Situació
M. Anglada
M. Anglada
L’església de Santa Maria de Tagamanent queda a l’extrem nord-oest del planell que corona el turó homònim de forma troncocònica visible des de la major part de la plana de Vic. Des del cim, a una altura de 1 055 m, es dominen tots els pics que delimiten el terme municipal, alguns superiors als 1 000 m.
Mapa: L37-14(364). Situació: 31TDG416223.
Hi ha tres pistes per anar-hi: la més curta i freqüentada és la que surt del trencall a mà dreta de la N-152, passat el quilòmetre 45, que remunta un desnivell de 500 m i té un recorregut de 4,5 km fins a trobar la confluència de l’altra pista que surt del Figueró en direcció a la parròquia de Vallcàrquera, després de travessar la riera d’aquest mateix nom. Tant el recorregut com els desnivells són si fa no fa els mateixos. En arribar a la confluència d’aquestes dues pistes cal continuar fins a arribar en qüestió de sis-cents metres al collet de Sant Martí, on hi ha les restes de la capella homònima al mateix peu del cim. Per pujar al cim del turó de Tagamanent cal deixar el vehicle i agafar un corriol ben visible de forta pujada que hi duu amb un desnivell d’uns 60 m. Finalment queda la tercera pista, que surt de coll Formic al quilòmetre 26 de la carretera de Cardedeu al Brull. És un recorregut una mica més llarg, però sense revolts ni desnivells, que travessa tot el Pla de la Calma, amb elevacions de més de 1 000 m. (MAB)
Història
Aquesta antiga parròquia rural, més tard amb consideració de santuari marià, ocupa la plataforma del turó de Tagamanent, que inicialment compartia amb el castell homònim.
El lloc es trobava dintre del comtat i bisbat d’Osona i era un indret fronterer, raó per la qual és sovint esmentat en la documentació. L’església de Santa Maria és citada per primer cop el 993, quan el comte Borrell li cedeix uns alous situats al Congost. De nou ho és el 1009, quan el comte Ramon Borrell li llegà una coromina situada entre la font i la sala o residència que el comte tenia a Tagamanent.
Novament surt en les llistes de parròquies del bisbat de Vic dels segles XI i XII amb el nom de Tagamanent o Tagamanento, que mai experimentà cap altra variació. Aquesta pertanyia, com el castell, a l’alt domini dels vescomtes d’Osona, després de Cardona, per la qual cosa el 15 d’octubre de 1098 el vescomte Folc II, que era a la vegada bisbe de Barcelona, en reparació del desordre que hi havia en l’esmentada església, car havia estat donada amb simonia, va cedir l’església a l’abat Begó i al monestir llenguadocià de Santa Fe de Conques perquè s’hi creés un monestir filial.
El bisbe donador va morir l’any següent i és probable que els seus nebots Deodat Amat de Claramunt i Ermessenda de Cardona no s’avinguessin a la cessió. El cert és que no va passar a poder del monestir de Conques i per això els vescomtes de Cardona cediren l’església de Tagamanent al seu monestir familiar de Sant Pere de Casserres. L’any 1148 el bisbe de Vic, Pere de Redorta, va confirmar al prior de Sant Pere de Casserres la possessió de l’església i de la capellanía de Tagamanent, i disposava també que l’església podia ésser regida per monjos de Casserres.
La decadència en què va caure aviat el priorat de Casserres faria que no s’arribés a establir mai una comunitat fixa a Tagamanent, tot i que diferents documents del segle XIII, en concret un del 1257, testifiquen la unió de la capellania amb el títol prioral de Casserres. Fins avançat el segle XIV els priors de Casserres es limitaven a presentar el capellà o rector de la parròquia i a cobrar una part de les rendes.
El 1282 tenia els altars de Santa Maria, Sant Joan i Sant Jaume. El 1307 sabem també que tenia un altar dedicat a Sant Miquel, en el qual el rector Bonanat d’Olmet va fer la fundació d’un benefici o presbiterat. Tenien un túmul a l’església els castlans cognominats Tagamanent, que foren també uns grans protectors de l’església.
De la segona meitat del segle XIV en endavant figura com a parròquia normal del bisbat de Vic, condició a la qual s’afegiria, al començament del segle XVII, el caràcter de santuari en crearse la llegenda de la troballa de la seva imatge per un bou en una cova situada sota el santuari.
