Sant Miquel d’Olèrdola

Situació

Vista aèria de l’església des del sector sud-oest.

ECSA - J. Todó

L’església de Sant Miquel és a la part alta del recinte arqueològic i monumental de l’antic poblat d’Olèrdola.

Mapa: 35-17(447). Situació: 31TCF921734.

Història

Les notícies més antigues sobre aquesta església són proporcionades per la seva acta de consagració de l’any 992, en la qual es fa referència a la construcció i la consagració duta a terme pel bisbe Teodoric i el comte Sunyer, per tant vers el 935. Des d’un bon principi tingué categoria parroquial. L’església de Sant Miquel fou molt afectada per la ràtzia d’Almansor de l’any 985. Un any després i en un intent de col·laborar a restituir la malmesa església, el levita Seniofred li llegà els seus llibres, que consistien en un antifonari, un lliçonari, un prosari i un passionari.

L’any 992 fou consagrada una nova església per part del bisbe Vives de Barcelona, el qual li concedí tots els drets atorgats seixanta anys abans pel comte Sunyer. En aquesta nova dotació s’assenyalen un gran nombre d’esglésies veïnes que li estaven subjectes des de la primera consagració: Santa Digna (Vilafranca del Penedès?), Sant Pere (Molanta?), Sant Salvador (de les Gunyoles?), Sant Julià, Sant Pere (d’Avinyonet?), Sant Cristòfol (de la Granada?), Sant Genis (de Pacs?) i Santa Maria extramurs (Santa Maria del Pla dels Albats?).

Al segle XI hi ha moltes donacions adreçades a Sant Miquel i s’assisteix a una nova ampliació de l’edifici. Això no obstant, el 1108 l’església fou destruïda en part pels almoràvits. Aquest mateix any el comte Ramon Berenguer III donà a la catedral de Barcelona el temple de Sant Miquel d’Olèrdola, potser amb la intenció que la refés. Malgrat la reconstrucció, l’església d’Olèrdola començà a entrar en decadència a causa del despoblament de l’indret, tot i que va mantenir el culte fins al final del segle XIX. La parròquia d’Olèrdola fou traslladada a un nou edifici al poble de la Plana Rodona, beneït el 1885. L’església de Sant Miquel està reduïda a la categoria d’ermita.

L’antiga església romànica arribà al segle XX envoltada de construccions afegides als segles XVII, XVIII i XIX. Les obres de restauració s’iniciaren els anys 1926-28 sota la direcció de la Diputació de Barcelona i fou declarat Monument Nacional el 1931. (SLIS)

Església

Planta de l’església, que té annexa a la part nord la capçalera d’un edifici anterior.

J.A. Adell

En el seu estat actual l’església de Sant Miquel és el resultat dels importants treballs de restauració duts a terme entre el 1926 i el 1928, dirigits per Jeroni Martorell i continuats després dels estralls de la guerra civil de 1936-39, a partir del 1953, per l’arquitecte Camil Pallàs (Ripoll, 1977, pàg. 52), que anul·laren totes les capelles afegides a la nau, i la seva decoració interior en un intent de recuperar una certa puresa arquitectònica de l’edifici resultat de les reformes del començament del segle XII.

L’edifici consta d’una nau. molt llarga, coberta amb una volta de canó de perfil semicircular, reforçada per dos arcs torals i suportada per quatre arcs formers a cada costat, que reforcen els murs perimetrals, formant una mena de pilars en T adossats als murs, en els llocs on carreguen els arcs torals. En el tram de nau situat més a llevant, immediat a l’obertura absidal, la volta de canó és substituïda per una cúpula semisfèrica que arrenca d’un pla octogonal format per quatre trompes angulars.

Vista de la capçalera de l’església des del sector nord-est.

ECSA - J.A. Adell

L’absis que capça la nau per llevant és de planta rectangular, molt profunda, i l’arc toral, que suporta la cúpula, situat sobre la seva obertura, foma una mena d’arc presbiteral molt estret. L’absis és cobert amb volta de canó, també de perfil semicircular, i s’observa perfectament en els seus paraments com la volta actual és el resultat d’un sobrealçament d’època alt-medieval d’un absis primitiu, amb la mateixa planta, pel que sembla cobert també amb volta de canó, però a un nivell més baix.

