Situació
Les ruïnes d’aquesta fortalesa han estat recentment excavades i restaurades modèlicament per a la seva visita.
V. Buron
Castell situat al cim d’un turó, a l’extrem occidental de la serralada del Corredor. Des del castell s’albira el coll de can Bordoi i tota la vall del Mogent.
Mapa: L37-15(393). Situació: 31TDG508087.
Seguint la carretera que va de Llinars del Vallès a Mataró, a uns 3 km d’aquella població, havent passat el coll de Can Bordoi, surt a mà esquerra una carretera de terra. Uns centenars de metres més enllà cal agafar un camí carreter que mena al mas de Castellvell; les restes de la fortificació són darrere seu. (JBM)
Història
Les primeres referències que tenim sobre el topònim Far són de l’any 1025, quan Bernat i Hemma, la seva àvia, fan donació d’un alou a la casa de Sant Cristòfol del Far.
Quant al castell del Far, el 1041, era senyorejat en part, com a feudatari dels comtes de Barcelona, per Gombau de Besora, el qual ja posseïa les fortaleses de Besora, Curull, Torelló, Montbui, Montornès, Eramprunyà, Cubelles i Pacs.
El 1052 n’era el senyor Guiribert, fill de Guitart, el qual l’havia encomanat a Pere Ermengol. Aquest Guiribert, entre el 1053 i el 1070, feu jurament de fidelitat als comtes de Barcelona pel castell anomenat de Belveiz, altrament dit del Far. Guiribert fou succeït pel seu fill Guadald Guilabert. Vers el 1091 trobem documentat un Guiribert Guitart com a senyor del castell del Far.
A l’inici del segle XII la fortalesa del Far era una de les possessions del vescomte de Barcelona, Guillem Ramon de Castellvell, atès que ell mateix en diverses ocasions —1111, 1126, 1127, 1134— prestà homenatge al comte de Barcelona pel castell del Far. El 1172 apareix el castell del Far en el testament de Guillem de Bell-lloc, el qual llegà al fill que encara havia de néixer els castells del Far, Bell-lloc, la Roca, Mata, Montornès, Montbui i Tagamanent, en el supòsit que el nounat fos un nen, i en cas que això no s’esdevingués totes aquestes propietats passarien al seu germà Bernat. No hi ha cap constatació documental que ens permeti asseverar què passà amb el castell del Far arran d’aquesta disposició testamentària. Només es pot apreciar la consolidació d’un nou llinatge anomenat Far o Des Far, els quals tindran el domini d’aquest castell a partir del darrer terç del segle XII. La família dels Far havia aparegut a l’inici del segle XII quan els castlans del castell prengueren el topònim Far com a cognom familiar. Pere Ramon de Far, Bernat de Far, Ramon de Far, són entre d’altres alguns membres d’aquesta nissaga, els quals al llarg de tot el segle XII tindran diversos conflictes amb la catedral de Barcelona.
No tornem a trobar cap notícia documental del castell ni del llinatge dels Far fins al final del segle XIII. El 1280 Riambau de Far ven el castell a Bernat de Centelles. Amb tot, els Centelles posseïren durant poc temps aquesta fortalesa, atès que el 1285 n’era el senyor Ramon de Cabrera, com a feudatari del rei.
A l’inici del segle XIV la propietat havia passat a Romeu de Corbera, marit de Sibil·la de Far, la qual era la filla de Riambau. Aquesta Sibil·la, el 1336, feu construir una nova capella, sota l’advocació de santa Maria, després que l’església del segle XII havia estat enderrocada al segle anterior. Romeu fou succeït per Riambau de Corbera, que es casà amb Elisenda de Cartellà. Riambau va obtenir del rei el dret d’alçar unes forques en el castell del Far. L’hereu de Riambau, el seu fill Bernat, morí sense descendència. Les seves possessions passaren a Pelegrí, un altre fill de Riambau. Els Corbera abandonaren el castell al segle XV i s’instal·laren al poble de Llinars. Sembla que el terratrèmol de 1448 l’ensorrà i no es tornà a reedificar de nou, sinó que al segle XVI la família Corbera en feu construir un altre a la vall.
El castell de Llinars tenia jurisdicció sobre les parròquies de Santa Maria de Llinars, Sant Esteve del Coll, Sant Sadurní de Collsabadell, i una bona part de les parròquies de Sant Julià del Fou i Sant Andreu del Far.