Al llarg del segle XVI es van anar fent petites obres de manteniment de l’edifici i es va dotar d’alguns retaules nous, com ara el de l’altar major de Sant Jaume, obra del mestre Rafael Andreu. L’any 1578 es van iniciar un seguit de reformes que es prolongaren fins el 1619, les quals van significar un profund remodelatge de l’edifici. La construcció de dues noves naus laterals a migdia i a tramuntana va ampliar substancialment l’espai interior de l’església. L’any 1615 consta que s’estava construint la capella del Roser, que va ser acabada tres anys més tard i fou dotada d’un retaule el 1620. Poc després s’hi va erigir una confraria. A més d’aquest altar hi havia els antics de Sant Jaume i de Sant Sebastià i el nou de Sant Isidre. Les obres van afectar també la coberta i l’espadanya, que va desaparèixer per donar pas a un campanar de planta quadrada. El 1627 es va col·locar una campana al nou campanar.
A mitjan segle XVIII la parròquia de Santa Maria de Tagamanent estava formada per seixanta-dues cases i tres-centes vuit persones. Sembla que a partir d’aquest moment, tot i algunes obres realitzades, com la casa rectoral aixecada el 1736, l’església va entrar en un progressiu estat d’abandonament que es va accentuar en iniciar-se el segle següent. L’any 1818 la volta de l’altar major es trobava en estat ruïnós i a punt de caure i molts dels altars no disposaven d’ares.
L’any 1936 l’església fou profanada; acabada la guerra, la parroquialitat va traslladar-se a la capella de Santa Eugènia del Congost. Aleshores començà el calvari de l’església i de la rectoria, sovint malmesos per mans barroeres. De la gran rectoria i dels altres edificis només ha romàs una part dels murs; l’església, en canvi, ha estat restaurada i consolidada per la Diputació de Barcelona, que des de fa alguns anys és la propietària del lloc. (APF-ACT)
Església
M. Anglada
L’església de Santa Maria, molt modificada pels afegits del segle XV, té dues naus laterals cobertes amb voltes de creueria gòtica. De la construcció romànica es manté una part dels murs laterals que formaven una nau única coberta amb una volta de canó seguit apuntada i reforçada amb arcs torals que arrencaven de cartel·les a l’altura de l’arrencada de la volta. L’absis i una part del seu arc triomfal han desaparegut i en el seu lloc hi ha una mena de cambril, on es venerava una imatge trobada. El cambril fou construït, juntament amb els altres afegits, quan s’hagué refet la façana de ponent, que és gòtica i té una bella portalada amb arquivoltes motllurades.
L’aparell romànic, visible tant a l’exterior com a l’interior, és de carreus ben col·locats amb morter de calç. El temple resta tancat amb reixes situades a les façanes de ponent, migdia i llevant, les quals, però, permeten veure bé l’interior. Com ja s’ha esmentat, l’església ha estat consolidada i restaurada darrerament pels serveis de la Diputació de Barcelona. (MAB)
L’excavació de l’església de Santa Maria de Tagamanent tenia per objecte mirar d’establir les fases evolutives de l’edifici, sistematitzar-les una per una amb tantes dades com fos possible i tractar de registrar totes les transformacions, reparacions i afegitons que hi ha hagut des de la seva fundació fins als nostres dies. Els treballs d’investigació afectaren tota la superfície interior de l’edifici, i es van dur a terme per part del Servei de Patrimoni Arquitectònic de la Diputació de Barcelona.
Malgrat que les primeres referències documentals que coneixem sobre l’església de Santa Maria ens proporcionen una data del segle X i que, sovint, li ha estat atribuït un origen romànic, els resultats dels treballs han posat en evidència l’absència d’estructures d’aquesta època. Probablement, perquè el temple que citen les fonts escrites devia trobar-se en un altre indret del turó. Això no obstant, s’han d’esmentar els vestigis d’uns quants murs a la nau de tramuntana i a la capçalera. Els primers són de factura escassa i orientats de nord a sud. A l’àrea presbiteral han aparegut, en canvi, dos murs de característiques morfològiques ben diferents. Mentre que el primer té una amplada màxima de 35 cm i és construït amb carreus mal tallats, juntats amb un morter de calç molt groller, el segon és un llenç de gran amplada (140 cm), consistent i format per carreus de mida mitjana ben escairats, seguint filades horitzontals unides amb un morter de calç de millor qualitat que l’anterior. Sobre aquest, que com altres paraments és orientat de nord a sud, es recolzen les fonamentacions dels pilans de l’arc triomfal que encapçala l’absis major. Igualment, tots aquests murs, que conserven un estat de conservació precari, recolzen directament sobre el terreny natural. L’orientació, com també la factura constructiva i la relació física amb els estrats que els són contemporanis i amb aquells que els amorteixen, no ens permet d’identificar-los amb el temple romànic anterior a l’edifici actual. Per exemple, un dels murs de la nau nord apareix tallat pel contrafort del parament de tramuntana del temple gòtic i per la façana septentrional de l’església del segle XVII.
