Situació
Vista aèria de l’antiga parroquial de Sant Joan, enfilada al turó coronat per les restes del castell de Pontons.
ECSA - J. Todó
Aquesta església és situada, o millor dit suspesa, arran de l’aresta dels cingles de les Roques de Sant Joan. A 18 km de Vilafranca per la carretera de Torrelles de Foix, abans d’arribar a Pontons, en el quilòmetre 8,1 surt una pista forestal, a mà esquerra, que a 1 km troba el mas Fonoll, d’on surt un corriol molt costerut que en 15 minuts aproximadament s’enfila al cim. (JCR-LICS)
Mapa: 35-16(419). Situació: 31TCF768853.
Història
L’església s’esmenta per primera vegada l’any 1067, en la concòrdia entre Ramon Berenguer I, comte de Barcelona, i Guillem Bernat d’Òdena sobre el castell de Pontons. Els Òdena reberen en feu la meitat de la parròquia del castell de Pontons. El mateix any hi hagué la venda del castell de Pontons i de la seva església realitzada per Bernat Audeguer i la seva muller Guisla a favor dels comtes de Barcelona.
Cap al 1073 es produí la consagració de l’església de Sant Joan o capella del castell com a parròquia de Pontons feta pel bisbe Umbert de Cervelló. L’edifici actual correspon a aquest moment.
El 1138 Ramon Guillem d’Òdena i la seva muller van donar a l’orde de l’Hospital l’església de Sant Joan del castell nou de Pontons, amb tots els seus drets, com també les sufragànies de Santa Maria i Santa Fe, del terme d’aquest castell. Posteriorment, la capella va dependre del priorat canonical de Sant Pere dels Arquells (Segarra).
L’any 1968 s’hi emprengueren unes importants obres de restauració finançades per la família Ferrer-Dalmau i dirigides pel Servei de Catalogació i Conservació de Monuments de la Diputació de Barcelona. (SLIS)
Església
Planta de la capella, amb l’absis del segle XI i la nau transformada posteriorment.
J. Cruanyes i LI. Claver
Església d’una nau rectangular, capçada a llevant per un absis semicircular precedit d’un profund arc presbiteral.
L’absis té una decoració d’estil llombard, amb arcuacions cegues i faixes que graviten damunt un sòcol molt alt. Entre les faixes, quatre arcuacions cegues, menys les que donen a la paret de la nau, que en tenen dues. Al fons de l’absis hi ha dues finestres de doble esqueixada, i dues més en arc en l’arc presbiteral.
Al mur de migdia hi ha la porta d’entrada, de mig punt, de pedra adovellada. En aquesta mateixa paret s’obre una finestra, de doble esqueixada, i tocant a l’absis, hi ha un gran contrafort.
La nau era coberta amb volta de canó, reforçada per dos arcs torals; durant les obres de reconstrucció del 1968 fou substituïda per una coberta de bigues de formació una mica més alçada que permet veure els antics arrencaments de la volta, bastant desafortunats.
La paret de la banda nord aixecada damunt de la roca presenta dos grans arcs amb sengles capitells assentats sobre columnes, de les quals arrenquen uns arcs transversals, que foren tallats en una reconstrucció, i també hi ha una porta.
Tot el conjunt és edificat amb pedra rogenca, només treballada al portal, als arcs i a les columnes interiors; a la resta de l’edifi l’aparell és de carreu disposat molt ordenadament, d’acord amb els models de l’arquitectura de la plenitud del segle XI. (JCR-LICS)
Altar
Vista interior amb l’absis i el massís d’altar, on va aparèixer la lipsanoteca amb el pergamí de l’època de la consagració.
ECSA - E. Pablo
L’any 1968 August Ferrer i Dalmau, propietari de l’església de Sant Joan de la Muntanya, d’acord amb Jaume Torres i Batlle —ecònom de Pontons— van emprendre la restauració de la capella. En desfer la taula pètria de l’altar va aparèixer una cavitat dins la base que contenia una petita lipsanoteca, a l’interior de la qual es guardaven unes relíquies embolicades amb un drap verd i un petit pergamí amb lletra característica del segle XI. Tot seguit, Ferrer i Dalmau es va posar en contacte amb el Servei de Conservació de Monuments de la Diputació Provincial de Barcelona, que envià al lloc membres del Servei del Catàleg Monumental de la Província, dirigits per l’arquitecte Camil Pallàs.
Fou en el moment de treure la llosa o pedra que feia de taula d’altar, per a enretirar-la un xic, que va aparèixer al centre de la base, obrada en pedra i calç, la lipsanoteca abans esmentada. Aquesta peça, que conserva la família Ferrer i Dalmau, és d’estructura prismàtica i duu tapa corredora; no presenta cap tipus de decoració i la seva tipologia, extremament senzilla i molt repetida en aquest tipus d’objectes, respon exclusivament a l’ús per al qual fou realitzada. De fet, el més important en aquest tipus de peces era el que contenien i, tot i que en alguns casos eren realitzades com a veritables obres d’art —amb metalls preciosos, pedreria, esmalts—, en aquest cas complia exclusivament la funció de continent de relíquies.
Dissortadament, tant la pedra de l’altar com la base havien sofert canvis amb posterioritat al segle XI. La pedra d’altar és molt més moderna i presenta un encaix d’ara tapat amb obra, que revela que havia estat obrada tardanament i reaprofitada, potser al segle XVI quan es devia refer la coberta. La base també presenta senyals d’haver estat retocada i els noms que s’endevinen gravats, entorn del petit clot on hi havia la capsa de les relíquies, es troben molt malmesos i alguns d’ells poden ser molt tardans. Aquests noms que solien gravar-se els jorns de les consagracions, aquí estan gravats a la calç o morter, i per la poca consistència del material es fa gairebé impossible de desxifrar-los; només poguérem llegir-ne un que sembla dir “IGELA” i altres de fragmentaris, “P...”, “DIS” i “ERTI...”.
El buit o forat on es trobava la lipsanoteca no tenia la clàssica tapa de fusta o lloseta que solia aferrar-se amb ciment, on el bisbe gravava set vegades el seu anell episcopal. La mateixa capseta de relíquies també havia estat oberta anteriorment, com ho revela el drapet relativament modern que embolica les relíquies. En canvi, el pergamí, plegat en quatre dobles i un xic malmès a la part final, fou sortosament reposat amb les relíquies.
El pergamí està en força bon estat de conservació, malgrat que presenta alguns petits forats i es troba un xic mutilat. Fa 10,5 × 10,8 cm i consta de 19 ratlles d’escriptura. Té la caplletra majúscula “A”, força destacada, al principi i dues altres més senzilles cap a la meitat del text. El text s’adapta plenament al formulari preceptuat pels pontificals: inclou els deu manaments, els Incipit dels quatre evangelis, la relació dels sants als quals pertanyien les relíquies, entre els quals sembla llegir-se sant Norbert, sant Pancraç i les santes Masses, i per fi el nom del bisbe i dels canonges i clergues que l’acompanyaven. El pergamí es trobà ben sencer, per tant, la data de la consagració es devia ometre des de la seva redacció. (APF)
Bibliografia
Bibliografia sobre l’església
- Pladevall, 1970
- Ferrer-Dalmau, 1971, pàgs. 8-20
- Cruañes, 1980, pàg. 41
- Virella i Bloda, 1982, pàgs. 135-136
- Llorach, 1983, pàgs. 153-155
Bibliografia sobre l’altar
- Pladevall, 1970, pàgs. 143-155