Situació
Vista de l’absis, ornat amb lesenes i arcuacions i tres finestres simètriques.
V. Angulo
Sant Vicenç de Gualba, parròquia de Gualba de Dalt, és situada en el centre urbà d’aquest nucli del baix Montseny.
Mapa: L38-14(365). Situació: 31TDG202587.
L’accés a aquesta parròquia es pot fer a través d’una de les dues carreteres que des de la C-251 de Granollers a Girona, entre Sant Celoni i la Batllòria, porten a Gualba de Dalt. (VAG)
Història
La primera referència documental de Gualba és del 984 i apareix com a confrontació del terme de Pertegàs.
El 1023 la comtessa Ermessenda i altres homes donaren aquesta vila i tots els seus termes al cenobi de Sant Cugat del Vallès. No és, però, fins el 1083 que es constata la primera referència a la parròquia de Sant Vicenç; en aquell any Guillem Umbert i la seva dona es comprometeren a no atacar-ne el territori. Més tard, l’any 1098 el papa Urbà II confirmà l’església al monestir de Sant Cugat i el 23 d’abril de l’any següent constatem, a partir d’una notícia en un abaciologi del monestir, la consagració de Sant Vicenç per Berenguer, bisbe de Barcelona i al mateix temps abat de Sant Cugat. El 1120 el papa Calixt II tornà a confirmar l’església com a propietat del monestir.
L’època de major esplendor d’aquesta parròquia fou el segle XIV ja que Galceran i Ponç de Gualba foren nomenats bisbes de Barcelona. Malgrat això, el segle XV fou un moment de grans reformes ja que es construïren capelles laterals i un campanar de torre.
Segons una visita pastoral feta el 1413 Sant Vicenç tenia 30 parroquians.
Ja en època moderna aquesta església es continuà engrandint.
En el transcurs de la Guerra de la Independència Sant Vicenç va ser cremada. Malauradament, gairebé tots els documents parroquials van patir les conseqüències del foc. (VAG)
Església
Vista de l’interior de l’absis amb fornícules laterals i tres arcs que l’uneixen a la nau.
V. Angulo
L’església de Sant Vicenç de Gualba no conserva la planta original. Sembla que la primera construcció es basava en una sola nau, però ja en època baix-medieval s’hi realitzaren diverses reformes i s’engrandí amb naus laterals.
Les parts de l’estructura que han conservat més la imatge de la construcció del segle XI són la façana i l’absis.
El sostre és compost per una volta de canó. La coberta, de dos vessants, és acabada amb teula àrab. Els alçats d’aquesta estructura exterior són diferents: el de l’entrada, a causa d’una ampliació, és el més alt, encara que s’hi pot veure perfectament l’original; n’hi ha un altre de menys alçada, i l’últim, el que pertany a l’absis, és el més baix (i coincideix amb l’original de la façana).
La façana principal de Sant Vicenç de Gualba és formada per un portal, l’arc del qual és compost per dovelles sense decorar col·locades irregularment a la part inferior i unes arquivoltes ornades amb unes mitges boles incrustades. En aquesta mateixa façana hi ha tres finestres, una a cada costat de la portalada i una a la part superior. Aquestes obertures són geminades, amb un mainell central que té al cap un capitell sense decoració.
La façana a la qual fem referència fou restaurada per la Diputació de Barcelona els anys 1955-58. Segons el seu informe, la finestra situada a la part superior del portal és contemporània a la construcció de la façana, però altres opinions consideren que aquesta obertura fóra de construcció recent.
Per accedir a l’espai absidial s’han de superar dos esglaons. Aquest està dividit en tres espais formats per tres arcs de diferent alçada, el primer dels quals és apuntat. Abans d’arribar al quart d’esfera de l’absis hi ha dues fornícules encabides una a cada paret lateral. En el fons de l’absis hi ha unes pintures modernes i a sota de les finestres tres finestres espitllerades.
La part inferior de l’absis és composta per carreus ben tallats, com a la façana, i la part superior ha estat arrebossada i pintada de color blanc.
L’estructura exterior de l’absis és formada per dues parts, una de més alta que és la que està unida amb la nau i una de dimensions més reduïdes que pren una forma semicircular. Aquest darrer espai està decorat amb tres grups d’arcuacions llombardes de pedra tosca. Cada un d’aquests grups és separat per lesenes de carreus. En cada un d’aquests tres espais hi ha una finestra. La que és situada en el centre és la més ben proveïda de decoracions ja que té una mena d’arquivolta de pedra tosca decorada amb tot un seguit d’incisions. En una dovella de la part esquerra d’aquesta mateixa finestra es poden observar dos gravats geomètrics. (VAG)
Escultura
Finestral de l’absis amb una lleu decoració esculpida.
