Situació
Dos aspectes de les ruïnes de l’antiga parròquia de Sant Fost, incendiada i destruïda el 1936, on és visible l’obertura d’un absis de l’extrem de tramuntana de la nau.
M. D. Filgueira
Les restes del que fou l’antiga parròquia de Sant Fost, també anomenada “la Vella”, es troben situades al costat sud-oest de la població. Més al mig de la vila hi ha la nova església parroquial, iniciada després del 1939 i acabada l’any 1978, que rebé el mateix nom.
Mapa: L37-15(393). Situació: 31TDF359961.
Per anar-hi cal agafar la carretera que surt de Mollet del Vallès en direcció a Badalona. Una vegada situats a Sant Fost de Campsentelles s’agafa el camí de l’església vella, que surt a ponent de la població. (MDFG)
Història
El lloc de Campus Sentigis apareix documentat ja l’any 967, en la donació que el prevere Godregildo feu al monestir de Sant Cugat del Vallès d’una casa i unes terres situades en aquell indret. Poc després, el 978, consta que la parròquia de Campsentelles fou donada amb els delmes i les primícies per un tal Seniol a favor del seu fillol Guillem, fill d’Amat i Riquilda.
Aquesta parròquia apareix ja citada amb l’advocació de sant Fost l’any 1001. Posteriorment, l’acta testamentària atorgada el 1058 per Ramon Guillem de Castellvell, feudatari de la mitra de Barcelona, notifica que el dit testador llegà al seu fill Albert l’església de Sant Fost amb els delmes i les primícies i tot el que posseïa a Campsentelles. El temple de Sant Fost fou consagrat el 4 de desembre de 1141 pel bisbe de Barcelona Arnau Ermengol, i consta que al segle XIII era propietat de la mitra de Barcelona.
El 29 de gener de 1256 el bisbe de Barcelona Arnau de Gurb cedí l’església parroquial de Sant Fost, juntament amb les parròquies de Sant Cebrià de Cabanyes i Martorelles, a la priora del monestir de Santa Maria de Montalegre, la qual en rebia una important contribució, amb el dret de patronatge.
L’any 1362 la comunitat de Montalegre renuncia als seus drets en traslladar-se a Barcelona, però encara l’any 1368 devia tenir alguns drets sobre la parròquia de Sant Fost, ja que la priora va renunciar a 40 sous a condició que el seu rector celebrés missa a l’antiga capella de Santa Maria de Montalegre.
El 1434 la incorporació a Montalegre dels monjos benedictins fa que els priors es converteixin en senyors feudals i barons de les quatre parròquies: Santa Perpètua de Mogoda, Cabanyes, Sant Fost i Martorelles.
El 1504 el bisbe Gonzalo de Heredia va decretar, per manca de feligresos, la fusió de les esglésies de Sant Cebrià de Cabanyes amb la de Sant Fost: “Dictas ecclesias ad tantam disminutionem pervenire quod numerus parrochiarum ecclesiarum de fructibus illarum vivere nom valet Rector et infra ad invicem de vita vestra, tantum annestimus, unimus et incorporamus et adjungimos, taliter quod de caetero dictae duoe ecclesiae parrochiales S. Fausti et Cipriani de Cabanes...”
L’edifici original fou profundament reformat entre els anys 1868 i 1876, fet que va canviar totalment l’aspecte romànic de l’església.
Durant la guerra civil de 1936-39, el temple fou devastat i incendiat. Avui només en queden les ruïnes, excavades i netejades, les quals es poden veure a la plaça de les Glòries Catalanes, dita popularment la plaça del Lledoner o de l’Església Vella.
Segons els estudis fets per Xavier i Ferran Pérez, l’església “vella” de Sant Fost tenia la capçalera trilobada, amb un gran absis orientat a l’est i dues absidioles orientades al nord i al sud. (MDFG)
Església
De l’edificació romànica ha romàs ben poca cosa: dos murs laterals que formaven la nau rectangular i el petit absis semicircular que es conserva a la façana de tramuntana.
La construcció original romànica consistia en una nau capçada a llevant per un absis semicircular i dues absidioles que formaven una capçalera trilobada.
La porta d’entrada es troba oberta a ponent i també fou modificada i ampliada.
La façana de tramuntana conserva un petit absis semicircular fet amb carreus regulars i disposats irregularment, amb una finestreta de doble esqueixada. Per dintre hi ha restes d’arrebossat.
A l’interior sembla endevinar-se que, encarat a aquest absis, a la part de migjorn, hi havia un altre absis. De fet, un tros de la paret té una petita forma semicircular amb carreus grossos ben tallats i la resta del mur es veu refeta amb l’aprofitament de pedres i l’ús de maons.
La resta d’altars es va fer durant la reforma del 1868.
Adossada a la nau de l’església, a la façana de migjorn, hi havia la capella del Santíssim i la sagristia, i a la façana de tramuntana hi havia enganxada la rectoria, les quals corresponen a una època posterior a l’estudiada.
Es fa difícil determinar la data de les poques restes que queden de la primitiva església de Sant Fost de Campsentelles. És probable que hi hagués hagut una reforma abans de la consagració del 1141, però el traç de l’aparell apunta cap a la primera meitat del segle XII.
De la primitiva església es conserva una ara d’altar de marbre reaprofitat d’un edifici romà, amb inscripcions dels segles X-XI. (MDFG)
Altar
Fragment d’una cornisa de marbre romana reaprofitada com a ara d’altar de l’església en època romànica.
MDB©-P. Rotger-C. Aymerich
A l’església parroquial de Sant Fost de Campsentelles es conserva l’ara d’altar utilitzada en època romànica, realitzada tot aprofitant una cornisa de marbre romana amb decoració de caràcter vegetal. Actualment es conserva fragmentàriament (4 × 38 × 5,5 cm).
Des del punt de vista que ens ocupa, el seu interès radica en les nombroses inscripcions que presenta sobre la superfície, i que han estat datades entre els segles X i XI (vegeu Mundó, 1966 i 1989; pàg. 128). D’altra banda, convé recordar que aquest no és l’únic exemplar d’aquest tipus que reaprofita elements anteriors, amb paral·lels fins i tot a la comarca del Vallès. (JCSo)
Bibliografia
Bibliografia sobre l’església
- Pibernat, 1936, pàg. 20
- Els castells catalans, II, 1969, pàgs. 310-316 i 324-325
- Villanueva, 1851, pàgs. 8-9
- La Cartuja, 1960
- Pérez, X. i F., 1990, pàgs. 40-46
- Martí i Bonet, 1981, pàgs. 707-712
Bibliografia sobre l’altar
- Viñas, 1960
- Mundó, 1966
- Alavedra, 1979, pàgs. 23-28
- Mundó, 1989, pàg. 128