Situació
Hom considera que aquest campanar ha estat bastit amb restes de la torre de l’antic palau comtal dels segles XI i XII.
M. Anglada
El campanar de Sant Pere de Vilamajor és una torre quadrada exempta, situada al sud-est del temple parroquial, a la dreta de la façana. És emplaçada a la part alta de la població, a 305 m d’altitud sobre el nivell de la mar.
Mapa: L37-14(364). Situació: 31TDG492151.
Ocupa el sector antic del poble, conegut com la Força, en part aïllat per la riera, fins on arriba la carretera o brancal d’uns 2 km que s’inicia a Sant Antoni de Vilamajor, a la carretera de Llinars a Sant Llorenç Savall, i mor a Sant Pere de Vilamajor. (MAB)
Història
L’església de Sant Pere, ben documentada des del 1044, devia ésser molt més antiga com a centre del terme de Vilamajor, existent i organitzat des del 941.
Làpida sepulcral del prevere Orila del 872, encastada a la façana de l’església.
M. Catalán
La làpida del prevere Orila, mort el 972, que fins fa poc es guardava encastada a la façana del temple i que ara ha passat al Museu Diocesà de Barcelona, sembla que avala, almenys des del 872, l’existència d’un temple ben organitzat.
La primitiva església, segurament refeta en època romànica, fou substituïda per l’actual, un edifici de grans dimensions (29,2 × 9,6 m), d’una nau amb vuit capelles laterals disposades entre contraforts i coberta amb volta de creueria, de tipus gòtic amb influències renaixentistes, erigida entre el 1581 i el 1604.
D’època romànica només li queda el campanar, una torre exempta, separada gairebé 3 m de l’església, que té una base de dues plantes, massissa (1,6 m de gruix de murs), que sembla del final del segle XI i el començament del XII, i un pis superior amb dos registres o plantes amb obertures i el lloc de les campanes, que sembla aixecat o modificat un segle més tard. (APF)
Campanar
Es tracta d’un campanar de trenta metres d’alçada amb una base quadrada de set metres de costat. Es pot dir que és de tres pisos, encara que el primer no tingui més obertures que les espitlleres per a il·luminar l’escala encastada dins els murs perimetrals, i el nucli central cobert amb volta.
Secció longitudinal i seccions transversals de les dues plantes superiors.
M. Anglada
L’estructura de la part inferior, inclòs el primer pis, és pròpia d’una torre de defensa, la qual s’aprofità per a continuar un campanar de dos pisos més, o sigui, el segon i el tercer, on hi ha quatre finestres geminades a cada pis, una a cada cara. Al segon pis les finestres de la cara de migjorn i de tramuntana estan modificades per introduir la campana. La separació dels dos últims pisos és decorada per una filera d’onze arcuacions llombardes amb una sanefa de dents de serra. A l’últim cos, que correspon al tercer pis, les cantoneres formen lesenes, però, dissortadament, no són coronades de la forma habitual perquè el campanar ha quedat escapçat i ha estat substituït per una fàbrica de maó, refeta al temps que es van obrir les grans finestres per a les campanes, al segle XVIII.
Al segon pis cada finestra geminada té dues columnes que es componen de base, fust i àbac comú, que substitueix els capitells, mentre que a les finestres que corresponen al tercer pis les dues columnes, a més a més, tenen un capitell per cada una. Les arcades de les finestres queden emmarcades per una petita arquivolta. El monument, tal com el veiem avui dia, és fruit de la restauració que es va fer el 1929. (MAB)
Escultura
Al primer cos del campanar de Sant Pere de Vilamajor s’obren dos arcs geminats suportats per capitells mensuliformes decorats geomètricament; permòdols esglaonats al nord, cercles concèntrics a l’est, un pal vertical a l’oest i una creu en aspa al sud. La simplicitat d’aquests elements i la seva situació, lluny del camp visual humà, no sembla que responguin a cap intent de representar una idea determinada, sinó més aviat a un desig d’ornamentació d’un edifici que hauria estat la torre d’homenatge del palau comtal (Vall, 1983, pàg. 110).
Detall d’una finestra del campanar amb decoració esculpida al capitell.
A. Martí
La factura tosca d’aquestes mènsules ha fet que alguns autors considerin que es tracta de peces possiblement preromàniques que s’haurien reaprofitat en els campanars de torre quadrada, per bé que la majoria apareixen totalment llisos. Alguns, però, encara conserven restes semblants als motius esmentats, entre els quals destaquen el de Sant Ponç de Corbera(*), el de Sant Miquel de Fluvià(*), el de Santa Maria de Seva(*) i el de Santa Eulàlia de Timoneda(*). Podem veure aquesta ornamentació geomètrica en èpoques anteriors al romànic i durant el romànic en impostes, capitells i mènsules. Per tant, la mateixa senzillesa d’aquestes mènsules no ens permet assegurar una data d’execució, si bé no superaria el segle XI. (AAR)
Bibliografia
Bibliografia sobre el campanar
- Gallardo, 1938, pàgs. 74-75
- Els castells catalans, II, 1969, pàgs. 281-286
- Aventín, 1990, pàgs. 20-21
- Vall-Masvidal, 1983, pàg. 110
Bibliografia sobre l’escultura
- Gallardo, 1938, pàgs. 68-77
- Martí i Bonet, 1981, pàgs. 299-306
- Vall-Masvidal, 1983, pàg. 110