Situació
Vista de llevant amb la capçalera plana i decorada d’arcuacions i dues petites absidioles al transsepte.
J. M. Masagué
Vista del costat de migdia amb el petit campanar sobre el creuer i una petita absidiola a l’extrem del braç sud d’aquest.
J. M. Masagué
Església que presideix una petita parròquia rural que s’estén per l’extrem sud-est de la vall de Gallifa i els vessants nord-oest de la muntanya del Farell, dita inicialment de Montmajor.
Mapa: L36-15(392). Situació: 31TDG267129.
La carretera que hi porta travessa aquesta muntanya pel cim del Farell, ara ocupat per una moderna urbanització, i acaba al petit nucli de Sant Sebastià. Surt de la carretera de Moià a Mollet, a l’extrem nord de la variant que evita el pas per la vila de Caldes.
La clau es guarda a la casa hostal que hi ha al davant. (APF)
Història
L’any 999 el vicari del monestir de Sant Cugat del Vallès comprà al comte de Barcelona per una unça d’or el gran alou de Montmajor (el Farell d’avui dia), que comprenia tota aquella muntanya des de la falda meridional vora Sentmenat i Palaudàries fins al torrent del castell de Gallifa al nord. S’hi bastí l’església de Sant Sebastià anys abans del 1077, data d’una de les primeres notícies documentades que tenim, on se l’anomena “ecclesia sancti Sebastiani de monte maiore“. La pertinença tant del lloc com de l’església al cenobi santcugatenc fou ratificada els anys 1098,1120 i 1131, mitjançant unes butlles dels papes Urbà II i Calixt II i una escriptura de confirmació de béns del comte Ramon Berenguer III, respectivament.
Posteriorment, l’any 1216, el bisbe de Barcelona confirmava també la donació amb certes reserves a favor de l’església de Caldes; aquesta donació ocasionà plets i discussions, i si bé els rectors els nomenava Sant Cugat, sovint l’església de Caldes s’hi oposava, com ens consta que feu el 1305. Sembla, però, que el 1400 era ja sufragània de Caldes.
A causa de la migradesa del terme el sosteniment d’un rector era difícil. El 1413 era a càrrec del de Sant Llorenç Savall, ja que en aquell moment l’església de Sant Sebastià només disposava de dos feligresos. Als segles posteriors consta com a parròquia de vegades annexa o encomanada a la de Caldes, tot i que alguna vegada havia estat regida pels rectors de Gallifa. Finalment, el 1868 fou erigida en parròquia independent i li van ser unides diverses cases de la parròquia de Gallifa, de Sant Llorenç i de Caldes. En l’actualitat, tot i que no li ha estat llevat el caràcter parroquial, torna a ésser en la pràctica una sufragània de Caldes. (RVR)
Església
Planta de l’església i les dues plantes del seu petit campanar.
J. M. Masagué
Aquest edifici ha sofert un seguit de restauracions relativament modernes, amb uns criteris actualment discutibles, que han donat com a resultat un edifici romànic perfecte en el qual, a primera vista, és difícil la distinció entre l’obra original i la que és producte d’intervencions posteriors. Malgrat tot, manté la tipologia original d’església d’una sola nau amb transsepte que dona a la planta la forma de creu llatina. Aquest transsepte, com també la forma de creu, no es distingeix fàcilment des de l’interior de l’edifici, però sí que el podem identificar des de l’exterior, on, pel fet que les cobertes estan subordinades a aquesta estructura, es fa clarament visible aquesta tipologia estructural.
La planta té, pel costat de llevant, una capçalera triabsidal, en la qual l’absis del centre és de planta quadrada i els dos laterals de planta semicircular. Aquests dos últims són dins l’àmbit del transsepte. A l’extrem de migdia del transsepte hi ha un altre absis, també de planta semicircular. La nau i el transsepte són coberts per una volta de canó seguit i els absis per voltes de quadrant d’esfera, excepte el central que ho és per una volta de canó seguit.
