Situació
Façana de ponent de l’església romànica i recuperada recentment, però restaurada amb un criteri molt convencional.
M. C. Cantarell-D. Filgueira
L’església parroquial de Santa Maria és situada al mig de la població de Montmeló, nucli que es troba a la vall baixa del Congost a la confluència amb la riera del Mogent, just al naixement del riu Besòs.
Mapa: 37-15(393). Situació: 31TDG375004.
Per arribar-hi cal agafar la carretera de Granollers al Masnou (BV-5002) i en el primer trencant desviar-se a la dreta tot agafant la carretera de Granollers a Montmeló (BV-5003), i seguir fins al poble en direcció a la carretera de Sant Adrià de Besòs-la Roca. Abans d’arribar al pont del riu, a mà esquerra, hi ha l’església. (MCCA-MDFG)
Història
El lloc apareix esmentat, segons la documentació antiga, amb els noms de Montis Molonis, Montemolono, Montmolo i Munt Molo.
Tanmateix, l’església de Santa Maria de Montmeló surt esmentada per primera vegada l’any 945 dins l’acta de consagració del monestir barceloní de Sant Pere de les Puelles, feta pel bisbe Guilarà, el qual diu que vol que ben aviat l’església de Montmeló tingui prevere propi: “... Volo protinus atque placet ut Ecclesie Sancte Marie Montis Molonis sitam Presbiterum habere propium et...”.
La pertinença a Sant Pere de les Puelles torna a quedar acreditada en un document del 991, en què es reconeixen les dotalies del cenobi, després de la destrucció de Barcelona per Almansor l’any 985: “... pertinentia it sunt terris, vineis, mulinos, regos, caput regos, pratis, pascuis qui sunt in Vallense at Sancta Maria de Monte Molono... “.
Els originals d’aquests documents s’han perdut però en resten còpies, que en part són molt defectuoses; qui féu la còpia o no n’entengué les paraules, o l’original estava desmillorat. Per tant, cal anar amb compte en estudiar-los.
D’entre els documents que parlen de termenals, en trobem dos, l’un de l’any 1147, en el qual una tal Guilia concedeix un alou que tenia a Sant Sadurní de Palacio de Dalmanla que “... affronttant: ab oriente in villa Dordila, a meridie in rivo de Mugent ab occiduo in Motemolono, a circio in rivo de Vallense”. A l’altre document, datat del 1147, Guillem Mir i la seva muller donen al monestir de Sant Cugat l’alou que tenen a la Torre de Gallifa “... a flumini Lubricato usque at Muntmolo...”.
Abans dèiem que l’església de Santa Maria de Montmeló surt esmentada per primera vegada l’any 945. Però sembla que anteriorment a aquesta data ja pertanyia al monestir de Sant Pere de les Puelles.
La dependència de l’església comporta freqüents enfrontaments entre el bisbe de Barcelona i l’abadessa del monestir per dominar-la, i s’arriba fins i tot a la intervenció del papat. Aquestes lluites sembla que comencen al segle XII i arriben fins al segle XVII, i la raó es va decantant indistintament a favor d’un o dels altres.
L’edifici eclesiàstic ha sofert algunes reformes i afegits que n’han modificat totalment l’aspecte primitiu. La reforma més important sembla que es va fer a partir del segle XVII, quan es tira la paret nord de l’església romànica i es fa la nova, d’estil neoclàssic, prenent la llargada de l’antiga capella per l’amplada de la nova. Es pensa que fou durant aquesta intervenció quan desaparegué part de l’ obra romànica dins la neoclàssica en ser arrebossades les parets i tapiat l’absis a l’hora de fer el cor. D’aquesta manera la façana del cantó sud passa a ser la façana principal de l’església. Es conserva la torre a l’angle sud-oest i la volta primitiva a l’espai de sota la torre. Aquesta fou ampliada en alçada amb un gran cos de campanes i revestida fins tapar les primitives finestres i la resta de paraments exteriors. Es van perdre, d’aquesta manera, les finestres i l’antiga porta d’entrada.
