Situació
Vista de les restes d’aquesta fortalesa, mig ocultes per una densa vegetació.
ECSA - J. Bolòs
Situat al cim d’un turó, sobre el poble de Font-rubí. És construït als contraforts del puig del Castellot, a la banda septentrional del Penedès; s’hi albira una bona panoràmica sobre gran part de la plana penedesenca.
Mapa: 35-16(419). Situació: 31TCF821888.
De la carretera que va de Vilafranca a la Llacuna surt, a mà dreta, la carretera que va a Guardiola i a Font-rubí. Cal anar fins al poble vell, que resta en un indret una mica més elevat que el nucli actual. Al cim del turó que hi ha darrere el poble s’alça el castell, al qual podem arribar seguint un corriol una mica perdedor que surt de darrere l’església. (JBM)
Història
El lloc de Font-rubí s’esmenta els anys 956 i 977 com a afrontació territorial. El terme era en origen domini comtal, però al final del segle X va passar als Gurb-Queralt. Diversos documents ens donen referències d’aquest fet. L’any 983 el comte de Barcelona Borrell II va vendre a Sendred de Gurb un alou situat al terme del castell de Font-rubí, al lloc de la Guardiola, per quaranta peces d’argent. L’any següent Sendred de Gurb, senyor de Font-rubí, donà a la catedral de Vic la meitat del terme del castell.
Durant els segles XI i XII el castell va mantenir-se en possessió dels Queralt. Així, l’any 1121 Berenguer de Queralt jurà fidelitat al comte de Barcelona per una colla de castells que tenia en feu, entre els quals hi havia el de Font-rubí.
El 1172 el castell passà a Guillem de Bell-lloc i poc després, el 1202, a Albert de Pierola. El rei, però, hi conservà la jurisdicció, o almenys importants drets. El 1203 el rei Pere el Catòlic eximí de tota càrrega els homes establerts en alous de Sant Cugat que habitaven al terme del castell font-rubitenc. El 1303 Albert de Mediona obtingué per compra el terme de Font-rubí, però consta que durant el segle XIV el terme fou de jurisdicció reial, fins que Joan I va vendre el castell a Pere de Febrer el 1391. D’aquesta manera el lloc passà a ser baronia. El castell va tenir diversos senyors, entre els quals cal destacar el marquès de la Manresana. (SLIS)
Castell
Planta (a escala 1:400), de les ruïnes del castell amb la singular torre d’angles arrodonits.
J. Bolos
Al cim de tot del turó hi ha una torre; una mica més avall, cap a migjorn, hi ha restes d’un recinte força gran, allargat de nord a sud. Més avall, encara hi ha un petit vall i després un nou recinte, a l’extrem sud-oest del qual s’alçava un edifici que sembla que correspon a l’antiga església del castell.
La torre és de planta bàsicament rectangular, però amb tots els angles arrodonits, tant els exteriors com els interiors. De fet, a l’exterior, els caires són rodons, mentre que l’interior té una forma gairebé ovalada. L’edifici té unes mides, a l’interior, de 3, 5 m de llarg per 3 m d’ample; els murs fan 290 cm de gruix, als costats nord i sud, i uns 170 o 180 cm als costats est i oest. Es conserva en una alçada d’uns 4 m, bé que la part meridional resta molt malmesa. Es construí sobre la roca. A l’exterior veiem uns carreus grans, que poden fer, aproximadament, 25 cm d’alt per 45 cm de llarg. A l’interior tenen unes mides més variades: de 25 cm per 50 cm, fins a pedres més petites que poden arribar a formar una espècie d’opus spicatum. Té un morter rosat de poca qualitat. És un edifici molt notable, segurament fet cap al segle X. Representa una transició entre les torres rectangulars i les circulars i demostra la consciència que tenien, els que feien fortificacions, del perill que representaven els angles rectes. De fet, trobem moltes torres o edificis amb aquestes característiques en aquestes comarques de la marca de Barcelona.
El cos bàsicament rectangular que s’estén més cap al sud tenia una amplada d’uns 13 m i una longitud d’almenys uns 18, 5 m, bé que és possible que el clos de muralles encara continués més amunt, fent un encaix, fins a arribar a un pas més estret que hi ha molt a prop de la torre. Segurament, restaven separats, però, la torre del conjunt del recinte. D’aquest clos, actualment, només s’han conservat dos fragments de mur. Un a l’oest, amb una longitud d’uns 5, 30 m, una alçada d’uns 4 m i un gruix de 95 cm. A l’extrem sud d’aquest fragment de mur, hi ha una paret doble, formada per dos murs, de 120 i de 70 cm de gruix. Al mur veiem dues espitlleres. És format per pedres poc treballades que fan, aproximadament, 12 cm d’alt per 18 de llarg; de vegades volen formar un opus spicatum poc acurat. Al costat est hi ha un altre mur que té una longitud d’uns 8, 30 m, molt semblant al descrit. En conjunt podem datar aquest recinte en un moment proper al moment en què es feu la torre, segurament també cap a l’any 1000.
A l’extrem meridional d’aquestes fortificacions s’edificà, en un moment una mica posterior, una construcció que hom creu que fou l’església del castell; de fet, se’n veu clarament només la part de ponent. Als costats nord i est veiem una muralla de 70 cm de gruix que tanca un clos que fa uns 16 m de llarg per uns 8 d’ample. (JBM)
Bibliografia
- Els castells catalans, 1971, vol. III, pàgs. 642-645
- Virella i Bloda, 1982, pàg. 128
- Llorach, 1983, pàgs. 218-219
- Llorach, 1991a, pàgs. 98-102 i 186-187