Situació
Aquesta església, sufragània de Castellterçol, conserva interessants elements preromànics i romànics al campanar i altres fragments de murs medievals aprofitats en l’edificació moderna.
E. Pablo
L’església es troba enlairada a 890 m d’altitud, a tocar del terme municipal de Granera, pel límit de ponent, on neix el torrent d’Úixols, a la font homònima.
Mapa: L36-14(363). Situació: 31TDG264198.
S’hi va per la carretera de Granera, pel trencall que hi ha a mà esquerra, cap a migjorn, a la sortida de Castellterçol, després de passar el camí d’anar al castell. El trajecte és de 4 km per una pista en mal estat. (MAB)
Història
La “domus sancti Iuliani” surt esmentada almenys set vegades entre el 940 i el 961, com a punt de referència en compres fetes pel levita Guadamir, fill de Sala, fundador de Sant Benet de Bages, en la més primitiva documentació d’aquest monestir. El cenobi de Sant Benet tingué importants béns al Carner i a altres indrets de la seva antiga documentació, entre els quals hi havia Uxiis, Ucsis, després Occulis i més tard catalanitzat en Ucs, Uxos i Uxols.
Estava vinculada a la parròquia de Castellterçol, amb la qual fou cedida al monestir de l’Estany el 1130. Després del despoblament del segle XIV deixà de tenir sacerdot propi i estigué almenys un segle vinculada al rector i la parròquia de Granera, fins que, poc abans del 1550, retornà a Castellterçol per una permuta amb l’altra sufragània de Sant Llogari de Castellet o de la Sala.
De l’església primitiva resta la base del campanar romànic, que sembla un atri preromànic reaprofitat i reforçat, i una absidiola a la part posterior de l’edifici; la resta és fruit de reformes i ampliacions dels segles XVII i XVIII. La rectoria o casa del guarda de l’església es va fer el 1667 i fou víctima d’un incendi el 1975.
Tenia cura del culte un vicari de Castellterçol, fins que modernament, a causa del despoblament, només se n’hi celebra un o dos cops a l’any. Conserva una pica baptismal romànica. (APF)
Església
En l’estat actual, l’església de Sant Julià d’Úixols és un edifici força complex, de difícil interpretació. És format per un cos rectangular, amb capelles afegides, en el qual destaca l’emergència del campanar, sens dubte l’element més interessant del conjunt, que queda inclòs dins la planta de l’església.
És una torre de planta quadrangular i de forma troncopiramidal, coberta per una teulada de quatre vessants, que recolza sobre una cúpula sobre unes tímides trompes. La volta que cobreix la planta baixa del campanar, de rajola, respon als processos de reformes que ha sofert l’edifici. La composició de les façanes és resolta amb un doble nivell de finestres, de les quals es conserven les de llevant i tramuntana i les altres dues han estat transformades; avui totes quatre estan paredades. Són geminades les del nivell més alt i tenen una simple obertura en arc de mig punt les del nivell baix.
Cal destacar l’estructura de les finestres geminades, que tenen una columna central amb un capitell troncopiramidal invertit de tipus mensuliforme, format per tres peces molt rústegues.
La part més singular d’aquest campanar és la planta baixa. Té les quatre façanes obertes per arcs que arrenquen de senzilles impostes i són suportats per quatre pilars als angles de la torre. L’incendi de la rectoria, afegida a la testera oest de l’església, ha descobert la façana d’aquest costat del campanar, en la qual és perfectament visible un d’aquests arcs. L’arc no té una relació aparent amb altres estructures contemporànies, raó per la qual hem de suposar que, almenys en tres costats, la part baixa del campanar era oberta i formava una mena de porxo o atri. Però no tenim paral·lelismes clars en altres edificis catalans d’aquesta època; recorda altres tipus de campanar porxo, molt posteriors, com els de Sant Martí d’Ollers o Sant Pere de Llessui.
No coneixem l’estructura de l’església coetània del campanarporxo, ateses les profundes transformacions sofertes per l’edifici, que han provocat el tancament dels arcs de les façanes nord i est del campanar, mentre que el de la façana sud ha estat regruixat exteriorment amb un mur de factura arcaïtzant, en el qual s’obre la porta del temple; l’àmbit del campanar queda, doncs, com una mena de vestíbul interior.
Al costat de tramuntana de l’església es conserva el perfil exterior d’una edificació semicircular, que podria correspondre a una absidiola. Si fos així el temple hauria tingut una estructura de capçalera en trèvol, però no podem esbrinar-ho sense l’exploració pertinent de l’edifici.
D’altra banda, les característiques de l’aparell fan pensar que l’absidiola i el mur que tanca l’arcada sud del campanar eren coetanis, i que corresponien, així, a una reforma de l’edifici primitiu, contemporani del campanar, que caldria situar entre el segle XI i el principi del XII.
El campanar seria, doncs, l’únic element identificable de les estructures originals de l’església. És fet amb un aparell de carreus poc polits, embeguts en morter de calç, amb peces més ben tallades en els pilars i els arcs de la planta baixa, i amb un acabat superficial dels paraments, arrebossat que encara es conserva.
Per aquestes característiques i per l’estructura tipològica, podem suposar que es tracta d’una construcció datable dins el segle X, parella a altres torres d’aquesta època, com les de Sant Climent de Coll de Nargó, Santa Maria de Serrateix o Santa Coloma de Fitor, que acusen també la mateixa forma troncopiramidal i la composició de buits, ben diferents de les formes llombardes característiques de les torres del segle XI. (JAA-MLlC)
Pica
Estat actual en què es troba l’antiga pica baptismal de l’església.
C. Peig
La pica baptismal actualment és situada al bell mig del cementiri de l’església de Sant Julià, a la intempèrie. Fins fa uns anys s’utilitzava com a base d’una creu que presidia el cementiri, avui desapareguda(*). Per aquest motiu està tombada de cap per avall, en un estat molt malmès i plena de líquens a causa del contacte directe amb la humitat del terra.
La pica és d’un sol bloc de pedra calcària grisa i té forma acampanada. El diàmetre de la boca superior és de 95 cm i el de la base o part inferior fa 64,5 cm; l’alçada és de 60 cm. A la base hi ha un forat rodó que travessa tot el gruix del bloc, de 18,5 cm de diàmetre, i al voltant té un quadrat de poca profunditat(*).
No presenta en tota la superfície exterior cap tipus de senyal o decoració. Per totes aquestes dades, la pica de Sant Julià s’acosta bastant al tipus de pica baptismal característica del segle X, segons les descripcions de X. Barral(*). Però aquestes descansaven directament sobre el terra, dins o fora de l’església, mentre que la pica de Sant Julià, amb el forat(*) de la base, sembla que requereixi un peu o suport. Així, la pica baptismal podria correspondre al segle X o a l’XI, que mantenen la mateixa tipologia. Si fos així, el forat i el peu, avui inexistent, serien posteriors. Una altra possibilitat seria que es tractés d’un model rústec i arcaïtzant, fabricat al final dels segles XII o XIII, és a dir, concebut ja en el seu origen amb un peu o suport actualment no conservat. R. Vall (Vall, 1983, pàg. 128) l’esmenta com una pica d’immersió, però no n’especifica la datació. Amb tot, el més probable és que sigui una obra rústega d’algun taller local, concebuda en el seu origen sense peu. (CPeiG)
Bibliografia
Bibliografia sobre l’església
- Pladevall, 1991, pàgs. 135-49
- Vall-Masvidal, 1983, pàg. 128
Bibliografia sobre la pica
- Vall-Masvidal, 1983, pàg. 128