Es mantingué així fins que a partir d’unes obres l’any 1946 Lluís Monreal va veure que de sota l’arrebossat sortien unes finestres esqueixades, i a mesura que anava investigant va veure que al pati de la casa veïna es conservava l’absis romànic. Des d’aquest moment s’iniciaren els tràmits per treure a la llum l’antiga església, però en principi només Monreal va poder fer una descripció del que s’havia trobat, sobretot de les pintures, a les quals va accedir per un petit forat fet a sota l’escala que portava al cor. No fou fins el 1966 que començaren les obres de restauració, encara inacabades, en què es posaren les pintures al descobert. També es va treure l’arrebossat i es deixà la pedra vista. Exteriorment es va fer una nova façana obra de C. Pallas, que no és gaire adient.
El 1985, el Servei de Restauració de la Generalitat de Catalunya netejà i consolidà les pintures, després de moltes gestions fetes pels sacerdots de la parròquia. La resta de l’edifici continua a mig restaurar. (MCCA-MDFG)
Església
Planta de l’església.
M. Anglada
Les restes del que fou la primitiva església queden col·locades transversalment respecte de l’església actual, neoclàssica, orientada de nord a sud, de tal manera que la façana lateral que dóna a migjorn és avui dia la façana principal, on es va obrir la porta d’entrada, en la qual encara queden dues finestres de doble esqueixada originals. L’edifici primitiu era, doncs, d’una petita nau de planta rectangular coberta amb una volta de canó seguit i encapçalada per un absis de planta semicircular, cobert amb volta de quart d’esfera. L’aparell de l’absis és fet amb còdols bastant regulars, però sense treballar, i al centre hi ha una finestra de doble esqueixada. Des de l’interior l’absis s’obre a la nau mitjançant un doble arc triomfal, en un dels quals hi ha un petit capitell amb un motiu vegetal molt esquemàtic.
A l’exterior de l’edifici han quedat sobreposats elements constructius de l’època gòtica així com la volta, de forma apuntada, de la qual es veuen encara marques de l’encanyissat. Tanmateix l’estat actual de les construccions permet distingir clarament les relatives a cada etapa històrica.
Encara que objecte d’una restauració poc adient, l'exterior de l'edifii permet veure l’antiga església en haver-se tret l’arrebossat de la façana. A la part baixa es conserven les dues finestres de mig punt de la nau romànica, i al cantó sud-oest hi ha la torre del campanar amb unes finestres de mig punt molt amples que conserven restes de l’encanyissat. L’últim cos de campanes és un afegit posterior.
Absis de l’església romànica, recuperat a partir del 1966.
I. Cantarell
De l’absis només es veu la coberta, feta amb teula àrab, perquè la resta de la construcció queda, per un cantó, tapada per una paret que dóna a la plaça de l’església, i pels altres encaixonat per les cases veïnes.
La coberta de la nau romànica va ser enderrocada quan s’alçà un cos que fa de façana a la nau moderna; pels costats es veuen moltes espitlleres. (MAB-MCCA-MDFG)
Pintura
L’església de Montmeló conserva in situ una part de la decoració pintada del petit absis semicircular.
El mur es troba dividit en tres registres que, com és habitual, són ocupats per la Maiestas Domini al registre superior, escenes del Nou Testament a l’intermedi i decoració floral a l’inferior. L’estat actual de les pintures impedeix qualsevol mena de precisió sobre el contingut iconogràfic de la zona superior i la inferior. Només el registre intermedi presenta escenes identificables: l’epifania i l’anunciació. Les pintures es trobaven cobertes per una capa de calç, les restes de la qual encara es poden apreciar actualment.
Aspecte general de la conca de l’absis romànic de l’església, que conserva restes de pintura mural.