Aquest castell ubicat sobre un nucli d’assentament antic va ésser excavat entre els anys 1970 i 1974. (EPF)
Castell
Gràcies a les excavacions i a les obres de consolidació realitzades podem endevinar l’existència de diverses construccions, situades al cim d’un petit turó. La plataforma superior rocosa, on s’alçava el castell, amb una superfície de 30 m per 25 m, era envoltada per un vall, situat en un nivell inferior, uns 9 m més avall. És en aquest vall, que té una amplada d’uns 3 m, on es va trobar la major part dels materials arqueològics durant les excavacions que s’hi feren de l’any 1970 al 1974.
Al cim del turó hi ha restes de nombroses construccions; tanmateix, moltes són de la baixa edat mitjana. Gairebé les úniques que fins ara han estat datades en l’època que ens interessa són dos fragments de dues construccions que semblen circulars o semicirculars, que han estat considerades, amb encert o no, part de sengles absis, un d’ells, el més occidental, preromànic, i l’altre, el situat més cap a l’est, romànic. Tot i que en principi cal donar per bona la teoria dels que feren l’excavació o l’estudi, creiem que tampoc no podem rebutjar totalment la possible existència en aquest lloc d’una torre de planta circular, ateses les característiques de les altres construccions i atès fins i tot el nom antic de l’indret. Amb molta prudència podríem arribar a proposar que la construcció més occidental n’era un fragment; la possible relació de la construcció est amb un absis romànic, a causa de les seves característiques (mur recte), encara ens sembla més dubtosa.
Una altra resta de construcció antiga és una paret situada a l’angle sud de la plataforma. Per les característiques del seu aparell els que ho han excavat han pensat que possiblement és d’època romana; són un conjunt de carreus allargats i units amb bon morter de calç, calçats amb teula romana. S’hi ha vist una relació amb la Torrassa del Moro.
En aquest mateix sector sud-est, al nivell del vall, s’han conservat diversos forats de planta circular excavats a la roca; amb un diàmetre de 10 a 30 o 35 cm. Segurament corresponen a construccions de l’alta edat mitjana. En aquest mateix vall, a la part meridional, hi ha tres sitges.
Un altre element més modern és una construcció central feta cap al segle XIII i que després fou aprofitada com a cisterna. Té una planta rectangular; a l’interior fa uns 6 m per 4,5 m. El seu mur fa 80 cm de gruix. Als costats est i oest s’obren sengles portals acabats amb uns arcs de mig punt, formats per 16 dovelles i amb una amplada de 270 cm. Als costats nord i sud hi havia també sengles finestres amb una amplada d’1,5 m. S’ha volgut relacionar aquesta construcció amb el catarisme. Tant si és així, cosa no gaire probable, com si no ho és, no sembla pas, tot i la seva posició central, que es pogués tractar d’una torre; més aviat cal relacionar aquest edifici amb altres sales que hi havia a banda i banda, actualment ensorrades.
Els materials trobats durant l’excavació (ceràmiques grises o decorades, vidre, objectes metàl·lics, monedes, ossos) són molt notables; tanmateix, són dels darrers segles medievals. Aquests materials es conserven al Museu de Can Bordoi situat prop del castell, a l’altra banda del collet. Un dels pocs objectes que potser podrien merèixer ésser datats en època romànica són unes màscares de ferro (són tres peces de 15 cm per 13,5 cm, de 19 per 15 cm i de 23 per 17,5 cm). La part frontal presenta una aresta longitudinal i dues ranures per als ulls, rectangulars. La cara inferior presenta un angle, la superior és recta; totes dues es perllonguen en dues abraçadores laterals que acaben en un forat. L. Monreal les considera com a objectes relacionats amb el catarisme. Aquest fet no és gaire probable, atès l’evident caràcter defensiu que tenen. J.Barrachina creu que és un element protector de la cara, però que pel lloc on van ésser trobats cal datar-los al segle XIV o a la segona meitat del segle XV. Tot i que no es pot descartar aquesta hipòtesi, crec que també caldria relacionar-los, bé que no siguin exactament iguals, amb un element de l’arnès usual al segle XI, que podem trobar per exemple representat en el Tapís de Bayeux. (JBM)