Aquesta església és situada a la caseria del mateix nom, abans coneguda com a partida de Rubió, dalt d’un petit turonet. Les seves arrels son antigues, ja que és documentada des de l’any 1148. Fou una de les esglésies penedesenques que depengueren de la canònica de Santa Maria de Solsona, tal com consta en una relació d’esglésies pertanyents a la canònica solsonina del segle XIII. Aquesta vinculació amb Solsona s’allargà fins l’any 1593.
El 1682 fou encomanada al rector de l’Arboç, però al segle XVIII passà a ser sufragània de Sant Pere de Castellet. Sant Marçal de Castellet fou erigida en parròquia al segle XIX.
L’edifici va sofrir moltes transformacions al llarg dels segles fins que el 1914 es reconstruí totalment. De l’antiga construcció conserva una ossera decorada sense tapa del segle XIV. (SLIS)
A l’església de Sant Marçal, segons recull mossèn Trens, hi havia hagut una pica baptismal, probablement d’immersió, decorada amb arcuacions, una creu i un cap. Josep M. Massachs i Bolet (1982, pàg. 57) també feia menció d’aquesta peça, I especificava que aleshores es trobava al jardí de la rectoria. D’altra banda, mossèn Santiago Casanova i Giner, rector durant molts anys de l’església, recordava haver-hi vist algun fragment d’aquesta pica al voltant de Sant Marçal. Malgrat tot, els intents realitzats per tal de localitzar alguns d’aquests fragments no han estat exitosos.
A Cal Raspall de Sant Marçal, procedent d’una capella totalment desapareguda que era situada entre els masos de Cal Colomer, cal Romagosa i el mas Andreva, es conserva una pica baptismal d’estructura circular, envoltada d’una faixa llisa com a únic element decoratiu (vegeu l’annex en aquest volum). (ECO-XVT)