M. D. Filgueira
L’any 1948 ja es va fer una primera descripció completa de les pintures (Monreal i Tejada, 1948) i aleshores encara es podia veure la Maiestas que presidia la conca absidal. De tot plegat s’endevina l’òval de la màndorla, de tipus apuntat, i algunes línies de la part central del pantocràtor, com també els traços del dibuix de l’àguila de Sant Joan col·locada a l’angle superior esquerre. És molt probable que la Maiestas s’assegués en un tron, com és característic —amb poques excepcions— de les figuracions del final del romànic, tot mantenint-se fidel als models bizantins (vegeu O. Demus: La peinture murale romane, Flamarion, 1968, pàgs. 13-14), i amb paral·lelismes en l’àmbit català a les esglésies de Fluvià i Sant Joan de Boada. El tetramorf, col·locat a les cantonades exteriors de la màndorla, presenta, segons el que encara s’hi pot observar, una forma centrífuga clàssica que, en opinió de F. Van der Meer, procedeix de l’evolució estilística de la màndorla.
De més interès iconogràfic són les dues escenes del Nou Testament col·locades al semicilindre absidal. Originàriament sense separació entre elles, es troben ara dividides per una petita finestra que es va obrir sens dubte amb posterioritat a les pintures, ja que ha fet malbé considerablement la figura d’un dels mags de l’epifania. És possible, a més, que s’hagin suprimit d’altres escenes, com la visitació, sempre present en altres absis similars.
A la part dreta segons l’espectador, es troba l’anunciació a Maria. A sota d’una mena de biga de sostre pintada en ocre se situen les figures de Maria i l’àngel. Tots dos es troben dempeus. La Verge, en posició frontal, duu mantell, vel i aurèola. Gabriel, una mica girat envers ella, també duu mantell i aurèola i fins i tot encara és visible una de les ales. Només n’han romàs els traços exteriors realitzats en negre. La resta són taques de color que hanperdut la definició interior. A sobre d’aquests dos personatges hi ha el colom de l’Esperit Sant realitzat en color blanc. L’escena de l’anunciació (Lluc, I), encara que es trobi també en obres romàniques avançades (Sorpe, Mur), comença a ésser freqüent sobretot en l’art mural i mobiliari de la darrera època del romànic, com és propi d’una iconografia de caràcter més narratiu, amb desig d’explicar detalls i destacar l’aspecte humà i històric de Jesús (Barberà, Puig-reig, Sant Feliu de Boada). S’ha seguit aquí el prototipus més generalitzat en l’art medieval. Correspon a l’esquema tradicional que parteix de les representacions paleocristianes siríaques, recollides a Occident a través dels enkolpia (records) portats pels pelegrins de Terra Santa (vegeu A. Grabar, Les ampoules de Terre Sainte, París 1958, pàg. 52, làmines VI, XLVII i LX). Alguns trets iconogràfics especials com el bàcul de Gabriel, que el designa missatger de Déu, o els gestos de les mans de Maria, presents en d’altres obres similars, no es poden apreciar en aquestes pintures tot i que es pot suposar que hi eren. El colom de l’Esperit Sant recorda, per la disposició i la forma de les ales, la d’una taula lateral de l’altar de Lluçà (Museu de Vic), també del romànic tardà.
Detall de la decoració mural de la franja intermèdia que il·lustra l’escena de l’adoració dels reis.
