Situació
Vista parcial de les ruïnes del que fou aquest castell, on s’observa en la part baixa del parament algunes filades d’opus spicatum.
E. Pablo
Les restes del castell queden a prop de la riera de Vallforners, al costat d’un mas nou anomenat el Castell i a uns 600 m del nucli antic del poble de Cànoves.
Mapa: L37-15(393). Situació: 31TDG464168.
Per arribar-hi cal prendre una pista que surt del poble vers tramuntana i seguir la riera fins a un trencall que hi ha a mà dreta, el qual va a la font i al molí de l’Antic, que és a tocar de cal Pipaire. Aleshores cal deixar el cotxe i, a peu, agafar el corriol que travessa la riera, fins a trobar la casa nova del Castell, que queda al sud-est del castell. (MAB)
Història
Les primeres referències que tenim sobre el topònim Cànoves són del segle X. Es tracta de dos documents dels Libri antiquitatum de la seu de Barcelona. En el primer, de l’any 963, es fa esment de “Cabanellas Superiores”, i en el segon, de l’any 997, apareix “Cabanellas Subiriores”. Tots dos, però, designen l’actual parròquia de Cànoves. Al llarg del segle XI el terme i la parròquia de Cànoves són citats en diversos documents. El lloc de Cànoves apareix en un document de l’any 1002 i l’església de Sant Muç és documentada des del 1077.
Amb tot, les notícies del castell són molt més tardanes. El 1113 és documentat un Ramon Guillem de “Canoas”. Però no sabem res més del castell fins al segle XIII, quan n’eren els senyors la família Bell-lloc. Sembla que Bertran de Bell-lloc adquirí la possessió i el domini del castell a través del matrimoni. El seu fill, Simó Riembau Bertran de Bell-lloc i d’Alemany, casat amb Guillelma de Capellades, fou senyor de Cànoves, Constantins i Altaflor, i també castlà de Reus i d’Almoster. El 1319 Simó de Bell-lloc volia edificar una capella al castell. El 1345 era senyor del castell Huguet d’Empúries. El 1376 ho era Guerau de Queralt.
Al segle XV el domini del castell passà a l’àmbit familiar dels Centelles. Però, amb els esdeveniments de la guerra civil del 1472, la baronia de Cànoves, juntament amb Samalús i Vallcàrquera, passà a mans d’altri. Tanmateix, pel novembre d’aquest mateix any Joan II retornà les propietats als Centelles, i el castell de Cànoves anà a les mans de Pere Galceran de Cruïlles, fill de Martí Guerau de Cruïlles i Damianeta de Centelles. Posteriorment, els Centelles s’emparentaren amb el llinatge valencià dels Carrós.
Pels fogatges sabem que el 1380 el terme de Cànoves, sense Samalús, tenia 32 focs. Durant la primera meitat del segle XVI el nombre de focs era de 24. (EPF)
Castell
A causa del seu estat de conservació, és difícil de saber les característiques d’aquest edifici, que era força V \ gran. El primer que descobrim són els murs d’una nau orientada de nord-est a sud-oest, que té una longitud d’uns 19 m i una amplada de 8,20 m. El gruix del mur exterior és de 140 cm. La paret del sud-oest és en molt mal estat. A la del sud-oest, la més ben conservada (té una alçària d’uns 9 m), s’obren tres finestres de 2,5 m d’alt per 1,3 m d’ample, acabades amb un arc rebaixat. Entre cada una d’aquestes obertures hom veu un rebaix destinat possiblement a encabir l’arrencada de les arcades que devien cobrir aquesta sala.
Cap al nord-oest s’estén una altra nau, ara unida sense solució de continuïtat a la primera, que té una longitud d’uns 15,5 m i una amplada d’uns 16 m. Se’n conserva sobretot la paret del nord-est; la del nord-oest, molt malmesa, s’endevina que tenia un gruix de 130 cm. A la banda occidental hi havia un cos sortint, potser una bestorre, actualment difícil de mesurar. Així mateix, és possible que a la part central, a més d’un mur travesser, hi hagués també una torre, ja que el terreny és més elevat.
Les parets exteriors del cos més meridional són fetes amb un aparell que recorda el del segle X: pedres menudes, sovint col·locades verticals o inclinades, semblantment, per tant, a un opus spicatum. De tant en tant, s’hi veu una finestreta. El mur visible al sector més septentrional de l’edifici és format per carreus més escairats, bé que molt poc treballats.
La datació d’aquesta construcció és difícil. D’entrada cal dir que segurament hi ha diverses etapes constructives. És cert, per exemple, que el tipus d’aparell o el tipus de morter d’algunes parets recorda molt el parament d’edificis preromànics (per exemple, és així en el mur sortint del sud-est); d’altres parets semblen més aviat d’època romànica (mur del nord). D’altra banda, però, les característiques de les obertures i dels possibles arcs de la sala meridional fan pensar més aviat en un edifici de la baixa edat mitjana, on, a causa del tipus de material constructiu utilitzat, es copien unes formes d’edificar que recorden les d’èpoques més reculades. (JBM)
Bibliografia
- Carreras i Candi, 1895, pàg. 138
- Els castells catalans, vol. II, 1969, pàgs. 198-201
- Gallardo, 1938, pàg. 56
- Iglésies, 1962, pàg. 139