Situació
Vista del sector sud-est d’aquesta església molt restaurada.
M. Anglada
L’església de Sant Feliu de Canovelles queda dins el nucli antic del poble, a 175 m d’altitud. És situat al costat del camí antic de l’Ametlla a Granollers, actual carretera que enllaça amb l’autovia de l’Ametlla.
Mapa: L37-15(393). Situació: 31TDG399086.
En arribar al poble venint de Granollers cal prendre un trencall a l’esquerra, on hi ha una plaça que dóna a la rectoria i a les façanes sud i llevant de l’església. (MAB)
Història
El terme de Canovelles és documentat, per primera vegada, l’any 1008 en una permuta de terres entre Ingilbert i Engúncia amb Ot, abat de Sant Cugat. L’any 1011 el papa Sergi IV confirma en una butlla que, entre les possessions que té el monestir de Ripoll al Vallès, hi ha un alou a Canovelles.
L’església de Sant Feliu és documentada, per primera vegada, l’any 1072, ja com a parròquia, en la venda d’un alou feta per Berenguer Gislabert en terme de la parròquia de Sant Feliu i en terme de Santa Eulàlia —hom suposa que es tracta de Santa Eulàlia de Corró d’Avall, tot i que el document no ho especifica—.
El 10 de març de 1319 fou fundat un benefici per Bernat Vall, clergue de Canovelles, i Jaume Cot, clergue de Sant Mamet de Corró d’Amunt, a l’altar de Sant Joan. El primer beneficiat fou Antoni Coscó. El benefici de Santa Maria fou fundat per Bernat Vall el 5 d’agost de 1334 a l’altar de Santa Maria.
Les visites pastorals fetes a l’església al segle XIV donen informació dels diversos altars i retaules que s’hi anaren afegint i de les reformes practicades.
A banda i banda del presbiteri hi havia dues absidioles semicirculars que sobresortien exteriorment. L’església estava adossada a altres construccions, entre les quals hi havia la de la família Magarola, anomenada avui Can Castells. Per aquest motiu, vers el 1500, en què fou construït un pas de comunicació entre l’església i la casa veïna, l’absidiola de tramuntana desaparegué; la de migdia, de la qual es conservaren els fonaments, va ser reconstruïda l’any 1965, l’igual que el campanar, una transformació de l’antiga espadanya romànica.
L’any 1678 Jeroni de Magarola va rebre llicència per a construir a Can Castells una tribuna que donava a l’interior de l’església, encara existent avui dia, i un pilar al pati de la rectoria.
A l’exterior hom pot veure una làpida romana encastada.
L’església parroquial de Sant Feliu fou sempre de lliure col·lació del bisbe, tal com és consignat en les col·lacions del llibre primer del lus patronatum.
El rector de Canovelles tenia el privilegi de presentar el rector de Santa Maria de Belulla per a la seva acceptació. No sabem l’origen d’aquest privilegi, el qual va desaparèixer al segle XVI.
Abans del 1936 aquesta església tenia un notable tresor d’orfebreria. Actualment es conserva una naveta del segle XVII, una part de la creu de plata parroquial d’argent amb decoració flamígera del segle XVI i una esplèndida imatge del Roser, de vori, del segle XVII.
A la sagristia i rectoria hi ha dos quadres de grans dimensions, del 1750, que representen l’Assumpció de la Mare de Déu i la Puríssima; també hi ha dues taules procedents d’un retaule amb sant Llorenç i sant Esteve del segle XVII.
L’I d’abril de 1872 fou dipositada en aquesta església parroquial la imatge de la Verge de Bellulla, d’on desaparegué el 1936. Avui dia hi ha una reproducció de la imatge original romànica. (COR-METS)
Església
Planta de l’església, inicialment de capçalera trevolada.
E. Adell
Originàriament, l’edifici parroquial de final del segle XI era d’una sola nau de planta rectangular encapçalada per un absis semicircular i dos absidioles transversals també semicirculars i més petites. La nau actual és molt allargada, la qual cosa fa suposar que fou ampliada al segle següent, en què es construí la façana de ponent i la volta de canó seguit, lleugerament apuntat. Al presbiteri només queda l’absidiola de migdia, reconstruïda recentment sobre la fonamentació originària amb força encert, ja que es manté la mateixa textura, mida i forma de l’aparell dels carreus, tot i que està rejuntat i refet potser massa acuradament.
