Situació
Antiga parròquia recentment restaurada dins un petit oasi de verdor enmig del feiner Vallès.
C. Barbany-M. R. García
L’edificació de l’antiga parròquia queda a l’extrem nord del terme municipal tocant al de Granollers, en un pla a l’esquerra de la riera de Tenes.
Mapa: L37-15(393). Situació: 31TDG383087.
S’hi va des de la carretera de Caldes de Montbui a Granollers. Passat el pont sobre la riera de Tenes i prop del quilòmetre 8 es troba el trencall a mà esquerra vers tramuntana d’una pista on s’ha de deixar el cotxe a uns 100 m, perquè el pas està barrat per una cadena, i continuar uns 100 m més a peu.
Per entrar-hi cal demanar permís al rector de Lliçà de Munt. (MAB)
Història
L’església de Santa Justa i Santa Rufina és situada en un indret prop del qual s’han trobat importants restes de vil·les romanes, l’una al mas veí de ca l’Amell Gros i l’altra que coincidiria amb l’indret on es troba la capella, la qual cosa ens indica que és un lloc d’hàbitat molt antic. Les primeres referències documentals són del 1101 i el 1125, encara que se n’ha fet una datació arquitectònica anterior. El 1139, Guislabert feu donació a la seva filla Arsenda de l’església de Santa Justa, com anteriorment havia fet amb la de Sant Julià. El 1159 trobem un document on el comte de Barcelona Ramon Berenguer IV empenyora a Guillem Mainart el que té a Santa Justa per 2 500 morabetins; i en un document del 1183, figura un mas anomenat de “Santa Justa”. Aquests fets assenyalen segurament l’existència de poblament a l’entorn del temple, ja que en aquesta època Santa Justa tenia la categoria de parròquia.
El 1328, en documents del registre de comuns del bisbat de Barcelona es diu que la parròquia de Santa Justa i Rufina és de les més antigues de la rodalia i que estava unida a la parròquia de Santa Eulàlia de Ronçana, i sabem que tenia el dret de presentació l’ardiaca major de Barcelona. Arran de la davallada demogràfica i dels terratrèmols, la seva demarcació quedà despoblada, i el 1432 fou suprimida com a parròquia i quedà com a sufragània de la de Lliçà de Munt.
El 1508 es reformà la façana i es construí el campanar, i un segle més tard s’autoritzà la construcció d’una capella dedicada a Sant Joan, que sembla que no s’arribà a fer. El 1727 es bastí la capella de la Mare de Déu del Roser, i poc després, el 1756, es reparà la coberta. El 1867 va perdre la seva funció i restà només com a capella. S’hi feia una processó el dia de l’Ascensió i s’hi celebra un aplec el dia de les patrones. El 1936 va ser cremada, i el 1975 es decidí reconstruir-la. S’inaugurà el 1982. (CBC-MRGP)
Església
Planta de l’església romànica, amb una capella adossada al costat de tramuntana.
M. Anglada
L’actual edifici de Santa Justa, fruit de la restauració del 1982, és d’una sola nau amb absis semicircular orientat a llevant, cobert amb volta de quart d’esfera. Exteriorment està decorat amb faixes llombardes i arquets cecs, disposats en conjunts de quatre, i enmig de cada tram hi ha centrada una finestra de doble esqueixada. Al mur nord hi ha adossada la capella del Roser, construïda al segle XVIII, aprofitant el mur d’un contrafort; entre aquesta i l’absis hi havia una petita sagristia de la qual només es va conservar l’estructura de la base en fer les obres de restauració, ja que es va creure que la seva situació trencava l’harmonia de l’absis. Al mur sud es troba la porta actual d’accés, dovellada i també una finestra de mig punt de doble esqueixada i una de rodona de construcció molt rudimentària. A la façana principal s’hi obre una porta de mig punt, estreta i baixa, que se suposa que era la primitiva d’accés al temple. Aquesta porta estava tapiada i ensorrada enmig de les runes i per sobre d’ella es veu una petita finestra emmarcada entre quatre pedres, una d’elles treballada en forma convexa, que podria correspondre a un element preromànic. La coberta és a dos vessants i a la façana s’aixeca una espadanya poc característica: és composta de dues parets formant angle i té dues fileres d’obertures, dues al primer nivell i quatre al segon. Sembla que inicialment fou una cadireta amb dues obertures per a les campanes, i que més endavant es va alçar i van ser tapiades les obertures inferiors. A banda i banda de la façana hi ha uns contraforts, dels quals els de la banda dreta van ser aprofitats com a paret, quan es va construir un recinte que envolta tot el mur sud per a fer-hi el cementiri.