La trobada de la nau amb l’absis central es realitza, com és usual, mitjançant un doble reclau amb el qual es crea un arc intermedi de transició entre l’amplada de la nau i la de l’absis, més estret. La continuïtat de la nau, en tota la seva llargada, no és interceptada pel transsepte. La comunicació d’aquesta amb els braços del transsepte es fa per mitjà de dues obertures amb arc de mig punt a cada costat de la nau, enfrontades. L’alçada d’aquestes obertures és molt més reduïda que la del transsepte. Tota aquesta complexitat d’espais és il·luminada per la claror que donen les petites i estretes finestres de doble esqueixada i arc rodó situades a les façanes de llevant, migdia i ponent.
A l’exterior els absis presenten una ornamentació a base d'arcuacions i faixes llombardes. El més espectacular és, potser, l’absis central; és un exemplar rar, per tal com té les tres façanes decorades. La façana de llevant és ornamentada amb un fris d’arcuacions cegues que segueix els pendents de la coberta i és format per tres grups de tres d’arcuacions cada un, separats per dues lesenes verticals que defineixen tres espais, estrets i allargats; a l’espai central s’obre una finestra. A les façanes laterals d’aquest absis continua el fris format per un grup de quatre arcuacions, en què els extrems són delimitats també per les lesenes corresponents. A la façana de migdia hi ha també, centrada, una finestra. Els absis laterals i l’absidiola presenten una decoració llombarda formada per un fris de sis arcuacions limitades als extrems per dues lesenes. Just sota el fris i coincidint amb la vertical del permòdol central hi ha la finestra que correspon a cada absis. Aquestes són de dimensions més petites que les finestres de l’absis central.
Secció transversal de l’església i del campanar a l’altura del transsepte.
J. M. Masagué
Sobre la volta de la nau i en l’encreuament amb el transsepte hi ha un petit campanar de torre. És una torre prismàtica de planta quadrada amb dos pisos de finestres a les quatre cares, sense divisions interiors i coberta per una falsa volta piramidal feta amb carreus.
Els dos nivells de finestres són diferents: al primer hi ha quatre finestres, una a cada cara, amb un arc de mig punt; al segon nivell les finestres són geminades i estan formades per dos arcs de mig punt separats per una columna, el fust de la qual és format per tres cossos. El cos central és cilíndric, una mica bombat del centre, i els dos dels extrems, separats per un astràgal, tenen forma de piràmide truncada, menys evident en el cos superior. Sobre aquesta columna hi ha un capitell mensuliforme i trapezoidal que serveix per a rebre els dos arcs. El campanar, com el de Sant Feliu del Racó, té en la línia d’inflexió, formada pel parament vertical i la volta, una corretja de fusta que ressegueix tot el perímetre interior. Aquesta corretja, com en el cas de Sant Feliu, no podia tenir una funció estructural de resistència; és més versemblant que servís d’assentament d’una possible coberta de fusta anterior a l’actual de pedra. El campanar, per fora, té uns paraments llisos sense cap tipus d’ornamentació arquitectònica. La coberta, actualment de teula àrab, arrenca d’una cornisa formada per peces de ceràmica evidentment moderna.
L’aparell d’aquest edifici, en general, és fet amb pedra de paredar de mida reduïda, disposada en filades horitzontals molt regulars. La pedra, aprofitant que a la zona té forma en llosa, és desbastada a la cara vista per tal de deixar-la més o menys plana. Els arcs de les diferents obertures són fets amb pedra de petites dimensions, a la qual s’ha donat, d’una manera tosca, la forma de dovella.
Aquest edifici pot ésser datat, ateses les característiques de l’ornamentació dels murs de la capçalera, com una obra de mitjan segle XI (Barral, 1984; tot i que discrepo amb el fet que sigui classificat juntament amb les basíliques catalanes amb cúpula, ja que, segons la classificació que fa J. Puig i Cadafalch, aquest edifici pertany al grup d’esglésies amb planta de creu llatina i sense cimbori). El campanar és una construcció posterior, possiblement de final del segle XI o principi del XII. (JMaM)
Bibliografia
- Vall-Masvidal, 1983, pàg. 168
- Rius i Serra, 1,1945, pàg. 290, doc. 343
- Garcia i Carrera, 1986, pàgs. 27-30
- Moreu-Rey, 1962, pàg. 207
- Mas, 1914, pàg. 127, doc. 962
- Moreu-Rey, 1964
- Adell, 1986, pàg. 75
- Barral, 1984, XI, pàg. 345
- Junyent, 1960, pàg. 35
- Whitehill, 1974, pàgs. 48-49
- Garcia i Piñol, 1972