Situació
Vista de conjunt d’aquesta primitiva església parroquial, ara residència d’una petita comunitat monàstica.
Arxiu Gavín
L’església de Collsabadell, bastida a una altitud de 240 m sobre un turó, és situada a la riba esquerra del riu Mogent, al nord-est del municipi de Llinars.
Mapa: L37-15(393). Situació: 31TDG525106.
S’hi arriba per la carretera C-251 de Llinars a Sant Celoni, on al punt quilomètric 12,1, poc després de Llinars, cal trencar cap a l’est per un camí sense asfaltar que mena directament a l’església. Actualment hi viu una comunitat de religioses a qui es pot demanar la visita al temple.
Història
El lloc apareix en la documentació medieval l’any 998, en un document del cartulari de Sant Cugat del Vallès. Es tracta d’una permuta realitzada entre Ennego, dit Bonfill, i Odó, abat de Sant Cugat. En aquest acte Ennego permutà, entre d’altres possessions, “ultra colum de Sabbatello vatulo, prope ipsa plania, ipsam valíem de Ollofredi”. La primera referència de Collsabadell com a parròquia és de l’any 1040, en el document pel qual el bisbe Guislabert de Barcelona donà a la canònica de la Santa Creu i Santa Eulàlia de la seu de Barcelona les parròquies de Santa Maria de Llinars, “sancti saturnini de collum sabadelli”, Sant Joan de Sanata i Santa Maria de Vulpelieres, amb els delmes i les primícies corresponents.
Durant la segona meitat del segle XI aquestes parròquies estigueren sotmeses a diversos conflictes, per la qual cosa Collsabadell apareix l’any 1097 en una sentència que negava al bisbe de Girona els drets sobre l’església i llurs pertinences, que pretenia, i confirmava els drets a la canònica de la seu de Barcelona. Igualment, el 1102 Arnau Bernat restituí a la seu de Barcelona aquesta i d’altres esglésies sobre les quals havia pres alguns drets. Poc temps després, el 1104 (27’de gener) Pasqual II confirmà a la seu de Barcelona diverses possessions, entre d’altres Sant Sadurní de Collsabadell.
Al principi del segle XII a Collsabadell hi havia un altar dedicat a sant Martí, en el qual tenien lloc testaments sagramentals, com el d’una tal Ermengola, jurat el 1107.
El 21 de novembre de l’any 1130 hi ha documentada una nova consagració del temple feta per Sant Oleguer, arquebisbe de Tarragona i bisbe de Barcelona. La parròquia apareix en aquesta ocasió amb el nom de collo sabbatelli. L’acta confirmà les possessions, el cementiri a 30 passes eclesiàstiques, designà els límits de la parròquia i establí que rebés el crisma de Barcelona. Així mateix, tenia sota la seva jurisdicció les esglésies de Santa Maria de Vulperes, Sant Joan de Senata, Sant Martí de strata. Havia de pagar un cens anual de 52 diners entre els dos sínodes.
El 1136 una nova definició de les esglésies de Collsabadell, Senata i Serra, feta per Bernat, vescomte de Cardona, i els seus fills Ramon i Berenguer a la Seu de Barcelona, ens parla d’una nova usurpació dels delmes i les primícies d’aquestes esglésies, restituïdes en aquest acte.
Una visita pastoral del 6 de novembre del 1413 no dona detalls del nombre de parroquians ni de les càrregues, a causa de la revolta que havia tingut lloc per uns gravàmens imposats de manera indeguda per part de Riambau de Corbera. La visita del 9 de juny de 1421 cita 9 parroquians, i un valor de 25 lliures.
Església
L’església actual és un edifici romànic amb diverses modificacions i ampliacions posteriors. Té planta de creu llatina. La nau és de volta de canó apuntat. A l’exterior de la nau, a totes dues bandes, hi ha restes d’arcuacions cegues corresponents al segle XII. Les excavacions realitzades a l’interior de l’església l’any 1972 varen posar al descobert les tres primeres filades dels fonaments de l’absis romànic a l’interior de l’actual presbiteri, que és fruit d’una ampliació feta en 1786-87. L’absis té un mur d’1,5 m d’ample, un arc de 4,25 m i una llum de 3,30 m i correspon al moment de la consagració del 1133.
El campanar és gòtic, de planta quadrada i té tres cossos, amb obertures per a les campanes als quatre costats dels superiors. Té quatre gàrgoles als angles. A la part superior hi ha una escala de cargol que forma un mig cos adossat al cantó est. Té una alçada de 22,6 m.
D’època gòtica hi ha referència de les pintures de l’altar, que foren netejades el 1756 i convertides en bancs, i que perduraren fins al principi dels anys 1930, en què foren venudes.
Al segle XIV hi ha documentats tres altars, els de Sant Sadurní, Sant Martí—aquest, documentat des del 1107— i Sant Miquel. L’existència dels dos darrers ha fet pensar a alguns autors en l’existència d’absidioles laterals en aquest moment.
Les reformes dels segles XVI-XVII varen afegir al cos central quatre capelles laterals, amb altars dedicats a Santa Maria, la Verge del Roser, Sants Màrtirs, i d’altres. En èpoques posteriors s’hi varen anar afegint diverses capelles i dependències fins a donar-li l’aspecte actual. La façana fou refeta el 1736, i restaurada posteriorment en diverses ocasions. Al final del segle XVIII es construí la sagristia, comunicada amb la casa rectoral.
Bibliografia
- Vall-Masvidal, 1983, pàg. 200
- Gallardo, 1938, pàgs. 80-84
- Montllor, 1958, pàg. 58