Tanmateix, sí que podem avançar la hipòtesi que aquestes estructures citades en el paràgraf anterior formaven part de les dependències del recinte del castell —documentat des de l’any 945—, del qual fins ara no es tenia cap referència física. Arqueològicament, no s’ha pogut constatar cap tipus de remodelatge arquitectònic del sector esmenat, llevat d’una lògica successió —mínima, per altra banda— dels nivells d’ocupació del castell. De fet, no es produeix un canvi ostensible fins al segle XIV. En aquest moment, l’àrea del castell que documentàvem més amunt és abandonada i en el seu lloc, tot aprofitant com a fonaments una part de la muralla de llevant de la fortalesa, es construeix una església. El temple té una capçalera rectangular i una porta oberta a la façana de ponent. La ceràmica trobada als sediments que constitueixen els nivells de regularització del sòl i del terreny verge confirmen la datació del segle XIV. Quant a la planta, cal dir que no sabem com era el tancament pel costat de migdia, ja que les cotes altes de la roca obligaren a arrasar-lo en el decurs de les reformes efectuades al segle XVII. Tanmateix, el fort desnivell de la roca a tramuntana ha permès recuperar en aquest costat els fonaments d’una capella lateral i del mur de tancament nord. El paviment d’aquesta fase consistia en un sòl de terra batuda que marcava la cúspide d’un estrat de rebliment. Aquesta capa omplia els desnivells i les escletxes de la roca i anivellava el terreny.
Documentalment, ens consta que a mitjan segle XVII l’església fou objecte d’algunes innovacions. La recerca arqueològica ha confirmat plenament aquestes reformes que cita la documentació escrita. Els rebliments que omplien els forts desnivells de la roca mare a la nau septentrional, com també els sediments que cobrien els murs arrasats del tancament de tramuntana de l’església gòtica, presentaven ceràmiques de reflex metàl·lic i blava catalana, totes datables de la primera meitat del segle XVII, datació que coincideix amb la proporcionada per les fonts escrites.
En aquest període l’església és objecte de profunds remodelatges. Primerament, s’amplia l’espai interior del temple amb l’afegiment de naus laterals a migdia i a tramuntana, l’última de les quals s’encapçala amb un absis rectangular molt semblant al que ja hi havia a la nau central. La separació entre les naus s’aconsegueix mitjançant pilars hexagonals, que suporten dues arcades de mig punt. Les naus laterals es cobreixen amb voltes de creueria que culminen en unes claus esculpides. Així mateix, l’espadanya es transforma en un campanar de planta quadrada i coberta plana. Finalment, es pavimenta tot l’espai interior, probablement amb cairons quadrats. Aquest sòl ha desaparegut íntegrament com a conseqüència de les actuacions posteriors, però algunes llosetes, tot i que s’han trobat fora de context, reforcen la hipòtesi que suara apuntàvem. Si més no, sí que s’ha conservat l’estrat de preparació, que incloïa algunes monedes que confirmen la datació proporcionada per la ceràmica (un diner de Barcelona de Felip III, 1598-1621, i un altre diner de Barcelona de Felip IV, 1621-1665).
A la segona meitat del segle XVIII s’afegeixen als peus de les naus laterals dos cossos amb cobertes inclinades que s’adossen al cos del campanar. El nivell de paviment del cos de tramuntana presentava un conjunt ceràmic força il·lustrador, amb terrissa blava catalana del taller de faixes i cintes i alguns fragments de ceràmica blava d’influència francesa. Si més no, a part aquest component, el principal document arqueològic que ens ha permès datar aquests afegitons és una peça numismàtica, un ardit de Barcelona encunyat a la seca de Segòvia entre el 1754 i el 1756.
El darrer moment d’intervenció a l’església de Santa Maria correspon a la restauració empresa pel senyor Josep Porter i Rovira, que va comprar l’església, la casa rectoral i un conjunt de terres annexes al temple. Pavimentà de nou l’interior amb lloses rectangulars. Es van trobar ceràmiques contemporànies i alguns plàstics amb marca comercial, materials clarament datables dels anys cinquanta que formaven part de la preparació del nou sòl. A més a més, en un indret on era evident una intervenció posterior per tal de reparar una part del paviment, malmès pel pas del temps i per l’actuació indiscriminada de visitants poc respectuosos, va aparèixer una moneda de pesseta de l’any 1966.
