Situació
Vista de conjunt de les ruïnes encara molt notables d’aquest castell, centre d’una important baronia.
V. Buron
Castell situat al cim d’un turó, als contraforts del Montseny, damunt la plana de Palautordera.
Mapa: L37-14(364). Situació: 31TDG528196.
El castell de Montclús és accessible pel mateix camí que porta a Santa Magdalena de Mosqueroles, d’on cal continuar vers ponent per un camí carreter que porta a les envistes del castell i a una masia propera. De la feixa més baixa d’aquest mas surt un corriol que, entre dos aiguavessos, baixa fins al castell. També s’hi pot accedir per la carretera que enllaça la N-152 amb la C-251, prop de Sant Celoni passant per Collformic. Un quilòmetre després del nucli de Sant Esteve, just on hi ha l’actual capella de Santa Margarida, s’agafa un camí de sorra que mena a la Tordera. Des del riu s’hi pot arribar a peu per un caminet que s’enfila al turó. (JBM-CBC-MRGP)
Història
Possiblement cal cercar l’origen del castell —del qual avui encara queden algunes restes— entre els segles XI i XII, per bé que no assolí veritable importància fins al segle XIII, en què els senyors de Sesagudes optaren per abandonar el castell del Montseny i instal·lar la nova residència en aquesta fortalesa.
Els Sesagudes, després Montseny i Montclús.
AFE
Aquest castell termenat tenia jurisdicció sobre les parròquies de Montseny, la Costa, Fogars, Mosqueroles, Vilalba Sasserra, Sant Martí de Pertegàs, Santa Maria de Palautordera, Sant Esteve de Palautordera, Vallgorguina i Olzinelles, amb les quadres de Campins i Vilardell. També eren incloses les cases aloeres de Palau, d’Horta i de Vilalba. El llinatge dels Montseny tingué aquesta baronia des de mitjan segle XI, com a feudataris de la comanda hospitalera de Sant Celoni.
Entre el 1230 i el 1263 Guillemó, fill de Guillem Umbert de Montseny, canvià el seu cognom pel de Montclús i s’establí com a senyor d’aquest castell. Es casà amb Gueralda de Cabrera, filla del vescomte Guerau V. El seu fill Riambau heretà el castell de Montclús i els de Miravalls i les Agudes, però en gaudí poc, ja que el 1275 cedí els seus dominis al seu oncle Ramon de Cabrera, senyor dels castells d’Anglès i de Brunyola.
Quan el 1328 Bernat I de Cabrera, hereu de Ramon, adquirí per herència de Marquesa d’Empúries-Cardona el vescomtat de Cabrera, incorporà a aquest vescomtat la baronia de Montclús. El 1403 finalitzà la dependència feudal que mantenien els senyors de Montclús devers l’orde de l’Hospital de Sant Celoni, ja que Bernardí de Cabrera adquirí la senyoria major de l’esmentat feu dels hospitalers. A mitjan segle XV el castell de Montclús era encara dels vescomtes de Cabrera.
Quant a l’edificació, sembla que la construcció del castell és dels segles XI i XII, per bé que es feu sobre un bastiment anterior. Vers el segle XIV s’iniciaren les obres de transformació del castell en palau. El 1508 es restaurà la capella del castell dedicada a Santa Margarida. El 1739 el vicari general concedí la llicència per a poder transportar la capella del castell, gairebé en ruïnes, fins al camp anomenat de la Parellada. (APF)
Castell
Planta del nucli central d’aquest antic castell.
M. Anglada-J. Bolòs
Al castell de Montclús veiem dues etapes molt ben diferenciades. En un moment inicial es va construir una torre circular, que segurament tenia adossada a la banda nord una sala que almenys feia 5,5 m d’ample per 6,2 m de llarg. El gruix del mur de la torre és de 210 cm i el de la sala adjunta és de només 90 cm. La torre es conserva en una alçada de sols 3,5 m; devia ésser, però, molt més alta. L’aparell constructiu de tots dos edificis és més aviat irregular; en algunes zones hi ha filades d’opus spicatum veritable o només parcial (rengle de lloses verticals inclinades). Les pedres són força irregulars i més aviat petites; de vegades són planes (10 cm d’alt per 35 cm d’ample), de vegades són més quadrades (15 cm per 15 cm) o de vegades són col·locades verticals o inclinades (15 cm per 10 cm). Per tot això hem de pensar que són unes construccions de cap al segle X.
El clos de planta gairebé quadrada (22,5 m per uns 25 m) correspon a una segona etapa, que es portà a terme ja a la baixa edat mitjana. Els murs més ben conservats són els del nord i l’oest; tenen un gruix de 170 i de 220 cm, respectivament. El mur est s’ensorrà a causa d’una esllavissada; el mur de migjorn segurament fou refet. En la unió dels murs nord i oest hi ha una torre angular, aplanada a la part interna. Té una finestra que s’obre vers l’exterior i una obertura que comunica amb el camí de ronda. Les parets perimetrals fan uns 12 m d’alt; la torre és encara uns 4 m més alta. Al mur de ponent hi ha diverses grans obertures acabades amb sengles arcs rebaixats, on encara es veu l’encanyissat. En aquesta paret hi ha també un petit pou (fa de planta 45 cm per 60 cm) inclòs dins el mur. Els carreus, per exemple els de la part baixa de la torre, resten envoltats per pedres més menudes; és semblant, doncs, al d’algunes de les torres de la muralla d’Hostalric (la Selva). A la cara exterior de la torre i dels murs hi ha un talús. Per tant, cal datar aquestes construccions vers els segles XIII o XIV.
Hi ha encara restes d’un segon recinte, que s’ha conservat clarament al sector sud-oest. A uns 3 m de l’angle sud-oest del clos central, veiem un mur força alt amb espitlleres i merlets. Segurament corresponia a la zona on hi havia l’entrada principal.
Bibliografia
- Buron, 1989, pàgs. 269-270
- Els castells catalans II, 1969, pàgs. 274-280
- Monreal-Riquer, 1958, pàgs. 61-65
- Sobrequés i Vidal, 1980,4, pàg. 107