Situació
ECSA - J. Todó
Els vestigis d’aquesta fortalesa són dalt d’un turó, a l’est de la població.
Mapa: 36-16(420). Situació: 31TDF056879.
Per la carretera que va a Sant Sadurní, i que ve de Martorell (C. 243-B), a un quilòmetre i mig de Gelida trobarem, a mà esquerra, vora la font de Cantillepa, un trencall asfaltat que puja fins al mateix peu de la part inferior o baixa del castell, al costat del barri dels Tarongers.
El castell resta sempre obert al públic. Hi ha una guia amb un itinerari a seguir pel recinte, que és didàctica i històrica, editada per l’Associació d’Amics del Castell de Gelida. També hi ha altres llibres sobre el castell. (RRT)
Història
L’antic terme del castell de Gelida comprenia el territori actual dels municipis de Gelida i Sant Llorenç d’Hortons. Es contemplen tres parròquies en la divisió eclesiàstica d’aquest territori: Sant Pere del castell de Gelida, com a principal, Sant Llorenç d’Hortons i Sant Joan Samora. Avui dia aquesta darrera és integrada en el terme municipal de Sant Llorenç d’Hortons, malgrat que eclesiàsticament depèn de la parròquia de Sant Esteve Sesrovires.
El castell apareix documentat des de mitjan segle X. L’any 945 la comtessa de Barcelona, Riquilda, muller del comte Sunyer I, a precs de l’abat Cesari, encetà un lot de donacions amb les quals s’afermà el monestir de Santa Cecília de Montserrat. En aquest document s’esmenta, per primera vegada, el terme del castell de Gelida. La mateixa comtessa l’any 946 feu una nova donació de terres, una de les quals era situada al castell de Gelida.
El monestir de Santa Cecília aviat tingué alous al terme. El 978 el monjo Geldemir va fer donació a aquest cenobi de la hisenda o alou que s’anomenava Sorba, situat dins el terme de Gelida.
El llinatge que senyorejà el castell de Gelida fou el dels Cervelló. Després de la ràtzia d’Almansor, Ènnyec Bonfill, senyor de Cervelló, i besnebot de Guifré el Pelós, gràcies a una permuta amb l’abat Odó de Sant Cugat, adquirí el castell de Gelida, amb l’església, els delmes i la resta de pertinences. El terme continuà en mans d’aquesta família fins al segle XIII.
A mitjan segle XI es degué procedir a reconstruir la fortalesa de Gelida. Això comportà conflictes amb els habitants del terme. El 1053 els pobladors de l’alou de Sorba es queixaren a l’abat de Santa Cecília de Montserrat de les exigències del senyor de Gelida, Umbert, i de la seva muller, que els imposaven mals usos i els obligaven a treballar en l’obra del castell. Umbert arribà a ser bisbe de Barcelona (1069-86) i en el seu testament deixà al seu nebot Guerau Alemany I de Cervelló el castell de Gelida, amb l’església de Sant Pere, i un molí al riu Anoia. Nomenà també la seva muller, Dalmizana, usufructuària a mitges d’aquests béns mentre visqués.
El castell de Gelida va rebre l’impacte de la invasió almoràvit que al començament del segle XII assolà el Penedès. En el document de llibertats i privilegis que Ramon Berenguer III concedí als habitants d’Olèrdola, s’esmenta que la invasió islàmica va arribar fins a les muralles del castell de Gelida, on segurament fou aturada.
El desenvolupament de la baronia de Gelida arribà a un dels seus punts culminants el 1267, quan Guerau VI de Cervelló va atorgar a la universitat del terme, per primera vegada, certs privilegis i establí que aquests fossin respectats pels seus descendents.