En aquest absis s’obren dues finestres corresponents a les dues etapes constructives, la més baixa d’una sola esqueixada i la superior de doble esqueixada.

En el mur nord de la nau hi ha una altra finestra d’una sola esqueixada, i en el mur sud hi ha unes altres dues finestres de les mateixes característiques.

En el mur de ponent hi ha una finestra geminada, amb llinda monolítica, retallada matusserament en dos arcs ultrapassats, suportada per una columna central, de fust i capitell ornamentats.

Façana de ponent, amb el portal romànic tardà i una finestra geminada a sobre.

ECSA - J.A. Adell

En aquest mateix mur de ponent s’obre la porta, resolta en arc de mig punt, molt elaborada, amb grans dovelles, emmarcades per un guardapols que també forma una imposta, i un doble solc semicircular en els brancals i l’aresta interior de l’arc. En el mur de migdia s’observa una altra porta, paredada, en arc de mig punt, extradossat per una filada de lloses. Prop d’ella, a ponent, hi ha una cantonada paredada, com si aquesta porta n’hagués substituït una altra d’anterior.

A part l’ornamentació de la portada, l’edifici és totalment orfe d’elements decoratius, i presenta els seus volums exteriors totalment llisos, observant-se, perfectament, en els murs de la nau, el nivell de l’edifici primitiu, de manera semblant al que s’observa a l’interior de l’absis.

La cúpula es manifesta exteriorment com un cimbori octogonal, en la coberta del qual s’observa un basament quadrat que podria correspondre a l’assentament d’un campanar de torre, seguint el tipus de Santa Maria de Terrassa, o Sant Ponç de Corbera, que hauria estat substituït per l’espadanya actual, més tardana i fragmentada.

Els diferents processos de la història constructiva de l’edifici es manifesten especialment en els diferents tipus constructius que s’observen en els paraments. En les parts baixes de la nau i de l’absis els murs són construïts amb un aparell de reble molt irregular, però disposat en filades uniformes, amb peces ben treballades en els angles, en la porta del mur sud, i en la cantonada situada a ponent de la porta, en la mateixa façana, i amb abundants vestigis de l’arrebossat de calç que era l’acabat original. Aquest parament conforma la totalitat de l’edifici original, probablement cobert amb fusta a la nau. La porta fou substituïda probablement al segle XI per la porta paredada, i la cantonada que hi ha al seu costat devia correspondre a la porta més primitiva. La part alta dels murs, amb el cimbori, és de carreus, molt ben disposats en filades molt uniformes i irregulars. Els arcs de l’interior, que arrenquen de sengles impostes bisellades, i els seus pilars són fets de carreus ben tallats i polits, amb juntes molt fines encintades.

Arc triomfal amb un perfil d’acusada ferradura que donava accés al santuari de l’església pre-romànica antecessora de l’actual.

ECSA - J.A. Adell

Al costat nord-est de l’església, adossat a l’absis, des del qual s’hi accedeix per un estret passadís obert forçadament en el mur, es conserva un absis d’una església anterior format per un cos cúbic, cobert amb dues vessants, amb una planta interior en arc ultrapassat que defineix la forma de quart d’esfera allargassat de la volta, i que s’obre, cap a ponent, al que devia ser la seva nau mitjançant un estret arc triomfal, de perfil d’acusada ferradura, que arrenca de dues impostes en cavet.

A l’interior d’aquest absis hi ha dues finestres, d’esqueixada quasi recta. La que és situada a llevant és oberta, però l’orientada al S és cegada per la construcció del cos absidal de l’església actual, sens dubte posterior.

En la cantonada nord del mur de ponent d’aquest absis lateral és perfectament identificable l’arrencada del mur de la nau d’aquesta església anterior, i en el mur nord de l’església es conserva, encastat, una mena de pilar que podria tenir relació amb les estructures d’aquest edifici, del qual no tenim detalls.