A partir de l’observació de l’aparell, es poden veure dues fases diferents en la construcció de l’edifici. Una etapa més antiga, caracteritzada per la presència d’unes pedres menys treballades i disposades irregularment, que va des de la façana fins a l’absis; i una altra, feta amb blocs més escairats, corresponent a la part de la capçalera, més fàcilment datable, ja que la decoració de l’absis permet situar-lo cap al segle XII.
Interiorment, l’absis queda separat de la nau per dos arcs de mig punt de pedra, entre els quals hi havia la porta per accedir a l’antiga sagristia. Les finestres de la capçalera estaven tapiades perquè hi havia penjat un retaule gòtic al·lusiu a la vida i martiri de les santes Justa i Rufina que actualment es troba a la capella del Roser. El presbiteri està aixecat respecte del paviment actual, que se suposa que també era el primitiu. No se sap per quina raó, en algun moment, aquest paviment fou aixecat uns 40 cm, de manera que la porta actual i la capella del Roser queden en un pla més alt que la resta.
A l’època moderna es va construir un cor als peus de l’església, del qual només resta un tros de biga encastada a la paret.
En les obres de restauració de l’any 1982, en descobrir-se la porta primitiva que quedava soterrada, es va buidar fins a trobar el nivell que aquesta marcava. Arran d’això l’edifici va adquirir unes dimensions més proporcionades i va caldre rebaixar un nivell el presbiteri, ja que quedava exageradament alçat. Es va trobar, però, al mig de la nau uns murs transversals d’uns 40 cm d’alt i d’uns 40 cm d’ample, que queden separats just al centre per un espai buit que podria correspondre a una porta ja que s’hi va trobar una pedra que devia fer de marxapeu. Igualment hi ha restes de mur de les mateixes característiques adossades a la paret sud. No se sap amb certesa a què corresponen aquestes restes, encara que és evident que estan en relació amb la primera fase de construcció, anterior al segle XII.
Vista interior de la capçalera amb l’absis il·luminat per tres finestres.
C. Barbany-M. R. García
En aquest sentit podem establir un paral·lelisme amb la capella de Sant Romà de les Arenes a Cidillà (Baix Empordà), on també es van trobar unes restes similars l’any 1973, durant unes excavacions.
S’ha explicat aquesta estructura com una manera de separar el presbiteri de la nau, per tal de mantenir un espai reservat a la família, grup o comunitat monàstica; més probablement, però, es deu tractar d’un primer assaig de tribuna monàstica com les que es construiran en el segle XII, i que ja existien en altres llocs de la península. A Santa Justa mai no s’ha documentat una comunitat monàstica, però sí que es tractava d’una parròquia d’un petit nucli rural, on segurament hi havia una família estretament lligada a la parròquia, ja que es documenta un mas anomenat de Santa Justa.
Si bé aquesta estructura és freqüent a la zona de Castella i Astúries, a Catalunya només se’n coneixia, fins ara, el cas de Sant Romà de les Arenes a l’alta edat mitjana. (CBC-MRGP)
Bibliografia
- Vall-Masvidal, 1983, pàg. 152
- Moreu-Rey, 1962, pàg. 209
- Barral, 1981, pàg. 217