Poc després, Guerau VII de Cervelló, sense successió legítima, va vendre el castell de Gelida i d’altres que posseïa la família Cervelló al rei Jaume II. Era l’any 1297. Més tard, la corona va vendre el terme als comtes de Pallars. D’aquests passà als Arborea i finalment als Bertran (1367). Al segle XV el senyor de Gelida va participar activament en la guerra civil contra Joan II. El 1465 el castell va hostatjar el conestable de Portugal. Per aquestes circumstàncies els Bertran acabaren perdent el seu domini del lloc momentàniament fins que juraren novament fidelitat a Joan II.
Al segle XVI el castell esdevingué dels Erill i s’hi realitzaven obres menors i reparacions. Tot i que no n’hi ha documentació, és probable que després de la guerra de Successió Felip V ordenés enderrocar la fortificació. Durant el segle XVIII la pedra de l’enrunat castell començà a ser usada per a d’altres usos en obres. Els darrers senyors jurisdiccionals del terme foren el marquès de Cerdanyola i Teresa de Dalmau.
En l’actualitat, l’ajuntament de Gelida és el propietari del castell. Des de la creació l’any 1965 de l’Associació dels Amics del Castell de Gelida s’han realitzat diverses obres de consolidació, conservació i recuperació de tot el conjunt monumental. (RRT)
Castell
R. Rovira
El castell de Gelida és una de les fortificacions més notables del Penedès. Cal dir, també, que és un dels pocs castells on, durant aquests darrers anys, s’han fet obres de consolidació i s’han realitzat excavacions arqueològiques.
Podem dividir tot l’esperó rocós on hi ha el castell i l’església de Sant Pere en tres grans sectors. En primer lloc, el sector on hi ha la fortificació superior, el castell pròpiament dit, tancat dins d’un recinte de planta irregular que té una amplada i una llargada d’uns 30 m; és l’anomenada popularment plaça del Pedró. En segon lloc, més a ponent, hi ha una gran esplanada de codines, amb la roca gairebé nua, inclinada cap a l’oest, que té una longitud d’uns 90 m i una amplada que oscil·la al voltant dels 30 m. I, en tercer lloc, a la punta més occidental del turó, més estreta, trobem l’església i l’entrada actual, feta ja en un moment tardà dins l’edat mitjana.
En una fase inicial sembla que es van construir fortificacions en el sector superior i en l’espai que separa l’àrea de codines del sector de l’església.
Un dels edificis que sembla que ha d’ésser més antic és una torre situada a l’extrem sud del recinte sobirà del castell. Té una forma poligonal, allargada, amb una longitud d’uns 10 m i una amplada d’una mica més de 5 m. Tres dels costats del polígon, els de la cara externa, tenen un mur amb un gruix d’uns 200 cm; els dos restants, els de la cara interna, només fan 60 cm de gruix. Aquest fet fa pensar que aquesta construcció no podia restar isolada; necessitava ésser part d’un clos més ampli, que segurament tenia unes mides i una forma diferents de les actuals. De fet, ens trobem davant d’una estructura semblant a la que trobem al castell de Vilademàger (Anoia) o bé al de Mediona, en aquesta mateixa comarca, amb l’única diferència que en aquests dos casos, en lloc d’un edifici poligonal, hi ha una espècie de bestorre semicircular.
J. Pahissa
J. Pahissa
Si ens fixem en aquest edifici poligonal, des de fora, ens adonem que tot ell, fins i tot els caires, és fet amb pedres de mida petita (aproximadament de 10 cm per 20 cm), poc o gens treballades, col·locades de vegades de tal manera que semblen voler imitar un opus spicatum. Des l’exterior, també veiem que l’edifici sembla com fet en diverses etapes, potser coetànies. A 1, 5 m de la roca, hi ha un petit relleix, 2, 2 m més amunt s’endevina un altre canvi i, després, encara és uns 4 m més alt. Aquesta torre, que hem de datar en un moment anterior a l’any 1000 i que devia pertànyer a una fortificació inicial més petita, no era gaire resistent i molt aviat hagué d’ésser complementada per unes muralles altes i per una gran bestorre, que feren que esdevingués totalment marginal i que restés inclosa en aquest nou sistema defensiu.