M. D. Filgueira
L’altra escena visible és l’adoració dels reis. S’hi poden apreciar amb una certa claredat les tres figures dels mags que s’adrecen en fila cap a la Sagrada Família, que es troba a l’esquerra de la composició. Amagades parcialment per la finestra es veuen el cap i la mà estesa d’un d’ells. L’acompanyen en un pla inferior els altres dos. Totes les figures vesteixen túnica i mantell i duen una mena de barret punxegut molt semblant al frigi. A les mans sostenen recipients globulars, que contenen les ofrenes, i assenyalen el que devia ésser l’estrella, actualment desapareguda. A l’esquerra de la primera figura n’hi ha una altra amb barba que podria ésser sant Josep. Entre tots dos queden les restes de les potes d’un animal, potser un dels que se solen col·locar en les escenes de la nativitat. També es pot suposar la presència de la Verge i l’Infant. William S. Cook va estudiar ja fa temps la iconografia de l’adoració dels reis mags i en va oferir els exemples més destacats tant dels models hel·lenístics primitius com dels orientals (vegeu The Earliest Painted Pannels of Catalonia, a «The Art Bulletin» X, 305-367, 1928). L’escena de l’epifania es construïa a l’entorn de la Maiestas Mariae, considerada com Sedes Sapientiae que ofereix l’Infant a l’adoració. No és habitual, entre les realitzacions del segle XII, la representació dels reis mags dirigint-se a l’estable de Betlem, com s’esdevé a Montmeló. Aquesta circumstància assenyala que ens trobem amb una realització tardana on han influït igualment els darrers desenvolupaments de l’ofici teatral d’epifania (Oficium Stellae) amb inclusió de la Sagrada Família (vegeu I.H. Forsyth, Magi and Magesty. A Study of Romanesque Sculpture and Liturgical Drama, a The Art Bulletin L, 1968, p. 221). Altres elements, però, romanen fidels a la tradició, com ara el fet de posar barba a dos dels mags i deixar-ne sense el tercer, una fórmula que pretenia diferenciar-los en edat, segons la descripció tipològica del Pseudo-Beda (Cook, ob.cit., pàg. 321). Això no obstant, és estranya la utilització del barret frigi en una època en què els mags solien ésser representats amb corones. Aquest tema és d’origen persa i arriba a Occident a través del culte de Mitra. Apareix amb freqüència als sarcòfags romans i paleocristians del segle IV, en les peces de vori bizantines i en la miniatura posterior. Cal destacar, entre aquesta darrera, el manuscrit Beatus de Girona, del 975, fol. 14 v., l’antifonari de la Catedral de Lleó, fol. 83 v. i un còdex que conté les obres de C. Sedulius (Antwerp Library, fol. 156 v.) com a possibles fonts d’aquest motiu iconogràfic. En qualsevol cas, es tracta d’un arcaisme més en una època avançada.
El programa iconogràfic desenvolupat a l’absis és comú també a la pintura mural i mobiliària del període romànic tardà. A la teofania de la conca absidial s’ha unit un conjunt d’escenes de la infància de Jesús. Segons Y. Christe (Les grands portails romanes.) Études sur l’iconologie del Teophanies romanes. Ginebra 1969, pàg. 138 i ss.), en general es tracta de la confrontació d’una imatge triomfal amb d’altres de caràcter més humil però d’ampli contingut dogmàtic: l’anunciació revela la paternitat divina de Jesús mentre que l’epifania és el lloc teològic adequat per a expressar el sentit messiànic del Fill de l’Home. Odiló de Cluny, l’homilia sobre la Nativitat del qual fou molt difosa en època romànica, contraposa les escenes d’humiliació de Jesús (infància, passió) a les grans teofanies amb la finalitat d’insistir en la doble naturalesa de Crist (cfr. Homiliae in Nativitatem, Migne. Patrologia Llatina, CXLII, col. 991-992). El programa de l’església de Sant Andreu de Pedrinyà (M. D. de Girona) reflecteix molt bé el que podria ésser el de Montmeló (vegeu Catalunya romànica VIII, pàgs. 256-262). És possible que aquest inclogués també la visitació a Isabel.
