassie, II, 1976, pàg. 963
• Triadó, 1984, pàg. 94
• Garcia i Carrera, 1986, pàgs. 5-8
• Mas, AMB, VIII, f. 25

Bibliografia sobre el crist

• Gispert, 1895, pàgs. 59-60
• Trens, 1923, pàgs. 22, 26-27 i 31-33
• Porter, 1928, pàg. 25
• Solà, 1934
• Junyent, 1961, pàg. 269
• Moreu-Rey, 1962, pàg. 209
• Durliat, 1963, pàg. 164
• Trens, 1966, pàgs. 115-120
• Carbonell, 1974, pàg. 23 i 1974, pàg. 44
• Gudiol i Ricart, 1974, pàgs. 200-202
• Bastardes, 1978, pàgs. 94-100
• Yarza, 1979, pàg. 307
• Cook-Gudiol, 1980, pàg. 341
• Dalmases-José, 1986, pàgs. 254-255
• Martí, 1989, pàgs. 202-203