C. Peig
A la façana-portada de la primitiva església(*) de Sant Vicenç de Gualba podem assenyalar com a elements escultòrics d’època romànica les finestres geminades que presenten a la part exterior una doble arcuació de diàmetre reduït decorada amb un senzill ressalt(*), que descansa sobre un mainell massís. El mainell és compost per un capitell(*) de proporcions quasi cúbiques, amb àbac, el tambor és llis i té la part inferior cilíndrica(*), l’astràgal és rodó i molt pronunciat. Tot és treballat en un mateix bloc de pedra calcària porosa i sense cap mena de decoració. La columna és llisa amb una base petita i senzilla; d’aquestes, només se’n conserva una d’original, molt malmesa.
L’austeritat que dona la total absència de motius decoratius recorda les façanes i construccions del segle XI, on l’escultura té la funció essencial de ressaltar les formes arquitectòniques en una perfecta simbiosi. Per aquest motiu es podrien situar aquestes finestres dins l’estil del primer romànic (segle XI).
La portalada(*) de marbre blanc, situada a la part exterior de la mateixa façana, no correspon a la primitiva construcció romànica(*). Hom pot observar que a la part interior presenta un tipus de porta diferent, més elevada i amb llinda(*), que probablement devia correspondre a la portalada exterior original. A més el marbre blanc és un material que no s’utilitza en les parts primitives de l’església, el trobem tan sols en les modificacions i els afegits realitzats a partir del segle XV.
És a l’absis on trobem els elements escultòrics més representatius de la primitiva construcció del segle XI(*). A l’exterior presenta una decoració llombarda de tres paraments amb cinc arcuacions cegues cadascun, com l’absis de Sant Jaume de Frontanyà o el de la capella del castell de Calafell. Els paraments són separats per llargues lesenes i les arcuacions descansen sobre petites mènsules llises. Per damunt hi corre una estreta cornisa sense decoració. Tant aquesta com les arcuacions són de pedra calcària molt porosa i de fàbrica regular i petita com és usual en el primer romànic.
La finestra central de l’absis té una arquivolta decorada amb “dents de serra o engranatge”, de la mateixa pedra calcària que les arcuacions, amb un total de 24 dents o ressalts triangulars. Habitualment trobem aquest tema decoratiu a Catalunya en les cornises d’absis i murs (Casserres, Montgrony, Organyà, etc.), o bé assenyalant els trams dels pisos d’un campanar (Sant Miquel de Fluvià). Posteriorment, al final del període romànic, també es troba en arcs de portalades, capitells, etc. Però a Catalunya no és corrent trobar-lo decorant les finestres de l’absis, ja que en el primer romànic l’àmbit de la decoració escultòrica era molt reduït. Alguns exemples posteriors són les finestres de l’absis de Vilabertran i de Cornellà de Conflent(*).
Cal assenyalar també que a la primera dovella de l’esquerra de la mateixa finestra es troben uns relleus amb motius d’entrellaç inacabats. Aquests motius presenten tres cercles allargats que es creuen en les tres direccions de l’espai; cada cercle té una grandària i un gruix diferent. A cop d’ull semblen dues anelles enllaçades en forma de creu. Els models de llaceries provenen de la miniatura irlandesa, dels escriptoris monacals passen a ser un dels elements geomètrics que utilitzen els escultors en la primera etapa del romànic, i es fan més complicats a partir del segle XII. Aquest mateix tipus d’entrellaç es troba també en la decoració de la portalada de Santa Maria de Bell-lloc.
Es pot afirmar, tant pel tipus de pedra calcària emprada com per la concepció d’aquests elements escultòrics que ressalten les línies arquitectòniques i la seva austeritat decorativa, una datació del final del segle XI. Probablement pertany a un taller local l’elaboració material d’aquestes peces però no la concepció original i la disposició, que sols poden ser fruit d’un mestre arquitecte de certa qualitat, cosa que es dedueix per les restes de l’església primitiva que avui es conserven. (CPeiG)
Bibliografia
Bibliografia sobre l’església
- Vall-Masvidal, 1983, pàg. 64
Bibliografia sobre l’escultura
- Vergés, 1911, pàgs. 36-42
- Martí i Bonet, 1981, pàg. 86-87
- Vall-Masvidal, 1983, pàg. 64