L’absis principal i l’absidiola tenen una finestra de doble esqueixada centrada; per la part exterior estan decorats amb arcuacions llombardes i emmarcats amb lesenes als extrems i amb un sòcol a la base. La façana de migdia, a més a més de l’absidiola refeta, presenta una làpida romana encastada sobre una de les finestres de doble esqueixada, dedicada a L. Parcius Partenius, i també una petita portada d’arcada adovellada tapiada, la qual cosa confirma que la nau primitiva era menys llarga que l’actual. A la façana de tramuntana es veuen senyals evidents d’haver-se enderrocat l’absidiola lateral esquerra i a continuació, vers ponent, hi ha un gruixut mur d’aparell del segle X o XI atalussat, adossat per un dels extrems, que caldria esbrinar si procedia d’una edificació fortificada civil. Una mica més cap a ponent hi ha una portada tapada amb aparell molt antic que hauria de ser objecte d’estudi.
A la façana de ponent hi ha una bella portada del romànic tardà (segle XIII) feta de carreus, com sobreposada a la testera de la façana de ponent, que és de carreus petits (segle XII) amb una finestra geminada i un campanar de paret de dos ulls. Aquesta portada és emmarcada per un fris escacat i una motllura cilíndrica que forma fines columnes de petits capitells, coronats per un ràfec en forma d’àbac. L’arcada és de doble arquivolta, amb motllures escacades i torals que arrenquen d’àbacs escacats sobre capitells amb temes zoomòrfics i vegetals. Alguns d’aquests capitells tenen carasses als vèrtexs. Les dues columnes de fust més gruixut estan acanalades i són les úniques proveïdes de bases, encara que siguin molt desgastades.
A l’interior, tot l’aparell queda vist, llevat de la volta de canó seguit de la nau central, que és arrebossada. A l’interior predominen els carreus de mida més grossa.
La coberta és refeta amb teula corba de ceràmica i l’estat general de conservació és molt bo. (MAB)
Portada
Planta i alçat, a escala 1:40, de la seva portada.
E. Adell
Vista de conjunt de la magnífica portada romànica situada al mur de ponent.
Arxiu GEC
L’església de Sant Feliu de Canovelles presenta un cos sobresortint a la façana principal, situada a l’oest, en el qual s’encabeix la portada esculpida. Els angles més exteriors del cos són retallats per dues columnetes a cada banda, que se superposen. Les columnetes són de fust llis i molt prim, coronades per sengles capitells de derivació coríntia, a base de registres de palmetes que s’aboquen a l’exterior. En la intersecció d’aquestes palmetes, com a culminació del capitell, sobresurten uns daus esculpits, alguns dels quals tenen forma de rostre humà.
Les columnetes d’angle són flanquejades per dos frisos ornamentals, el motiu geomètric dels quals fa, en un costat, una ziga-zaga; a més, les columnetes se superposen també als dos frisos. Trobarem aquesta mateixa decoració als muntants que sostenen l’arquivolta més exterior; en aquest cas, però, els capitells han estat substituïts per formes d’ocells en diferents disposicions. Al costat esquerre, dos ocells en flanquegen un altre de més gros amb les ales esteses i un cap humà coronat amb una certa actitud burlesca al rostre. En l’altre capitell hi ha dos ocells enfrontats.
Les tres arquivoltes se sostenen per dos pilars i per una columna que hi ha al centre. Les dues columnes tenen el fust estriat i són coronades per uns capitells de derivació corintia. En un primer registre es vinclen tot un seguit de palmetes estriades; damunt, en el segon registre, hi ha una colla d’ocells monstruosos en diferents posicions. Al capitell del costat dret, entre les bèsties, sobresurt un cap humà. En l’altre, els ocells són enfrontats.
Seguint la línia d’impostes hi ha una decoració d’escacat que forma part del cimaci dels capitells i que es repeteix a la cornisa més elevada del cos que forma la portada.
En l’arquivolta exterior apareix de nou la decoració de banda en ziga-zaga. Les altres arquivoltes són senzilles i motllurades llises; n’hi ha algunes que fan angle i la del centre és de secció circular.
J. Gudiol i Ricart i Gaya Nuño (Gudiol-Gaya, 1948) inclouen el conjunt de Canovelles dins d’un grup d’escultura tardana de mitjan segle XIII. Es tractaria d’una escultura local de baixa qualitat i en obres, la majoria, que es troba a Barcelona o pròxima a la ciutat.
Com és sabut, la segona meitat del segle XII va representar el moment àlgid per a l’escultura catalana amb molts corrents de diferents estils i escoles. Al final d’aquest segle i durant el segle XIII seran les escoles de la catedral de Lleida i la de Tarragona que influiran a molta part de l’escultura catalana, deixant de banda, evidentment, la Catalunya Nova. Enmig d’aquest nou esclat hi ha una colla d’edificis dels voltants de Barcelona i a la mateixa ciutat que reberen en certa manera aquestes influències; les dels corrents del segle XII i també la de les escoles de Lleida i Tarragona.