D’acord amb el que s’ha conservat, podem pensar que en una època no gaire posterior a l’instant en què es feu la torre poligonal, es va bastir la imponent muralla no rectilínia, d’uns 55 m de llarg, que veiem que barra el pas a tota la part occidental de la plataforma superior de l’esperó del castell —de fet, allà on l’accés podia ésser més fàcil—. De la banda oest de la torre, surt un mur recte cap a l’angle sud-oest, on girava cap al nord, amb unes formes arrodonides, per a seguir el cingle; en aquest tram de mur, actualment, hi ha una porta d’accés al castell. D’altra banda, a l’est de la torre poligonal, hi ha una gran bestorre amb una planta semiel·líptica, unida amb un mur, tant amb la torre suara esmentada, com amb una penya situada uns 15 m més cap al nord.
Cal pensar que, en aquest moment, malgrat que no se n’hagi conservat cap resta, tota la cara septentrional d’aquest sector superior del castell també devia restar més o menys protegida per una muralla, segurament, però, menys gruixuda. Un dels trets més característics de la gran bestorre i dels tres grans panys de mur que hi ha en aquest sector (els dos dels extrems molt malmesos) és que tenen les 10 o 12 filades de carreus inferiors fetes amb unes pedres de color ocre, força ben escairades i de mida considerable (aproximadament, de 30 cm d’alt per 55 cm de llarg); algunes vegades, els carreus poden ésser col·locats verticalment. Per damunt d’aquesta franja inferior de blocs ben escairats comença una zona de pedres més petites (aproximadament de 20 cm per 30 cm) i menys treballades. La gran bestorre té un talús d’uns 5 m d’alt, potser afegit posteriorment, i un mur d’uns 12 m d’alt. És coronada per una renglera de permòdols, segurament també més tardans. La major part d’aquests murs tendeixen a tenir formes arrodonides o angles roms. És possible que aquesta muralla fos feta cap a l’any 1000.
En el lloc de contacte entre el sector de codines, possiblement, en un moment inicial, destinat a servir per a construir habitatges per a la població d’aquesta contrada, i el sector de l’església, en aquest mateix segle, ja es feu una fortificació. Era un edifici de planta rectangular, situat en aquest punt més estret de l’esperó rocós. Feia uns 3, 4 m d’ample, a l’interior, per uns 11 m de llarg. En aquesta construcció trobem un aparell fet amb pedres petites, que especialment a l’interior tendeixen a formar un opus spicatum; a l’exterior tornem a trobar un aparell de carreus grans i de color ocre, molt característic dels murs del sector sud-oriental.
A l’extrem nord del sector superior del castell o plaça del Pedró, hi ha les restes d’una gran torre mestra, amb un diàmetre interior de 5,5 m i un gruix del mur de 3,1 m. Segurament devia tenir una alçada molt considerable —molt superior a la que té la bestorre que s’alça davant seu—, bé que ara només es conservi la part inferior i encara sense gairebé cap dels seus carreus exteriors. Algunes pedres grans i escairades permeten que datem aquest edifici, amb un certs dubtes, en un tercer moment constructiu, cap al segle XII. També deuen ésser d’aquesta època —segles XII o XIII— algunes restes d’altres murs perimetrals de tot el turó rocós i les parets de reforç de la torre rectangular que separa el sector de les codines de l’àrea de l’església.
Així mateix, també pot ésser d’aquesta època el que sembla ésser l’absis d’una capelleta del castell, situada entre la torre mestra i la bestorre, al costat del mur de llevant. En aquest moment, notable per a aquest castell, segurament també es feren diverses dependències en l’anomenada plaça del Pedró, de les quals ara només resten unes filades arran de terra. Potser també es treballà en la fortificació del sector proper a l’església.