A causa de l’estat actual de les pintures, la realització d’una anàlisi formal correcta és empresa arriscada: l’absència gairebé completa del color i dels traços interiors de les figures en podria comprometre els resultats. Efectivament, el predomini de la línia, únic element definidor que es manté, amaga el que de fet seria l’element més aconseguit pels pintors de la fi del segle XII i el començament del XIII: la brillantor cromàtica, la diversitat de colors d’una paleta ben nodrida. En qualsevol cas, el pintor de Montmeló no sembla de primera línia. Ni la composició de les escenes ni el cànon de les figures, petit i desproporcionat, arriben a tenir la monumentalitat d’altres conjunts murals catalans. Tanmateix, però, les restes de color permeten d’endevinar la utilització de vermells, blaus i ocres brillants que causarien els efectes contrastats de la vidriera. Els pocs detalls visibles de l’interior de les figures no són suficients per a precisar el grau de detallisme amb què el pintor realitzà la seva obra. Això no obstant, el grau de relació de les figures entre si, per exemple la conversa mantinguda entre els reis mags, assenyala l’intent d’una certa flexibilització dels esquemes romànics i s’orienta ja envers d’altres més propers al segle XIII.
Recentment, J. Sureda ha inclòs aquestes pintures en el corrent popular de la seqüència del romànic tardà. Però si l’exemple més important d’aquest grup és el conjunt de Pedrinyà, les diferències estilístiques amb Montmeló són tan importants que no permeten la més petita comparació ni pel que fa al dibuix ni a l’articulació plàstica de les escenes. Igualment llunyans es troben altres conjunts del Vallès com Barberà o Polinyà. Semblen més propers els de Sant Iscle de les Feixes, de tema similar, que Gudiol atribueix al mateix pintor de Montmeló.
La dificultat de filiació s’agreuja per la pèrdua total de l’element ornamental decoratiu on el pintor se sent més lliure i que de vegades revela semblances amb d’altres tallers o pintors. La proximitat del Vallès Oriental a la zona gironina permet de pensar en el trasllat de tallers d’aquesta comarca, on es conserven conjunts iconogràficament afins. Ni Gudiol ni Sureda justifiquen l’atribució dels murals de Montmeló i de Sant Iscle de les Feixes a un sol pintor. Potser es tracta d’obres realitzades per un taller itinerant.
La influència de les taules pintades, tan abundants en aquest moment del romànic, sembla evident pel que fa als temes icònics, i potser caldria cercar també en la pintura mobiliària del segle XIII, sobretot en la més popular, determinades característiques de la pintura mural: abundància d’escenes, narrativitat, comunicació entre els personatges, manca de monumentalitat, insistència en la varietat cromàtica, etc. En qualsevol cas, la inèrcia del romànic es manifesta en la repetició de fórmules i el conservadorisme compositiu, incrementat per la manca de destresa dels mateixos pintors.
No és fàcil determinar la cronologia d’aquestes pintures. J. Gudiol les situa a la fi del segle XII i J. Sureda les considera del final del segle XIII. Tenint en compte l’anàlisi efectuada cal col·locar-les en el primer terç del segle XIII, si no en èpoques més avançades. (JVP)
Capitell
Capitell visigòtic reaprofitat a l’arc triomfal.
C. Peig
A l’església de Montmeló es conserva un capitell de pedra calcària del qual no es coneix el lloc original dins el primitiu temple. La seva actual situació indica que fou mutilat i reutilitzat com a capitell imposta de l’arc triomfal de l’absis romànic(*). És encaixat a la paret i per això actualment només en són visibles dues cares(*).
Les mides actuals del capitell són 11 cm d’alçada per 12 cm d’amplada a la part superior. L’estat de conservació és precari i a causa de la posterior reutilització presenta l’àbac escapçat. També ho estan els angles, per la qual cosa és impossible conèixer si presentaven algun tipus de decoració. Sembla possible que en tingués tenint en compte les dimensions de l’angle que sobresurt.
L’estructura de la part corresponent a l’àbac és de planta quadrada, i la de la part inferior no es conserva, cosa que ens impedeix de conèixer si tenia astràgal o no.