L’aparell d’aquest absis és molt diferent de la resta del conjunt, amb una barreja de carreus i reble, amb peces molt polides en la formació de l’arc triomfal, i en el ràfec, resolt amb una motllura bisellada i amb carreus de grans dimensions als angles, i en una de les impostes de l’arc triomfal, molt ben tallats.

L’arc triomfal, amb la seva acusada ferradura i la seva acurada execució, fa d’aquest absis un dels elements més interessants de l’arquitectura catalana anterior al segle XI; es tracta d’una obra culta, molt anterior a les grans obres que caracteritzen l’activitat constructiva de la fi del segle X.

Interior de l’església, amb els arcs torals i formers de reforçament.

ECSA - J.A. Adell

La datació per a aquesta església primitiva que proposen E. Junyent (Junyent, 1983, pàg. 135) i X. Barral (Barral, 1981, pàgs. 239-240), corresponent a l’edifici construït en la primera meitat del segle X, entre el 929 i el 935, sembla més ajustada a la realitat arquitectònica del conjunt que la proposada per E. Ripoll (Ripoll, 1977, pàg. 62), d’un suposat mossarabisme del segle IX que l’obliga a situar l’església a la primera meitat del segle X en l’absis de l’església actual i l’edificació consagrada el 992 limitada a la nau d’aquesta església. La hipòtesi més raonable, a falta de les aportacions que encara es poguessin extreure del subsòl del conjunt, és suposar que l’absis nord correspon a un edifici de la primera meitat del segle X, i que la construcció consagrada el 991 correspondria a l’església actual, que seria sobrealçada en la seva totalitat i reformada amb el reforç dels murs i la construcció de la cúpula i les voltes al principi del segle XII. (JAA)

Capitell amb columna

L’any 1926, en fer una campanya de restauració de l’església de Sant Miquel, es va descobrir el capitell amb columna que hi havia en una finestra existent al mur occidental, damunt de la portada, i que per motius que desconeixem fou posteriorment tapiada. El fust, ornamentat mitjançant tres anelles amb soguejat, és rematat, formant part del mateix bloc de pedra, per un capitell que fa la funció de sostenir els dos arcs peraltats de la finestra geminada.

Detall de la columna amb capitell que suporta l’arc geminat de la finestra oberta a la façana de ponent.

ECSA - J.A. Adell

L’estat de conservació del capitell és regular i presenta mutilacions a les parts sobresortints de la zona superior. El seu cos, circular a la base, es va eixamplant progressivament, tot formant un tronc de con invertit, i a la vegada sorgeixen quatre esperons. Tot ell és decorat amb un relleu escassament destacat: els motius són vegetals (forma arborescent) i sobretot geomètrics (entrellaçats, sogues, rombes, estels, cercles, etc.).

Hom ha assenyalat com a paral·lels del capitell olerdolà els de la porta d’entrada de San Millán de la Cogolla (Logronyo) i sobretot els que hi ha a Santa Eulalia de Toledo, tots d’època preromànica (Fontaine, 1984, pàg. 444). També s’ha dit, estranyament, que el capitell de Sant Miquel d’Olèrdola recorda els que es troben a l’església romànica de San Caprasio de Santa Cruz de la Serós, a Osca (Lafora, 1991, pàg. 179). De fet, el nostre capitell és una obra completament desnaturalitzada del prototipus corinti. S’ha prescindit totalment d’alguns elements bàsics, per exemple les fulles d’acant, i altres motius s’han esquematitzat i estilitzat, com succeeix amb els esperons, que constitueixen un record llunyà de les volutes dels capitells corintis.

Estilísticament el capitell olerdolà és molt mediocre. La seva datació ha estat força controvertida: segons els autors, se l’ha considerat visigot, pre-romànic i fins i tot romànic, com un dels assaigs primerencs dintre de l’escultura del segle XI. Penso que el capitell i el mainell de l’església de Sant Miquel d’Olèrdola constitueixen un element reaprofitat de la construcció pre-romànica, per la qual cosa convindria datar-lo al tercer o quart decenni del segle X. (FJRR)

Capitell de marbre

Capitell de marbre, molt malmès, datat al segle X, que es guarda al Museu Monogràfic d’Olèrdola. La seva ornamentació deriva, llunyanament, del prototip corinti.