Ja en un moment tardà, cap al segle XIV, es feren obres de restauració del castell, que sembla que es trobava en molt mal estat. Es reconstruí, per exemple, tot el mur occidental del sector superior, amb una paret feta amb una barreja de tàpia i de paredat, amb alguns carreus de tant en tant; s’hi veuen, tanmateix, els forats que marquen el final de les 7 filades, que corresponien a sengles tapieres que feien uns 100 o 105 cm d’alçada. En aquesta època sembla que es feu, a la plaça del Pedró, una gran cisterna i un distribuïdor d’aigües, amb un circuit de conduccions.
Encara una mica més tard, vers el segle XV, es feren obres al sector més occidental del recinte del turó del castell, especialment en la zona propera a l’església i on ara hi ha el portal d’entrada o de l’Entellada, acabat amb un arc de mig punt. En aquest sector cal assenyalar les dependències residencials que hi foren bastides, com també els edificis destinats a l’emmagatzematge, al tractament de l’oli o del vi (un cup). (JBM-RRT)
Excavacions
L’abril de l’any 1991 es va realitzar una campanya d’excavacions a l’interior i a l’exterior (costats nord i nord-est) de la torre de l’extrem oriental del recinte mitjà del castell, que separava la zona on hi havia l’església de la zona de codines i del recinte sobirà. L’excavació, duta a terme pel CODEX SCCL i per Mireia Mestre, va permetre d’analitzar acuradament l’evolució de les construccions que es bastiren en aquest lloc, en què el serrat on s’alçava el castell s’estreny fins a tenir una amplada de només uns 20 m.
La finalitat principal d’aquesta campanya d’excavació era poder obtenir dades arqueològiques del moment fundacional, que d’acord amb els documents escrits ha d’ésser anterior a l’any 1000. L’excavació potser no ha permès d’aclarir-ho ben bé, però sí que ha aportat informació interessant. Es descobrí un estadi previ al moment de construcció de la primera torre, el testimoni més important del qual són tres graons cavats a la roca. Aquest nivell sembla que restava segellat per un estrat on hi havia ceràmica medieval cuita en una atmosfera oxidant i també ceràmica comuna romana i ceràmica d’època ibèrica. Damunt d’aquestes escales, que anaven cap a l’interior d’on hi ha la torre (de sud a nord), es construí aquesta torre de planta trapezial, segurament en una època anterior a l’any 1000. D’aquesta torre preromànica, feta amb una espècie d’opus spicatum, es descobrí la porta que permetia l’accés a l’interior del recinte mitjà; se suposa que hi havia una altra porta que permetia entrar a la torre des de fora.
Uns segles més tard, cap al segle XII o XIII, hi hagué un reforçament d’aquesta torre per la banda exterior, en què es recobrí el mur preromànic amb una paret feta amb uns carreus de mida mitjana. D’aquesta etapa també deu ésser un talús i un paviment de lloses trobat a l’exterior d’aquesta construcció.
La major part dels estrats que es descobriren corresponen a nivells d’enderroc d’època posterior, on hi ha nombroses teules i força fragments de ceràmica blava, alguna d’època medieval, però sobretot dels segles XVII o XVIII, moment en què es degué abandonar aquest edifici. (JBM-RRT)
Treballs de restauració posteriors
El 1995 es feren obres urgents de restauració a la muralla del sector sud que dona al penya-segat de Cantillepa, a càrrec de l’Associació d’Amics del Castell, l’Ajuntament de Gelida i Departament de Cultura de la Generalitat de Catalunya. Arran d’aquestes obres l’any següent es va fer una nova campanya d’excavacions al castell en l’esmentat indret. Els treballs anaren a càrrec de l’empresa Còdex. L’excavació va permetre constatar que la urbanització d’aquest sector es va fer al segle XIV. (CPO)
Bibliografia
- Els castells catalans, 1971, vol. III, pàgs. 646-655
- Llorach, 1983, pàgs. 209-211
- Carafí-Mauri, 1984, pàgs. 13-37
- Mauri-Rovira, 1990, pàgs. 4-27