La decoració és d’estil geometritzant. Presenta una tija vertical al centre de cadascuna de les cares, que es desdobla a la meitat en dues volutes, les quals es cargolen en direcció als angles superiors del capitell. Sobre el tema decoratiu emprat als angles i a la part inferior del capitell només podem avançar la hipòtesi que fossin fulles d’acant llises, hipòtesi recolzada en l’existència d’un capitell visigòtic, conservat al museu arqueològic provincial de Sevilla, gairebé idèntic en tot al de Montmeló(*). Aquest tipus de decoració és corrent en l’escultura pre-romànica i alt-medieval, que mantenien les formes clàssiques però reinterpretant-les, i de la qual cosa es derivaren estils cada vegada més diferents i autòctons. Aquesta degeneració de l’estil clàssic va generalitzar l’ús de l’ordre corinti o el compost.
Però en aquest capitell el protagonisme decoratiu correspon sobretot al tema de la tija i les volutes i convé remarcar que aquests elements constituïen ornamentalment l’essència del capitell d’època visigòtica, fins al punt que en les representacions de codis i làpides sepulcrals tenen un valor que s’ha d’interpretar com la totalitat del capitell(*).
A Catalunya de moment no es coneixen altres exemplars com aquest, però sí, en canvi, a Andalusia. En alguns exemplars catalans posteriors al de Montmeló podem descobrir també aquest protagonisme de la tija i les volutes propi de l’estil visigòtic, com ara un capitell de la portada de Sant Llorenç d’Adri i tres capitells del claustre de la Seu romànica de Manresa.
El relleu del capitell de Montmeló és de talla angular i recorda la tècnica visigòtica. L’acabat és senzill, auster i tosc. El treball escultòric s’ha reduït a les línies essencials o esquema de les formes vegetals representades, no hi ha cap detall que les enriqueixi o decori. Es podria pensar que és una peça inacabada, però la seva clara reutilització a l’absis d’època romànica ens podria portar a situar aquest capitell dins la construcció que es menciona com ja existent l’any 945 en l’acta de consagració de Sant Pere de les Puelles(*).
Així, tant per la seva tècnica i la seva talla, com pel tema decoratiu i el tractament que li dóna, aquesta capitell podria ser l’obra d’un taller local en el qual es mantenien vives les tècniques i les formes visigòtiques i carolíngies(*). Amb relació a la possible datació cronològica el podríem situar en un període que va des del segle VII fins al IX, encara que la gran igualtat que té amb el capitell conservat en el museu arqueològic de Sevilla ens porti a situar-lo preferentment abans de la invasió musulmana. Sí, es pot afirmar amb seguretat que no correspon al tipus de capitell anomenat califal que es dóna a Catalunya a la darreria del segle X i al principi de l’XI.
Vist el seu estat mutilat l’única mida original que conserva és l’amplada de la part superior. Així, els 12 cm suggereixen una grandària bastant reduïda, que fa pensar en el capitell d’una columneta d’altar o bé de baldaquí, o potser també en el capitell d’alguna columna-muntant de finestra o en el mainell d’una finestra geminada. (CPG)
Bibliografia
Bibliografia sobre l’església
- Udina i Martorell, 1945, pàgs. 239-285
- Fernández-Umbert, 1984
- Vall-Masvidal, 1983, pàg. 104
- Martí i Bonet, 1980, pàg. 677
- Ordeig, 1979, pàg. 160
Bibliografia sobre la pintura
- Monreal, 1948
- Cook, 1956, pàg. 33
- Ainaud, 1957, pàg. 12
- Gudiol i Ricart, 1965, pàg. 55
- Gudiol i Ricart, Reglà-Vilà i Valentí, 1974, pàg. 183
- Cook-Gudiol, 1980, pàg. 68
- Sureda, 1981, pàgs. 254 i 276