Els resultats, però, foren unes obres simples i, de vegades, sense unitat d’estil. Sorgiren treballs d’un segon nivell que recolliren l’evolució formal que anà prenent cos al llarg del segle XII. La realització de la portada de Sant Feliu presenta aquestes novetats estructurals: el cos sobresortit, la intersecció de pilars i columnes als brancals, etc., tot això representà una evolució que, d’altra banda, confluí amb la influència que les escoles de Lleida i Tarragona exerciren en aquests nous edificis. La utilització de motius geomètrics, en el nostre cas la ziga-zaga que veiem al llarg de les columnes d’angle, no són res més que una aproximació a la rica ornamentació de les portades típiques de l’escola de Lleida. En certa manera, podríem dir que s’ha avançat en l’aspecte formal, però manca l’estil acurat que és present a la Catalunya Nova en aquestes obres.
Al monestir de Sant Pau del Camp (Barcelona), relativament propers, trobem els elements que cal tenir en compte a l’hora d’establir comparacions. Els capitells del claustre presenten una figuració pràcticament igual a la de l’església de Canovelles. En una parella de capitells de la galeria oest de Sant Pau hi ha fulles d’acant i ocells del mateix tipus que hem vist als capitells de les columnes centrals de l’església de Canovelles, amb els mateixos trets iconogràfics però de diferent qualitat. Tanmateix, en el pilar d’angle de les galeries nord i est de Sant Pau veiem la mateixa columneta llisa damunt del motiu geomètric d’una veta fent zigazaga; fins i tot corona la columna el mateix tipus de capitell de derivació corintia. Altres edificis d’aquest tipus els trobem a la capella dels Templers, a la d’en Marcús, l’església de Sant Llàtzer i la capella de Santa Llúcia a Barcelona. La portada de Canovelles formaria part d’aquest grup d’edificis datables entre la segona meitat del segle XII i la primera del segle XIII.
Capitells de la portalada, d'esquerra a dreta: del muntant esquerre, amb decoració zoomòrfica i vegetal; de l’angle dret, situat a l’altura de la cornisa; l’angle dret, situat sota la línia d’impostes.
E. Pablo
Els capitells que ara veiem són el fruit d’una evolució que, a partir del capitell corinti, ben motllurat i sinuós, ha portat a un naturalisme primitiu i forçat. Les fulles d’acant fan que el capitell esdevingui estilitzat; els rínxols típics del capitell corinti s’han transformat en una simple voluta o en un cap humà. Es tracta, doncs, d’un marc i una factura del romànic tardà que podríem datar de la meitat del segle XIII. El cos sobresortit de la portada evidencia una clara diferència amb la resta de l’església, que és obra del segle XII.
És interessant també fer esment de la petita finestra geminada que hi ha damunt la porta. És constituïda per dues llindes tallades fent la forma de dos arquets de mig punt que se sostenen per una columna llisa, la qual és coronada per un capitell de forma geomètrica que figura un triangle de cap per avall. (NPP)
Talla
Fotografia de la desapareguda imatge de la Mare de Déu de Belulla, d’aram daurat i esmaltat, desapareguda el 1936.
Ajuntament de Canovelles
Hom atribueix a l’escultor Bartomeu (segle XIII) la imatge de la Mare de Déu de Bellulla, que desaparegué l’any 1936 de l’església parroquial de Sant Feliu, on havia estat dipositada l’1 d’abril de 1872 i col·locada en l’antic altar de la Mare de Déu de Gràcia, després de ser retrobada un any abans al convent de monges de Montsió. La imatge havia desaparegut quan l’any 1835, per les lleis de desamortització de Mendizábal, foren venuts tots els béns del santuari de Bellulla, que des de l’any 1606 havia estat cedit per Sant Pius V al convent de Santa Caterina dels frares dominics de Barcelona.
Sabem per l’inventari realitzat pel doctor Manuel Trens que la imatge romànica de la Verge de Bellulla havia estat realitzada amb aram daurat i esmaltat i que les seves mides eren 14 × 7 cm; segons la mateixa descripció, la imatge tenia restes d’esmalt al peu. Era una Verge amb poma, el Nen amb llibre, beneint, i el tron amb boles. (COR-METS)
Bibliografia
Bibliografia sobre l’església
- Vall-Masvedal, 1983, pàg. 102
- Martí i Bonet, 1981, pàg. 483
- Camprubí, 1978, núm. 13
Bibliografia sobre la portada
- Gudiol-Gaya, 1948, pàg. 88
- Carbonell, 1975, pàg. 44
- Junyent, 1976, pàg. 232
- Martí i Bonet, 1981, pàgs. 483-489
Bibliografia sobre la talla
- Bassolas, 1963
- Trens, 1926