ECSA - F.J. de Rueda

El Museu monogràfic d’Olèrdola conserva un capitell de marbre, exposat en una vitrina del pis superior, que fa 18 × 18,3 × 13,7 cm màx. El seu estat de conservació és força deficient, erosionat i amb diverses mutilacions. La base, que és rugosa, té una forma gairebé circular.

El capitell s’eixampla progressivament i adopta una forma gairebé rectangular a la part superior, que és pràcticament llisa. Es tracta d’una derivació llunyana del prototipus corinti amb una decoració de motius vegetals, executats bastant matusserament. Si bé una de les cares només conserva, molt malmesa, una part de la decoració de la zona inferior, cal suposar que inicialment repetia la que hi ha a les altres.

Mentre que al voltant de la zona inferior trobem un seguit de fulles d’acant molt esquemàtiques, a la part superior de cadascuna de les cares hi ha una forma acampanada invertida, oberta per la part superior i que sorgeix d’un motiu trebolat. És flanquejada per dos lleugers esperons, record de les volutes dels capitells corintis. La flor que corona la part superior d’aquests capitells ha estat substituïda aquí per un dau.

El relleu és molt feble i s’ha emprat el trepant. Per les seves mides cal suposar que originàriament devia estar integrat en alguna petita finestra geminada, o fent de suport d’altar d’alguna església que desconeixem, potser del primer temple d’Olèrdola. Cal situar aquest capitell dins del segle X, més versemblantment en la primera meitat. (FJRR)

Sacòfag

Al costat de l’entrada del recinte d’Olèrdola es conserva la part superior d’un sarcòfag exempt que fou trobat a l’església de Sant Miquel. En un bloc de pedra, amb una amplada de 65 cm i una alçada d’uns 40 cm, hi ha excavada una tomba amb el cap diferenciat. Té la forma de la capçalera una mica original. El coll és més estret que la part alta del cap (24 i 26 cm) i les espatlles són molt aixecades i s’acaben a l’extrem amb un angle molt agut. L’amplada del cos és de 58 cm al nivell de les espatlles, i de 48 cm al final de la part conservada; la seva profunditat és de 20 cm. Té una longitud de 130 cm des del final del cap fins al lloc on hi ha el trenc (segurament li manquen almenys uns 40 cm).

Tot i que és difícil d’assegurar-ho i que ha estat datat als segles IX o X, en principi l’hem de datar cap al segle XII o XIII, com els altres enterraments d’aquest tipus, que trobem, per exemple, en aquesta comarca a Sant Pau d’Ordal o bé a Sant Pere Molanta. (JBM)

Tombes antropomorfes

Tombes antropomorfes del costat de l’església, de les quals deriva el nom d’“olerdolanes”, donat habitualment a aquest tipus de sepultura.

ECSA - Museu Monogràfic d’Olèrdola

Al S de l’església de Sant Miquel, actualment es poden veure diversos enterraments excavats a la roca. Sembla, però, que també n’hi havia a tot el voltant de l’església, bé que d’una manera especial en la zona més propera al cingle; tanmateix no han estat mai excavats amb mètodes arqueològics.

En la zona meridional, prop de l’estimball, hi ha cinc tombes al costat de dins de la barana moderna i una altra més enllà d’aquesta barana. Tots aquests enterraments, contràriament al que s’esdevé al proper Pla dels Albats, són de persones adultes. Tenen una longitud, del cap als peus, que oscil·la entre els 185 cm i els 200 cm. La seva orientació és aproximadament E-W (325°), amb el cap a ponent i els peus a llevant. Excepte en un cas, el cap és diferenciat dins la capçalera i totes tenen un encaix per a la coberta. De les que actualment són visibles, tot i que no és segur, la més propera a l’església sembla que té unes formes més primitives, amb una silueta pisciforme, d’acord amb la tipologia que van establir l’any 1982 Bolòs i Pagès (Bolòs-Pagès, 1982, pàg. 79), tipus d), mentre que en les altres el cap ja resta ben marcat i diferenciat del cos.