L’evolució del temple i de les dependències annexes d’ençà de la dècada dels setanta està relacionada amb la venda de totes aquestes propietats a la Diputació de Barcelona. Això passava l’any 1974, i tres anys més tard la Corporació va declarar aquest paratge reserva natural. La constant degradació del lloc, tant per efecte dels agents atmosfèrics com per l’actuació insensible de gent sense escrúpols, va originar la necessitat d’elaborar un projecte de restauració. Aquest projecte ha estat dissenyat pels Serveis de Parcs Naturals i Patrimoni Arquitectònic de la Diputació de Barcelona. Les obres foren iniciades l’any 1984, quan el Servei de Parcs Naturals va encetar els treballs de reparació de les voltes i restauració de les cobertes. Dins del marc d’aquesta actuació global es va plantejar dur a terme la recerca arqueològica de l’indret afectat per la intervenció arquitectònica. L’excavació, els resultats de la qual hem anat mostrant en els paràgrafs anteriors, va prolongar-se durant els mesos de juliol i setembre de l’any 1987. (ACM.)
Escultura
J. Camps
A la part esquerra afegida de la façana de l’església de Santa Maria de Tagamanent hi ha un bloc de pedra calcària reaprofitat que presenta decoració esculpida. Fa uns 80 cm d’amplada per uns 40 d’alçada aproximadament, i és bastant desgastat a la meitat dreta. El treball escultòric queda distribuït en una part inferior, amb una motllura còncava disposada longitudinalment (que sembla continuar per les cares amagades), i en una zona superior, amb una colla d’elements de caràcter vegetal organitzats simètricament a manera de fris en dos grups de tres sensiblement separats. L’estructura d’aquests darrers és radial; consisteixen en una mena de flors inscrites en cercles (que hom ha definit com a rosetes; Porter, 1981, pàg. 56), amb quatre pètals obtinguts tot rebaixant la superfície de la peça. Tècnicament la peça ofereix un nivell molt modest, especialment manifest per la tosquedat del relleu i la senzillesa del recurs del rebaixat a què ens hem referit.
En aquestes condicions la classificació és problemàtica. Els recursos emprats en l’execució són visibles ja en obres considerades pre-romàniques, com en el cas d’un relleu, també reaprofitat, de Sant Andreu de Gurb, a Osona(*), que ofereix elements decoratius d’estructura i situació similar a la que ens ocupa, si bé en aquest cas el relleu és marcadament més profund. Condicions similars han donat lloc a dubtes, com en un capitell de Sant Cugat del Racó, al Bages, amb uns motius molt semblants als de Tagamanent, per la qual cosa hom pensa en datacions tant alt-medievals com posteriors(*). D’aquesta manera, el caràcter popular del treball impedeix de precisar una datació, alhora que no nega que pertanyi a un moment posterior al romànic. A més, per al cas concret de Tagamanent, una datació molt endarrerida aniria mancada de suport documental, per bé que aquest no seria suficient per a pensar en una construcció força anterior al començament del segle XI, en especial si considerem la referència al castell del 945. També és difícil esbrinar la funció originària de la peça, que deu conservar-se en estat fragmentari. Pot ésser un indici el record de disposicions similars en elements de suport o fragments de cancell ja des d’època visigòtica, com el cas d’un pedestal de la mesquita de Còrdova, datat al segle VII(*). En qualsevol cas, només una anàlisi total del bloc aportaria més proves per a esclarir-ne l’origen i la funció per a la qual fou creada, en un moment difícil de precisar entre el segle X i l’època gòtica. (JCSo)
Forja
El Museu Episcopal de Vic conserva, amb els núms. 1 341 i 1 342 de l’inventari, dos canelobres amb corona de llum procedents de Santa Maria de Tagamanent que ingressaren al museu amb data anterior al 1893.
El primer canelobre (núm. 1 341) fa 1,80 m d’alçària i és format per una canya de secció circular i llisa sostinguda per un trípode. La part superior de la peça és protegida amb una corona de llum rotatòria formada per quatre braços interiors en forma de creu i uns altres quatre que cauen per creuar-se més avall. El segon canelobre (núm. 1 342), d’estructura similar a l’anterior, fa 1,60 m d’alçària. Presenta una canya octogonal nuada amb un trípode, i la corona de llum que envolta la part superior de la peça ha estat resolta amb quatre braços llisos en forma de creu a la base que es dobleguen amunt i s’uneixen a una anella amb uns altres quatre braços en creu a l’interior, decorada amb una estilització d’una flor de lis a la punta de cada braç. Ambdues peces han estat considerades obra del segle XIII. (Per a un estudi més detallat, vegeu el vol. XXII, pàg. 240 de la present obra.) (GYCP)
Bibliografia
Bibliografia sobre l’església
- Els castells catalans, II, 1969, pàgs. 299-306
- Vall-Masvidal, 1983, pàg. 76
- Pladevall, 1970
Bibliografia sobre l’escultura
- Porter, 1981, pàg. 56
- Vall-Masvidal, 1983, pàg. 76
Bibliografia sobre la forja
- Morgades i Gili, 1893, pàg. 266