En principi hem de datar aquests enterraments cap al segle X, amb relació al moment en què es construí l’església pre-romànica. (JBM)

Altar

Milà i Fontanals diu en un seu treball del 1880: “En los últimos años se ha descubierto un nuevo testimonio de antigüedad, de que, por otra parte, no nos hallamos en el caso de sacar particulares circunstancias. Son dos trozos de piedra que contienen muchos nombres grabados con punzón de letras de caracter romano modificado, y que se asemejan a otros dos anteriormente hallados en Tarrasa. Los nombres de los de Olérdula no presentan orden en su colocación, y en lo poco que hemos podido descifrar no concuerdan, a excepción de uno solo, con los de los personajes conocidos por otros documentos històricos”.

“Hemos podido leer, y no con completa seguridad,

ERME...DVS
...NIEL (hállase un Daniel en el Cartulario de S. Cugat; núm. 462, año 958)
IMBILARA
MAHOM (en los más remotos tiempos de la reconquista se halla algun cristiano con nombre árabe)
YAVL
DI...E
...LEFA
Nuestro amigo y compañero D. José Luanco había leído ERMISODVS, DANIEL, VALENCIA, SILVS”.

No es té cap més notícia ni descripció d’aquesta inscripció que sembla correspondre a una ara d’altar. Segurament cal relacionarla amb la reconstrucció i la consagració dels volts del 935 o amb la del 992.

La pèrdua de tot rastre sobre aquesta peça fa que no es puguin fer gaires hipòtesis sobre l’època i les seves característiques. És totalment improbable la identificació que algú ha pretès fer d’aquesta ara com si fos la de les Massuques o de Sant Esteve de Castellet. (APF)

Bibliografia

Bibliografia sobre l’església

• Llanas, 1882–83, núms. 1–14
• Freixas, 1893
• Colominas, 1921, núm. 5, pàgs. 194–196
• Pallarès, 1921, núm. VI, pàgs. 598–599
• Rius i Serra, 1945–47, 3 vols., pàssim
• Castillo, 1968, pàgs. 835–845
• Ripoll, 1977
• Barral, 1981
• Bolòs, Pagès, 1982, pàgs. 59–103
• Llorach, 1983, pàgs. 118–121 i 278
• Coca, 1985, vol. VII, pàgs. 75–104

Bibliografia sobre el capitell amb columna

• Rotger i Sintes, s.d, s.p
• La restauració de Sant Miquel d’Olèrdola, 1926
• Puig i Cadafalch, 1930, pàgs. 434–435
• El capitell de Sant Miquel d’Olèrdola, 1931
• Restauracions del Servei de Conservació i Catalogació de Monuments de la Diputació de Barcelona i de la Generalitat de Catalunya, 1936
• Puig i Cadafalch, 1949, pàg. 30 i làm. 10
• Ferrer Soler, 1951, pàgs. 120–121 i làm. III
• Gómez Moreno, 1951, pàg. 364
• Ferrer Pi, 1954, pàgs. 77–79
• Gudiol i Ricart, 1954, pàg. 25
• Junyent, 1957, pàg. 114
• Els castells catalans, III, 1971, pàg. 676
• García Piñol, 1974, pàg. 167
• Ripoll Perelló, 1977, pàgs. 51, 66 i 67 i làm. VI
• Gudiol, Reglà, Vilà, 1978, pàg. 130
• Llorach, 1978b, pàg. 77
• Buron, 1980, pàg. 55
• Cruañes i Oliver, 1980, pàg. 36
• Barral. 1981, pàgs. 116, 117 i 239
• Junyent, 1983, pàg. 136
• Coca i Cirera, 1985, pàgs. 93–96
• Fontaine, 1984, pàg. 444
• Llorach, 1984, pàg. 119
• Dalmases, José, 1986, pàg. 50
• Barral, 1987, pàg. 133
• Lafora, 1991, pàg. 179

Bibliografia sobre el sarcòfag

• Llorach, 1983, pàgs. 278

Bibliografia sobre les tombes antropomorfes

• Bolòs-Pagès, 1982, pàgs. 59-103

Bibliografia sobre l’altar

• Milà i Fontanals, 1880, pàg. 583
• Fita, 1898
• Junyent, 1946, pàgs. 290–291
• Alavedra, 1979, II, pàgs. 87–89